Sent-créixer-l'herba

Els indis senten els trens de ben lluny, abans que arribin a aquell lloc. Només cal que posin una orella als rails. No hi ha rails allà, posen l'orella a terra. Naturalment, no senten cap tren sinó, per exemple, un genet que fa temps que esperen o un ramat de búfals. Si no hi ha res fent camí cap allà, no senten res.

Hi havia una vegada un indi que es deia Sent-créixer-l'herba i que sentia créixer l'herba. Només li calia posar l'orella a terra.

El que sentia no era cap remor, cap cruixit, cap espetec, no era res de tot això, de sobte era tot i completament diferent. Era un fort pessigolleig a l'orella de l'indi, però no era gaire precís. Sent-créixer-l'herba reia quan sentia aquest pessigolleig.

S'aixecava i deia als altres indis:
- L'herba creix!
Sent-créixer-l'herba no va rebre cap resposta perquè els indis són silenciosos.

Quan el món encara era jove, de Jürg Schubiger. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997.