Gos

Pantà de Vallvidrera

Un passeig pels camins que voregen el petit pantà de Vallvidrera ens obrirà la gana. Ah, quines olors! Sembla que gairebé tothom estigui fent carn a la brasa. Els gossos borden, juguen i vigilen, atents als seus amos. I tot plegat ressona en aquest petit món humit fet de cases ben estranyes, carrers que són escales, veïns que criden, els ocells, la carretera tan a prop i el pantà, tan petit.

Pantà de Vallvidrera-1 (0:46)

Pantà de Vallvidrera-2 (01:31)

Textos: Dolors Miquel

Salm de la impenetrabilitat del silenci

El silenci sempre suma,
mai resta.

La sintaxi del silenci
no té subjecte.

L'objecte del silenci
és el subjecte amagat.

En l'ocult del silenci hi és tot.

El silenci és la matèria
més dura i indestructible.

Missa Pagesa, de Dolors Miquel. Edicions 62. Barcelona, 2006.

La feina de mesclar (1)

Una de les coses que costen més a l'hora de treballar és la d'entendre's amb les persones amb qui treballes. En el cas dels mescladors és particularment delicat, com en tots els casos on l'aspecte creatiu hi juga un paper destacat.

A l'hora de la mescla, el director, el muntador i el mesclador s'enfronten junts a la darrera etapa del treball de so. Són uns dies on es materialitzarà el treball previ del muntador. On s'afinarà i es polirà cada element sonor. Són els dies on encara es podran prendre decisions i encara es podran fer canvis. Els darrers canvis. Les darreres opcions. I, sobretot, és quan es veurà el film en pantalla gran i s'escoltarà tot en una sala gran.

També són els dies on augmentaran les presses i la pressió creixerà. Són els dies en els que el director serà envaït i distret (si el bon productor no ho impedeix) per les consultes sobre el poster, les dades del festival, l'etalonatge amb el director de fotografia al laboratori, o el trailer que també s'ha de fer...

La mescla és el final de tot el procés creatiu sonor d'un film. Després hi haurà més passos, però són absolutament tècnics i tractaran de preservar i mantenir les qualitats del so, fins que arribi a la sala de cinema.

Les eines actuals estan modificant molt (o això és el que sembla) les circumstàncies en les que un film és mesclat. Em pregunto si, en el fons, també està canviant l'essència, el perquè del procés de la mescla.

(Imatge extreta del manual de la taula de mescles DFC d'AMS)

Terrats i roba estesa

Al mesclador el fascinen els terrats. Abans s'hi feia molta vida, sobretot de petit (i si casa teva tenia terrat, és clar).

La roba estesa als terrats, acolorida pel sol i moguda per la brisa és una cosa extraordinària, digna de fixar-s'hi.

Vaig tenir la sort de mesclar El Pianista (1998) de Mario Gas, on els terrats hi juguen un paper molt important. I avui, un diumenge ben assolellat, ho he recordat.

Sobre una nova llei del cinema

Sabeu què? En tinc prou amb els subtítols en català, al cinema i als dvds. A part, evidentment, del doblatge en català de les pel·lícules per a infants.

I tot plegat quedaria més equilibrat si, terres enllà, també volguessin veure els films on es parla català en la versió original, subtitulada al castellà.

Potser aleshores, els films on es parla català no s'haurien de doblar obligatòriament al castellà perquè fossin acceptats i acollits, terres enllà.

Murmuri. Xiuxiueig.

El murmuri és el soroll que produeix el que funciona bé. D'on sorgeix una paradoxa: el murmuri denota un soroll límit, un soroll impossible, el soroll del que, per funcionar a la perfecció, no produeix soroll; murmurar és deixar sentir la mateixa evaporació del soroll: el tènue, el confús, l'estremit es reben com a signes de l'anul·lació sonora.

Així les que xiuxiuegen són les màquines felices. [...]

Traduït de El susurro del lenguaje, de Roland Barthes. Trad. de C. Fernández Medrano. Ediciones Paidós. Barcelona, 1987.

Ou, equilibri i moviment

Hacer caminar un huevo por una plaza

Se vacía dicho huevo, y se pone un grillo dentro; se tapa el agujero con cera blanca, y dejándole en tierra, caminará.

Textos: Joan Baixas

15 de juny de 1971. Calaf

El teatre té una vella màquina per fer volar l'àngel dels pastorets i altres aparells que no es fan servir.

Sovint actuem en teatres on la pantalla de cine amaga decorats, disfresses, estris de fer vent, de fer pluja i trons, de fer foc, cartells antics, mobles i atrezzo, espases, forques, corones, vaixelles, cavernes, barques, jardins, trapes, perruques, estendards, ocells dissecats, alcoves, crucifixos, encluses i sobretot inscripcions. Records d'una intensa activitat que ja no tenen.

Hem conegut a un home que en altre temps feia carotes i cap-grossos. Ens regala els quatre que li queden perquè els fem servir.

"Ho heu fet molt bé", ens diuen. I ens donen propina.

De fer i desfer senders de putxinel·li. Diari de Putxinel·lis Claca, de Joan Baixas. Llibres del Mall, Barcelona, 1974.

La fotografia (en blanc i negre) és de l'any 1976.