Una mostra de la seva música: STARRY NIGHT (excerpt) (6.31 min). Una improvisació amb la trompeta i la col·laboració de la força aèria israeliana i les seves bombes.
Una entrevista interessant a nonsite.es (Ciclo de Experimentación Sonora)
Home inquiet. Ara és a punt de fer un estudi de doctorat en Art Sonor a València. Prenc bona nota de la seva aplicació de la llicència Creative Commons als treballs discogràfics.
L'artista visual Oriol Rius també va imaginar un instrument que sonés amb la tramuntana:
Orgue per a tramuntana és un projecte d'escultura en formigó recoberta de plaques de vidre de colors i coronada per vuit tubs d'orgue accionats per la força de la tramuntana.
Vol ser com l'udol ferit del vent, expressat a través d'un acord dissonant que només sonarà en dies de tramuntana molt intensa.
El castell de Quermançó està situat a la dreta de la carretera N-260 que porta de Figueres a Llançà, a l'alçada de Vilajuïga.
Es veu que Dalí el volia comprar per a regalar-li a Gala. Havia imaginat instal·lar-hi una espècie d'orgue gegant eòlic, i quan bufés la tramuntana es pogués sentir per tot l'Empordà.
El seu origen data del segle XI, encara que la construcció actual és de quatre segles més tard. Fins l'any 2003 no s'hi van fer les primeres prospeccions arqueològiques.
(Disseny de Jordi Cuadras per l'Orgue de Tramuntana)
Durant el curs 2003-04 es van signar uns acords de finançament amb el Ministerio de Ciencia y Tecnología i la societat propietària del castell de Quermançó, impulsora del projecte, per la rehabilitació del castell i la construcció i instal·lació de l'Orgue de la Tramuntana, a càrrec dels luthiers Blancafort Orgueners de Montserrat, amb el disseny i estudi eòlic del Departament d'Acústica de l'Escola d'Arquitectura i Enginyeria de la Universitat Ramon Llull (La Salle-TAM).
En les reunions amb els veïns del municipis propers, s'ha parlat d'un orgue amb tres-cents tubs. Es projectarà per a un mínim impacte visual i acústic sobre la zona i se sentirà dins de l'àmbit del castell, en un radi màxim de 40 o 50 metres.
L'esperarem amb paciència. Les coses de palau necessiten pau...
En el post anterior (sobre la primera jornada de mínim) em pregunto si sempre hem de mirar el que l'executant fa i, aleshores, reconèixer com aconsegueix els sons. O és millor tancar els ulls i escoltar. Mirar o no mirar.
A Listening in dark, Richard Pinnell comenta com ha anat trobant-se en la necessitat de tancar els ulls per poder escoltar millor certs concerts de música en viu. La part visual el distreu. Escoltant amb els ulls closos pot experimentar millor la música. Què en penseu?
Tres actuacions unipersonals ben diferents durant la primera jornada de mínim (7è. festival internacional d'improvisació). Tres mons sonors distints que, a part de l'efecte i goig que puguin produir a cadascú, també generen reflexions. Aquestes són reflexions bàsiques que venen d'algú tan desentrenat com jo. PIERRE BERTHET (el francès + fils, pots, aigua i aspiradores)
Un espai gran, obert. Gran sensació d'amplitud. El so és molt ambiental, no té un sol focus, emana de tot arreu, arran del sòl o penjat del sostre. No hi ha llocs concrets per al visitant de la instal·lació, que pot seure, restar dempeus o passejar, a prop o allunyat.
Els sons s'allarguen i s'entrellacen, formant textures molt orgàniques. No és difícil (sobretot en la part de l'aigua) pensar en la pluja, en sons de veus i d'animals. Sons rítmics de les gotes, amb intervencions mínimes d'una instal·lació que, tot i semblar precària, acaba sonant com una orquestra (o una tempesta).
Un espai centrat, bàsicament, en una taula. Els que mirem i escoltem, asseguts i, obligatòriament, silenciosos. L'amplificació del so produït es fa a través de la nostra atenció.
Les accions són seques, gairebé sense ressò, sovint aspres. Resulten accions sonores molt soles, poc lligades: l'executant pot produir un màxim de dos sons alhora i, per tant, generen poc contrapunt. Són com exercicis d'investigació amb un ventall reduït d'accions sobre el paper. Sembla que falti anar més enllà.
Els sons produïts, sobre una taula plena d'objectes, són recollits, processats, amplificats i distribuïts per un sistema amb dos altaveus principals.
Els de la primera fila poden veure alguna cosa del que s'hi fa, però moltes accions són sobre els botons de comandament del mòdul de processat electrònic del so. De fet, tot el so surt dels altaveus perquè els sons, a la taula, són mínims, potser microscòpics.
Després de donar una ullada a la seva feina al magnífic recull a bagatellen.com, sembla que es mereix més atenció del que la meva oïda, ja una mica fatigada, li va poder donar.
GENERAL
Cal estar pendents de les accions dels executants? És necessari? És convenient?
Cal veure com es fan els sons? Cal deixar-ho veure? O mantenir el misteri, una certa màgia?
I si escoltéssim sense veure res, com en els concerts de Francisco López?
I si hagués una zona acusmàtica, darrer un llençol, per exemple.
Els executants (al menys els dos primers) anaven descalços. Volien indicar-nos que el soroll del calçat els molestava, els distreia?
La manera com s'ens demana, al públic, d'estar, pot generar (d'una manera poc conscient) un apropament sense tensió que facilitarà una actitud oberta, d'esponja. O al contrari.
Cal un petit reset entre les actuacions (com en el tast de vins).
Els sons ensenyats sense amplificació (o ben poca), a pel, d'entrada tenen un plus vital, fresc, que, encara que costi de mantenir, no pot tenir mai el so processat i amplificat. Encara que, al cap i al fi, l'objectiu és el mateix: compartir aquells sons, textures, estructures i objectes que s'han trobat.
Seguint la pista als jocs sonors que alguns parcs tenen, arribem al Parc de Diagonal Mar (gràcies a la informació d'Anita). És un parc immens, amb molta aigua i verd i, potser, un excés de disseny.
En un racó allargat hi ha uns dotze jocs sonors, tots per fer accionar amb els peus:
set són del model amb tres tecles gegants amb so de botzina,
els altres cinc són els Dance Chimes, unes plataformes de 1,20 m2., amb nou (3 x 3) quadrats-rajoles que generen un so més musical.
Aquests invents i els que hi ha als Jardins de Joan Brossa els ha fet la mateixa gent. Es tracta de Richter Spielgeräte, una empresa alemanya que fa més de 37 anys que dissenya i fabrica jocs a l'aire lliure per a nens de totes les edats. Fan molts tipus de jocs i construccions (equipaments). Els que fan referència al so i a l'acústica en són, només, una petita part, uns 14 models.
El model Dance Chimes fou dissenyat el 2006 i deu ser un model més car que tots els demés, perquè en el seu catàleg en línia, curiosament, justifiquen el preu de venda. Però es veu molt ben pensat i construït amb qualitat. Cap problema.
Telèfons de fusta (connectats subterràniament), coixins-molla que sonen, palanques trencapinyes que grinyolen, paràboles enfrontades per escoltar-se i grans tecles que es pitgen amb els peus.
Tots aquests instruments sonors es troben passejant pels Jardins de Joan Brossa (que ocupen l'espai del antic parc d’atraccions).
De lluny veiem com pare i fill salten sobre els coixins sonors (0:46)
Aquestes festes (vacances, per alguns) semblen prou bones per a practicar amb les copes musicals. Diuen que cal omplir-les amb diferents quantitats de líquid i intentar fer-les dringar sense esquerdar-les...
Il·lustració extreta del llibre Recreaciones Científicas, de Gaston Tissandier. Madrid, 1892. També existeix una edició facsímil d'Alta Fulla.
TRESORS DE PAPER és una exposició que es pot visitar a la Fontana d'Or de Girona fins el 16 de novembre (només!). Llibres, jocs i joguines de paper de la col·lecció Quim Corominas.
Uns amics m'han regalat el fantàstic llibre de l'exposició. Entre les meravelles gràfiques, les joguines movibles, les tridimensionals i les ombres, hi ha dos llibres joguina que sonen i parlen: The Speaking Picture Book i The Speaking Toy Book (1880, Theodor Brand, Sonneberg, Alemanya).
Nou pàgines amb il·lustracions i text. Cada història té, a una alçada del text diferent, una fletxa que assenyala a un dels botons d'ivori que sobresurten pel costat dret. Quan s'estira el botó, es posa en funcionament un petit mecanisme de molles, ventoses i llengüetes, que intenta reproduir el so de l'animal protagonista de la història: l'ase, l'ocell, el xai, la vaca...
Per només escoltar els sons (extret del vídeo de Youtube):
The Speaking Picture Book (0:32)
(Fotografia de l'exposició, feta pels amics MB&EG)
kalerne és una plataforma sobre el so i l'entorn. Van remodelar la seva pàgina web el juliol passat. El lloc és clar, net, ben estructurat i farcit de sons, textos, reflexions i projectes diversos. Interessant i discret. Combinen el francès i l'anglès.
L'equip de Kalerne: Yannick Dauby (l'iniciador), Wan-Shuen Tsai i Olivier Féraud. Els interessos són tan diversos com ells mateixos: fonografia, improvisació electroacústica, música concreta, sons dels animals, art sonor, art visual, poesia, fabricació d'instruments, etc.
Una de les portes de l'aparcament, la primera per baixar a les plantes de sota, sona amb veu pròpia. Gairebé totes les portes tenen veu pròpia. Però, darrerament, aquesta porta es queixa i no sé el per què. Una bona greixada l'alleujaria. Ben veritat. Però és això el que vol?
La imatge és el sonograma del seu so. Segur que pot ajudar a fer un bon diagnòstic a algun amatent metge de portes.
Vet aquí un timbaler que no toca el timbal. Una joguina mecànica que sap donar voltes, però les baquetes no percudeixen mai el petit timbal metàl·lic, perquè els falta una peça (una molla amb una petita bola a la punta). Potser és millor així.
En faisant frapper sur une de mes cloches, j'ai pris le son après l'attaque. Privée de sa percussion, la cloche devient un son d'hautbois. La situation évolue. Il s'est produit une fissure dans le dispositif ennemi. Le moral change de camp.
Una altra petita mostra de la porta fantàstica (2), amb anàlisi musical inclòs:
A: canvi fort de modulació amb baixada accentuada
B: crepitació
C: grinyol potent amb polifonia
D: final de grinyol amb un sol to ascendent
E: frec polifònic
He trobat una porta fantàstica i no penso dir a on. Durarà fins que alguna ànima insensible engegui el "3-en-uno" a les frontisses. Ja ho sé, estic preparat.
(1) Obrir una porta corredissa de fusta.
(2) Agafar els dos grinyols a prop del final i fer-los sonar molt lents. Filtrar les freqüències baixes a 250 c. i les altes a 4.450 c. (24 dB/octava).
(3) Escoltar (amb auriculars!) el lament submarí i com ressona.
