Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mescla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mescla. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 d’agost del 2013

En Serra, premi a Locarno!

Altaió com a Casanova

Just abans de vacances vam mesclar HISTÒRIA DE LA MEVA MORT, d'Albert Serra, amb so de Jordi Ribas i Joan Pons. I ara, quan encara no havia actualitzat el llistat de mescles, va i guanya el premi a la millor pel·lícula a Locarno! Enhorabona!

A la foto, Vicenç Altaió, fantàstic com a Casanova (foto de Román Yñán).

dissabte, 2 de març del 2013

Mesclador de So de Cinema (estereotips)

mesclador_cinema_caricatura

Estereotips: El Mesclador de So de Cinema.

Re-recording mixer (dubbing Mixer, film sound mixer, als països anglòfons). Mixeur (ingénieur du son de mixage, als països francòfons).

Dibuix de K. Donnelly. Trobat a Studio Sound, la desapareguda i fantàstica revista de so - juliol de 2001.

diumenge, 11 de novembre del 2012

La Primavera al IDFA

Carme Fajula_La Primavera

En Christophe Farnarier m'escriu: la seva pel·lícula documental LA PRIMAVERA serà d'aquí sis dies al festival IDFA, l'International Documentary Film Festival Amsterdam!

En Christophe és un francès que viu a Catalunya. Fotògraf i director de fotografia. Amb ell també vaig treballar a la mescla d'EL SOMNI, amb el personatge entranyable d'en Joan Pipa, el pastor.

Christophe és un apassionat del que fa. Escriu (i ho subscric totalment):
Filming is an act of love. To me, shooting a movie proceeds from desire. Desire for the subject, for the person being filmed. Desire to see the movie materialize. Thus every time I take up my camera, I find myself in a jubilant, ecstatic state of mind. My kind of cinema is direct, spontaneous, without theoretical interference. Good filming comes from the heart… On the other hand, I believe that a certain amount of restraint is desirable.

At a time when movies tend to drown in special effects, I look back to the pioneers for austerity. Through their example, I am reaching for a purer language; I find my liberty in simplicity. I believe in spending a lot of time with the people I film. I must allow them time to forget the camera.
Mine is not a hidden camera, these are not stolen images or an infringement on their privacy. I become a part of their surroundings, of everyday life, so close to them that they do not see the camera any more: their natural behaviour and attitudes are preserved. In this search for a rugged, organic reality, I resort to a staunch approach to image and sound: no technical tricks, fancy lighting nor synthetic additives.
Painting and photography have been a strong influence in my work. Chiaroscuro and mystery are just as necessary to cinema as they are to painting. I find inspiration in the way Vermeer, Goya or the Impressionists managed to sculpt natural light, or in the work of great photographers like W. Eugene Smith, Walker Ewans, Roy De Carava, Robert Frank…

The camera and mic are the eyes and ears that first record what is happening. I am the first spectator of the future movie: this image and this sound are what the audience is going to see, and they must convey the intensity of the human experience I am going through while filming. The final movie somehow exists inside me, I guess. I am merely going on a quest for it. The unforeseen is always best.
A la foto, Carme Fajula, protagonista del documental.

Spatium, ImmSound i ... Dolby

spatium

Val molt la pena donar una ullada a SPATIUM, de Rui Penha, les seves (10) interfícies i els dos plugins AU, amb els que es pot automatitzar les coordenades en 3D de 16 canals d'àudio. Es poden descarregar lliurement (de moment, només per a Mac OS X).

Un dels dos plugins, l'spatium.track, automatitza tres paràmetres: azimut, elevació i radi. Em recorda extraordinàriament el plugin d'ImmSound per ProTools:

spatium_plugin

Atenció, són molt interessants les interfícies de SPATIUM. Són petites joies:
bezier.2D, controlOSC, flocking, gravity.balls.2D, linear.rotation, pendulum, pendulum.2D, rotation, springs.2D, trackpad.
Són deu petites aplicacions autònomes que generen OSC data i, la majoria, també midi. Per tant, es poden utilitzar per moure i automatitzar l'àudio en altres aplicacions.

Recordo converses amb en Marc Orts i Dani Zacarias (1) on parlavem de futurs plugins per l'àudio 3D que poguessin moure els objectes sonors en trajectòries pre-establertes i fàcilment adaptables i que incloguessin la física, com en les aplicacions per iPad. Doncs aquestes interfícies d'SPATIUM van per aquest camí!

No sé com passarà a l'història l'aventura d'immsound, l'empresa catalana que va portar al cinema les idees de Toni Mateos i Pau Arumí sobre àudio 3D en 23.1 canals. Però el mateix Mateos avisa:
The true step forward is to, actually, get rid of the concept of channel. No-channels is my preferred 3D-sound format. In a no-channels world, no-one ever needs to take a decision about something like the left channel or the top-left-middle channel.
La darrera etapa d'Immsound va passar ben a aprop, en una de les tres sales de mescla de cinema de Sonoblok, l'estudi on treballo.

Dolby, una gran empresa multinacional s'ha acabat empassant immsound, la seva gent i la seva tecnologia.

No fa gaires mesos, Dolby va presentar Brave en el seu sistema Atmos i, poc després, s'estrenava The Impossible (entrevista amb Marc Orts), l'única pel·lícula en el sistema d'immsound. Qui hagi vist les dues projeccions, fàcilment pot saber quin sistema era (ja no puc dir "és") més avançat.

(1) Marc Orts (mesclador) i Dani Zacarias (dissenyador, mesclador i instructor d'AVID), aleshores col·laboradors freelance d'immsound,

divendres, 22 de juliol del 2011

Un estil de mesclar

edificis
Les seves mescles (de so de films) eren fortes, decidides, plenes d'alts i baixos, d'impureses i sorolls. Si t'aturaves en els detalls, t'esgarrifaves. Però hi havia una vida que els demés envejàvem. Els honors que rebia pel seu treball el feien patir, perquè ell - de fet - volia mesclar més net, més mesurat, més polit, més elegant.

Quan nosaltres intentàvem copiar-lo, en sortíem esquitxats. Un dia va deixar de treballar a l'estudi i va tornar al seu poble, a les muntanyes. Des d'aleshores, l'avorriment sonor és el rei del nostre cinema. Ara que tot és més net, més mesurat, més polit i més elegant.

PD.- Es tracta d'un text al·legòric i no es refereix a ningú en particular.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Michael Semanick

Semanick
Si teniu un parell d'hores per veure i escoltar un bon mesclador (cinema) parlant de la seva feina i responent a les preguntes dels estudiants, doneu-li una ullada al vídeo SoundWorks Collection: Michael Semanick Re-Recording Mixer Presentation. S'ho val.

Michael Semanick va començar des de baix, després d'haver estudiat força, fent còpies de cintes magnètiques. Abans, però, va haver de pintar unes parets i portar uns quants cafès, tal com cal...

Ha fet de tot: gravar i mesclar música; "bolos" sonoritzant grups i discoteques; assistència a mescles i, després, mesclador. De la Música al Cinema. I ara ja té dos Òscars. No està gens malament.

Però el millor és que parla ben clar. De la perseverància que cal per entrar en aquest món. De les oportunitats perdudes que en generen d'altres. De la incertesa de anar per lliure, de ser un "freelance". Del que passa en una sala de mescles. I, a més a més, hi trobareu un parell d'escenes de The Social Network, on ensenya com ha treballat el diàleg, quins efectes de so hi ha i com és la música, tota soleta.

Una joia!

Hi he arribat a través de l'excepcional Designing Sound (amb aquests blogs, a què ens podem dedicar els demés?).

dissabte, 2 de juliol del 2011

Reflexions

Paret de maons
A través del blog de Mike Thornton arribo a un informe molt interessant sobre l'estat de la postproducció del so per cinema, escrit per John Kassab, dissenyador de so i mesclador.

Si treballeu pel cinema, o hi esteu a prop, doneu-li una ullada. Són trenta pàgines on repassa i comenta molts aspectes de les feines, les eines i els processos d'aquesta activitat tan diversa i apassionant com és el món del so (per cinema).

Parla dels diferents especialistes; de les maneres de treballar; de com aquestes van evolucionant; del què en pensen els que hi treballen; dels pressupostos massa baixos; de les feines que no es veuen prou, però s'han de fer...

Hem trec el barret. Sí, senyor!

dimarts, 29 de març del 2011

Mesclar i programar

La feina de mesclar pot tenir - com segurament deu passar amb tots els demés treballs - relacions, equivalències i punts de contacte amb altres activitats. Molt més del que ens pot semblar. He de reconèixer que m'agrada trobar aquestes sintonies. Aquí n'he barrejat algunes:

La Mescla (de so, música, cinema) i la Programació (amb ordinador).
  • Fer-ho bé i fer-ho ràpid no poden anar junts.
  • Vas ràpid i et deixes coses per arreglar després, per quan tinguis temps de tirar enrere. Però és possible que no tinguis tot el temps que necessites per tots els canvis. O que, quan tornes enrere, la situació genera nous problemes que has de decidir resoldre.
  • És millor, a les mescles, anar resolent per etapes, per capes, per grups (com li vulgueu dir). I deixar-ho "resolt", al menys, en el seu nivell. La majoria de mescladors comencem pels diàlegs, d'altres comencen pels ambients. Les capes següents (en podem dir premescles) ja es treballen en relació a les anteriors: fas el balanç dels ambients mentre escoltes els diàlegs, etc.
  • Hi ha un desajust entre el que l'usuari diu que vol i el que realment vol. Equivalència: a alguns directors (i productors) els passa que només a mesura que avança el treball de mescla van trobant com voldrien que sonés el seu film, a base a les idees aportades per uns i altres, o a base del contrari del que tothom diu...
  • Què faria l'usuari? Els usuaris no pensen com els programadors. És bo mirar que fan els usuaris amb el teu programa, quins camins agafen per fer les coses, quines dreceres prefereixen, on s'aturen, on s'encallen, etc. Equivalència: penso en el públic, en les persones que van al cinema.

diumenge, 6 de febrer del 2011

De la feina de mesclar i el seu equilibri

sala de mescles Burbank, a WB
Hi ha un moment delicat, durant el procés de mescla de so d'una pel·lícula, en el que un mateix evita l'aportació de noves idees o canvis en alguna seqüència o transició sonora. I ho fa per tal de poder complir amb un calendari que es va escurçant i on les feines que queden es van apretant entre elles.

Costa tenir consciència, per una banda, del possible valor real del suggeriment que es voldria fer i, per una altra banda, de les conseqüencies de la proposta i com podria afectar a d'altres seqüències germanes en el mateix film.

De vegades es pot notar com i quan neix aquest moment.

Fotografia: InnoFader

dissabte, 22 de gener del 2011

Pa Negre. Millor So als premis Gaudí 2011

nen_panegre
Dani Fontrodona (so directe), Fernando Novillo (muntatge de so) i un servidor, Ricard Casals (mescla de so), rebem el Premi Gaudí 2011 al millor so per la pel·lícula "Pa Negre", d'Agustí Villaronga.

No vaig anar a la cerimònia de lliurament dels premis, però es va donar una circumstància curiosa. Encara que el presentador va dir que "era en directe", la veritat és que la retransmissió de TVC es feia uns 45 minuts més tard. I quan uns companys, que sí eren al teatre, em van felicitar (telefònicament), ens va sobtar molt i vam dubtar de si es tractava d'una broma..

Quan va arribar el moment, vaig dedicar-li a l'Elisabet, perquè ja se sap que la parella és qui pateix més els horaris i els humors canviants dels mescladors!

A l'hora de fer el so d'una pel·lícula hi intervé més gent de la que es nomina als premis. Són els tècnics que graven diàlegs, els efectes de sala i els diversos sons a l'exterior. També ho és el mateix efectista: en José Manuel Lara (tot un professional), i molts d'altres que col·laboren, en un moment o altre, en el llarg procés de postproducció del so d'una pel·lícula.

"Pa Negre" també està nominada pel so als premis Goya. Però no patiu ni passeu ànsia, amb una mica de sort no haurem de carregar amb aquella figura tan pesada del pintor!

dissabte, 13 de novembre del 2010

Conferència de Mark Berger

Mark_Berger
El senyor Berger, persona afable i amb un bagatge molt considerable en el món del so per cinema, va pronunciar, ahir divendres, una conferència a Barcelona organitzada per l'Acadèmia del Cinema Català, amb la col·laboració de l'escola de cinema Bande à part.

Després de mostrar i comentar uns exemples del treball sonor en unes seqüències de The talented Mr. Ripley, on ell va treballar-hi com a mesclador, va seguir un col·loqui, que va resultar massa curt perquè el senyor Berger tenia un compromís.

Més tard, quan els pocs que teníem temps per fer petar la xerrada entre nosaltres mentre l'esperàvem el varem recuperar, li preguntarem algunes coses, moltes menys del que el cos ens demanava. Un home que ha viscut l'època extraordinària d'aquells tres nous estudis sorgits al nord de Califòrnia, en competència amb Hollywood, Saul Zaentz, Zootrope i Skywalker, té moltes coses per explicar i nosaltres, moltes per aprendre i entendre.

Gràcies per la visita!

diumenge, 18 de juliol del 2010

Les mescles, els films i Pessoa

Un mateix s'ha imposat discreció sobre les feines que fa - com a mesclador de pel·lícules. Per això, sovint es fa difícil seguir amb aquest quadern.

Hi ha directors que fabriquen el seu film amb un broc més gros que altres, buscant una connexió més ràpida i eficaç amb el públic. Els personatges i les situacions contenen més estereotips. Els diàlegs són més previsibles. I el so total que es busca (música inclosa) acaba sent una mitjana de molts altres films (de la branca espectacular).

Els finals de la mescla d'una pel·li (un cop acabada la mescla final principal - el master - encara hi ha més feines que mantenen ben ocupats a l'equip de muntatge de so + mescla...) acaben lapidant les restes d'entusiasme generat anteriorment, com en tot procés de creació (creació industrial).

I és aleshores, després d'aquests finals, que el text d'un llibre, o una passejada pel bosc (amb el so real!) o el visionat distès del dvd d'un film "petit", tornen a obrir l'aixeta de l'esperança.

Entre molts d'altres, Pessoa em funciona. Buscant silencis:
41. El silenci que surt del so de la pluja s'escampa, en un crescendo de monotonia grisa, pel carrer estret que contemplo.

300. Un silenci que feia soroll d'amenaces envaïa com una brisa lívida l'atmosfera visible de la sala.

355. Em vaig sentir inquiet. De sobte, el silenci havia deixat de respirar.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002.

dijous, 13 de maig del 2010

Eines: Agent Orange (cue sheet)

innisfree_cuesheet
Dels fulls de mescla d'Innisfree (gentilesa de l'incansable Almiñana), fets a mà i contínuament posats al dia, als fulls extrets gairebé automàticament, d'una de les darreres mescles, hi ha un bon tros!
PN_foley_cuesheet
Entremig de tants canvis tecnològics, aquí vam perdre el costum de fer els fulls de mescla. Entre altres coses, perquè el muntatge de so fet amb ordinador pot fer visible el "rodar" de les pistes de so amb els seus blocs sonors. A partir d'un cert nombre de pistes, però, torna la invisibilitat, degut a la densitat.

Agent Orange
, un petit programa fet per Jamie Hardt, muntador de so que ha treballat a The Hurt Locker (film guanyador de 6 oscars), converteix en un full de mescla (cue sheet) l'exportació - com a arxiu de text (text file) - de les pistes seleccionades, feta des de ProTools. Senzill, útil, net i barat (gratuït).

diumenge, 9 de maig del 2010

103 mescles de pel·lícules

Tal com va anar tot l'any passat (i la cosa no ha millorat gaire...) no creia poder arribar al centenar de mescles fetes. Però després d'actualitzar i endreçar la llista de pel·lícules (de producció original) que porto mesclades, en surten 103!

Aquests treballs passen per gairebé totes les etapes del so per a cinema: les primeres encara són monoaurals i, evidentment, analògiques. Després arriba el Dolby Stereo (quatre canals bàsics de so) amb la reducció de soroll Dolby A i després SR. I finalment, el gran canvi de l'analògic al digital, amb 6 canals de so. Tota una història de la tècnica!

La 103 és GUEST, el darrer llargmetratge documental de José Luis Guerin. Pràcticament mesclat, ja és a punt d'anar al laboratori per a fer-ne còpies.

Pels tafaners, dos llistats (perquè el que diu IMDB no és del tot complet ni precís):

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Dinosaures i mescladors (2)

El comentari d'Alex, al meu post anterior Dinosaures i mescladors, em fa rumiar una mica més sobre l'etapa de la mescla de so de cinema i en com està canviant tot el procés de treball. Està clar que hi ha països on aquestes feines estan prou jerarquitzades i tenen prou envergadura i tradició com per adaptar-se i incorporar el que aporten els canvis tecnològics.

És simptomàtic, però, com la figura del dissenyador de so (o, en el seu defecte, el responsable del muntatge sonor) s'apropa al mesclador, s'asseu al seu costat i acaba mesclant. Evidentment, no sempre. Aquí (i el que conec més és el que passa als estudis de Barcelona) hi veig tres maneres de treballar, que depenen absolutament del pressupost i calendari del projecte:

1.- La gran pel·lícula

Hi poden arribar a coexistir diversos equips de muntatge de so, fins i tot treballant a diferents ciutats: la música es grava a A, es mescla a B i s'edita a C; els efectes de sala es graven a D, els edita en E i els premescla un tal F; una part del so el dissenya algú que viu a G; i els diàlegs que s'han de tornar a gravar es fan allà on es troben els actors...

Si tot va bé, premescles i mescles es fan sota un mateix sostre, però si cal, en sales diferents. Hi ha un muntador principal de so, que actua de cap. A l'hora de mesclar, diversos muntadors amb les seves sessions de treball alimentaran la mescla. En aquesta situació, fins que no s'arriba ala mescla no és gaire fàcil poder escoltar tot el so alhora (in context), quan ho demana el director.

La capacitat de l'estudi per poder gestionar adequadament tota l'estructura tècnica és determinant. Un calendari de tres setmanes no el rebaixa ningú.

2.- La pel·lícula mitjana

En aquest apartat hi caben moltes versions, però si hagués de definir un model diria: hi ha un muntador de so i un ajudant (màxim, dos). En el material sonor que preparen poden arribar a tenir alguns elements força preparats, precuinats, premesclats. Però tot seguirà obert per tal que a la mescla es mantinguin totes les opcions possibles. Calendari: fins a les dues setmanes.

3.- La pel·lícula petita

Una setmana és el màxim. De vegades són film "molt senzills" (desconfieu quan us ho diguin!). El muntador fa bona part de la feina de mescla en el seu estudi. Amb sort, és el propi mesclador el que fa el treball de premescles en un estudi més petit (i més barat). En casos extrems - però gens inusuals - es pot utilitzar l'estudi final de mescles (una sala més gran que on s'ha premesclat) només per a fer el master (entre un i dos dies), quan tot s'ha preparat i mesclat abans.

Notes.- (1) Tenir en compte que a l'hora de sintetitzar conceptes és fàcil esquematitzar massa. (2) Quan aquí s'escriu "gran", allà equival a "petita". Ja se sap...

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Dinosaures i mescladors

javier rebollo
Javier Rebollo fa cinema. Mentre mesclava a París La mujer sin piano va tenir temps d'escriure un article per a la revista Producción Profesional (N 28) sobre el so de les seves pel·lícules i de com va canviant tot. Noves tècniques, noves màquines, nous processos, i també, nous oficis. Té tota la raó: els mescladors serem aviat dinosaures (potser ja comencem a ser-ho). Els muntadors de so, són ara, la peça clau i absoluta del so del films. Adjunto un extracte:
El tiempo de los dinosaurios

[...] En estos momentos, me encuentro mezclando la película en París. Ahora mismo, mientras escribo, escucho a Patrick Ghislain, el mezclador, colocando en el espacio, en su ámbito, los ruidos y los diálogos que he montado con Pelayo Gutiérrez y Álex F. Capilla en el último mes.

Hace no mucho tiempo, este proceso de mezcla era fundamental; hoy lo sigue siendo, pero sus protagonistas, los mezcladores, han visto cómo perdían importancia y ahora, como viejos dinosaurios sabios y poderosos, son especies en extinción que ven su cómo su época se acaba. Solo algunos se adaptarán, los demás desaparecerán, a la vez que desaparece una forma de hacer cine.

Hace unos años, cuando no existía el montaje de sonido como hoy casi todos lo concebimos, esta tarea recaía en el montador de imagen, que no tenía casi pistas; por eso los técnicos de sonido directo (que eran como los montañeros en los años veinte, escalando los cinco miles sin tecnología, pero con audacia y talento) mezclaban directamente en rodaje; utilizaban varios micrófonos en las pocas pistas de las que disponían, y lograban así multiplicarlas. Todavía siguen trabajando así algunos de los grandes, como Pierre Gamet o Henry Morelle. Luego, en la moviola, el montador montaba el sonido (hasta hace poco, hasta Almodóvar trabajaba de esta manera).

Hoy, gracias a eso que llaman "revolución tecnológica" (yo creo que una revolución no significa nada si no viene acompañada de la maduración de modelos nuevos) nos permite grabar en el rodaje con un número de pistas ilimitado y, luego, tras el montaje de sonido, podemos llegar a la mezcla mejor armados y ordenados; [...]

Éste es el momento en que más disfruto, la fase en la que la película ya solo puede mejorar (a veces ocurre que mejora demasiado y entonces empeora, porque te encuentras con un montaje demasiado limpio y retórico). Esta es la fase que explica mi forma de rodar, porque siempre es el sonido el que me lleva a colocar la cámara; cuando voy a mostrar algo (yo muestro más que narro) me digo; ¿qué se oye? Hoy, frente a los antiguos mezcladores y montadores de imagen, pienso que el montador de sonido es el verdadero jefe de la postproducción; alrededor de su trabajo, justo en medio del montaje de imagen y de la mezcla, se articula el final de la película y él la acompaña hasta el final, como ayer hacía (y aún debería hacerlo) el montador de imagen.[...]
Gràcies, Javier, per reflexionar i escriure sobre la teva (i nostra) feina!

dimecres, 24 de juny del 2009

Mescles. Films i Jocs

Hi ha dos textos sobre les mescles de so que fa massa dies que em ronden. Un tracta del so de les pel·lícules i l'altre és sobre el so dels jocs d'ordinador. Trobats a la mateixa nit, per camins diferents, però molt relacionats entre si i, al meu entendre, molt interessants:
  • Great sound design in recent movies? És l'aportació de Randy Thom en un forum-grup on explica quins criteris té per poder jutjar el disseny sonor d'un film. Tenint en compte els treballs finíssims que el senyor Thom ha portat a terme, és un text d'obligada lectura i reflexió.
  • The Future Of Game Audio - Is Interactive Mixing The Key? Un article llarg de Rob Bridgett on compara les tècniques i els elements de les mescles per cinema i les dels jocs per ordinador (i altres plataformes). En un joc, el que passa és sempre nou i cal una mescla interactiva dels tots els sons (efectes, ambients, diàlegs, músiques, etc). Les possibilitats creixen amb la potència dels nous ordinadors: tot un món emergent.
Estem alerta, el so del jocs no hauria de ser ignorat ni menyspreat. Segur que en podem aprendre. De vegades m'agradaria poder aplicar, durant les mescles, un cert grau d'atzar en alguns paràmetres (encara que la majoria d'eines que utilitzem no es deixen gaire).

En una reunió per preparar la post-producció de El habitante incierto (2004), el seu director, Guillem Morales, ens va comentar que la referència sonora per la seva pel·lícula era Silent Hill I i II: un joc per a Playstation 2!

Ah, no deixin de fer un passeig per la web de Rob Bridgett i els seus articles.

diumenge, 8 de març del 2009

La feina de mesclar (1)

faders DFC
Una de les coses que costen més a l'hora de treballar és la d'entendre's amb les persones amb qui treballes. En el cas dels mescladors és particularment delicat, com en tots els casos on l'aspecte creatiu hi juga un paper destacat.

A l'hora de la mescla, el director, el muntador i el mesclador s'enfronten junts a la darrera etapa del treball de so. Són uns dies on es materialitzarà el treball previ del muntador. On s'afinarà i es polirà cada element sonor. Són els dies on encara es podran prendre decisions i encara es podran fer canvis. Els darrers canvis. Les darreres opcions. I, sobretot, és quan es veurà el film en pantalla gran i s'escoltarà tot en una sala gran.

També són els dies on augmentaran les presses i la pressió creixerà. Són els dies en els que el director serà envaït i distret (si el bon productor no ho impedeix) per les consultes sobre el poster, les dades del festival, l'etalonatge amb el director de fotografia al laboratori, o el trailer que també s'ha de fer...

La mescla és el final de tot el procés creatiu sonor d'un film. Després hi haurà més passos, però són absolutament tècnics i tractaran de preservar i mantenir les qualitats del so, fins que arribi a la sala de cinema.

Les eines actuals estan modificant molt (o això és el que sembla) les circumstàncies en les que un film és mesclat. Em pregunto si, en el fons, també està canviant l'essència, el perquè del procés de la mescla.

(Imatge extreta del manual de la taula de mescles DFC d'AMS)

dijous, 11 de setembre del 2008

Leslie Shatz

taula i tres cadires
Leslie Shatz és un home de so per a cinema (dissenyador i mesclador) molt fi. No fa gaire soroll i és capaç de treballar amb directors ben distints. Vaig saber d'ell al mesclar la versió espanyola del Dràcula (1992) de Coppola, a través de Marian Wallace, mescladora també i supervisora de doblatge.

He repescat una entrevista, Interview with Leslie Shatz: Sound Auteur, de dues hores i per telèfon, que li va fer Gabe Klinger el 2005, sobre la seva feina en general i, especialment, sobre el so dels films de Gus Van Sant.

Tota l'entrevista val molt la pena, però hi ha uns quants punts que em toquen de prop i vull destacar-los. Els deixo en original, tal com me'ls he trobat:
  • One thing I've learned over the years is that I have to control my impulse to dismiss what the director's doing when it doesn't conform to my own preconceived ideas.
  • People are obsessed with the quality of sound, and they somehow think that word digital means "good." I'd like to think it's not the medium that counts but the content.
  • This is one of the suggestions I make to directors: if you think of sound when you're writing the script, then you've really integrated it into your movie. It's easy to do that since sound is so suggestive and so capable of creating imagery.
  • Part of being freelance means I can decide what I'm going to charge for my services. For Gus's films, you know, they're not always very lucrative. But what I get out of them is worth much more than money.
  • I think what happens with Gus's films and other films we talked about is that you take a sound that's a complete juxtaposition of what's going on in the image and it forces you to listen — you have to look to the sound for the cues of what's going on. Even if the sound doesn't give you a specific direction, it gives you a sort of broader experience than if it was just the dialogue being repeated over and over again.
(Fotografia: Una taula i tres cadires. La taula no serveix per a mesclar, però seure a la terrassa i fer una pausa pot ajudar a veure-hi "més clar")

diumenge, 7 de setembre del 2008

Innisfree, per fi!

imatge del final d'Innisfree
Això sí que és un bon retorn! Després de les vacances m'he trobat sobre la taula el magnífic pack de 4 DVDs (1, 2, 3) de José Luis Guerin, amb:
Durant el mes d'abril passat vaig ajudar en la recuperació i restauració del so d'INNISFREE. És un del títols dels que estic més content d'haver pogut participar-hi. Tant ara, en la seva reedició en DVD; com abans, a principis de 1990, durant les mescles de so.

No és cap mescla espectacular amb sis canals digitals, ni és una super mescla estèreo. És una mescla monoaural (un sol canal central de so en el cinema) feta amb mitjans tècnics escassos i durant dos mesos i mig, degut als canvis que contínuament afectaven al muntatge, tant d'imatge com de so.

Sabia que INNISFREE seria un film especial, i vaig voler sortir als crèdits d'una manera especial, com a R.C. Alexandri. Ara sóc feliç que es pugui tornar a escoltar bé la feina que tots vam fer, fa 18 anys. Per fi!