Clarissa Campolina, directora - amb Helvécio Marins Jr. - de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa, llegeix aquest poema de Hilda Hilst. Gràcies!
DEZ CHAMAMENTOS AO AMIGO
Se te pareço noturna e imperfeita
Olha-me de novo. Porque esta noite
Olhei-me a mim, como se tu me olhasses.
E era como se a água
Desejasse
Escapar de sua casa que é o rio
E deslizando apenas, nem tocar a margem.
Te olhei. E há tanto tempo
Entendo que sou terra. Há tanto tempo
Espero
Que o teu corpo de água mais fraterno
Se estenda sobre o meu. Pastor e nauta
Olha-me de novo. Com menos altivez.
E mais atento.
Poesia (1959-1979). Hilda Hilst. Edições Quíron (São Paulo, 1980)
Dez chamamentos ao amigo (0:36)
Intento una traducció al català...
DEU PRECS A UN AMIC
Si et semblo nocturna i imperfecta
Mira'm de nou. Perquè aquesta nit
M'ha semblat com si m'estiguesis mirant.
I ha sigut com si l'aigua
Desitgés
Escapar de casa seva, que és el riu
Deslliçant-se, sense ni tan sols tocar la riba.
Em vas mirar. I fa tant de temps
Entenc que sóc la terra. Fa tant de temps
Espero
Que el teu cos d'aigua més fratern
S'estengui sobre el meu. Pastor i navegant
El músic Marcos Moreira (Canário), del grup O Grivo, és el responsable del disseny i muntatge sonor de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa. Vaig aprofitar per demanar-li que llegís aquest poema de João Cabral de Melo Neto.
"Cabral de Melo és el que va atraure i influir tot un grup de poetes i d'artistes catalans que, al voltant de Joan Brossa, van establir contacte amb el poeta brasiler, que pels volts del 1947 ocupava un càrrec a la delegació consular del Brasil a Barcelona", segons el text de C. Massip i Joaquim Sala-Sanahuja que prologa el llibre que conté el poema triat.
A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE
Não há guarda-chuva
contra o poema
subindo de regiões onde tudo é surpresa
como uma flor mesmo num canteiro.
Não há guarda-chuva
contra o amor
que mastiga e cospe como qualquer boca,
que tritura como um desastre.
Não há guarda-chuva
contra o tédio:
o tédio das quatro paredes, das quatro
estações, dos quatro pontos cardeais.
Não há guarda-chuva
contra o mundo
cada dia devorado nos jornais
sob as espécies de papel e tinta.
Não há guarda-chuva
contra o tempo,
rio fluindo sob a casa, correnteza
carregando os dias, os cabelos.
A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE
No hi ha paraigua
contra el poema
que puja de regions on tot és sorpresa
com una flor dalt d'un terrat.
No hi ha paraigua
contra l'amor
que mastega i escup com qualsevol boca,
que trinxa com un terratrèmol.
No hi ha paraigua
contra el tedi:
el tedi de les quatre parets, de les quatre
estacions, dels quatre punts cardinals.
No hi ha paraigua
contra el món
cada dia devorat als diaris
amanit amb paper i tinta.
No hi ha paraigua
contra el temps,
riu que corre sota casa, correntia
que arrossega els dies, els cabells.
del llibre de poemes L'enginyer i Psicologia de la composició, de João Cabral de Melo Neto. Traducció de Cinta Massip. Edicions 62. Barcelona, 1994.
Sergi Dies és muntador de cinema i un inquiet propietari d'una magnífica veu afruitada. Hem treballat junts en quatre pel·lícules. La darrera, el documental EL SOMNI de Christophe Farnarier.
Després de gravar un parell de poemes (el primer, aquí) amb en Christophe, en Sergi ens va ensenyar alguns poemes inèdits seus i es va oferir a dir-los. Sorpresa. La palpitació de la vida en els replecs de la veu.
ranas, grillos y cuarto menguante que no veo por las palmeras y la oscuridad. o por no moverme de la hamaca anclado en el mescal. perros que ladran lejos y que tampoco veo y los que duermen cerca y sueñan y se revuelven y despiertan y se acercan y gruñen y se muerden por las caricias que no hago mientras relleno de nuevo el vaso y me desquicio. el océano no cesa en su rugir como yo no ceso en mi miedo. en lugar de vivir pienso, la vida y la escribo para justificar ese momento. ranas, grillos y cuarto menguante.
Hem acabat la mescla de EL SOMNI, el documental de Christophe Farnarier sobre un pastor d'ovelles i el seu darrer viatge de transhumància. No m'he pogut estar de demanar-li de llegir algun poema a aquest marsellès establert a Banyoles des de fa un grapat d'anys.
Un officier, venu de l’Afrique du Nord, s’étonne que mes “bougres de maquisards”, comme il les appelle, s’expriment dans une langue dont le sens lui échappe, son oreille étant rebelle “au parler des images”. Je lui fais remarquer que l’argot n’est que pittoresque alors que la langue qui est ici en usage est due à l’émerveillement communiqué par les êtres et les choses dans l’intimité desquels nous vivons continuellement.
Feuillets d'Hypnos - 61 (0:26)
En la traducció catalana de Sala-Sanahuja:
Un oficial arribat del nord d’Àfrica es declara sorprès pel fet que els meus “carall de maquis”, com els anomena ell, s’expressin en una llengua de la qual no comprèn el sentit perquè té l’orella rebel a la “parla de les imatges”. Li faig observar que l’argot només és pintoresc, mentre que la llengua que aquí es fa servir prové de l’encisament que produeixen els éssers i les coses en la intimitat dels quals vivim contínuament.
Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions 62. Barcelona, 1992.
Quin plaer fer aquesta feina que permet fer aquestes coses!
Al poble de Farrera (Pallars Sobirà) hi ha El Centre d’Art i Natura, una residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món.
Entre moltes altres activitats, s'hi fan uns seminaris de traducció poètica amb poetes convidats. Un dels poetes, l'any 1999, va ser Ronny Someck, nascut a Bagdad i que viu a Israel des dels dos anys.
Mia, que va néixer a Tel-Aviv i ara viu a Catalunya, accedeix a llegir-ne un poema (no en llegeix el títol) que parla dels cavalls a Farrera:
Poema de Ronny Someck en hebreu
Traducció al català del Seminari de Farrera:
Cavalls. Vista panoràmica dels Pirineus
De bon matí els cavalls vénen a jeure
en un racó de la catifa de neu que Déu ha posat
damunt la hivernació de les muntanyes.
El galop, l'han deixat a l'estable,
i a les busques del rellotge de la creació
el temps, com les ferradures, s'ha glaçat.
Farrera, 16 d'abril de 1999.
En paper de vidre. Ronny Someck i Tamir Greenberg. Seminari de traducció poètica de Farrera, II. Edicions Proa, Barcelona, 2000.
De Ronny Someck també hi ha publicat en català Amor pirata, un recull de poemes traduït per Manuel Forcano. Edicions Proa, 2006.
Kenout Peltier, muntadora de cinema, va accedir a llegir un text de Pierre Henry:
Kenout Peltier llegeix Pierre Henry (Gravació: 1999)
Mes premiers souvenirs de musique au sens large sont l'orage, le vent et le train.
Nous vivions à la campagne dans une maison assez vieille aux murs très épais. Nous avions un grand jardin avec une pièce d'eau, un bois, une source, une volière, des poules, et tout au fond, une voie de chemin de fer.
Un train, dans le lointain, est un bon générateur de bruit en évolution.
Sons filtrés qui s'harmonisent, s'éclairent, se fondent.
Variation,
mutation.
Le roulement du tonnerre, l'apparition de la pluie, la modulation du vent me faisaient penser à une musique totale.
Adaptació (aproximada) al català:
Els meus primers records de música en el sentit ample són la tempesta, el vent i el tren.
Vivíem al camp en una casa bastant vella amb als murs molt gruixuts. Teníem un gran jardí amb un estany, un bosc, una font, un gàbia, gallines, i molt en el fons, una via de ferrocarril.
Un tren, en la llunyania, és un bon generador de soroll en evolució.
Sons filtrats que s'harmonitzen, s'il·luminen, es fonen.
Variació,
mutació.
El retrunyir dels trons, l'aparició de la pluja, la modulació del vent em feien pensar en una música total.
Journal de mes sons, de Pierre Henry. Carré Musique. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.
.
Més Veus i Poemes.
Jordi V., company de la feina, nascut a París i resident a Holanda i a Bèlgica fins fa poc, accedeix a llegir un poema en holandès d'Hugo Claus:
Jordi V. llegeix Hugo Claus, en holandès
Thuis
`Lul!' schreeuwde Ma.
`Trut!' riep Pa.
Alhoewel zij van mij hield
rende Ma de deur uit. En Pa? Haar achterna!
Ik hoorde ze op straat.
`Ben jij van mij?'—`Jazeker!'
`En ik van jou?'—`Vanzelfsprekend!'
`Vergeet mij niet!' loeide Pa en Ma riep:
`Waarom niet?'
I aquesta és una adaptació al català (sense pretensions) basada en la traducció a l'anglès de Cliff Crego, trobada a The 'Found-poems' of Daily Life:
A casa
"Burro!" xisclà la mare,
"Bruixa!" cridà el pare.
Encara m'estimava,
la mare va sortir. I el pare? Just darrera d'ella!
Els vaig sentir fora al carrer.
"Ets meva?" - "I tant!"
"I tu ets meu?" - "Fas bé de creure-ho!"
"No m'oblidis!" bramà el pare i la mare li respongué:
"Per què no?"
Un nord-americà resident a Roma, J.Davidson, llegeix un poema de W. H. Auden (1907-1973):
J. Davidson llegeix W. H. Auden
THE MANAGERS
In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. (...)
No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. (...)
Jaume Mateu i Adrover llegeix un poema de Joan Alcover:
Jaume Mateu llegeix Joan Alcover
Desolació
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
Un company de la feina, Ángel Garrido, accedeix a ser gravat mentre diu el poema que va aprendre d'amagat quan tenia nou anys al seu poble d'Alquife (Granada), La casada infiel:
Angel Garrido diu Lorca
Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.
Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso.
Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.
En las últimas esquinas
toqué sus pechos dormidos,
y se me abrieron de pronto
como ramos de jacintos.
El almidón de su enagua me
sonaba en el oído,
como una pieza de seda
rasgada por diez cuchillos
Sin luz de plata en sus copas
los árboles han crecido,
y un horizonte de perros
ladra muy lejos del río.
(...)
tinc un petit calaix
de records
que obro
de vegades
quan m'aixeco o
quan em fico al llit
està ple de sorpreses
de vegades
ni l'obro
el mantinc al pit
i m'adormo
és de fusta de sàndal
no té pany
em porta a llocs
oblidats
vides viscudes
abans
em dóna sol
quan és ennuvolat
el dia
i somriures
amagats quan
vulgui surar
Calaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.
En Mateu i Adrover llegeix un poema de Rosselló-Pòrcel:
Jaume Mateu diu Rosselló-Pòrcel
A Mallorca, durant la guerra civil
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Nascondi le cose lontane,
tu nebbia impalpabile e scialba,
tu fumo che ancora rampolli,
su l'alba,
da' lampi' notturni e da' crolli
d'aeree frane!
Nascondi le cose lontane,
nascondimi quello ch'è morto!
Ch'io veda soltanto la siepe
dell'orto,
la mura ch'ha piene le crepe
di valerïane.
Nascondi le cose lontane:
le cose son ebbre di pianto!
Ch'io veda i due peschi, i due meli,
soltanto,
che dànno i soavi lor mieli
pel nero mio pane.
Nascondi le cose lontane
che vogliono ch'ami e che vada!
Ch'io veda là solo quel bianco
di strada,
che un giorno ho da fare tra stanco don don di campane...
Nascondi le cose lontane,
nascondile, involale al volo
del cuore! Ch'io veda il cipresso
là, solo,
qui, solo quest'orti, cui presso
sonnecchia il mio cane.
Amaga les coses llunyanes,
tu, boira impalpable i balba
qui vagues encara com fum,
a l'alba,
dels llamps que en la nit foren llum
d'aèries fossanes.
Amaga les coses llunyanes,
amaga'm allò que ja és mort!
Que vegi només els cinyells
de l'hort,
les tàpies que han plens els crivells
de valerianes.
Amaga les coses llunyanes,
planyentes, i deixa'm, si vols,
pomeres i prèssecs guaitar,
tan sols,
qui donen pel meu negre pa
llurs mels sobiranes.
Amaga les coses llunyanes
d'amar, i d'anar i venir,
i vegi tan sols aquell blanc
camí,
que un jorn he de fer al ning-nang
plorar de campanes...
Amaga les coses llunyanes
robant-les al cor d'un revolt!
Que allà pugui veure el xiprer
tot sol,
i aquí l'hort amb tu, gos, qui sorrer
la son m'encomanes.
Traducció al català (feta l'any 1941) de Maria Antònia Salvà. Llibre Poesies. Giovanni Pascoli. Ed. Galerada. Col·lecció Líquens (desembre 2002).
Già da più notti s'ode ancora il mare,
lieve, su e giù, lungo le sabbie lisce.
Eco d'una voce chiusa nella mente
che risale dal tempo; ed anche questo
lamento assiduo di gabbiani: forse
d'uccelli delle torri, che l'aprile
sospinge verso la pianura. Già
m'eri vicina tu con quella voce;
ed io vorrei che pure a te venisse,
ora, di me un'eco di memoria,
come quel buio murmure di mare.
--------------------------------- Es sent encara el mar
Ja de fa moltes nits es sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, al llarg de les sorres llises.
Eco d'una veu tancada dins la ment
que remunta del temps; i també aquest
lament assidu de gavines: potser
d'ocells de les torres, que l'abril
empeny vers la planura. Ja
m'eres propera tu amb aquella veu;
i jo voldria que també et vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell fosc murmuri del mar.
Dia rere dia, de Salvatore Quasimodo. Traducció de Ponç Pons. Jardins de Samarcanda, num. 36. Coedició de Cafè Central i Eumo Editorial. Vic, 2005.
Licio Marcos de Oliveira, tècnic de so directe per a cinema, llegeix
O silêncio brilha acariciado.
O silêncio é de todos os rumores
o mais próximo da nascente
-------------------
El silenci brilla acariciat.
El silenci és, de totes les remors,
la més pròxima a la font.
Ostinato Rigore, d'Eugénio de Andrade. Edicions 62. Barcelona, 1991. Traducció de M. Guerrero i Brullet. Extret del poema "As nascentes da ternura" (Les fonts de la tendresa).
Stefano Sanfilippo llegeix un poema de Cesare Pavese:
Anche tu sei l'amore.
Sei di sangue e di terra
come gli altri. Cammini
come chi non si stacca
dalla porta di casa.
Guardi com chi attende
e non vede. Sei terra
che dolora e che tace.
Hai sussulti e stanchezze,
hai parole - cammini
in attesa. L'amore
è il tuo sangue - non altro.
-----------------------------
També tu ets l'amor.
Ets de sang i de terra
com els altres. Camines
com qui mai no s'allunya
de la porta de casa.
Com qui espera i no veu,
així mires. Ets terra
que sofreix i que calla.
Tens calfreds i fatiga,
tens paraules - camines
en espera. És l'amor
la teva sang - res més.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, de Cesare Pavese. Ed. 62 (1992). Traducció de Joan Tarrida. Altres poemes italians en aquest quadern:
