Notes des del Port - 5

• La major part de tot el que veiem ho oblidem, tard o d'hora. Deu quedar arxivat al magatzem.
• La major part de tot el que sentim (so) ho oblidem. Oblidar-ho - no assignar-li gaire importància - és necessari.
• Ara, em pregunto: quant de temps mantenim allò que escoltem (= volem sentir voluntàriament)?
• Què "guardem" del so que hem escoltat? Un bloc d'informació, com si fos un objecte? La impressió que ens ha causat? El tipus de so, les seves característiques? Tot plegat, en forma de metadata afegida?

Notes des del Port - 2

• És possible que els nous sistemes de so immersiu per a cinema puguin retornar-nos un cert grau de la facultat de triar que té l'orella quan escolta del real. Una facultat que ara tenim pràcticament anulada, quan escoltem material enregistrat, "assecat".
• L'afany de la semblança màxima al so real, tan apreciat en el cinema, pot acabar sent un parany, un cul de sac.
• El "botí" del so real.

Notes des del Port - 1

• Escoltar, com mirar, és interrogar.
• Mirar és una acció directa. Escoltar (oïr voluntàriament) no ho sembla tant. Per què?
• Quan entrexoco dues pedres, per què hi ha d'haver tan soroll? Passa sempre i ni ens hi fixem, però és una mica estrany...

Apunts del natural

La remor de trànsit, de carretera, focalitzat en un sol punt, una petita zona, al davant; un gos llunyà, un altre més a prop; ocells, sempre; algú sembla enfeinat, picant. Els gossos llunyans hi són, però d'una manera que no reclamen l'atenció. Una mica de vent, suau, fa tremolar les fulles i si estigués gravant, aquest aire tacaria l'enregistrament amb uns greus oliosos que tot ho empastifen.

El sol que ara, de sobte, tot ho il·lumina i canvia; el gran il·luminador. Al cap de poc, però, les ombres tornen i a mi em sembla que els sons també han canviat.

Quan un es gira tot resta al seu lloc, res s'ha mogut. No com en el cinema, amb aquelles càmeres sacsejant contínuament el quadre, sense pietat ni sentit.

Els sons, cadascun al seu lloc. Tot tan creïble! No es pot anar enrere, ni fer cap repetició. No es pot comparar, ni fer un nou balanç. No hi ha diferents versions del que s'escolta. El que se sent, se sent ara i després serà una altra cosa.

Tampoc sabem, és clar, el que ens perdem: quins sons queden sota de tot plegat. No hi ha temps ni raó per a preguntar-s'ho. Però la presentació sonora que s'hi fa és convincent, plaent i completa.

(La imatge forma part d'un gravat del llibret "Geographie des Pyrénées-Orientales" d'Adolphe Joanne, Librairie Hachette. Paris, 1882)

Textos: Salvador Pániker (3)

[...] Amo los discos y detesto los conciertos. Me gusta esculpir el tiempo musical a mi aire, en el momento oportuno, un poco por sorpresa, en el ambiente propicio, y no sentado en una estrecha butaca, obligado a permanecer inmóvil, rodeado de cientos de personas igualmente rígidas, en un silencio artificial cargado de toses y de falsa compostura. Lo que ocurre que ellos, los músicos, son mis mejores amigos, y su lenguaje es el que más me llega. Me llega al cerebro, al intelecto, a las entrañas. Ocurre que ellos (algunos de ellos) han conseguido crear unos islotes de excelencia dentro del gran mar de la majadería humana; ellos (algunos de ellos) forman parte de ese club que lleva la antorcha, el de los maestros de las catedrales medievales, pongo por caso, el de quienes se asombraron, rezaron, maldijeron, meditaron, se perdieron...

[...] detesto ir a una sala de conciertos a "escuchar" música. La música no tiene que escucharse. La música tiene que cogerte de improviso, incorporada a la vida, en alguna situación no programada. (A menudo, en las noches, coloco al azar, a ciegas, algunas de mis casetes en el aparato de música: el placer se incrementa con la sorpresa.)

Cuaderno amarillo, de Salvador Pániker. Random House Mondadori. Debolsillo. Barcelona, 2003. (Pàgines 45 i 276, respectivament.)

Anteriors textos de Pániker en aquest quadern:

• (1) Bach, el temps i el jazz
• (2) Textos: Salvador Pániker

Notes esparses (10)

• Hi ha una hora, al caure el sol, en la que els gossos reclamen el seu àpat. Tenen gana i borden.

• L'home que instal·la la nova antena col·lectiva és de Figueres i quan el truquen al mòbil li sona una sardana.

• L'apassionaven els sons estranys, difícils de captar i d'entendre, els sons molt petits i els llunyans. Va acabar sent un magnífic espia.

• En aquella ciutat no hi havia terrats, tot eren teulades. Això el va entristir.
  

• Potser no ho estem fent del tot bé, esperant uns resultats tan concrets del micròfon.

• Sempre està gravant alguna cosa, però després mai escolta res. Diu que només quan enregistra té aquella actitud especial i única per poder escoltar de veritat. I del so gravat no en vol saber res.
  

La mida dels sons

Hi ha un moment - en l'escala dels sons - on el so, gravat i reproduït, deixa de ser creïble. Un moment on la realitat sonora sobrepassa qualsevol reproducció d'ella mateixa. I els sons, per molt ben gravats, processats, mesclats i reproduïts que estiguin, fan figa. Només en poden ser un referent, només un apunt.

Em sembla que la zona central, aquesta zona on els sons conviuen bé amb el que representen, és la mida humana: la veu, el cant, una cadira, una porta, el gos, alguns oficis, la bicicleta, etc.

Els sons més petits que la mida humana també funcionen, i molt bé. Però el so d'un avió, una nau de l'espai, l'autobús, un tro o la multitud d'un camp de futbol, no hi ha qui el faci funcionar. Les pel·lícules de cinema ho fan patent cada dia.

Pots maquillar el so. Pots usar 40 micròfons, gravar 58 pistes i mesclar en 7.1 canals, però et resultarà molt difícil fer creïble una gran orquestra. Evidentment, no es pot oblidar que intervenen molts factors en el procés de l'escolta.

El micròfon serveix molt bé per amplificar un so petit, com si fos una lupa o un microscopi. Amb els sons de mida humana, s'en surt passablement bé. Però amb els sons grans, enormes, immensos, els micròfons fracassen. No hi ha volta de full. Fracassa el micròfon i l'altaveu que en fa l'operació inversa (de l'electricitat al so).

Això és el que em sembla.

Escolta la teva orella

A força d'escoltar la música massa fort s'acaba per sentir la meitat.

Écoute ton oreille. Escolta la teva orella.

Textos: Miquel Bauçà (7)

L'Oïda

¿Per què tinc una oïda tan deficient per entendre el que voldria i tan fina per copsar allò que no em convé gens?

El Canvi, de Miquel Bauçà (Ed. Empúries. Barcelona, 1998).

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos (6): Anar als somnis és com si [...]
• Textos (5): Un poeta que aprèn música [...]
• Textos (4): Per què no et fan el pes [...]
• Textos (3): La Música. Sort que no tinc oïda. [...]
• Textos (2): Ja grinyola el gronxador [...]
• Textos (1): So més dolç, El. [...]

Escoltar a les fosques

En el post anterior (sobre la primera jornada de mínim) em pregunto si sempre hem de mirar el que l'executant fa i, aleshores, reconèixer com aconsegueix els sons. O és millor tancar els ulls i escoltar. Mirar o no mirar.

A Listening in dark, Richard Pinnell comenta com ha anat trobant-se en la necessitat de tancar els ulls per poder escoltar millor certs concerts de música en viu. La part visual el distreu. Escoltant amb els ulls closos pot experimentar millor la música. Què en penseu?

Mínim(es) reflexions

Pierre Berthet a MÍNIM

Tres actuacions unipersonals ben diferents durant la primera jornada de mínim (7è. festival internacional d'improvisació). Tres mons sonors distints que, a part de l'efecte i goig que puguin produir a cadascú, també generen reflexions. Aquestes són reflexions bàsiques que venen d'algú tan desentrenat com jo.

PIERRE BERTHET (el francès + fils, pots, aigua i aspiradores)

Un espai gran, obert. Gran sensació d'amplitud. El so és molt ambiental, no té un sol focus, emana de tot arreu, arran del sòl o penjat del sostre. No hi ha llocs concrets per al visitant de la instal·lació, que pot seure, restar dempeus o passejar, a prop o allunyat.

Els sons s'allarguen i s'entrellacen, formant textures molt orgàniques. No és difícil (sobretot en la part de l'aigua) pensar en la pluja, en sons de veus i d'animals. Sons rítmics de les gotes, amb intervencions mínimes d'una instal·lació que, tot i semblar precària, acaba sonant com una orquestra (o una tempesta).

Pierre Berthet a Mínim (petit tros de 1:27)

ALFREDO COSTA (el portuguès i el seus papers)

Un espai centrat, bàsicament, en una taula. Els que mirem i escoltem, asseguts i, obligatòriament, silenciosos. L'amplificació del so produït es fa a través de la nostra atenció.

Les accions són seques, gairebé sense ressò, sovint aspres. Resulten accions sonores molt soles, poc lligades: l'executant pot produir un màxim de dos sons alhora i, per tant, generen poc contrapunt. Són com exercicis d'investigació amb un ventall reduït d'accions sobre el paper. Sembla que falti anar més enllà.

LEE PATTERSON (l'anglès i el so processat)

Els sons produïts, sobre una taula plena d'objectes, són recollits, processats, amplificats i distribuïts per un sistema amb dos altaveus principals.

Els de la primera fila poden veure alguna cosa del que s'hi fa, però moltes accions són sobre els botons de comandament del mòdul de processat electrònic del so. De fet, tot el so surt dels altaveus perquè els sons, a la taula, són mínims, potser microscòpics.

Després de donar una ullada a la seva feina al magnífic recull a bagatellen.com, sembla que es mereix més atenció del que la meva oïda, ja una mica fatigada, li va poder donar.

GENERAL

• Cal estar pendents de les accions dels executants? És necessari? És convenient?
• Cal veure com es fan els sons? Cal deixar-ho veure? O mantenir el misteri, una certa màgia?
• I si escoltéssim sense veure res, com en els concerts de Francisco López?
• I si hagués una zona acusmàtica, darrer un llençol, per exemple.
• Els executants (al menys els dos primers) anaven descalços. Volien indicar-nos que el soroll del calçat els molestava, els distreia?
• La manera com s'ens demana, al públic, d'estar, pot generar (d'una manera poc conscient) un apropament sense tensió que facilitarà una actitud oberta, d'esponja. O al contrari.
• Cal un petit reset entre les actuacions (com en el tast de vins).
• Els sons ensenyats sense amplificació (o ben poca), a pel, d'entrada tenen un plus vital, fresc, que, encara que costi de mantenir, no pot tenir mai el so processat i amplificat. Encara que, al cap i al fi, l'objectiu és el mateix: compartir aquells sons, textures, estructures i objectes que s'han trobat.

Gràcies, Ruth, per organitzar-ho.

Un otodate al parc

Anava a escriure que em semblava que havia descobert un otodate (un lloc especial per parar l'orella, per aturar-se a escoltar) al Parc Central del Poblenou (dissenyat per Jean Nouvel).

Però després de llegir les queixes del veïns i conèixer l'elevadíssim cost del parc (24 milions d'euros) i de les cadires metàl·liques unipersonals (un miler d'euros cadascuna), francament, se m'han passat les ganes!

Tanmateix, hi ha un espai enfonsat en espiral, el crater, on els sons del voltant, trànsit rodat, nens jugant, sirenes llunyanes, tot hi arriba una mica filtrat i esmorteït i sembla que et passi per sobre, sense tocar-te. És especial, sí, però potser una mica massa car...

Dins el Pou del Món del Parc Central del Poblenou (0:56)

PD.- Li he dit crater, però el seu nom és el Pou del Món. No us perdeu el primer comentari a aquest post (de part d'Anita).

Quan ningú escolta

Ja vaig veure, tal com venia enfilat, que en Romeu no portava bones intencions. Només ser davant meu, em va engegar:

"Amic, el temps és una màquina brutal, tot ho trinxa. Quan més t'hi oposes, més et xafa i t'ignora. Què vols que et digui, se'm fa difícil comprendre que, de fet, el temps no existeix! (Romeu fa una ben petita pausa) ... i posats a dir, el so tampoc existeix i tu, que dius que t'hi dediques, hauries de saber-ho: el so és una sensació i només hi ha so quan algú l'escolta. Si ningú està escoltant, res de res!"

I així, amb aquest to una mica impertinent i burleta, en Romeu va enfilar rambles avall.

El so no existeix. Només hi ha so quan algú l'escolta. Això em sonava, exactament, a la qüestió, gairebé metafísica, de quan cau un arbre al bosc i no hi ha ningú escoltant, farà algun so? He d'estudiar-m'ho bé i quan el torni a veure em sentirà.

Barber i Schaeffer (1)

Yo creo en la comunicación como músculo, y el músculo es importante por lo que genera: movimiento, relación. Frente al sonido como subproducto, lo que para mí cuenta es sonar. (pàg. 54)

Tardé muchos años en escribir para campanas, porque, como todo músico, me había formado para crear sonidos destinados a emitirse en una sala de conciertos. Sin embargo, en el espacio público, abierto, las resonancias se multiplican; además, la campana es un instrumento tan autosuficiente que no te necesita, y tienes que bajar del pedestal, bajar tus humos compositivos; ya no compones con el pentagrama, la ocurrencia o la técnica, sino con una memoria, un uso, unas costumbres que nos sumergen en lo que Bourriaud llama "estado de encuentro". (pàg. 80)

El sonar es una vibración, una puñeta que no hay quien la entienda. Nunca me había interesado por la acústica, pero desde que hago sonar ciudades, no hay libro de acústica que no me lea de arriba abajo. (pàg. 82)

El placer de la escucha. Llorenç Barber i Chema de Francisco. Árdora Ediciones. Madrid (2003).

Rellegint dos llibres alhora: un de petit, d'entrevistes amb Llorenç Barber i un altre, de més gran i atapeït, sobre (i de) Pierre Schaeffer. El llibre petit va ser llegit per primer cop durant un cap de setmana. L'altre, va estar-se molt temps amb les pàgines sense guillotinar abans de ser llegit.

Tots dos parlen d'escoltar, encara que cadascú ho fa a la seva manera. Un és barroc, l'altre no. Els dos són fortament intuïtius. Llegir Barber i després Schaeffer resulta instructiu i energètic. És com banyar-se en mars diferents. Seguirem.

La pàgina web de Llorenç Barber. Producció sonora a RWM, un projecte radiofònic del MACBA. Textos a Arte Sonoro.

Gravació binaural

La gravació feta per una parella de micròfons omnidireccionals col·locats a cada pavelló auricular (orella externa) i, per tant, separats uns 18 cm. un de l'altre, permetrà una reproducció fidel i un estèreo molt espectacular. Encara que només a través d'uns auriculars, ja que s'ha d'escoltar de la mateixa manera com s'ha gravat. Aquests són els punts bàsics de la gravació binaural (que té els seus pros i els seus contres).

Hi ha diferents fabricants de jocs de micròfons binaurals (encara que alguns només són quasi-binaurals), que a més a més d'oferir una imatge estèreo molt oberta, permeten fer enregistraments d'una manera molt discreta.

Animat pels comentaris d'Augusto Casanovas i d'Anita sobre els micros que ells usen, he recopilat una mica d'informació (els preus no contemplen el seu enviament):

• Core Sound Binaural microphone set: Usen les càpsules Matsushita (Panasonic): $230.

• Core Sound High End Binaural microphone (HEB). Usen DPA4060 and DPA4061, els micròfons omnidireccionals miniatura de DPA: $990.

• OKM-Soundman. El model Soundman OKM II klassik A3 (A3 és un adaptador): € 210. A Thomann es poden comprar per 175 €.

• DSM Sonic Studios. Models DSM-1S i DSM-6S, amb molts tipus segons la sensibilitat i la resposta de freqüència. Entre $450 i $650.

• Giant Squid Audio Lab. Model GS Omnidirectional Powered Stereo Microphone: $90.

• The Sound Professionals. Model SP-TFB-2: $80.

De botigues

Ja feia uns quants dies que Romeu havia decidit visitar aquella botiga només pel plaer d'escoltar-ne el so. Un cop dins, i després de demanar torn, es va quedar a segona fila, ben atent, amb els ulls clucs, olorant i escoltant.

Al sortir va anotar alguna cosa en un tros de paper que havia tret de la butxaca de la camisa i, xiulant, va tornar a l'estudi. Se'l veia prou content.

Otodate. Punt d'escolta.

Punt d'escolta. Otodate és una paraula japonesa composta pels ideogrames escoltar i punt. Quan troba un lloc que es mereix una pausa perquè se n'escolti el so, Akio Suzuki ho marca pintant un cercle que envolta dues figures que representen una parella de petjades i les dues orelles. L'han convidat a crear els seus itineraris d'otodate a Berlin, Paris i Torí.

La primera notícia d'Akio Suzuki va ser amb Soundsphere, un llibret-CD (editat per Het Apollohuis, Eindhoven, 1990), remenant en la secció d'art d'alguna llibreria. En el CD hi ha peces fetes amb versions de l'analapos i una harmònica de vidre, instruments seus.

En el llibret documenta unes quantes accions amb plats, papers, ampolles plenes percudides amb un martell-molla o els objectes que udolen (uns quants cilindres oberts de paper cadascun amb un micròfon dins, el so dels quals es recollit per un parell de receptors FM).

Les fotografies dels otodate són de e/static, un espai per l'art contemporani, amb sala a Torí. La fotografia de l'acció amb els plats d'Akio i el dibuix han sigut escanejats del llibret-CD comentat.

Vet aquí (2)

Escoltar i gaudir del que es fa (del que grava un mateix o els altres). Potser és suficient (de moment), no?

Vet aquí

Si gravar sons no ens ensenya a escoltar millor; si parlar dels sons no ens porta a parlar del que fem tots plegats; si escoltar els sons no serveix per escoltar millor als altres; si guardar els sons i documentar-los no ens incita a conèixer on s'han fet, com s'han fet, què o qui els ha fet i el perquè; si compartir sons no provoca compartir més; si jugar amb els sons i transformar-los no desemboca a transformar-nos; aleshores millor que ho deixem per a un altre i provem amb el disseny de sanefes, els escacs, l'escalada lliure o el joc del go. Vet aquí.

Soundwalkers

Soundwalkers versão PT from raquel castro on Vimeo.

Amb paraules de Raquel Castro, la directora portuguesa d'aquest magnífic documental:

''Alguns princípios são fundamentais para construirmos uma sociedade acusticamente saudável, onde possamos viver dentro dos sons da vida. O respeito pela voz e pela palavra, a consciência sonora, o despertar da audição. Preservar os sons que tendem a desaparecer, mas ter abertura para os sons que nascem com cada novo passo tecnológico. Construir uma linguagem sonora que interprete o seu simbolismo. Aceitar o silêncio, impondo-o nas alturas certas. E, acima de tudo, ouvir''.

"Alguns principis són fonamentals perquè construïm una societat acústicament saludable, on puguem viure dins dels sons de la vida. El respecte per la veu i per la paraula, la consciència sonora, el desvetllar de l'audició. Preservar els sons que tendeixen a desaparèixer, però estar oberts als sons que neixen amb cada nou pas tecnològic. Construir un llenguatge sonor que interpreti el seu simbolisme. Acceptar el silenci, atribuint-li uns nivells correctes. I per damunt de tot, sentir (oir)".

Com s'ho fan algunes persones per tenir tan clar què han de fer?