Sent-créixer-l'herba

Els indis senten els trens de ben lluny, abans que arribin a aquell lloc. Només cal que posin una orella als rails. No hi ha rails allà, posen l'orella a terra. Naturalment, no senten cap tren sinó, per exemple, un genet que fa temps que esperen o un ramat de búfals. Si no hi ha res fent camí cap allà, no senten res.

Hi havia una vegada un indi que es deia Sent-créixer-l'herba i que sentia créixer l'herba. Només li calia posar l'orella a terra.

El que sentia no era cap remor, cap cruixit, cap espetec, no era res de tot això, de sobte era tot i completament diferent. Era un fort pessigolleig a l'orella de l'indi, però no era gaire precís. Sent-créixer-l'herba reia quan sentia aquest pessigolleig.

S'aixecava i deia als altres indis:
- L'herba creix!
Sent-créixer-l'herba no va rebre cap resposta perquè els indis són silenciosos.

Quan el món encara era jove, de Jürg Schubiger. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997.

Un carrer, un espai sonor

En aquests carrers, el repartidor de butà, les passes, les veus, els crits i les motos no sonen igual que uns metres més enllà, a l'espai més obert de la plaça del campanar. No és tan sols diferent el ressò, també ho és l'aire, el caràcter de la gent i la llum.

Al carrer de Martínez de la Rosa, Gràcia, Barcelona (0:57)

Textos: Élise Turcotte

Ara he obert totes les finestres i el silenci és suau perquè no és un silenci de debò. És un silenci de primavera, i això és el que el diferencia dels altres.
I què sento en el silenci? El soroll de les coses vives.
A l'hivern, aquest soroll em fa inclinar cap al terra.
Però a l'estiu, les finestres s'obren, el soroll construeix un edifici que s'eleva cap al cel.

El soroll de les coses vives, d'Élise Turcotte. Traducció de Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona, 2001.