Silence (Pat Collins)

Resulta que et dediques a enregistrar sons, ets irlandès i fa quinze anys que vius a Alemanya.

Vet aquí que t'encarreguen de tornar a Irlanda per trobar i gravar ambients sonors sense màquines de fons ni sorolls produïts per l'home. Parles amb gent i viatges una mica...

Tot això, i més, passa a Silence, un film de Pat Collins. De dia, de nit. Al Riu, al mar, a la muntanya, al camp, al bosc. Amb vent, amb pluja. Cases buides, deshabitades. Camins, illes...

Els arbres i els mapes...

Silence és un film semi-documental del que desconeixia la seva existència (!) i que val molt la pena de veure i escoltar.

Es pot visionar a filmin.es per un preu super raonable. Ja em direu què us sembla!

Nota: Totes les imatges són còpies de la pantalla durant el visionat de filmin.es.

Un altre silenci

Ha descobert un univers
que és a l'inrevés: el silenci
és la forma més compacta de renou
i té aparença de glacera

Extret de La saviesa del foll, de Lluís Maicas.

Trobat a http://www.hudaweb.com/biblioteca/mov.php?autor=143

Altres llocs:

• http://www.mallorcaweb.com/magteatre/maicas/index_html.html
• http://www.infocampos.com/resso/resso08/bfossil.htm

El soroll de la F1 des de Parets

Laia C., veïna de Parets i estudiant de l'ESCAC, ens porta el soroll d'aquestes màquines de Fòrmula 1, que sembla que només serveixen per còrrer i eixordar. Assegura que a Parets coneixen, pel so, en quina corba es troben els cotxes.

La gravació és feta des de casa seva, a Parets. El nivell que s'escolta del soroll del Circuit és espectacular. Entremig, la piuladissa dels ocells del carrer...

El soroll del Circuit de Catalunya des de Parets (0:51)

El silenci i el soroll segons Espinàs

Sobre el silenci i el soroll (18 d'abril de 2010)

[...] Tant el soroll com el silenci tenen els seus avantatges i inconvenients. Depèn. Els misteriosos sorolls que fa l'ascensor de casa són una mica anguniosos, encara que ja m'hi he acostumat, com en el cas de la ressonància magnètica. Per contrast, el silenci de l'ascensor arriba a fer-se inquietant quan puges al pis 80 d'un gratacels de Nova York. Sense cap remor, sense cap sotragueig. Com si la vida fos irreal durant massa estona.

Elogi dels sorolls amics (24 de juny de 2010)

[...] mai no he estat al·lèrgic al soroll. Comprenc que pot ser incòmode això de tenir un taller al costat de casa que funciona massa estrepitosament. Però, parlant en general, els sorolls sempre m'han agradat. Quan anava pels pobles, em sentia acompanyat pel soroll que feia un ferrer, per la serra mecànica que tallava arbres o pedra, pel motor del tractor que s'anava acostant. L'absolut silenci em pot seduir una estona, però els sorolls i els sorollets em fan companyia. Potser perquè la meva màquina d'escriure fa soroll, sempre m'ha semblat que el soroll és la vida.

[...] M'agrada el soroll que emmarca discretament cada espai, cada moment. És la vida que em diu: "Estic amb tu".

Fragments del "Petit observatori", la columna que escriu Josep Maria Espinàs al diari "El Periódico".

El pianista i el so imaginari

L'oïda interna de la imaginació és un estimulant més potent que qualsevol cosa que pugui provenir de l'observació externa.

La presència tàctil d'aquesta Fuga [en do major K. 394 de Mozart] representada per la posició dels dits, i representada també pel tipus de so que es pot obtenir quan estàs a la dutxa i sacseges el cap amb l'aigua sortint de les dues orelles. És la cosa més lluminosa, la més emocionant que puguem imaginar.

Sobre l'oposició entre la música del color (timbre, instrument, plaer, teatralitat) i la música de l'estructura (forma, escriptura, pensament, meditació):

A ell [Gould] li agradava que el so fos imaginari, i va estar a la recerca del so que no ho és. Del so, no pas perdut, sinó absent.

Fragments extrets de Glenn Gould piano solo, de Michel Schneider. Éditions Gallimard, 2009 (reedició). La traducció (aproximada) del francès és meva.

Camí de Can Borrell

Hi ha un camí que surt de la plaça Rotary (Sant Cugat del Vallès) i passa a tocar del Pi d'en Xandri, un símbol de la ciutat. Més endavant, a mà dreta, es veu la Torre Negra, l'impressionant casalot, construcció militar romànica. S'arriba després a la masia de Can Borrell i més enllà hi ha un dels dos pantans del parc de Collserola. El camí pot acabar a l'ermita de Sant Medir. Una llarga caminada.

Un corre i l'altre va en bicicleta... (0:09)

El camí és ampli amb algun tram una mica desordenat. La gent hi camina, hi passeja, cull espàrrecs dels marges, corre i va en bicicleta.

Dues coses sobten al visitant primerenc: (1) la velocitat que poden agafar els vehicles de dues rodes i (2) el soroll de la maquinària interna a la part posterior de Can Borrell, que emmascara els ocells, la brisa entre els arbres i les veus de la canalla.

Pot causar sorpresa (i indignació) escoltar el que es deien, entre ells, uns ciclistes que acceleren, en comptes de frenar, quan s'acosten a gent caminant...

"¡No pares... atemorizarlos!" (0:10)

Soroll a Can Borrell (0:43)

Textos: Élise Turcotte

Ara he obert totes les finestres i el silenci és suau perquè no és un silenci de debò. És un silenci de primavera, i això és el que el diferencia dels altres.
I què sento en el silenci? El soroll de les coses vives.
A l'hivern, aquest soroll em fa inclinar cap al terra.
Però a l'estiu, les finestres s'obren, el soroll construeix un edifici que s'eleva cap al cel.

El soroll de les coses vives, d'Élise Turcotte. Traducció de Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona, 2001.

El silenci de Maillol

Davant l’estàtua Mediterrània d'Aristides Maillol, André Gide es va dir:

“És bonica. No significa res. És una obra silenciosa. Crec que s’ha de recular molt per trobar un desinterès tan absolut per tot allò que pugui desviar l’atenció de la mera manifestació de la bellesa”.

L'exposició de Maillol serà a la Pedrera (Barcelona) fins el 31 de gener de 2010. La imatge és del Museu d'Orsay.

El silenci està fet de...

Malgrat ser refusat com a soldat per les autoritats, Jean Cocteau va voler ser al front, durant la primera guerra mundial. L'endemà de ser "descobert" i tornat al món civil, els seus camarades de les trinxeres morien en un atac.

Ja que aquí el silenci està fet
de tot: d'argila, de guix,
de ciment, de branques seques, de xapa,
de taulons, de sorra, de vímet,
de tabac, d'avorriment,
de jocs de cartes.

Silenci d'estereoscopi,
de museu Grevin, de bola
de vidre on hi neva, de cloroform,
de l'aeròstat.

Extret del llarg poema "Tour du secteur calme", inclós a "Discours du Gran Sommeil"(escrit el 1916 i publicat el 1926). Gràcies a RCM, Chantal i MCB per les ajudes idiomàtiques. La fotografia està escanejada del llibre "Cocteau", d'André Fraigneau. Éditions Seuil, Paris. El Grevin és un museu de figures de cera.

El so de l'AVE

Només he anat dos cops a Madrid amb l'AVE, però en els quatre viatges he pogut gaudir d'aquestes converses en les que només pots sentir un dels dos conversadors. És sorprenent com perdem la vergonya i l'educació quan ens enganxen un telèfon mòbil a l'orella!

Aquest tros de so enregistrat dins del tren, assegut al costat de la finestra, ha estat tallat (editat) considerablement per reduir al mínim la gran conversa que tots vàrem compartir (sense que ningú ens ho demanés). Ignoro si aquest detall va inclòs en la tarifa...

El so dins l'AVE (1:04)

PD.- Un conegut m'ha explicat que no pateixi: és la mateixa empresa que gestiona l'AVE la que incentiva i organitza aquests monòlegs telefònics. Segons un comunicat intern, les raons són dues: (1) distreure als viatgers (que no segueixen la pel·lícula en els mini-televisors) ; i (2), fornir d'algun motiu de queixa les ganes immemorials de crítica al servei ferroviari, ara que tot va bé. Quanta intel·ligència (perversa)!

Cridar l'atenció

No me ha visto siquiera...
Y que pensativo!

Voy a colgar la jaula
y haré ruido.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

Textos: Jordi Coca (3)

A l'oasi que hi ha prop de Chott el Jerid
Després d'haver sopat costelles de be
I una amanida estranya
Hem anat fins a les cases de fang.
Sota els estels i les palmes curulles de dàtils,
En un silenci impecable,
He notat a la boca el gust d'aquell vi.

Terres grogues, de Jordi Coca. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 1998.

He recordat el nom de Chott el Jerid d'un llibre de Bill Viola, Reasons for knocking at an Empty House. Un desert on tot crema i tremola. No hi ha perfils nets, tot bull. Sembla la fi del món. Després de sopar, Coca parla d'un silenci impecable. Dues paraules que, juntes, resulten contundents. De vegades tot lliga...

Anteriors textos de Jordi Coca en aquest quadern: (1), (2).

He d'afegir dos poemes curts del mateix llibre. No es pot aguantar! Són energia pura. Fulgurants i molt precisos:

A l'eixida de casa
Hi ha una olivera
que te raó.

* * *
I aquí em tens
Mirant tanta claror.

* * *

Textos: Murakami

Se m'han acabat les piles del minidisc, però estar sense música no em preocupa tant com em pensava. A tot arreu hi ha sorolls que substitueixen la música: el cant dels ocells, els crits dels insectes, el murmuri del rierol, el cruixit de les fulles que es mouen amb el vent, les passes d'algun animal que s'acosta a la cabana, el repic de la pluja... i, de tant en tant, algun soroll misteriós i inexplicable. Fins ara no m'havia adonat que al món hi hagués tants sorolls naturals, vius i meravellosos. Havia viscut ignorant-ho. Per compensar, em passo llargues estones al porxo, amb els ulls tancats, intentant copsar cadascun dels sorolls que m'arriben.

Kafka a la platja, de Haruki Murakami. Traducció del japonès d'Albert Nolla. Editorial Empúries (Barcelona, 2006). Extret de la pàgina 158.

Textos: Dolors Miquel

Salm de la impenetrabilitat del silenci

El silenci sempre suma,
mai resta.

La sintaxi del silenci
no té subjecte.

L'objecte del silenci
és el subjecte amagat.

En l'ocult del silenci hi és tot.

El silenci és la matèria
més dura i indestructible.

Missa Pagesa, de Dolors Miquel. Edicions 62. Barcelona, 2006.

Murmuri. Xiuxiueig.

El murmuri és el soroll que produeix el que funciona bé. D'on sorgeix una paradoxa: el murmuri denota un soroll límit, un soroll impossible, el soroll del que, per funcionar a la perfecció, no produeix soroll; murmurar és deixar sentir la mateixa evaporació del soroll: el tènue, el confús, l'estremit es reben com a signes de l'anul·lació sonora.

Així les que xiuxiuegen són les màquines felices. [...]

Traduït de El susurro del lenguaje, de Roland Barthes. Trad. de C. Fernández Medrano. Ediciones Paidós. Barcelona, 1987.

Soroll = Noise = So que fa nosa

Endreçant caixes i carpetes he ensopegat amb un número de la revista GUIX (número 61, novembre 1982) dedicat a "la música a l'escola". En un article d'Ignasi Barjau, que parla de la iniciació al Paisatge Sonor, hi he llegit:

Soroll: El terme anglès “noise” prové del vell francès “noyse” i del provençal tal com es parlava en el s. XI, “noyse”, “nosa”, o “nausa”. Donat el parentesc que hi ha entre el català i el provençal, hi podríem veure una estreta relació entre soroll = so que fa nosa.

Està bé això de noise = so que fa nosa. I moltes altres coses que s'hi diuen, tot i que és un article de fa més de 26 anys! Ara que tothom parla del Paisatge Sonor...

Crec que l'article es mereix una recuperació: La iniciació al “Paisatge Sonor” (pdf). Ignoro si Ignasi Barjau l'ha inclòs en alguna publicació posterior. Per altra banda, si algú trobés que l'accés a aquest article vulnera cap dret, només cal que m'ho faci saber.

Textos: Joan Perucho (6)

Impensadament, les figures del quadre han començat a moure's amb una gran cautela. El silenci és complet. Se sent una vibració críptica, insidiosa, que fa més densa la manca de soroll perquè la vibració és inaudible i inexistent si no és en el cervell del qui esguarda.

Així comença l'escrit Sota el cel d'El Escorial, de Museu d'ombres, de Joan Perucho. Edició especial per a El Observador. Barcelona, 1991. Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (5): Llengua
• Textos (4): Acostant l'orella a un escriptori
• Textos (3): Per què els homes tenen [...] ?
• Textos (2): Remei per a la sordesa
• Textos (1): En sortir de l'ermita hi hagué [...]

Generadors

Aquest és el generador elèctric d'emergència que està davant del número 84-86 del carrer Sant Antoni Maria Claret (Barcelona). Està col·locat sobre la vorera, a uns 3 metres del portal. A part d'electricitat, genera calor, aire i soroll.

Els nivells de pressió sonora són:

Des de l'altra vorera, a 15 passes: 75 dB SPL (A)

Des del portal, a 3 passes: 84 dB SPL (A)

Hi ha un gran contingut de greus en el so, com és lògic en aquestes màquines. Potser no és percebut en aquestes dues mostres de 20 segons. Si fem les mateixes mesures amb la corba de ponderació C, els nivells de pressió sonora (SPL) són, respectivament: 90 dB (C) i 98 dB (C).

¿No resulten intolerables, aquests nivells de soroll, pel que són més a prop, veïns i vianants?

NOTA: He usat un sonòmetre d'ús general (Radio Shack). Per tant, aquestes mesures tenen una tolerància de +/- 2 dB. Tanmateix, el que indiquen és força evident. La gravació s'ha fet una mica abans del migdia del dissabte.

Silenci

Una ullada al Bloc de música sempre genera algun tema de reflexió.

Aquest cop em porta a l'Eugénio de Andrade que diu:

El silenci és, de totes les remors,
la més pròxima a la font.

Deu ser cosa del ressò.

Nivells

Poc trànsit: 53 db SPL/A.
Passa un cotxe: 64 db SPL/A.
Passa una furgoneta: 69 db SPL/A.
Borda un gos en un balcó: 72 db SPL/A.
Passa un camió: 74 db SPL/A.

Lloc: Una tercera planta al carrer del Perú. El Poblenou. Hora: tres quarts de sis de la tarda. Unitat de mesura: decibel SPL (Sound Pressure Level), corba de ponderació A.