Final d'etapa. Renovar o liquidar.

Sembla que aquest 2013 es perfila - per a un servidor - com un final d'etapa. Un final d'etapa temut i esperat alhora i, des de 2008, acomboiat per una crisi econòmica enorme, global i profunda.

El món del cinema porta uns quants anys regirant-se i removent-se:

• Les majors es decideixen pel digital com a format únic de la distribució dels seus títols.
• Sembla ser que, a partir de l'any que ve, els laboratoris espanyols deixaran de subministrar còpies de 35mm.
• Reducció de plantilles. A tot el món i  a tots els àmbits: cinemes, laboratoris i estudis.
• Anar al cinema en família, malgrat els packs i ofertes, és una ruïna.
• Es preveu una disminució brutal en el nombre de sales de cinema.
• Va augmentant l'urgència de vehicular més eficaçment la distribució del material audiovisual per adaptarse a les noves modalitats de consum.
• Vegi's “Solo en cines”… ¿tú estás tonto o qué?, d'Enrique Dans.
• Vegi's Getting the most from online films, de Neelie Kroes.
• El projecte català de so immersiu, Immsound, ha estat engolit per Dolby, tot just quan començava a marcar territori. L'operació, potser, ja els hi anava bé a les dues empreses...

I els estudis de post-producció?

• Sound One, el mític estudi de so per cinema de Nova Yotk, plega.
• La Generalitat de Catalunya, i per tant TV3, no tenen diners = cada cop hi ha menys hores per doblar i menys pressupost per producció, tant la pròpia com l'aliena.
• Sonoblok, l'estudi de Barcelona on treballo com a director tècnic i mesclador, ha sol·licitat concurs de creditors:
• Al Twitter: #sosnoblok.
• Al Facebook: No al tancament de Sonoblok.
• Vegi's l'article de Màrius Serra.

Renovar o liquidar.

Wombat Sox. Nou blog de la Laia i l'Anna

La Laia i l'Anna han creat Wombat Sox, un blog per ensenyar la seva feina. Ara són a quart curs de l'Escac (Terrassa), en l'especialitat de so.

Les vaig tenir d'alumnes quan feien tercer i la veritat és que fa il·lusió veure com van treballant, fent-se el seu camí. I, a més a més, ho mostren, ho comenten, reflexionen, experimenten, aprenen i avancen. Què més vols?

Reflexions

A través del blog de Mike Thornton arribo a un informe molt interessant sobre l'estat de la postproducció del so per cinema, escrit per John Kassab, dissenyador de so i mesclador.

Si treballeu pel cinema, o hi esteu a prop, doneu-li una ullada. Són trenta pàgines on repassa i comenta molts aspectes de les feines, les eines i els processos d'aquesta activitat tan diversa i apassionant com és el món del so (per cinema).

Parla dels diferents especialistes; de les maneres de treballar; de com aquestes van evolucionant; del què en pensen els que hi treballen; dels pressupostos massa baixos; de les feines que no es veuen prou, però s'han de fer...

Hem trec el barret. Sí, senyor!

Bergman, teatre i cinema.

Para el director, la última semana de ensayos es díficil de soportar. La empresa ha perdido lo que tenía de excitante, el hastío es agobiante, los defectos saltan a la vista, una fría indiferencia envuelve el cerebro y los sentidos como una niebla que no levanta.

Ho diu Ingmar Bergman a les seves memòries (*). Està parlant d'un director de teatre, però és aplicable a molts directors de cinema quan arriben als darrers dies de la postproducció d'àudio: han vist les escenes del seu film tants cops que no els produeix gairebé cap emoció.

Saber (i poder) mantenir l'atenció, les antenes, és una de les dificultats de fer una feina creativa, els moviments de la qual responen - majoritàriament - a emocions i sentiments.

(*) Linterna Mágica, Tusquets Editores, Barcelona, 1987.

103 mescles de pel·lícules

Tal com va anar tot l'any passat (i la cosa no ha millorat gaire...) no creia poder arribar al centenar de mescles fetes. Però després d'actualitzar i endreçar la llista de pel·lícules (de producció original) que porto mesclades, en surten 103!

Aquests treballs passen per gairebé totes les etapes del so per a cinema: les primeres encara són monoaurals i, evidentment, analògiques. Després arriba el Dolby Stereo (quatre canals bàsics de so) amb la reducció de soroll Dolby A i després SR. I finalment, el gran canvi de l'analògic al digital, amb 6 canals de so. Tota una història de la tècnica!

La 103 és GUEST, el darrer llargmetratge documental de José Luis Guerin. Pràcticament mesclat, ja és a punt d'anar al laboratori per a fer-ne còpies.

Pels tafaners, dos llistats (perquè el que diu IMDB no és del tot complet ni precís):

• Títols mesclats: 103 mescles amb 67 directors.
• Directors amb més d'un títol mesclat: de 103 mescles, la meitat (52) ho són.
  

Estudis de postproducció de so i la crisi

Hi ha un article: Sound post: ‘freebies’ hurt the industry, on es parla de com afecta la crisi econòmica actual als estudis de postproducció de so australians. I, la veritat, gairebé tot és aplicable als estudis d'aqui. En faig un resum, barreja de l'article i del que vivim cada dia:

SITUACIÓ

• Les tarifes "oficials" pels serveis dels estudis no es poden aplicar mai o s'han hagut d'abaixar considerablement.
• Els pressupostos pel so de les pel·lícules s'ha reduït brutalment.
• S'espera que es treballi més, més ràpid i més barat. Encara que pocs parlen de qualitat. Només de preu (no de "cost").
• Les feines de muntatge de so i mescles s'han de fer amb menys dies assignats.
• Els estudis acomiaden part del personal, sobretot tècnics de so (curiós, no?).
  
• Aquí encara no ha quallat del tot la figura del "freelance", però és possible que sigui una de les vies plausibles per als estudis de so.
• Demanar més eficiència en àrees creatives és contraproduent. La creativitat necessita temps.
• Molts tècnics de so dediquen temps personal a fer les feines, o fan hores extres que no saben quan cobraran. Hi ha molt treball extra que es queda "impagat" (i no facturat).

SOLUCIONS?

• Fer pre-mescles més llargues (en sales més barates).
  
• Dedicar més temps de muntatge: mescladors que editen, també?
• Educar els productors.
• Pressupostar apart els "deliveries" (materials finals de so que s'entreguen al client).
• Llogar els equips necessaris per fer feines grans.
  

Polo Aledo (1956-2009)

Llegeixo al fòrum de l’AMSCE, estupefacte, que Polo Aledo va morir el passat 30 de setembre, a Cuba. No m’ho puc creure, però hi ha una foto en un article del PAÍS: sí, és Polo, el muntador de so.

Vam treballar junts a Entre vivir y soñar, una pel·lícula romàntica de Carmen Maura dirigida per Alfonso Albacete i David Menkes. Ell i el seu equip havien muntat el so al seu estudi de Madrid i Polo va venir a mesclar a Barcelona.

Un esperit fresc, rebel, amb idees pròpies. No defugia mai la polèmica, aportant una visió un punt àcrata - que sempre va bé per treure la pols a les rutines mentals. Músic, rocker i emprenedor. Directe, pràctic i vital. S’ho passava millor muntant i experimentant amb sons, ambients i efectes que treballant els diàlegs, que l’avorrien una mica. Era dels pocs muntadors de so que volen tenir aviat els efectes de sala, per poder treballar-los i, com deia ell, "vampiritzar-los".

Recordo la seva mirada una mica sorneguera, a cua d’ull, espiant mentre jo mesclava i pensant, segurament: "Pero, qué coño estará haciendo ese tío... Ricard, ¡espavila, hombre!" En prenc nota, Polo!

Dinosaures i mescladors

Javier Rebollo fa cinema. Mentre mesclava a París La mujer sin piano va tenir temps d'escriure un article per a la revista Producción Profesional (N 28) sobre el so de les seves pel·lícules i de com va canviant tot. Noves tècniques, noves màquines, nous processos, i també, nous oficis. Té tota la raó: els mescladors serem aviat dinosaures (potser ja comencem a ser-ho). Els muntadors de so, són ara, la peça clau i absoluta del so del films. Adjunto un extracte:

El tiempo de los dinosaurios

[...] En estos momentos, me encuentro mezclando la película en París. Ahora mismo, mientras escribo, escucho a Patrick Ghislain, el mezclador, colocando en el espacio, en su ámbito, los ruidos y los diálogos que he montado con Pelayo Gutiérrez y Álex F. Capilla en el último mes.

Hace no mucho tiempo, este proceso de mezcla era fundamental; hoy lo sigue siendo, pero sus protagonistas, los mezcladores, han visto cómo perdían importancia y ahora, como viejos dinosaurios sabios y poderosos, son especies en extinción que ven su cómo su época se acaba. Solo algunos se adaptarán, los demás desaparecerán, a la vez que desaparece una forma de hacer cine.

Hace unos años, cuando no existía el montaje de sonido como hoy casi todos lo concebimos, esta tarea recaía en el montador de imagen, que no tenía casi pistas; por eso los técnicos de sonido directo (que eran como los montañeros en los años veinte, escalando los cinco miles sin tecnología, pero con audacia y talento) mezclaban directamente en rodaje; utilizaban varios micrófonos en las pocas pistas de las que disponían, y lograban así multiplicarlas. Todavía siguen trabajando así algunos de los grandes, como Pierre Gamet o Henry Morelle. Luego, en la moviola, el montador montaba el sonido (hasta hace poco, hasta Almodóvar trabajaba de esta manera).

Hoy, gracias a eso que llaman "revolución tecnológica" (yo creo que una revolución no significa nada si no viene acompañada de la maduración de modelos nuevos) nos permite grabar en el rodaje con un número de pistas ilimitado y, luego, tras el montaje de sonido, podemos llegar a la mezcla mejor armados y ordenados; [...]

Éste es el momento en que más disfruto, la fase en la que la película ya solo puede mejorar (a veces ocurre que mejora demasiado y entonces empeora, porque te encuentras con un montaje demasiado limpio y retórico). Esta es la fase que explica mi forma de rodar, porque siempre es el sonido el que me lleva a colocar la cámara; cuando voy a mostrar algo (yo muestro más que narro) me digo; ¿qué se oye? Hoy, frente a los antiguos mezcladores y montadores de imagen, pienso que el montador de sonido es el verdadero jefe de la postproducción; alrededor de su trabajo, justo en medio del montaje de imagen y de la mezcla, se articula el final de la película y él la acompaña hasta el final, como ayer hacía (y aún debería hacerlo) el montador de imagen.[...]

Gràcies, Javier, per reflexionar i escriure sobre la teva (i nostra) feina!

Intentant aprendre

Diuen que s'aprèn més de l'error i el fracàs que de l'encert i l'èxit. Encara que de vegades sembla que al intentar reduir massa els primers, disminueixen les possibilitats dels segons.

Hi ha una zona, a prop de la inactivitat, on no et pots equivocar gaire. Però, segons a que et dediquis, no et pot dur massa lluny!

Es pot aprendre del que passa entremig, entre el fracàs i el succés. Perquè hi passen moltes coses, gairebé tot i contínuament, cada dia, cada hora. Hi ha moments (sovint minúsculs) on es fa difícil saber si puges o baixes, si sumes o restes. Potser és quan tot és més veritat, quan les idees d'error i encert es confonen i s'entrellacen, mostrant la seva relativitat.

Intentar aprendre del que li passa a l'altre. Els demés (encara que nosaltres també som els demés, segons la distància) són una gran font de reflexió. Quedar-se en la xafarderia, com una distracció per l'hora de dinar, és menysprear la possibilitat real, fecunda i profitosa, de l'observació.

La simulació de situacions. L'ús de la imaginació. La relectura del passat.

La feina de mesclar (1)

Una de les coses que costen més a l'hora de treballar és la d'entendre's amb les persones amb qui treballes. En el cas dels mescladors és particularment delicat, com en tots els casos on l'aspecte creatiu hi juga un paper destacat.

A l'hora de la mescla, el director, el muntador i el mesclador s'enfronten junts a la darrera etapa del treball de so. Són uns dies on es materialitzarà el treball previ del muntador. On s'afinarà i es polirà cada element sonor. Són els dies on encara es podran prendre decisions i encara es podran fer canvis. Els darrers canvis. Les darreres opcions. I, sobretot, és quan es veurà el film en pantalla gran i s'escoltarà tot en una sala gran.

També són els dies on augmentaran les presses i la pressió creixerà. Són els dies en els que el director serà envaït i distret (si el bon productor no ho impedeix) per les consultes sobre el poster, les dades del festival, l'etalonatge amb el director de fotografia al laboratori, o el trailer que també s'ha de fer...

La mescla és el final de tot el procés creatiu sonor d'un film. Després hi haurà més passos, però són absolutament tècnics i tractaran de preservar i mantenir les qualitats del so, fins que arribi a la sala de cinema.

Les eines actuals estan modificant molt (o això és el que sembla) les circumstàncies en les que un film és mesclat. Em pregunto si, en el fons, també està canviant l'essència, el perquè del procés de la mescla.

(Imatge extreta del manual de la taula de mescles DFC d'AMS)

Retorn (2)

Ah, com passen els dies! No t 'adones de com arriben ni de com s'allunyen (o es fonen). Com en la desfilada contínua dels arbres (i boscos sencers) des d'un cotxe, autopista enllà.

Al mesclador se li han ajuntat (cavalcat) tres films. Com aquell que ha de fer tres cadires i totes ben diferents. Ja se sap que cada títol és tot un món en sí mateix. Un món d'il·lusions, tensions, ambicions, sentiments, pors i alegries, estira i arronses, esperances, propostes i contrapropostes. I, entre tots els que hi som, un nombre incomptable d'hores, amb tots els seus minuts i segons.

Tres mons, tres equips, tres directors: Marc Recha, Joaquin Oristrell i Manoel d'Oliveira. Potser no són tan diferents, els tres. Tot i ser-ho molt. El mesclador, viatger privilegiat en cadascun dels tres itineraris, en surt una mica trasbalsat. I li costa el retorn a la plana, on els seus habiten. I en això estem.

Mescladors i fusters

La feina del mesclador - al meu entendre - no té més rellevància, ni l'hauria de tenir, que la d'un sabater, un fuster o un dentista. M'agrada que sigui així. Són feines que s'han de fer bé i totes requereixen d'algú que conegui les eines que manega. Algú que s'anirà enfrontant a les eventualitats així que li arribin, amb més o menys art, amb més o menys gràcia.

Però el món del cinema necessita vendre il·lussions, i sovint sembla que les pel·lícules, les que fem tots plegats, siguin una cosa extraordinària, molt per sobre de tot el que fa qualsevol altra persona. No s'ho creguin pas, sisplau!

Sons i fonts

D'on són els sons? Són internacionals? De qui són? Els sons són de qui els grava? O de qui els fa o els provoca? Són d'algú? De ningú o de tothom? Quina fal·lera per posseir sons!

Qualsevol so acaba perdent, en certa mesura, la seva identitat. És el cas de les col·leccions de sons per a sonoritzar productes audiovisuals. Un cop gravats, se'ls neteja, se'ls poleix, se'ls filtra. Nets i polits, els "sons" passen a ser “efectes sonors”.

Al cinema, el so del portal de casa pot arribar a ser l’entrada d’una residència d'estudiants de Sevilla o Amsterdam.

El so acostuma a patir unes quantes peripècies, no totes agradables. Molt sovint s'acaba convertint en un tros de matèria pastosa que serveix per tapar forats (silencis) o per empastifar grans parets (un so ambiental).

Algunes vegades, aquest so gravat (i col·leccionat amb una certa avarícia) té una mica més de sort i va a parar a un bon escenari (escena) on es troba amb altres sons (petits, grans, curts o llargs) que l'acompanyen. Si la tria ha sigut feliç i intel·ligent, tot plegat sonarà millor.

La tria encertada fa el so millor.

Tornant suaument amb Perucho

Fa massa dies que aquest quadern sembla adormit, mut. Però quan s'enllaça el final d'una feina intensa amb el començament d'una altra, disminueixen els temps que queden per a un mateix. És així, de moment. Per fer més fàcil la tornada, he de fer-la suaument. Vaig descobrir un nou llibre de Perucho que em serveix per tornar...

Homenatge a Velázquez He restat assegut sota els arbres. molt quiet, escoltant la remor dels ocells allà dalt. El sol daurava els camps i, entre les comes llunyanes, el vent aixecava algunes vegades un núvol de pols. Hi havia quelcom de màgic en tot allò. He pensat que ningú no reflectirà mai aquesta realitat, tal com ara jo la veig, perquè sé que aquesta realitat és meva i intransferible. Tothom té una realitat particular que, fins a cert punt, no existeix. La realitat absoluta, en la seva pura nuesa, no podem posseir-la. Però no ens preocupem. Perquè l'art, em sembla, des de Velázquez fins ara, és precisament això: és allò que no és.

Diana i la mar morta, de Joan Perucho. Edicions 62. El Balancí. Barcelona, 2003. Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (6) : Impensadament, les figures [...]
• Textos (5): Llengua
• Textos (4): Acostant l'orella a un escriptori
• Textos (3): Per què els homes tenen [...] ?
• Textos (2): Remei per a la sordesa
• Textos (1): En sortir de l'ermita hi hagué [...]

Actualitat

Aquest quadern aguanta les ventades ferotges de la feina, mentre espera, ben abrigat i a l'aguait, els dies menys atapeïts que han de venir.

Tot plegat per dir que la mescla del darrer film d'en Marc Recha ocupa, actualment, el quadernista mesclador.

• Quadern: conjunt de cinc plecs de paper, la cinquena part d'una mà.
• Mà: conjunt de vint-i-cinc plecs de paper, que correspon a la vintena part d'una raima.
• Raima: conjunt de vint mans de paper, és a dir, cinc-cents fulls de paper.

Per què sóc un tècnic de so directe? (W.I.)

Whitney Ince és un tècnic de so directe. La seva feina és gravar tots els sons durant el rodatge, o filmació, de cinema, televisió, publicitat, etc. Whitney té una pàgina web amb un blog en el que explica la seva feina i amb quines eines la fa. Són admirables aquestes ganes que tenen alguns d'explicar, aconsellar, comentar i divulgar el treball que fan. Aplaudiments.

Per què sóc un tècnic de so directe?

Darrerament he estat en projectes ben diferents. El darrer any he fet, sobretot, vídeo corporatiu, reality tv i algunes notícies. Però fa poques setmanes faig fer una pel·lícula independent (indi film), vídeo corporatiu, publicitat a nivell nacional i una mica de consultoria d'àudio. Ha estat bé aquest canvi de ritme, tot i que a les pel·lícules independents no es paga tan bé com en alguns dels meus altres treballs. Hi havia un estudiant de primer curs de cinema que em demanava "Per què ets el (noi) del so directe?". Li vaig contestar amb les meves respostes usuals com: que gaudeixo d'aquest nou desafiament diari, que m'agrada trobar-me amb nova gent, que m'agrada ser el meu propi cap i que m'agrada ser capaç de mesclar, i passar temps a South Florida, Georgia i a molts altres llocs.

Després que contestar-li, el noi em respongué, "Podries haver tingut aquestes mateixes coses si fossis un grip (mecànic, elèctric), un operador de càmera o fessis qualsevol altre treball en el cinema. Jo li vaig respondre: "Sóc el (noi) del so. Ho porto a la meva sang. Tinc un instint i un sisè sentit sobre això, que no tenen la majoria de les persones. I no em puc imaginar fent qualsevol altra cosa amb la meva vida, i fins i tot si fes un munt de diners fent alguna cosa, encara voldria fer quelcom que estigués relacionat amb el so. És aquesta passió la que em porta a treballar durament fins a 14 i 16 hores al dia". M'agradaria sentir els vostres comentaris del perquè sou una persona de (dedicada al) so.

No sóc cap traductor. Aquesta versió catalana del post Why I am a Location Sound Mixer és aproximada. Hi ha algunes expressions, tan senzilles com "the sound guy" i "a sound person", que no sé ben bé com traduir-les. Per tant, hi he hagut d'afegir alguns parèntesi extra i un interrogant al títol. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

També és interessant el post Kit Recommendations, una llista del kit bàsic que recomana per fer so directe. No anomena cap equip gravador, només micròfons i accessoris.

(La imatge mostrada és part del logo de Whitney Ince)

Mastering Multimedia

De tant en tant, un lloc web et crida l'atenció. T'atrau per algun detall, un post, un article. De vegades, la raó és el disseny de la pàgina, els colors, el grafisme. A Colin Mulvany se li nota una gran passió per la seva feina, el periodisme multimedia.

Alguns posts del Mastering Multimedia d'en Colin:

• Get creative with your video camera
• Opening your video: How not to lose viewers
• Great audio starts in the field
• How to make your video editing easier
• Contest season leaves an impression
• How to make your audio slideshows better
  

Colin també té un magnific vídeo blog, Video Journal.

Fa molt d'efecte la manera com certes persones, certs professionals, s'encaren a la seva feina, la canvien, la milloren i la comparteixen! Quan n'he(m) d'aprendre!

Innisfree, per fi!

Això sí que és un bon retorn! Després de les vacances m'he trobat sobre la taula el magnífic pack de 4 DVDs (1, 2, 3) de José Luis Guerin, amb:

• Innisfree
• Tren de sombras
• Unas fotos en las ciudad de Sylvia

Durant el mes d'abril passat vaig ajudar en la recuperació i restauració del so d'INNISFREE. És un del títols dels que estic més content d'haver pogut participar-hi. Tant ara, en la seva reedició en DVD; com abans, a principis de 1990, durant les mescles de so.

No és cap mescla espectacular amb sis canals digitals, ni és una super mescla estèreo. És una mescla monoaural (un sol canal central de so en el cinema) feta amb mitjans tècnics escassos i durant dos mesos i mig, degut als canvis que contínuament afectaven al muntatge, tant d'imatge com de so.

Sabia que INNISFREE seria un film especial, i vaig voler sortir als crèdits d'una manera especial, com a R.C. Alexandri. Ara sóc feliç que es pugui tornar a escoltar bé la feina que tots vam fer, fa 18 anys. Per fi!

Eines i feines

Les eines i les feines.
Pensar les feines, triar les eines.

Qui diu eina, diu màquina.
Qui diu eina, diu instrument.

Visita durant la mescla

El dissabte passat, 3 de maig, van passar per TVC una notícia sobre Albert Serra, el director de cinema, en forma de petit reportatge.

Podeu intentar veure els dos muntadors de so, en Joan i en Jordi, i el mesclador (un servidor), treballant a les fosques a la sala on fèiem els darrers retocs a la mescla de so de la pel·lícula "El cant dels ocells".

(La instantània és extreta del mateix vídeo a la carta)