- Una doble escucha: el ruido de la ciudad con su riqueza interpretable y siempre lista para ser nombrada, después el mismo ruido como un rumor de espuma, monótono, salvaje, inaudible, con súbitos e imprevisibles estallidos que pertenecen a la monotonía.
- No siendo el rumor más que el modo en que la ciudad hace saber que está desierta, cada vez más desierta.El paso (no) más allá, de Maurice Blanchot. Traducció de Cristina de Peretti. Ediciones Paidós Ibérica (Barcelona, 1994).
La sonata de la antigua casa, que ignora las generaciones minúsculas, es de una lentitud que rebasa la memoria de sus sucesivos habitantes. El piso gime. Las persianas golpean. Cada escalera tiene su llave. La puerta del armario cruje y el resorte de los viejos divanes de cuero responde.
Todas las maderas de la casa, cuando el verano las reseca, ensamblan un instrumento musical a la vez regular y desordenado, que interpreta una composición de perdición, trabajada por una destrucción tanto más amenazante cuanto que es efectiva, incluso si su lentitud no la convierte nunca en algo íntegramente perceptible para los oídos de sus habitantes humanos. [...]Extret de "El odio a la música" de Pascal Quignard. Traducció de Margarita Martínez. Editorial El cuenco de plata (Buenos Aires, 2012).
A l'apartament hi ha un silenci sepulcral. L'únic so és el de la seva respiració i el murmuri monòton de la ventilació. La resta de sons provenen de l'exterior: el comptador de l'electricitat que hi ha a l'escala, el repartidor de diaris, la gent que puja i baixa les escales, o els cotxes i els vianants nocturns que passen pel carrer. Quan els nens eren petits, l'habitació s'omplia amb els seus sons: la respiració curta i ràpida d'en Johan, la respiració forta de la Calle, que dormia sota una piràmide de peluixos, i la Madelene, per descomptat, que roncava a la mínima que es refredava. Però després els sons es van anar apagant. Els nois se'n van anar a les seves pròpies habitacions, i la Madelene es feia l'adormida quan ell arribava a casa.Aurora boreal, la novel·la d'Asa Larsson. Traducció de Núria Vives. Columna Edicions (Barcelona, 2009).
No, ja n'hi ha prou. S'aixeca, posa un clàssic del Clint Eastwood i se serveix una copa. Potser aconseguirà adormir-se al sofà.
Que la paraula obscur fos obscura,Pagèsiques, de Perejaume. Edicions 62. Barcelona (Maig 2011).
i la paraula immens fos immensa,
i la paraula vell fos vella.
* * *
Escolteu el so del nom dels Replans que ara deixo caure sobre els Replans mateix: (soroll). Doncs bé, aquest soroll és el tema. Aquest soroll és el que m'agradaria saber escriure perfectament a mà i amb lletra fina.
* * *
Un conte per anar a dormirLa traducció és pròpia i una mica lliure, amb l'ajuda de la meva filla. La imatge forma part d'un gravat de Gustave Doré, trobat a sealmaiden.tumblr.com.
Un dia estava caminant pel bosc i vaig escoltar el rugit d'un monstre. Això em va espantar molt i vaig córrer cap al poble per alertar la comunitat. D'entrada, alguns no em van creure (la meva reputació és la mateixa que la d'un beneit), però llavors va caure la nit i el rugit del monstre va ser audible per a tot el poble, i més fort que abans. Estava clar, per a tothom, que l'estrèpit era el d'un monstre salvatge increïblement gran, un monstre que podia venir i, si ho decidia, menjar-nos a tots nosaltres (tant impressionant era el seu rugit), per tant seria inútil lluitar contra una bèstia tan poderosa.
Vam decidir fer un sacrifici als déus per a calmar-los i arribar a un pacte amb el monstre perquè marxés. Vam posar tota la nostra collita a l'altar, però vet aquí que els déus no s'aplacaven i el rugit del monstre es va fer encara més fort. Després, vam col·locar els nostres béns a l'altar, vam sacrificar un nen i el monstre encara va rugir. Després, vam cremar les nostres cases i possessions, però això tampoc no va satisfer als déus.
Així doncs, no ens quedava més remei que lluitar nosaltres contra el monstre, amb les pintures de guerra. Vam carregar les nostres llances i vam sortir corrent cap al bosc, cantant i cridant crits de batalla. Podíem sentir rugir el monstre a la clariana que hi havia més enllà, dins del bosc. Al mig de la clariana hi havia un enorme arbust i vam suposar que allà hi devia haver el cau del monstre. Amb els nostres cors bategant, vam córrer darrere de l'arbust per fer-li front. La nostra sorpresa va ser que l'origen del rugit no era un monstre, sinó uns grans altaveus i un magnetòfon. Més tard ens vam assabentar que tot plegat havia estat col·locat allà per uns científics de la universitat de Bristol que estaven estudiant el nostre comportament.
[…] així és que en tornar va trobar l'ordre aparentment immutable de la seva família girat de cap per avall, amb la seva mare que sortia a treballar mentre el seu pare es quedava allà assegut darrera el vel que l'atac li havia tirat sobre el cervell… en una cadira de fusta, en una habitació a les fosques, fent sorolls d'ocells. Trenta espècies diferents d'ocells el visitaven i s'asseien a l'ampit de la finestra tancada, i enraonaven d'això i d'allò. Se'l veia prou feliç.Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Traducció de Joan Sellent. Edicions Proa. Col·lecció A tot vent, 262 (Barcelona, 1987).
Vam continuar caminant enmig d'un silenci cada vegada més profund. Amb cada passa, els sons de l'exterior anaven quedant rotundament enrere: els arbres, els ocells, el llunyà murmuri del rierol; sons que no havia tingut en compte fins que van desaparèixer i van deixar un estrany buit tan inhòspit que em van començar a brunzir les orelles, conjurant els seus propis fantasmes, per omplir-los amb altres sons sibilants, com els que fan els nens quan juguen a fer de serps.
Arribaria a conèixer molt bé l'estrany aïllament de l'interior del castell, la manera amb què els sons, les olors i les imatges de l'exterior semblaven quedar encallats als antics murs de pedra, incapaços d'obrir-se pas cap a dins. En el transcurs dels segles, la porosa pedra havia absorbit les impressions del passat; eren allà, atrapades, com flors guardades i oblidades entre les pàgines d'un llibre antiquat, creant una barrera entre l'interior i l'exterior dels murs que havia esdevingut infranquejable.Les hores llunyanes, de Kate Morton. Traducció de Mercè Guitart. Santillana Ediciones Generales, S.L. (Madrid, 2012). Extret de les pàgines 71 i 72. La imatge és del pati interior d'una casa del Port de la Selva.
La placeta de la Font del barri del Poble-sec, tot i ser al mig de Barcelona, era un indret desert, quasi tant com Torena. Quatre carrers estrets hi anaven a raure i convertien el centre de la cruïlla en aquella plaça amb rastres de coloms i un parell de plàtans anèmics. El silenci era interromput pels parrups dels coloms matiners que eren els únics senyors de l'indret. En un cantó del quadrat de la plaça, l'estructura fosca, de fusta podrida, d'un quiosc. Al bell mig, la font que la batejava. L'Oriol s'inclinà sota l'aixeta i l'obrí. El raig d'aigua va mullar-li la galta. Tenia un gust ofensivament vomitiu, ara que s'havia acostumat a l'aigua amb gust de muntanya. Se sentí, de sobte, l'espetec d'una metralladora i l'Oriol es va esgarrifar, s'arraulí rere la font, tremolant i, després d'uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l'altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l'havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no voia barrejar-me amb res que… Els coloms, que havien emprés el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres. Protegit per la font de ferro colat, va veure davant seu, a l'altre cantó de la plaça, el propietari de la taverna Manel, que acabava d'aixecar la persiana metàl·lica de l'establiment, entrava a dins i encenia un llum pobre i cansat. L'Oriol va mirar a banda i banda. Cap escamot de soldats ni de guàrdies civils havien pres la plaça a l'assalt.Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Edicions Proa. Barcelona. Novena edició: març de 2008. Extracte de la pàgina 349. La imatge és un detall de la coberta del mateix llibre.
L'any 1913, Joaquim Ruyra redacta el record d'una trobada amb Jacint Verdaguer que havia tingut lloc, ja feia una quinzena d'anys, al capdamunt de la Rambla de Barcelona:
"De què parlàrem? No de cap alta qüestió filosòfica, no tampoc dels maldecaps que pogués passar ell. Articulejàrem d'una pila de petites qüestions interessants. Tinc present àdhuc algunes de ses paraules, sento talment sonar la seva veu, reveig el seu gest... Ens posàrem a passejar. I de seguit jo vaig demanar-li que m'expliqués el veritable sentit de la paraula zumzada.
-Ah, sí -va fer ell-, és una paraula bonica: dóna idees de moviment i de remor, pinta i canta. No l'he sentida usar més que en una accepció molt concreta. Els pagesos expressen amb ella l'arc que descriu, i la remor que produeix, una branca flexible quan, després d'haver-la apartada de la seva posició natural, se la deixa anar d'un plegat. Sens dubte aquest sentit es pot estendre. Vosté que es dedica als assumptes de marina, pot aplicar el mot sense escrúpol a certs llançaments de les onades".
… Per proveir d'una bona acústica a un espai, cal fer-hi música dins? No, això no és suficient. Has de fer-hi bona música. Pots enganyar a la gent, però no pots enganyar els materials.Extracte, traduït al català, de The mystery of acoustics (1912) d'Adolf Loos.
Les sales en les que només hi han sonat instruments de metall sempre tindran una acústica pobra. I els materials són molt sensibles. Només has de deixar que una banda militar retroni a la Bösendorfer-Saal durant una setmana i la seva afamada acústica s'en anirà en orris. De la mateixa manera que un aficionat maldestre arruïnaria el violí de Paganini.
Com a principi general, la música dels instruments de vent és dolenta per als materials de construcció. És per això que un dels costats dels teatres d'òpera és, sempre, acústicament més pobre. Amb el temps, les sales en les que mai hi han sonat instruments de metall desenvolupen una acústica millor. El to de Liszt i Messchaert viu en el morter de la Bösendorfer-Saal i vibra amb cada nota d'un nou pianista o cantant.
Aquest és el misteri de l'acústica de les sales.
El sol s'apaga[El dibuix està extret del llibre]
a bord, entre les illes,
i es fa el silenci.
Posem música
perquè en la nit enorme
sobta el silenci.
Invisible i immaterial en imatge i parença,El mateix Stefano fa la connexió dels dos darrers versos amb la primera nota del meu post anterior. Però trobo que per ells mateixos ja són prou suggeridors. Gràcies, Stefano!
la cera donà la forma a l'arcàngel, un atreviment!
I no és sense sentit, car si un home mira la icona
guia l'impuls del seu cor cap a una visió transcendent:
ja no és l'efímera veneració de la imatge: gravada
dins seu hi és l'original i, com si present, estremeix.
Els ulls estimulen la ment vigorosa: la tècnica porta
entre els colors, tal com sap, l'arquetip que tenim dins del cor.
... la tècnica porta entre els colors l'arquetip que tenim dins del cor.[La imatge sobre Agathyus està treta de le bibliomane moderne.]
28 novembre
Em passa de nit, quan començo a ensopir-me. Qualsevol soroll - un cruixit de la fusta, aldarull al carrer, un crit sobtat i llunyà - em xucla com un remolí, un sobtat i onejant remolí on el cervell se m'esbocina i s'ensorra el món. Per un moment, espero el terratrèmol, la fi del món. ¿És una romanalla de la guerra, de les bombes aèries? ¿És que he arribat a tenir consciència de la possible fi universal? Exhauriment, és una paraula; però què vol dir? És agradable, un sobresalt lleuger, com d'embriaguesa, i jo em refaig amb les dents serrades. Però, ¿i si un dia no pervinc a refer-me?
En començar un concert
Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.
Un llampec llunyà seguit d'un tro sord esquinça els bastions de xafogor i sacseja els arbres. Aquests llamps i trons muts llançats al teló de la nit dibuixen giràndoles i arabescos complicats com els focs d'artifici que per Pentecosta meravellen l'Eriprando. Encantada com ell per l'artifici fantasiós, gairebé no sento la porta que lentament s'obre darrere meu. [...]L'art de viure, de Goliarda Sapienza. Traducció d'Anna Casassas. Edicions La Campana. Barcelona, 2007.
(pàgina 290)
Stella meva, a la nostra època a taula es parlava fluix, les espelmes no feien soroll, era com una llum suau respectuosa amb el menjar... Les bombetes petarrellegen al cervell, la ràdio sona a l'altra banda de la sala, oblidada, el telèfon truca: potser són més convidats... Un avió baix rugeix, fa unes quantes nits que aquest avió fantasma gira puntualment al voltant de la casa i ells no el senten. O és que em faig vella? Com comença la vellesa? Amb esgarrapades de sons esmolats al cap? De fet, els vells acluquen una mica els ulls de tant en tant, potser per evitar els sons o els llums que s'han fet massa forts per als seus sentits cansats. [...]
(pàgina 511)
[...] Després se'n va anar i em vaig quedar sol amb l'Effing, a l'espera que el vell trenqués el silenci.El Palau de la Lluna, de Paul Auster. Edicions 62. Barcelona, 2008.
Va trigar molta estona, però quan va arribar el moment, la seva veu va omplir l'habitació amb una potència desconcertant. Semblava impossible que el seu cos pogués emetre aquells sons. Les paraules li sortien de la tràquea amb una energia aspra i furiosa, i va ser com si tot de sobte algú hagués engegat una ràdio i hagués sintonitzat una d'aquelles emissores llunyanes que a vegades es capten a mitja nit. Va ser totalment inesperat. Una sinapsi fortuïta d'electrons transportava aquella veu fins a mi des de milers de quilòmetres de distància, i la seva nitidesa em va deixar atordit. Per un moment, vaig arribar a preguntar-me si no hi havia un ventríloc amagat en algun lloc de l'habitació.
