El so del jardí dins l'Escola Industrial (0:46)
Hi ha un moment en que m'estimo especialment a l'illa, al vespre, quan el sol naufraga a l'horitzó. El mar es fa d'or, les cigales callen de cop i volta i les gavines deixen de volar. Les pedres de la platja, en l'aire de sobte fresc, comencen a restituir lentament l'ardor del dia i en el silenci immòbil tan sols la ressaca bleixa somorta i sembla la respiració del cel, que adquireix una buida pal·lidesa. Aleshores els pensaments es fan joves i transparents i fluctuen lleugers sobre l'aigua i en l'aire.Verd aigua, de Marisa Madieri. Traducció de Marta Hernández. Editorial Minúscula. Barcelona, 2010.
Dilluns 10 - Mitjanit.L'original:
Aquest matí hem rodat el pla que obre la pel·lícula: el blanc i les fletxes. Hem gravat el so de les fletxes. Com sempre, el soroll real és fals. És important de traduir, d'inventar un so més precís que el mateix soroll. Clèment troba el bastonet que fueteja el buit.
Lundi 10 - Minuit.Extret de La Belle et la Bète. Journal d'un Film, de Jean Cocteau. Éditions du Rocher. Mónaco, Paris (1958, 1989).
Ce matin nous avons tourné le plan qui ouvre le film: la cible et les flèches. Nous avons enregistré le bruit des flèches. Comme toujours le vrai bruit est faux. Il importe de traduire, d'inventer un bruit plus exact que le bruit lui-même. Clément trouve la badine que fouette le vide.
Estimo qui respecta el seu gos, té cura de les seves eines, no pela l'arbre per castigar la saba, no aigualeix el vi llegat, es burla de l'existència d'un món exemplar.Le Nu perdu, de René Char. Gallimard, Paris, 1978.
J'aime qui respecte son chien, affectionne ses outils, n'écorce pas l'arbre pour en punir la séve, ne mouille pas le vin hérité, se moque de l'existance d'un monde exemplaire
el cel s'esquerda amenaçantPoemes mínims, de Ramon Dachs. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 2001.
damunt la terra tremolosa
i espetega i vessa aiguats
