Rogelio Hernández (1930-2011)

En aquesta sala de doblatge (*) hi havia treballat molt Rogelio Hernández. Tenia una veu especial, molt rica en matisos i extraordinariament suggeridora. Inoblidable.

Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!

(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut  un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...

Mite del doblatge (Sarsanedas)

MITE DEL DOBLATGE

M'importava de reeixir.

Tancaren darrera meu la porta, que era gruixudíssima amb els cantells esbiaixats com els d'una caixa de cabals. Em trobava en una sala gran i a penes il·luminada pel llumet d'un faristol que n'era l'únic moble. Les parets i el sostre, un teixit de llana flonja els cobria, amplament barrat de negre i de gris. La sala era deserta, o m'ho semblà. [...]

Davant meu s'encengué, amunt de la paret del fons, una vidriera ben ampla. Un home hi va aparèixer, bo i cordant-se una bata blanca, i s'assegué. No em va mirar. El vaig sentir per algun altaveu:

—Atanseu-vos al faristol. Hi trobareu el text de la prova. De primer, passarem tres vegades el retall escollit, amb el so original; podreu, després, assajar veu i dicció durant unes quantes projeccions; finalment, quan ho creurem oportú, farem l'enregistrament. Us deixem uns quants minuts perquè estudieu el text.

Jo el tenia mecanografiat en un paper fi rosat. Era una tercera o quarta còpia. Dues ratlles i prou: "La seva decisió, senyor director, no m'atueix. Sabré com exercir la llibertat que recobro." No hi veia la gràcia. Segurament calia dir-ho amb un to digne i mesurat, amb fermesa. No plantejava cap problema de pronúncia. ¿Que potser pensaven que pronunciaria "decissió" o bé "recobro" amb la o final oberta? [...]

Així comença Mite del doblatge, un dels capítols de Mites, de Jordi Sarsanedas. Editorial Selecta, 1954. Reedició Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2009.

La tele. Les veus i la veu.

1.- Dilluns per la nit vaig veure un bon tros d'Àgora, a TVC. Cinc convidats i un moderador opinaven, dialogaven, sobre l'actualitat. Molt sovint s'interrompien al parlar, es trepitjaven un a l'altre, com en una conversa normal.

Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.

Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.

2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.

Doblatge o subtítols?

Em refereixo a l'existència de subtítols en català en els DVDs. Crec que és preferible ajudar, incentivar, promocionar, obligar, recomanar, etc, els subtítols en català (en els DVDs), en comptes del - ocasional - doblatge al català.

Un dels atractius dels DVDs és el d'escoltar les versions originals: siguin en castellà, en anglès o en xinès. Les veus reals que pertanyen als actors reals, en aquell moment. I escoltar aquella versió - la primera - que van donar per bona el director, l'equip de muntatge, la producció, el mesclador, etc.

Escoltar el so original i tenir, si els vols, subtítols en la teva llengua, no és això una forma de felicitat? Sense excloure les altres possibilitats.

Traducció i Doblatge

El món del doblatge, en cinema, té a veure amb el món de les traduccions, encara que no tan sols es tradueix un text. També es tradueix una interpretació. Es traslladen i s'adapten unes veus:

Una traducció és dolenta, quan és més clara, més intel·ligible, que l'original. Això demostra que no ha sabut conservar les seves ambigüitats i que el traductor ha tallat arran, i això constitueix un crim.

Diu E. M. Cioran a Cuadernos 1957-1972. Tusquets Editores. Marginales-184. Barcelona, 2000. Traducció al castellà de C. Manzano.

Vegi's: món del doblatge i retalls de Cioran.

Jordi Brau, actor.

Jordi Brau, la veu doblada de Tom Cruise, Kenneth Branagh, Tom Hanks, Robin Williams i Nicolas Cage (entre altres), reflexiona sobre la seva feina i escriu:

Trobo absolutament necessari escoltar la versió original. No tant sols per saber com diu les coses l'actor, sinó per trobar el lloc on timbra i ... el matís, tal qual... el MATÍS... aquell o aquells petits detalls que, com unes pinzellades suaus, donaran credibilitat - si els saps trobar - a la versió doblada. I faran que puguis donar un toc diferent als personatges. De fet, moltes vegades no canvies la veu, canvies aquest matís.

A mi sempre m'ha agradat escoltar. La música em fa plorar. Hi ha moments musicals concrets que em fan plorar quan els escolto. Per exemple, el Vivi, ingrato de Roberto Devereux (Donizetti) cantat per la Callas. I els utilitzo en la memòria moltes vegades a l'hora de interpretar. És com si treballés una "memòria emotiva" stanislavskiana, però sense buscar el record d'una imatge, sinó d'una música o d'un so. I això incideix molt en la respiració que és la base absoluta, el control perfecte per a saber donar les intencions. De fet, doblar és respirar interpretant al ritme d'una altra persona.

El senyor Brau fa de la seva feina un art. I no és gens fàcil.

Ripley i Morricone

Títols de crèdit als 10 minuts d'arrencar Ripley's Game. La concertista i en Malkovich a duo complet, o a duo curt.

Duo complet (1:31)

Duo curt (1:01)

Film irregular, estrany, escoltat en versió original (DVD). Les mescles d'en John Hayward (a Pinewood, Anglaterra) no són les meves preferides. La versió doblada sembla tenir més coherència, paradoxalment.

Perfil de veu

Els blocs verticals són seccions d'una pista de diàleg (en blau), netejada i sincronitzada (editada). La línia negra amb punts és el valor (nivell de so, volum) que se li dóna a aquesta pista: més amunt = més fort.

(Extret de la mescla de la darrera pel·lícula de Jack Nicholson i Diane Keaton. Rogelio Hernández i Maria Luisa Solá, en versió doblada)

Dreceres: supervisors i poesia

La feina dels supervisors de doblatge pot incloure: tria de les veus pel doblatge, revisió de les traduccions i els ajustos i l'assistència a les sessions de gravació i de mescla. Jeff Davidson és un dels millors supervisors que conec. Novaiorquès, viu a Roma, parla uns quants idiomes i es mou pel món com si fos casa seva.

Jeff pensa que la poesia s'assembla molt a l'art del subtitulat (de films): comprimir i arribar a l'essència de tot el text (que es diu o es veu en la pantalla). De la feina de traduir, diu: quan creus estar més aprop de l'original, quan creus ser-li més fidel, és quan pots trobar-te més lluny. Tot i que ell sempre ha expressat que "tot és traduïble", acaba pensant que la poesia és intraduïble.

Una cosa porta a l'altra: del cinema a la poesia i de la poesia a la traducció (o de la poesia del so a la poesia de la traducció). No hi ha remei!