És curiós. Fa quatre setmanes vaig assistir al 40 aniversari del grup Ara va de bo! que es va celebrar al CAT (Centre Artesà Tradicionarius). A la festa d'aniversari hi va participar molta gent: molts dels que havíem pujat als escenaris com a Ara va de bo! (jo havia estat al grup de 1975 al 1980), col·laboradors i amics i altres grups d'animació i cançó infantil. Molt bé: records, cançons, música, emocions, molts nens i pares, un pastís, fotos i vídeos.
I l'altra nit, a TV3, el programa "No me les puc treure del cap" anava sobre les cançons infantils: Sónar Kids, Guillamino, les sèries de dibuixos, Sandokan, Queen, Albert Pla, Les 3 bessones, Macedònia, Disney...
Van dedicar 11 segons a Xesco Boix (mentre cantava La Masovera). Però no van dir res dels que ara estan fent "també" cançó infantil: Amadeu Rosell, Roger Canals, Fèlix de Blas, La Bicicleta, Oriol Canals, Pep Puigdemont, Jaume Barri, Ra-mon Roma, Can Cantem, Jaume Ibars, Articulat, Corrandes, Jaume Barceló i molts d'altres...
És curiós. És extrany. Quins dos móns tan diferents!
Quadern de Sons
El so imaginat és el més potent i suggeridor
dissabte 7 d’abril de 2012
No sóc sabater...
He esperat unes quantes setmanes en las que creia, com en el conte del sabater, que uns follets, de nit, escriurien en aquest quadern i el desencallarien. Però no, no he fet els passos per obtenir aquest servei, ni sóc sabater.
Mentrestant, el món gira, com ja cantava Jimmy Fontana (1965). I nosaltres també girem...
- Il·lustració de Lucy Crane (1886), extreta de wikipedia.
Mentrestant, el món gira, com ja cantava Jimmy Fontana (1965). I nosaltres també girem...
- Il·lustració de Lucy Crane (1886), extreta de wikipedia.
dimecres 8 de febrer de 2012
Wombat Sox. Nou blog de la Laia i l'Anna
La Laia i l'Anna han creat Wombat Sox, un blog per ensenyar la seva feina. Ara són a quart curs de l'Escac (Terrassa), en l'especialitat de so.
Les vaig tenir d'alumnes quan feien tercer i la veritat és que fa il·lusió veure com van treballant, fent-se el seu camí. I, a més a més, ho mostren, ho comenten, reflexionen, experimenten, aprenen i avancen. Què més vols?
dimarts 3 de gener de 2012
Cinema Digital - 1
Fins ara, a les cabines de cinema només hi arribaven les caixes amb les bobines (entre 5 i 10) de pel·lícula de 35 mm. Cada bobina és com una gran ensaïmada de Mallorca, però més pesada, i dura uns 20 minuts. Es tracta del cinema analògic, el de tota la vida...
Però des de no fa gaire, a les cabines hi arriben, cada cop més, aquestes petites maletes amb discos durs. A dins hi ha tota la pel·lícula en format digital, anomenat DCP, el paquet digital que embolica i sincronitza tota la imatge, el so, els subtítols i els extres (com la descripció per cecs, etc). Una pel·lícula pot ocupar entre 50 i 400 Gigabytes, depenent de la durada i si és o no en 3D.
Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.
L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.
Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.
Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.
Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.
El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.
Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.
Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...
Però des de no fa gaire, a les cabines hi arriben, cada cop més, aquestes petites maletes amb discos durs. A dins hi ha tota la pel·lícula en format digital, anomenat DCP, el paquet digital que embolica i sincronitza tota la imatge, el so, els subtítols i els extres (com la descripció per cecs, etc). Una pel·lícula pot ocupar entre 50 i 400 Gigabytes, depenent de la durada i si és o no en 3D.
Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.
L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.
Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.
Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.
Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.
El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.
Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.
Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...
dilluns 2 de gener de 2012
Rogelio Hernández (1930-2011)
En aquesta sala de doblatge (*) hi havia treballat molt Rogelio Hernández. Tenia una veu especial, molt rica en matisos i extraordinariament suggeridora. Inoblidable.
Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!
(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...
Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!
(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...
diumenge 1 de gener de 2012
U de gener
Com cada inici d'any (si es pot), anar a veure i tocar el mar és sempre recomanable. No cal banyar-s'hi, però diuen que va molt bé, tant pels peus com pel cap...
Després d'uns quants dies de moure mobles i endreçar habitacions (sense cap visita a Ikea), un horitzó ample i llunyà ajuda a fer el canvi d'any. He oblidat gravar sons i no m'he dedicat a escoltar. S'assembla al que escriu Antonio Colinas.
Heus aquí el petit pessebre de l'Enric i la Marta, amb dos pastors músics. Un toca el sac de gemecs i l'altre una espècie de flauta o gralla. A la dreta un trico-traco, un instrument ben senzill construït amb una branca d'escardot. Què hi voleu més? Ah, sí, un porc, un gall, un gos i un conill, que s'els mira. Ja hi som tots!
Molt bon any!
Després d'uns quants dies de moure mobles i endreçar habitacions (sense cap visita a Ikea), un horitzó ample i llunyà ajuda a fer el canvi d'any. He oblidat gravar sons i no m'he dedicat a escoltar. S'assembla al que escriu Antonio Colinas.
Heus aquí el petit pessebre de l'Enric i la Marta, amb dos pastors músics. Un toca el sac de gemecs i l'altre una espècie de flauta o gralla. A la dreta un trico-traco, un instrument ben senzill construït amb una branca d'escardot. Què hi voleu més? Ah, sí, un porc, un gall, un gos i un conill, que s'els mira. Ja hi som tots!
Molt bon any!
dissabte 17 de desembre de 2011
Cada tardor...
Cada tardor, sobretot a finals d'octubre que és quan aquest blog cumpleix anys, torna a sorgir la pregunta de si seguir o no seguir. Segurament, el fet de preguntar-s'ho porta a un raonament senzill: si t'ho preguntes és que ha arribat l'hora.
El format dels blogs fa temps que ha perdut interès i eficàcia. L'aparició fulgurant d'altres mitjans de xarxes de comunicació social; l'ús massiu dels nous telèfons mòbils que poden navegar i fer córrer petites aplicacions; i, entre altres coses, els nous diaris digitals, estan tornant obsolets molts blogs. Com el meu.
Els temes que toca aquest Quadern de Sons (bàsicament, el so) tenen un àmbit i una repercussió molt restringits. Ja m'està bé. Pocs lectors asidus i alguns passavolants. El que no es pot fer, i ho diuen les regles més bàsiques del blogging, és deixar d'escriure durant massa temps. El blog no es mou, inactiu. I al cap de poc, sembla abandonat, mort. Com el meu.
Però la veritat és que em fa mandra plegar. Què voleu que us digui. I, a més a més, durant aquests vuit anys (octubre 2003 - octubre 2011) he vist l'energia que et pot donar un sol comentari d'un lector! És una cosa ben especial.
Estic invertint el temps (fora de la feina) preparant les classes que dono a l'ESCAC i al blog de l'assignatura - "Fonaments del So" - on hi penjo els resums documentats de cada classe.
Això segueix. Bones festes!
diumenge 20 de novembre de 2011
Retorn de les classes
Torno a donar classes de so als alumnes de tercer curs de l'escola de cinematografia ESCAC, a Terrassa. És el segon any. M'agrada, però quan un no ha fet gaire de professor, costa. És un repte, sí, però molt gratificant. Com al curs passat, he fet una espècie de blog per documentar l'assignatura, "Fonaments del so".
* * *
Ahir, preparant la classe del proper dimarts sobre el tema de la veu i buscant més informació del llibre d'Anne Karpf, The Human Voice, vaig anar a parar a un lloc: to the best of our knowledge, ple d'entrevistes de ràdio, parlant del so:
* * *
Ahir, preparant la classe del proper dimarts sobre el tema de la veu i buscant més informació del llibre d'Anne Karpf, The Human Voice, vaig anar a parar a un lloc: to the best of our knowledge, ple d'entrevistes de ràdio, parlant del so:
- Doug Quin, sobre la seva expedició escoltant, arreu del món.
- Nadine Svoboda, sobre el so dels arbres.
- Philip Groning, sobre el seu film fet en un monestir, "The Great Silence".
- Evelyn Glennie, percussionista sorda, sobre "Touching Sound".
- Mark Brend, sobre instruments extranys. "Strange Sounds: Offbeat Instruments and Sonic Experients in Pop".
- Anne Karpf, sobre el seu llibre "The Human Voice".
Etiquetes:
Blog i Internet,
Didàctica,
Veu
dissabte 8 d’octubre de 2011
Zumzada
L'any 1913, Joaquim Ruyra redacta el record d'una trobada amb Jacint Verdaguer que havia tingut lloc, ja feia una quinzena d'anys, al capdamunt de la Rambla de Barcelona:
"De què parlàrem? No de cap alta qüestió filosòfica, no tampoc dels maldecaps que pogués passar ell. Articulejàrem d'una pila de petites qüestions interessants. Tinc present àdhuc algunes de ses paraules, sento talment sonar la seva veu, reveig el seu gest... Ens posàrem a passejar. I de seguit jo vaig demanar-li que m'expliqués el veritable sentit de la paraula zumzada.
-Ah, sí -va fer ell-, és una paraula bonica: dóna idees de moviment i de remor, pinta i canta. No l'he sentida usar més que en una accepció molt concreta. Els pagesos expressen amb ella l'arc que descriu, i la remor que produeix, una branca flexible quan, després d'haver-la apartada de la seva posició natural, se la deixa anar d'un plegat. Sens dubte aquest sentit es pot estendre. Vosté que es dedica als assumptes de marina, pot aplicar el mot sense escrúpol a certs llançaments de les onades".
Extret de Pagèsiques, de Perejaume. Edicions 62. Barcelona, 2011.
Altres textos de Perejaume en aquest blog:
- Textos: Perejaume (4): L'organografia fóra un sistema [...]
- Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
- Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
- El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
- Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
- Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]
dimarts 4 d’octubre de 2011
Bitllet a Formentera
Anar a Formentera només costa 61 pessetes, menys de mig euro! Que cadascú, si vol, es faci la seva banda sonora. Un servidor posa el bitllet. Nou de trinca!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)










