Persimpatia

Persimpatia és un llargmetratge documental musical, produït per Ernesto Briceño i Guillermo Asensio.

De la seva web: 

• El Ricard Margarit era un luthier català poc convencional que va desafiar i va inspirar el món de la música fent violins amb cordes addicionals. Les cordes principals es toquen com en un violí estàndard i la resta vibren per simpatia, d’aquí el nom del documental. Només 4 músics en el món tenen un d’aquests violins especials fets per en Ricard.
• Després de la sobtada mort d’en Ricard, l’Ernesto s’embarca en un viatge per buscar els altres 3 violinistes, amb l’objectiu de compartir vivències i donar sentit a la vida del seu mentor. El seu somni és reunir-los en un concert únic a Barcelona, com a darrer comiat al seu amic Ricard.
• Els personatges principals són 4 violinistes singulars: Subramaniam (Índia), Paul Giger (Suïssa), Zoltán Lantos (Hongria) i Ernesto Briceño (Veneçuela).
• Altres personatges: el Jaume Bosser (luthier), el Xavi Turull (mentor del grup de flamenc fusió Ojos de Brujo), o l’Alexandre Letellier (luthier d’orígen francés resident a l’Índia).
• Ricard Margarit era un català que va desafiar convencions. En una societat cada vegada més homogènia, considerem que és important encoratjar el pensament lliure i les persones que s’atreveixen a ser diferents.

Vegi's el vídeo a vimeo:

PressPausePlay

PressPausePlay, un documental que conté entrevistes amb alguns dels creadors més influents del món de l'era digital.

Amb les seves paraules:

• Una pel·lícula documental sobre el canvi en la producció, distribució i consum d'obres creatives.
• La revolució digital de la darrera dècada ha desfermat, sense precedents, la creativitat i el talent, amb oportunitats il·limitades.
• La cultura democratitzada significa un art millor?
• Som un petit grup de cineastes suecs amb la humil ambició d'ampliar una mica el nostre camp de joc. Atès que cap de nosaltres està ni tan sols prop de la trentena, d'alguna manera tots som una part de l'evolució que estem tractant de descriure.
• Finançament? És el nostre diner i el nostre temps.
• A partir de principis de 2011 el documental ha viatjat pel món dels festivals de cinema.

Es pot descarregar a www.presspauseplay.com/.
Es pot veure a Vimeo i, subtitulat al castellà, a Youtube.
Paga la pena!

La Primavera al IDFA

En Christophe Farnarier m'escriu: la seva pel·lícula documental LA PRIMAVERA serà d'aquí sis dies al festival IDFA, l'International Documentary Film Festival Amsterdam!

En Christophe és un francès que viu a Catalunya. Fotògraf i director de fotografia. Amb ell també vaig treballar a la mescla d'EL SOMNI, amb el personatge entranyable d'en Joan Pipa, el pastor.

Christophe és un apassionat del que fa. Escriu (i ho subscric totalment):

Filming is an act of love. To me, shooting a movie proceeds from desire. Desire for the subject, for the person being filmed. Desire to see the movie materialize. Thus every time I take up my camera, I find myself in a jubilant, ecstatic state of mind. My kind of cinema is direct, spontaneous, without theoretical interference. Good filming comes from the heart… On the other hand, I believe that a certain amount of restraint is desirable.

At a time when movies tend to drown in special effects, I look back to the pioneers for austerity. Through their example, I am reaching for a purer language; I find my liberty in simplicity. I believe in spending a lot of time with the people I film. I must allow them time to forget the camera.

Mine is not a hidden camera, these are not stolen images or an infringement on their privacy. I become a part of their surroundings, of everyday life, so close to them that they do not see the camera any more: their natural behaviour and attitudes are preserved. In this search for a rugged, organic reality, I resort to a staunch approach to image and sound: no technical tricks, fancy lighting nor synthetic additives.

Painting and photography have been a strong influence in my work. Chiaroscuro and mystery are just as necessary to cinema as they are to painting. I find inspiration in the way Vermeer, Goya or the Impressionists managed to sculpt natural light, or in the work of great photographers like W. Eugene Smith, Walker Ewans, Roy De Carava, Robert Frank…

The camera and mic are the eyes and ears that first record what is happening. I am the first spectator of the future movie: this image and this sound are what the audience is going to see, and they must convey the intensity of the human experience I am going through while filming. The final movie somehow exists inside me, I guess. I am merely going on a quest for it. The unforeseen is always best.

A la foto, Carme Fajula, protagonista del documental.

Guerrilla Sound Box

La gent de PumPún ha creat Guerrilla Sound Box, una app per ipad/iphone des d'on disparar gravacions de les darreres manifestacions dels indignats: himnes, consignes, crits, cants i caçolades. Estaria bé que els sons es podessin "localitzar".

Alice Herz-Sommer

Alice és pianista i molt aviat farà 107 anys. Va néixer a Praga i ara viu a Londres, on cada tarda la visiten les seves amigues per xerrar i jugar a l'Scrabble. Durant la segona guerra mundial els nazis la van empresonar en un camp de concentració, on va seguir tocant. El seu optimisme i energia és alliçonador.

Alice Dancing Under the Gallows (Alice Ballant Sota la Forca) és un documental dirigit per Malcolm Clarke.

PD (14 novembre).- Aquest vídeo ja no es pot veure al Youtube. Ha sigut reemplaçat per un altre, més curt. El projecte del film es pot veure a nickreedent.com. Per aquesta raó - la volatilitat dels vídeos - no m'agrada incloure'ls en els posts d'aquest blog...

D'alguns documentals, ara i aquí.

NEDAR, de Carla Subirana: nominada a millor documental per la Acadèmia de Cinema Català. Gala dels Premis Gaudí: TV3, dilluns 19 de gener de 2009, a les 22:15 hores (aprox).

EL SOMNI (versió 52 minuts) de Christophe Farnarier, ha estat programat dins l'espai El documental (Canal 33 - TVC) que s'emetrà el proper dimecres dia 21 de gener de 2009 a les 23.15h. (Re-emissió: 2.45h de la matinada de dimecres 21 a dijous 22 de gener)

CCCD

Fa dos anys es va posar en marxa el Circuit català de cinema digital (CCCD), format per un grup d'exhibidors i la productora Benecé (ah, l'inesgotable Xavier Atance!).

Els seus objectius:

• Democratitzar la cultura i acostar-la al públic comarcal, trencant la capitalitat, i donar proximitat i un nou accés als grans esdeveniments d'entreteniment cultural (concerts, estrenes de cinema, teatre, etc), que sovint només s'organitzen a les grans ciutats.
• Amortitzar la rica producció catalana de cinema, teatre i espectacles ampliant-la a tot el territori català.
• Fomentar l'exhibició als cinemes de nous continguts audiovisuals alternatius pensats per a la seva emissió a televisió però que, per les seves qualitats de continguts culturals, són idonis per a una primera projecció a les sales d'exhibició tradicional.
  

Actualment el circuit el formen 16 sales de Barcelona, Girona, Palamós, Mollerussa, La Seu d'Urgell, Berga, Roses, Valls, Alpicat (Lleida), Tàrrega, Agramunt, Bellpuig, Montblanc i Ripoll, equipades amb projectors Sanyo HD d'1.3 k (que poden rebre senyal via satèl·lit des d'unitats mòbils de diferents esdeveniments) i poden projectar en format DVD.

És fantàstica aquesta possibilitat de poder mostrar i compartir projectes petits, sovint molt personals, fets amb equips reduïts i amb pressupostos escassos, però que ocupen i absorbeixen uns quants anys de la vida dels seus autors i col·laboradors.

A tot aquest material vital i creatiu li costa molt arribar als cinemes i no té recursos suficients per obtenir còpies d'exhibició en 35 mm. Endavant amb els circuits que faciliten mostrar i compartir!

We are togheter

Aquest passat divendres, al canal 33, van estrenar We are togheter (Estem junts), un documental molt emotiu sobre un cor creat a Agape, un orfenat de Sud-Àfrica. Hi destaca la veu de Slindile (foto) amb dotze anys, i la vida dels seus germans. La majoria dels nens i nenes de l'orfenat han perdut els seus pares per la SIDA, com Sisifo, el germà gran de Slindile.

A cdbaby.com es poden escoltar les cançons. Un documental inoblidable. Visca els documentals!

Eleanor entrevista Dennis

Mentre el seu marit rodava la immensa Apocalypse Now, Eleanor Coppola anotava les seves vivències a Filipines. No va acabar el documental que es proposava, però els seus escrits es van transformar en un llibre.

Trenta anys després, potser som més a prop d'aquesta idea de Hopper:

October 17 (1976), Pagsanjan

I shot an interview with Dennis Hopper. One of the things he said that interested me the most was he thought filmmaking was in the same phase of development that art during the cathedral-building period. When they build those great cathedrals in Europe, they employed stonemasons, engineers, fresco painters, etc., and created the work through the combined talents of many. By the nineteenth century, art evolved to the point where the major work of the day was being done by individual artists working alone at an easel. Dennis was making the point that now filmmaking involves the talents of many departments and perhaps eventually major films will be made by one person with a video port-a-pack.

Notes. On the Making of Apocalypse Now, d'Eleanor Coppola (Limelight Editions, 1979. Faber and Faber, 1995)

Kieslowski i els documentals

He fet molts documentals perquè m'agradava aquest gènere. I segueix agradant-me. Però no en faig més, perquè ja no existeix. És mort. Amb la càmera un es fica per llocs on no hauria de fer-ho mai. Hom entra dins l'esfera íntima de la gent, on les seves relacions són les que són perquè no hi ha testimonis.

Amb els anys, he anat entenent que es tractava d'una trampa de la que era impossible alliberar-se. No es pot entrar amb una càmera en una cambra en el que una parella fa l'amor perquè ja no estaran sols. La condició de l'amor és ser dos i no tres, amb la càmera. Fins que vaig entendre que vàries esferes de la vida escapen al documental. De manera que, cada cop més, m'allunyava de l'esfera social o bé política, que s'ajusta bastant al documental, per explicar el que passa entre la gent.

Darrerament, em sembla que les meves pel·lícules tracten més del que porta la gent en el seu interior, del que no es mostra a ningú. Per gravar això, està clar que necessito als actors, llàgrimes, glicerina, mort artificial... Tot ha de ser artificial per semblar real a la pantalla. Només és per la via dels accessoris i els artificis que una pel·lícula pren vida. En el món real tot és molt més interessant, però no està permès gravar aquella realitat. Aquesta és la raó per la que vaig deixar el documental.

Extret dels subtítols del documental Kieslowski dialogue, de Ruben Korenfeld i Elizabeth Ayre. Coproducció de Films d'Ici, Sideral i FR3, 1991.

El setge. El so d'abans

Al mirar fotos antigues un es pregunta: com sonava tot? Sons de màquines i oficis que han canviat molt o han desaparegut. Costums, feines, jocs, músiques, eines, maneres de moure’s, de comunicar-se...

Aquest dissabte passat van emetre al Canal 33, Blockade (El setge), un documental de Sergei Loznitsa. Imatges dels carrers de Leningrad durant el setge que va patir a la Segona Guerra Mundial.

Desconeixia què estava mirant i em preguntava com podia haver so en unes filmacions russes dels anys quaranta. Els equips de gravació de so per a cinema eren molt voluminosos i s’havien de transportar en camió. El primer gravador realment portàtil no va aparèixer fins l'any 1951, un Nagra construït per Stefan Kudelski.

Mica en mica, un s’adonava que el so havia de ser afegit, recreat. Les filmacions (mudes) reordenades per Sergei, van ser sonoritzades d'una manera extraordinària. Sense espectacularitat.

És difícil, i molt delicat, afegir so a imatges de la vida quotidiana d'abans. En aquest documental tot són exteriors, carrers nevats, gent caminant, soldats, algun camió que passa de fons... Què tries per donar-li so i, per tant, destacar-ho? Com és possible que tan poca cosa ens arribi a hipnotitzar?

Aquí (document pdf) es pot llegir sobre la manera de treballar de Sergei Loznitsa.

El setge encara es pot veure (avui, dia 30, i els dies 1 i 2 de febrer) pels canals digitals de TVC.

Documentals

Era un bon documental: ben fet, ben estructurat i ben documentat. Tant ho era, que al final el que em va quedar va ser, només, que era un documental ben fet, ben estructurat i ben documentat. Però no em pregunteu de què anava. M'és absolutament impossible de recordar-ho. Esperarem una ocasió millor.

Un altre Mar Adentro i en Michel Fano

L'octubre del 1985, vaig mesclar Mar Adentro, un llargmetratge documental (85 minuts) de Francisco Bernabé i Rafael Trecu, de la productora ORNIS Films.

Rafael Trecu, co-director i productor, era un home apassionat pels documentals d'animals. Ell em va donar a coneixer el treball de so - una veritable partitura sonora - de Michel Fano, deixant-me les cintes VHS de Le territoire des autres i La griffe et la dent, dos documentals esplèndids de Gérard Vienne i François Bel.

He trobat una entrevista amb Michel Fano: 1ª part, 2ª part, 3ª part i 4ª part (en format pdf).

Calla! Tishe!

Ahir, dissabte, vaig pescar al Canal 33 el documental Calla! de Victor Kossakovsky.

Filmat durant tot un any des del seu apartament a Sant Petersburg. Les obres de reparació al carrer i als edificis, la pluja, la neu, els nens, els vianants, els enamorats, la policia, els vells, els operaris fent, desfent i tornant a fer. I com la pols, les fulles dels arbres o un globus desinflat fan una dansa. Un so senzill, directe i amb la mínima manipulació. Poca música. Vuitanta minuts de bon documental.

No us perdeu la repetició que faran demà, dilluns dia 31, a les 00:08. Deixeu el VCR gravant i després ja li donareu un cop d'ull.