Zumzeig

Ensenyar (exhibir, preestrenar) una pel·lícula segueix sent complicat. Potser no tant com abans, perquè ara ja no cal dur aquelles pesades bobines de 35mm, tan cares de fabricar!

Depenent de la sala i els seus equips, t'hi pots presentar portant un disc BluRay (el mínim dels mínims), una cinta de vídeo HDCAM, o un DCP. Sisplau, oblida els DVD.

Un DCP és l'equivalent digital a les bobines de pel·lícula de 35mm. Un llargmetratge dins un disc dur. Vet-ho aquí!

La creació d'un master DCP, amb la imatge d'alta qualitat (códec JPEG2000) i un so sense comprimir, és, avui dia, a l'abast de moltes butxaques. Encara que és un procés delicat i llarg, que requereix un cert grau d'especialització.

Si el teu projecte fílmic és econòmicament modest, encara no tens distribuïdor i has de participar en algun festival, t'has d'assegurar que el DCP que portis roda correctament. No et presentis a segons quins festivals amb una cinta de vídeo o un BluRay...
 

ZUMZEIG (Actualització 2021: és una cooperativa) és un "cine-bistrot". Un cinema amb 70 butaques i un bistrot on es pot beure i menjar una mica. La part interessant és que es pot llogar la sala per fer passis de material fílmic a un preu raonable, sobretot als matins.

Molt bona idea. Hi donarem una ullada.

Guerin i la música

La revista Sonograma, tenaçment i puntual, surt quatre cops durant l'any. Els mesos de gener, abril, juny i octubre.

Aquest mes, Carme Miró entrevista a José Luis Guerin i comença amb la pregunta "Què representa la música per a vosté?" Un inici ben directe!

Guerin és molt especial en l'ús de la música en els seus films. La primera frase de la seva llarga resposta és:

La música me interesa mucho, aunque no sabría articular ni una sola idea sobre la música.

De fet, Guerin és també molt especial en l'ús dels sons. Apunta:

Crear climas sonoros es crear música de una forma muy orgánica, sin apelar a orquestas que son quizás ajenas a la imagen que estás viendo. Es necesario trabajar, estilizar ese sonido.

El senyor Guerin és un refinat i estimulant (re)constructor de móns sonors. O a mi m'ho sembla...

Bigas Luna!

A més a més de les retallades, de l'ofec de les productores degut el retràs escandalós dels pagaments de les institucions i els cinemes, la falta de liquiditat general i l'impagament de moltes partides, ara s'ens moren els directors!

He mesclat cinc títols de la filmografia de Bigas Luna, un dels directors amb els que ha resultat més fàcil i estimulant treballar. Un home creatiu, obert, atent i entranyable.

• LOLA (1985)
• ANGUISH / ANGOIXA (1986)
• JAMÓN, JAMÓN (1993)
• VOLAVÉRUNT (1999)
• SON DE MAR (2001)

La fotografia és de 1986, durant el master final d'ANGUIX / ANGOIXA, on hi ha una pel·lícula dins d'una altra. Aleshores va ser un repte tècnic apassionant, tenint en compte els mitjans amb els que comptavem.

D'esquerra a dreta: el cap de Pepón Coromina (productor), Bigas Luna (director), Ernest Blasi (muntador de so), Ricard Casals (mesclador). I a la meva esquerra es veu una mica la mà de Tim Partridge (consultor de Dolby).

Efectista de Sala (estereotips)

Estereotips: L'Efectista de Sala (cinema).

Foley Artist (països anglosaxons). Bruiteur (països francòfons).

Dibuix de K. Donnelly. Trobat a Studio Sound, l'esplèndida revista de so - maig de 2001. És el Foley Artist.

Il·lusió i moviment. De les ombres al film.

A la Capella de Santa Àgata (Barcelona) es pot veure una exposició especial, la mostra d'algunes peces de la magnífica col·lecció d'aparells de cinema de Josep Maria Queraltó.

S'hi pot anar fins el 27 de gener de 2013. L'entrada és gratuïta i el llibre catàleg (inclou dvd) només costa 15€.

És emocionant veure aquests enginys per fer ombres, el megaletoscopi, el diorama, un zoòtrop, un praxinoscopi, uns visors, una esplèndida llanterna màgica, kinores i un cinematògraf Lumière!

Zoòtrop

Ombres - Silueta d'elefant 

Sempre havia vist les fotos d'aquests invents als llibres, però mirar a través d'un megaletoscopi i veure com s'il·lumina Venècia, d'aquesta manera tan senzilla, eficaç i suggeridora és molt especial.

Venècia de dia (Megaletoscopi)

Venècia de nit (Megaletoscopi)

Josep Maria Queraltó ha sigut un professional al món del cinema des que va començar. Gairebé tothom que hagi treballat a una cabina de cinema, un laboratori o a un estudi de postproducció, coneix Queraltó, a través de l'empresa que va fundar, Suministros Kelonik.

Davant de la llanterna màgica de dos objectius i tenint al fons el retaule de la Capella de Santa Àgata, he pensat que hi havia alguna relació entre les dues coses...

Llanterna màgica de dos objectius

Més informació, amb entrevista, al blog Cosas de Absenta, un lloc molt interessant que recull històries de Barcelona.

La Primavera al IDFA

En Christophe Farnarier m'escriu: la seva pel·lícula documental LA PRIMAVERA serà d'aquí sis dies al festival IDFA, l'International Documentary Film Festival Amsterdam!

En Christophe és un francès que viu a Catalunya. Fotògraf i director de fotografia. Amb ell també vaig treballar a la mescla d'EL SOMNI, amb el personatge entranyable d'en Joan Pipa, el pastor.

Christophe és un apassionat del que fa. Escriu (i ho subscric totalment):

Filming is an act of love. To me, shooting a movie proceeds from desire. Desire for the subject, for the person being filmed. Desire to see the movie materialize. Thus every time I take up my camera, I find myself in a jubilant, ecstatic state of mind. My kind of cinema is direct, spontaneous, without theoretical interference. Good filming comes from the heart… On the other hand, I believe that a certain amount of restraint is desirable.

At a time when movies tend to drown in special effects, I look back to the pioneers for austerity. Through their example, I am reaching for a purer language; I find my liberty in simplicity. I believe in spending a lot of time with the people I film. I must allow them time to forget the camera.

Mine is not a hidden camera, these are not stolen images or an infringement on their privacy. I become a part of their surroundings, of everyday life, so close to them that they do not see the camera any more: their natural behaviour and attitudes are preserved. In this search for a rugged, organic reality, I resort to a staunch approach to image and sound: no technical tricks, fancy lighting nor synthetic additives.

Painting and photography have been a strong influence in my work. Chiaroscuro and mystery are just as necessary to cinema as they are to painting. I find inspiration in the way Vermeer, Goya or the Impressionists managed to sculpt natural light, or in the work of great photographers like W. Eugene Smith, Walker Ewans, Roy De Carava, Robert Frank…

The camera and mic are the eyes and ears that first record what is happening. I am the first spectator of the future movie: this image and this sound are what the audience is going to see, and they must convey the intensity of the human experience I am going through while filming. The final movie somehow exists inside me, I guess. I am merely going on a quest for it. The unforeseen is always best.

A la foto, Carme Fajula, protagonista del documental.

Percepció dels canvis

Com es perceben els canvis que arriben als cinemes?

Hi ha mescladors que fa temps que el format estàndard de 5.1 canals d'àudio se'ls hi ha fet petit. De fet, són els mateixos 6 canals amb els que van començar a treballar i senten que han esgotat les possibilitats del sistema [1].

I n'hi ha que van començar fent mescles monourals, amb només un sol altaveu al centre de la pantalla [2]. Ja existia el "Dolby Stereo-A" però molt pocs l'utilitzaven. Després va venir una millora en el rang dinàmic amb el "Dolby Stereo-SR" i més endavant va arribar el format digital en 6 pistes. Entremig, alguna mescla en 70mm (i el so magnètic!) i algunes altres amb el sistema SDDS de Sony amb 8 canals (cinc d'ells, complets, a pantalla).

La perspectiva és diferent. El que som també fa ombra cap endavant.

[1] D'una conversa amb M.O., mesclador.
[2] Jo mateix... Aviat farà 30 anys! 

Al cinema, més immersió...

El públic encara no ho sap, però ja fa uns mesos que ha començat una nova espècie de cursa: la de "qui té més canals de so al cinema".

Unes quantes empreses estan desenvolupant sistemes que, possiblement, faran que l'estàndard actual dels "5.1" canals quedi arraconat. Totes prometen una més gran immersió sonora als cinemes.

• IOSONO (més de 100 canals)
• AURO-3D (11.1 canals)
• IMMSOUND (fins a 23.1 canals)
• DOLBY "ATMOS" (fins a 64 canals)

S'hi instal·laran més altaveus darrere la pantalla, més grups d'altaveus als laterals i darrere, i altaveus al sostre!

Una d'elles, IMMSOUND, té la seu a Barcelona (encara que la seva web només parla anglès). A més a més, hi col·laboren Marc Orts (mesclador) i Oriol Tarragó (dissenyador de so), que aquestes setmanes estan mesclant el primer títol en aquest sistema, "The impossible", de J. A. Bayona. Això afegeix un interés excepcional a la cursa.

El darrer participant a incorporar-se és el peix més gros, DOLBY. Un es pregunta qui quedarà al final de la cursa. Encara que preferiria que en quedessin, com a mínim, dos!

Tothom necessita - distribuïdors, productors, exhibidors, etc - que anem més al cinema. A hores d'ara, gairebé el 50% de les sales ja tenen projecció digital i els èxits del 3D han ajudat molt que es produís aquest canvi.

Ara, el cost de moltes noves instal·lacions digitals s'està repartint entre productores, exhibidors i un tercer element - l'integrador - a través de la cuota del VPF (Virtual Print Fee). ¿Com podran assumir, els cinemes, les noves inversions en altaveus, amplificadors, canvis a les sales i nous equips reproductors? ¿Serà possible cobrar una entrada més cara per veure una pel·lícula en la seva versió de 14, 23 o 64 canals?

A SONOBLOK, l'estudi on treballo, a una de les 3 sales on es mescla cinema s'hi ha instal·lat el sistema d'IMMSOUND. A la foto es veu com estem desmuntant la taula "antiga" mentre que al fons treuen la pantalla per poder muntar els altaveus extra del nou sistema. Tot s'ha de dir: és una època ben interessant!

NOTA.- El format actual "clàssic" de 5.1 canals conté:

• 3 canals complets darrere la pantalla (esquerra, centre, dreta)
• 2 canals (cada grup amb varis altaveus) ambientals, als laterals i al darrere: "surround" esquerre i "surround" dret.
• 1 canal pel subgreus (el canal "0.1")

Wombat Sox. Nou blog de la Laia i l'Anna

La Laia i l'Anna han creat Wombat Sox, un blog per ensenyar la seva feina. Ara són a quart curs de l'Escac (Terrassa), en l'especialitat de so.

Les vaig tenir d'alumnes quan feien tercer i la veritat és que fa il·lusió veure com van treballant, fent-se el seu camí. I, a més a més, ho mostren, ho comenten, reflexionen, experimenten, aprenen i avancen. Què més vols?

Cinema Digital - 1

Fins ara, a les cabines de cinema només hi arribaven les caixes amb les bobines (entre 5 i 10) de pel·lícula de 35 mm. Cada bobina és com una gran ensaïmada de Mallorca, però més pesada, i dura uns 20 minuts. Es tracta del cinema analògic, el de tota la vida...

Però des de no fa gaire, a les cabines hi arriben, cada cop més, aquestes petites maletes amb discos durs. A dins hi ha tota la pel·lícula en format digital, anomenat DCP, el paquet digital que embolica i sincronitza tota la imatge, el so, els subtítols i els extres (com la descripció per cecs, etc). Una pel·lícula pot ocupar entre 50 i 400 Gigabytes, depenent de la durada i si és o no en 3D.

Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.

L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.

Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.

Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.

Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.

El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.

Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.

Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...

Tres apunts

(1)

Però, com sona aquesta explosió d'una granada? John T. Reed, militar, es pregunta per què les armes sonen tan diferent de la realitat, als films d'Hollywood. Molt diferent de com ell les escolta. Per què, al cinema, falsegen el so? Per què les fan tan sonorament espectaculars? S'ho pregunta i espera que algú li expliqui.

(2)

Lucrecia Martel, la directora de La mujer sin cabeza, La niña santa i La ciénaga, diu:

Cuando uno va a una escuela de cine, el ojo y la cámara es lo que se identifica como La Metáfora del cine, no hay nada del sonido que identifique al cine. Nadie pone una oreja para identificar al cine. Y yo creo que eso se nota en cómo se aprende el cine y, sobre todo, en cómo se aprende el sonido en nuestro cine. Para mí, que empecé con el video, donde lo visual era bastante pobre, aprendí, gracias al entorno familiar que estaba lleno de gente hablando, la fuerza narrativa de la voz en off. De manera intuitiva, pero te das cuenta que alguien dice algo y lo que estás viendo se transforma sin que nada pase.

(3)

Rick Rubin és un productor musical, de molta fama. Què fa ell? No tenir idees preconcebudes i estar atent i a punt per capturar els bons moments:

Heading into the studio, Rubin tried not to “have a pre- conceived idea. . . . I think that’s one of the secrets of doing it, is not having any expectation of what it’s supposed to be. You just let it take on a life of its own. Our job is to pay attention and watch and know when it’s good. We just wait for those moments and try to capture them.”

Del llibre Rick Rubin in the studio, de Jake Brown (ECW Press, Canada, 2009).

Godard (3): sobre el cinema

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• Fer visible l'invisible. (150)
• M'he dedicat molt a la tècnica, molt més que la major part dels tècnics. M'agraden els objectes. A la meva sala de muntatge, hi ha un petit cartell que diu: "Sigui amable amb nosaltres, no som éssers humans". (269)
• La cultura és la difusió. L'art és la producció. (310)
• Hi ha coses que només podia fer el cinema - i no la novel·la, ni la pintura, ni la música - i que no s'han fet. (323)
• Kodak no ha fet la seva fortuna amb el negatiu de 35 mm, sinó amb les plaques de radiografies. (345)
• El digital no s'ha inventat per a la producció, sinó per a la difusió. (395)
• El cinema està fet o hauria d'estar més fet per ocupar-se d'això, de fer sorgir. (390)
• En el cinema, és la forma la que pensa; en el cinema dolent és el pensament el que dona la forma. (370)
• No hi ha propietat intel·lectual. [...] Les obres no haurien de tenir propietari. [...] El dret d'autor, en veritat, no és possible. Un autor no té cap dret. No tinc més que deures.[...] (445)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.

Godard (2): el so i els tècnics

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• ... el so no és només la gravació del so. Fins i tot Bresson s'ha quedat en la gravació del so: un cert so gravat d'una certa manera amb una intenció i que, en aquest moment, es converteix en una altra cosa. Però no parteix de la mescla: Bresson mai ha partit de tres sons per a una història. I m'adono de tot el temps que m'ha fet falta per veure que ara s'ha de mesclar, que no és muntar el que cal, sinó mesclar. (217)
• En realitat quan estàs al costat del mar o en un paisatge que no coneixes, els sorolls no tenen la mateixa tonalitat. No se sent de la mateixa manera si ets de nit al camp o al matí a la ciutat, i també depèn de si coneixes o no el lloc on ets. (220)
• El so en particular planteja problemes. Ja no hi ha capacitat d'escoltar i hi ha poca oïda. En els estudis es passen el temps manipulant els controls i imitant. S'imita molt el que ja està fet. (302)
• Mai he escoltat a un enginyer de so parlar del guió. Només sap parlar dels seus aparells. La creació sonora és molt escassa. El més normal és que els tècnics no s'interessin realment pel so en el cinema. (302)
• La veritat és que els tècnics no han inventat mai el material, sinó que l'utilitzen, ja que de fet són els constructors els que ho inventen. [...] (...el conjunt de tècnics) necessiten aquest objecte, ja que sense aquest objecte no existeixen. (231)
• Els que s'ocupen de la presa de so, els tècnics d'alt nivell, "els graduats de la tècnica", són les úniques persones que no m'agraden gens; a part d'un o dos, són gent que només existeix per les seves màquines i que, a més a més, és de l'únic que parlen. (239)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.

Godard (1): el cinema mut i el sonor

Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:

• El cinema mut era molt més revolucionari que el cinema sonor i la gent entenia millor les coses. (49)
• El cinema mut, que era popular perquè mostrava les coses sense anomenar-les, era molt poderós. (159)
• El cinema hagués hagut (d'aconseguir algunes coses, com la pintura o la música) i no ha pogut, degut a la manera d'aplicar la invenció del sonor. (278)
• El sonor va venir de la literatura, del teatre, i va venir per impedir que aquest nen (el cinema) arribés a ser adult. (291)

Addendum:

• En l'època del cinema mut, en el que les paraules del sonor no existien, qualsevol espectador - inclús menys cultivat que nosaltres - comprenia la totalitat del que passava. (401)
• Cada cop que veig una pel·lícula muda em sorprèn la diversitat entre els cineastes d'aquella època. Per exemple, Murnau era molt diferent de Griffith. I, no obstant això, les pel·lícules del sonor s'assemblen i sonen de manera semblant. (68)

[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text. 

Llibres, estiu i noms

Dos llibres sobre cinema, per les vacances:

• (1) Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i LUCAS, Gonzalo de. Barcelona: Intermedio, 2010.
• (2) Entendre le cinéma. DESHAYS, Daniel. Paris: Klincksieck, 2010.

Una dada: a l'índex de noms al final de cadascún dels dos llibres:

• (1) de 552 noms, només 7 són espanyols (si comptem Sèneca, és clar...)
• (2) de 127 noms, només 1 és espanyol: Luis Rosales.

A part d'aixó, tot bé! Molt recomanables.

Addendum: Ni a l'index de noms ni a la bibliografia apareix el seu compatriota, el senyor Michel Chion. Interessant...

Miradas. Revista del audiovisual (EICTV)

La revista en línia Miradas forma part de la Escuela Internacional de Cine y TV de San Antonio de los Baños (EICTV), a Cuba.

Entre el molt material que hi ha (apart dels inevitables W. Murch i R. Thom) m'he aturat en tres entrevistes i un article:

• Entrevista a Antoine Bonfanti 
• Entrevista a Nerio Barberis: “Me considero un cineasta que hace sonido”
• Entrevista a Michel Fano
• La ideología y la práctica de la edición y mezcla de sonido, de Mary Ann Doane

Una molt bona troballa.

El final dels DVDs

Es venen menys dvds de pel·lícules, es copien, es compren al top manta o es baixen d'internet. La qualitat del material baixat és molt variada i impredictible. Però, com que els programes que comprimeixen (redueixen) el vídeo són cada cop més eficaços, els films es poden veure prou bé. Mentrestant, el Blu-ray no sembla haver-se establert com a format domèstic. Massa canvis en poc temps...

Tot i tenir un públic fidel, les editores de títols d'autor s'ho pensen molt abans d'invertir en la creació de nous paquets (packs) dedicats a un director. Sobretot si s'ha de restaurar el material.

Fa uns mesos vaig tenir la sort d'intervenir en la restauració del so d'Innisfree, en un pack de J.L.Guerin. En canvi, res he pogut fer en un pack recent de Marc Recha, sense pressupost per capturar digitalment de nou la imatge i remasteritzar les mescles de so. La versió de El cielo sube que hi ha en aquest pack és infumable! Algú m'ha dit que les ratlles en la imatge i els sorolls en el so donen un valor especial i que això agrada a alguns col·leccionistes...

Aquesta situació no s'atura. A hores d'ara, un pack que s'està preparant (d'un director català) porta el mateix camí: el seu contingut es muntarà amb el material que es trobi, estigui com estigui...

Em sap greu afegir que poques productores d'aquest país (i doneu-li a "país" la dimensió que volgueu) s'han preocupat de conservar els materials que genera la producció d'un film. A la majoria només els ha interessat estrenar al cinema i vendre a les televisions.

Amb la estandarització del format digital, esperem que siguem capaços d'aprofitar la seva facilitat de maneig.

Michael Semanick

Si teniu un parell d'hores per veure i escoltar un bon mesclador (cinema) parlant de la seva feina i responent a les preguntes dels estudiants, doneu-li una ullada al vídeo SoundWorks Collection: Michael Semanick Re-Recording Mixer Presentation. S'ho val.

Michael Semanick va començar des de baix, després d'haver estudiat força, fent còpies de cintes magnètiques. Abans, però, va haver de pintar unes parets i portar uns quants cafès, tal com cal...

Ha fet de tot: gravar i mesclar música; "bolos" sonoritzant grups i discoteques; assistència a mescles i, després, mesclador. De la Música al Cinema. I ara ja té dos Òscars. No està gens malament.

Però el millor és que parla ben clar. De la perseverància que cal per entrar en aquest món. De les oportunitats perdudes que en generen d'altres. De la incertesa de anar per lliure, de ser un "freelance". Del que passa en una sala de mescles. I, a més a més, hi trobareu un parell d'escenes de The Social Network, on ensenya com ha treballat el diàleg, quins efectes de so hi ha i com és la música, tota soleta.

Una joia!

Hi he arribat a través de l'excepcional Designing Sound (amb aquests blogs, a què ens podem dedicar els demés?).

Ensenyar i aprendre

Aquest passat mes de maig he donat unes classes de so (30 hores) als estudiants de so de 3er curs de l'ESCAC (Terrassa), on he intentat, sobretot, estimular i encuriosir (i no avorrir massa).

Com que no sóc professor de res, preparar les classes ha sigut, sobretot, adonar-me del que costa saber què cal transmetre i com fer-ho, amb una certa coherència i eficàcia.

Em sembla que el que un prepara per fer les classes (i sempre és una mica més del que s'acaba fent) ha de ser de collita pròpia. Crec que no es pot manllevar. Si no ho "saps", si no ho fas "fet", si no ho has "viscut", no pots ensenyar res de debó. (Sí, sé que sona massa definitiu, però...)

Vaig preparar una sèrie de blocs:

• Gravar i escoltar: (1) A l'escola. (2) A l'exterior. (3) A l'interior. Objectes. (4) La veu.
• Art Sonor: Toni Schwartz, Francisco López, Knud Viktor i Hildegard Westerkamp.
• Visionar i comentar escenes dels films: Blockade (El Setge), Panic Room, Elephant, Snow falling on cedars, The Red Thin Line i Pa Negre.
• Programes i eines pel processar i editar so: DSP Quattro, ProTools.
• El procés de postproducció d'àudio.
• Els efectes de Sala (Foley fx) i la Banda Internacional (Music and Effects).
• So pels jocs (vídeo i ordinador).
• Visita a SONOBLOK, un estudi de postproducció de so.

Tot el procés, que repetiré al principi del curs vinent, ha sigut altament estimulant. Per algú que no ha assistit mai a cap escola de so, el fet d'ensenyar so encara sobta una mica, francament. El meu aprenentatge del so ha esdevingut, bàsicament, a través del treball. Però em posaré al dia!

Reflexions

A través del blog de Mike Thornton arribo a un informe molt interessant sobre l'estat de la postproducció del so per cinema, escrit per John Kassab, dissenyador de so i mesclador.

Si treballeu pel cinema, o hi esteu a prop, doneu-li una ullada. Són trenta pàgines on repassa i comenta molts aspectes de les feines, les eines i els processos d'aquesta activitat tan diversa i apassionant com és el món del so (per cinema).

Parla dels diferents especialistes; de les maneres de treballar; de com aquestes van evolucionant; del què en pensen els que hi treballen; dels pressupostos massa baixos; de les feines que no es veuen prou, però s'han de fer...

Hem trec el barret. Sí, senyor!