Ahir, dissabte, vaig pescar al Canal 33 el documental Calla! de Victor Kossakovsky.
Filmat durant tot un any des del seu apartament a Sant Petersburg. Les obres de reparació al carrer i als edificis, la pluja, la neu, els nens, els vianants, els enamorats, la policia, els vells, els operaris fent, desfent i tornant a fer. I com la pols, les fulles dels arbres o un globus desinflat fan una dansa. Un so senzill, directe i amb la mínima manipulació. Poca música. Vuitanta minuts de bon documental.
No us perdeu la repetició que faran demà, dilluns dia 31, a les 00:08. Deixeu el VCR gravant i després ja li donareu un cop d'ull.
diumenge, 30 de maig del 2004
TVC
(Diumenge, quarts d'onze de la nit) Acaben de passar un resum de 100 programes de Silenci? al Canal 33. I després toca un altre resum d'Afectes sonors. Els tornen a fer els dies entre els dies 2, 3, 4 5 i 6 de juny! (consultar horaris)
Futbolí
Llegeixo a Sota la pols de Jordi Coca (ECSA, Proa i Columna, 2001):
Li demano un so de futbolí a l'Albert M., amic tècnic d'enregistrament de so directe de les pelis i muntador de so. Me'l passa, en trio un tros.
(...) Quan el Ramon jugava amb algú de nosaltres se solia passar la pilota d'un jugador a l'altre, la feia avançar tot arrossegant-la i, gairebé sense que te n'adonessis, te la clavava a la porteria amb un xut sec. En sabia molt, de jugar a futbolí, però aquell dia ho tenia més difícil ja que l'altre, així que tenia la pilota, la llançava amb força contra una de les bandes i la recuperava amb els davanters. Llavors el Ramon col·locava el defensa i el porter de tal manera que semblava impossible que ningú li pogués fer un gol, i es concentrava, però l'altre xicot feia lliscar la bola com si res fins als fons del calaix. Aquell soroll d'una cosa pesant que rodolava per les entranyes de la màquina sempre m'havia agradat.L'endemà, al diari, hi trobo una entrevista a Alejandro Finisterre, inventor del futbolí. El va construir a Barcelona i el va patentar a començaments del 1937. Va perdre la patent fugint a França passant els Pirineus a peu, plovent. El 1948 s'assabentà que un company de l'hospital l'havia tornat a patentar a Perpinyà. I amb diners que li donà l'empresa que els fabricava va emigrar a l'Equador.
Li demano un so de futbolí a l'Albert M., amic tècnic d'enregistrament de so directe de les pelis i muntador de so. Me'l passa, en trio un tros.
Futbolí
dimarts, 25 de maig del 2004
Textos: Juan Ramón Jiménez
L'amic Gonzalo segueix pacientment i nocturna(ment) aquest quadern. Ho comenta, afegint una estrofa recordada d'un vers de JRJ:
Aqui es pot escoltar a Juan Ramón Jiménez.
A lo azul, en los jardines llenos de faroles rojos,Les estrofes recordades, les cançons, les tonades, els aires, les olors, les mirades, els colors, les ombres. Recordades, tornen a ser.
los ayes de los violines rayan de luces los ojos.
Aqui es pot escoltar a Juan Ramón Jiménez.
dilluns, 24 de maig del 2004
Afectes sonors
Aquesta nit de diumenge he vist per televisió L'origen dels sons, el capítol 6è de la sèrie Afectes sonors (Canal 33). Magnífic document. Inventiu en el sonor. Clar i didàctic en les imatges. I respectuós amb els entrevistats: luthiers, afinadors de pianos, tallers per a instruments musicals. Plaent. Mesos i mesos dissenyant i fent les peces d'un orgue que s'anirà provant tub a tub, fins el dia de la seva estrena. Olorar el piano.
Notar quin afecte se li té a l'instrument. Ser capaç d'afinar un piano envoltat d'altres sons, alguns d'ells musicals. Estudiar els violins: lleugers, els italians; amb veu de nas, els francesos; durs, els violins alemanys.
I la botiga Parramón. Les vegades que he pujat al pis del carrer del Carme, per comprar cordes de guitarra, de mandolina o, senzillament, per tafanejar!
Un bon amic que vivia a Eivissa, ara ja en fa una colla d'anys, tenia un piano. L'afinador venia de Palma cada dos o tres mesos i en arribar posava un anunci per fer-ho saber a tothom, indicant a on se'l podia localitzar. Calia estar atent.
Una illa és una illa. I és ben sabut que hi ha illes més grans i illes més petites.
Notar quin afecte se li té a l'instrument. Ser capaç d'afinar un piano envoltat d'altres sons, alguns d'ells musicals. Estudiar els violins: lleugers, els italians; amb veu de nas, els francesos; durs, els violins alemanys.
I la botiga Parramón. Les vegades que he pujat al pis del carrer del Carme, per comprar cordes de guitarra, de mandolina o, senzillament, per tafanejar!
Un bon amic que vivia a Eivissa, ara ja en fa una colla d'anys, tenia un piano. L'afinador venia de Palma cada dos o tres mesos i en arribar posava un anunci per fer-ho saber a tothom, indicant a on se'l podia localitzar. Calia estar atent.
Una illa és una illa. I és ben sabut que hi ha illes més grans i illes més petites.
dijous, 20 de maig del 2004
Textos: Garcia Lorca (2)
Réplica
Llegit en un article de Llorenç Barber, músic campaner i plurifocal, i retrobat a Poesía y prosa.
Un pájaro tan sóloPoemas sueltos, en Obras completas. Tomo I. Aguilar, XXI edición. Madrid, 1980.
canta.
El aire multiplica.
Oímos los espejos.
Llegit en un article de Llorenç Barber, músic campaner i plurifocal, i retrobat a Poesía y prosa.
dimecres, 19 de maig del 2004
Textos: Garcia Lorca
El grito
Extret del Poema de la siguiriya gitana, dins el Poema del Cante Jondo.
Antologia poética. Federico García Lorca. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1994.
La elipse de un grito ,
va de monte
a monte.
Desde los olivos
será un arco iris negro
en la noche azul.
¡Ay!
Como un arco de viola
el grito ha hecho vibrar
largas cuerdas del viento.
¡Ay!
(Las gentes de las cuevas
asoman sus velones.)
¡Ay!
Extret del Poema de la siguiriya gitana, dins el Poema del Cante Jondo.
Antologia poética. Federico García Lorca. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1994.
diumenge, 16 de maig del 2004
Textos: René Char
El mesclador ha estat dues setmanes immers en la feina: la mescla d'un film - comèdia romàntica amb Carmen Maura. És hora de recuperar l'alè. Llegir un poc de Char acostuma a ser, per a mi, una bona estratègia.
"Ja és aquí!" Són les dues de la matinada. L'avió ha vist els nostres senyals i redueix l'altitud. L'oreig no destorbarà el descens en paracaigudes del visitant que esperem. La lluna és d'estany viu i de sàlvia. "Això és l'escola dels poetes del timpà", xiuxiueja Léon, que sempre té la frase adient per a cada situació.Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Edicions 62 (1992). Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.
dimarts, 11 de maig del 2004
Música al cinema
En cinema sempre es treballa en base als tres grups d'elements: el diàleg, els efectes de so i la música. Entre els dos primers no hi ha frontera clara: m'agrada. Però, gairebé sempre, la música se'n va i s'aparta sense deixar que els sons s'hi acostin. I el seu ressò pot durar massa.
Tanmateix, és cert que amb la música és més fàcil 'assignar', afirmar, assegurar el to de les seqüències. Qui és el valent que puja al trapezi sense xarxa?
Tanmateix, és cert que amb la música és més fàcil 'assignar', afirmar, assegurar el to de les seqüències. Qui és el valent que puja al trapezi sense xarxa?
dilluns, 10 de maig del 2004
Nit (2)
Silenci nocturn,
que s´ha adormit el més petit.
L’espiral de moviments s’ha aturat.
En el comandament del pis: Pausa.
Temps perquè ens arribi la quietud,
mentre al cel disposen l’escenari per demà.
M’espero una mica més.
I m’adormiré amb l’escàndol
del camió gegant de la brossa.
dimarts, 4 de maig del 2004
Matsuo Basho i Octavio Paz
El poeta Basho visita el temple Ryusyaku. Després ho escriu (descriu).
Sendas de Oku, de Matsuo Basho. Versió castellana d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya. Breve Biblioteca de Respuesta. Barral Editores. Barcelona, 1970.
A les notes finals (pàgina 122), Octavio Paz comenta, compara i justifica la seva traducció de l'haikú. Revelador. Interessant.
El templo estaba construido sobre la roca; sus puertas estaban cerradas y no se oía ningún ruido. Di la vuelta por un risco, trepé por los peñascos y llegué al santuario. Frente a la hermosura tranquila del paisaje, mi corazón se aquietó:
Tregua de vidrio:
el son de la cigarra
taladra rocas.
Sendas de Oku, de Matsuo Basho. Versió castellana d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya. Breve Biblioteca de Respuesta. Barral Editores. Barcelona, 1970.
A les notes finals (pàgina 122), Octavio Paz comenta, compara i justifica la seva traducció de l'haikú. Revelador. Interessant.
diumenge, 2 de maig del 2004
Dissenyadors de silenci
Dissabte 1 de maig > El Periódico > Opinió > Petit Observatori > Quan és millor el silenci. (Es pot consultar gratuïtament fins dissabte que ve.) L'Espinàs escriu sobre els acordions al metro, la música de fons a les fires i de la dificultat de les converses als restaurants. No hi ha prou silenci(s). No sabem fer-los, construir-los. Acústica, civisme, arquitectura. Ras i curt: ens falten dissenyadors de silenci, ja ho diu l'Espinàs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)