Cinema Digital - 1

Fins ara, a les cabines de cinema només hi arribaven les caixes amb les bobines (entre 5 i 10) de pel·lícula de 35 mm. Cada bobina és com una gran ensaïmada de Mallorca, però més pesada, i dura uns 20 minuts. Es tracta del cinema analògic, el de tota la vida...

Però des de no fa gaire, a les cabines hi arriben, cada cop més, aquestes petites maletes amb discos durs. A dins hi ha tota la pel·lícula en format digital, anomenat DCP, el paquet digital que embolica i sincronitza tota la imatge, el so, els subtítols i els extres (com la descripció per cecs, etc). Una pel·lícula pot ocupar entre 50 i 400 Gigabytes, depenent de la durada i si és o no en 3D.

Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.

L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.

Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.

Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.

Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.

El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.

Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.

Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...