dissabte, 22 de desembre del 2012
Cançons de Bressol
Aquest és el book-trailer d'un llibre+disc recull de cançons de bressol, que acaba de publicar Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Hi canto, juntament amb la meva filla Marta.
El llibre està il·lustrat per Marta Balaguer i els arranjaments de les cançons són d'Iñaki Marquiegui. El book-trailer l'ha fet l'Albert Bataller.
Enllaços per veure el book-trailer:
dissabte, 15 de desembre del 2012
PressPausePlay
PressPausePlay, un documental que conté entrevistes amb alguns dels creadors més influents del món de l'era digital.
Amb les seves paraules:
- Una pel·lícula documental sobre el canvi en la producció, distribució i consum d'obres creatives.
- La revolució digital de la darrera dècada ha desfermat, sense precedents, la creativitat i el talent, amb oportunitats il·limitades.
- La cultura democratitzada significa un art millor?
- Som un petit grup de cineastes suecs amb la humil ambició d'ampliar una mica el nostre camp de joc. Atès que cap de nosaltres està ni tan sols prop de la trentena, d'alguna manera tots som una part de l'evolució que estem tractant de descriure.
- Finançament? És el nostre diner i el nostre temps.
- A partir de principis de 2011 el documental ha viatjat pel món dels festivals de cinema.
Es pot descarregar a www.presspauseplay.com/.
Es pot veure a Vimeo i, subtitulat al castellà, a Youtube.
Paga la pena!
Art en competició
Es poden veure, amb subtítols en castellà, a Lalulula.tv.
diumenge, 18 de novembre del 2012
Textos: Perejaume (5)
Que la paraula obscur fos obscura,Pagèsiques, de Perejaume. Edicions 62. Barcelona (Maig 2011).
i la paraula immens fos immensa,
i la paraula vell fos vella.
* * *
Escolteu el so del nom dels Replans que ara deixo caure sobre els Replans mateix: (soroll). Doncs bé, aquest soroll és el tema. Aquest soroll és el que m'agradaria saber escriure perfectament a mà i amb lletra fina.
* * *
Altres textos de Perejaume en aquest blog:
- Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
- Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
- El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
- Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
- Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]
Jordi Roura i els músics
- Què tenen en comú els noms d'Adolf Ventas, Josep Maria Duran, Ramon Calduch, Font Sellabona, Enzo Lupo, Rafael Ibarbia, Ferran Orteu, Santi Carulla, Albalat y su ritmo, Gloria Lasso, Serramont i Trio Guadalajara, Los Guacamayos, Salvador Font i Núria Feliu?
- Són músics i cantants catalans.
- En Jordi Roura els hi dedica, cada setmana, el seu programa "Club Trébol", de Ràdio 4 (RNE). Els diumenges a les 16h (amb repetició els dilluns a les 02).
"Club Trébol" és, en certa manera, la continuació d'un treball que en Jordi va començar ja fa uns quants anys, recollint les vivències i documentant els records de músics i cantants.
Amb el nom de Noms Propis - Músics Catalans del segle XX va començar a emetre aquests petits reculls amb entrevistes a la ràdio, l'any 1999. Tot aquest treball es pot consultar a la Mediateca de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
Es poden veure extractes de les entrevistes en vídeo al canal d'en Jordi Roura a Youtube.
Fa bo d'escoltar el que han viscut altres i com ho han viscut. Relativitza moltes coses i d'altres, les reposiciona.
Gràcies, Jordi!
Jordi Roura és, també, l'ànima del grup de cançó i animació infantil Ara va de bo. Un servidor hi va formar part (amb alguna pausa) de l'any 1976 a 1980.
- web d'Ara va de bo (2012)
- web d'Ara va de bo (fins 2011)
dissabte, 17 de novembre del 2012
John Adams (músic)
Parla de la tria (vital, cabdal) de ser artista. Alguns extractes:
Thank all of you students who, against all odds and against all the pressures to do otherwise, have chosen to have a life in the arts. All the paradigms of success that we routinely encounter in our everyday lives—on television, in movies, in the online world, in the constant din of advertising, even from our friends and families—all these “models” for success and happiness American-style are about what is ultimately a disposable life, about a life centered around material gain and about finding the best possible comfort zone for yourself.
And the wonderful, astonishing truth is that the arts are utterly useless.
... what we artists offer is one of the few things that make human life meaningful, that through our skill and our talent and through the way that we share our rich emotional lives we add color and texture and depth and complexity to their lives.
A life in the arts means a life of sacrifice and tens of thousands of hours of devotion and discipline with scant remuneration and sometimes even scant recognition. A life in the arts means loving complexity and ambiguity, of enjoying the fact that there are no single, absolute solutions. And it means that you value communicating about matters of the spirit over the baser forms of human interaction, because you know that life is not just a transaction, not simply a game about winning someone’s confidence purely for purposes of material gain.
So if I can leave you with some words of wisdom I would probably urge you to do one thing over all else, and that is never to consider yourself sufficiently educated. Always remember to adopt Zen “beginner’s mind.” If you’re playing or dancing and acting something for the umpteenth time, stop and ask yourself “how can I make it fresh? What have I been missing in this? How can I avoid going on autopilot?” And don’t be afraid to take baby steps.Discurs sencer, aquí. Fotografia de Margaretta Mitchell.
Escoltar música de John Adams:
diumenge, 11 de novembre del 2012
La Primavera al IDFA
En Christophe Farnarier m'escriu: la seva pel·lícula documental LA PRIMAVERA serà d'aquí sis dies al festival IDFA, l'International Documentary Film Festival Amsterdam!
En Christophe és un francès que viu a Catalunya. Fotògraf i director de fotografia. Amb ell també vaig treballar a la mescla d'EL SOMNI, amb el personatge entranyable d'en Joan Pipa, el pastor.
Christophe és un apassionat del que fa. Escriu (i ho subscric totalment):
Filming is an act of love. To me, shooting a movie proceeds from desire. Desire for the subject, for the person being filmed. Desire to see the movie materialize. Thus every time I take up my camera, I find myself in a jubilant, ecstatic state of mind. My kind of cinema is direct, spontaneous, without theoretical interference. Good filming comes from the heart… On the other hand, I believe that a certain amount of restraint is desirable.
At a time when movies tend to drown in special effects, I look back to the pioneers for austerity. Through their example, I am reaching for a purer language; I find my liberty in simplicity. I believe in spending a lot of time with the people I film. I must allow them time to forget the camera.
Mine is not a hidden camera, these are not stolen images or an infringement on their privacy. I become a part of their surroundings, of everyday life, so close to them that they do not see the camera any more: their natural behaviour and attitudes are preserved. In this search for a rugged, organic reality, I resort to a staunch approach to image and sound: no technical tricks, fancy lighting nor synthetic additives.
Painting and photography have been a strong influence in my work. Chiaroscuro and mystery are just as necessary to cinema as they are to painting. I find inspiration in the way Vermeer, Goya or the Impressionists managed to sculpt natural light, or in the work of great photographers like W. Eugene Smith, Walker Ewans, Roy De Carava, Robert Frank…A la foto, Carme Fajula, protagonista del documental.
The camera and mic are the eyes and ears that first record what is happening. I am the first spectator of the future movie: this image and this sound are what the audience is going to see, and they must convey the intensity of the human experience I am going through while filming. The final movie somehow exists inside me, I guess. I am merely going on a quest for it. The unforeseen is always best.
Spatium, ImmSound i ... Dolby
Val molt la pena donar una ullada a SPATIUM, de Rui Penha, les seves (10) interfícies i els dos plugins AU, amb els que es pot automatitzar les coordenades en 3D de 16 canals d'àudio. Es poden descarregar lliurement (de moment, només per a Mac OS X).
Un dels dos plugins, l'spatium.track, automatitza tres paràmetres: azimut, elevació i radi. Em recorda extraordinàriament el plugin d'ImmSound per ProTools:
Atenció, són molt interessants les interfícies de SPATIUM. Són petites joies:
bezier.2D, controlOSC, flocking, gravity.balls.2D, linear.rotation, pendulum, pendulum.2D, rotation, springs.2D, trackpad.Són deu petites aplicacions autònomes que generen OSC data i, la majoria, també midi. Per tant, es poden utilitzar per moure i automatitzar l'àudio en altres aplicacions.
Recordo converses amb en Marc Orts i Dani Zacarias (1) on parlavem de futurs plugins per l'àudio 3D que poguessin moure els objectes sonors en trajectòries pre-establertes i fàcilment adaptables i que incloguessin la física, com en les aplicacions per iPad. Doncs aquestes interfícies d'SPATIUM van per aquest camí!
No sé com passarà a l'història l'aventura d'immsound, l'empresa catalana que va portar al cinema les idees de Toni Mateos i Pau Arumí sobre àudio 3D en 23.1 canals. Però el mateix Mateos avisa:
The true step forward is to, actually, get rid of the concept of channel. No-channels is my preferred 3D-sound format. In a no-channels world, no-one ever needs to take a decision about something like the left channel or the top-left-middle channel.La darrera etapa d'Immsound va passar ben a aprop, en una de les tres sales de mescla de cinema de Sonoblok, l'estudi on treballo.
Dolby, una gran empresa multinacional s'ha acabat empassant immsound, la seva gent i la seva tecnologia.
No fa gaires mesos, Dolby va presentar Brave en el seu sistema Atmos i, poc després, s'estrenava The Impossible (entrevista amb Marc Orts), l'única pel·lícula en el sistema d'immsound. Qui hagi vist les dues projeccions, fàcilment pot saber quin sistema era (ja no puc dir "és") més avançat.
(1) Marc Orts (mesclador) i Dani Zacarias (dissenyador, mesclador i instructor d'AVID), aleshores col·laboradors freelance d'immsound,
diumenge, 4 de novembre del 2012
Films i diners
Sovint pregunto als directors, enmig d'una mescla, "quan ha costat aquesta peli?". Ben pocs ho saben o ho volen dir. Imagino que molts no ho volen saber. Les llistes amb les diferents partides pressupostàries és un galimaties que les productores tracten de manejar tan bé com poden.
A Digital Films, el magnífic i molt informatiu blog d'Oliver Peters, un muntador (ara tothom diu "editor") de films i vídeos i supervisor de postproducció, podeu llegir el post "Film Budgeting Basics" on comenta i documenta el que pot costar fer una pel·lícula i quines variables principals hi influeixen. Seria bo de saber com es veuen aquestes xifres des d'aquí. Ho preguntaré.
A través del blog s'arriben a documents ben interessants del cost final ben detallat de pel·lícules com "The village" de Shyamalan: va costar 71,6 milions de dòlars, dels quals 10,7 van ser pel propi Shyamalan.
Aquí, el cinema sempre ens sembla que visqui una "època especial". Sabem fer "Lo Imposible" (Bayona), amb un immens èxit de taquilla i, alhora, també toca fer dotzenes de petites produccions de les que depenen moltes companyies de producció. Tothom espera que la seva aposta pugui atreure coproductors i duri prou a la cartellera per començar a ser rentable i, de retruc, es faci un nom que li serveixi per tenir una vida una mica més llarga que l'anterior títol.
Temps ben difícils, i no tan sols per la crisi ferotge. Als laboratoris se'ls hi acaba el negoci de la pel·lícula distribuïda en material de 35 mm i s'han d'adaptar a les noves necessitats i als nous costos. I els estudis que es dediquen al so (amb títols doblats o originals) també s'han d'espavilar. Ens hem d'espavilar!
diumenge, 28 d’octubre del 2012
Beatles, Emerick i Gema-2
Els records d'un estudi de gravació de música per força m'han de transportar a finals dels anys 60, quan vaig entrar a treballar a GEMA 2, un immens local que era al carrer de Sardenya, baixant a mà esquerra, una mica abans d'arribar a la Gran Via (Barcelona).
Quan vaig entrar-hi gairebé tots els equips ja anaven amb transistors i, per tant, no tinc gaires referències directes sobre l'enyorada qualitat sonora superior de les vàlvules. Però sí recordo molts discos gravats amb aquel immens aparell de quatre pistes, un AMPEX AG-440, gairebé tan alt com una persona (a la foto s'el pot veure al racó). La taula de so per controlar la gravació i la mescla posterior era una ALTEC 9200 (20 entrades i 4 sortides).
A la foto de la cabina de control de GEMA 2 i davant la taula de mescles ALTEC, hi ha en Rafael Poch (director tècnic de l'estudi); amb les mans als faders, en Joan Sirvent (tècnic) i, al fons, en Xavier Batllés (ajudant). La foto pertany al catàleg "Estudios Gema" de l'any 1971. Tots amb bata blanca. Sí, fa més de 40 anys...
dissabte, 20 d’octubre del 2012
Rafael Poch i "Los Cherokees"
Més tard, ell va passar a la fàbrica del grup GEMA a Barberà del Vallès; després es va encarregar d'un estudi de doblatge de la Plaça Tetuan (Barcelona) i, finalment, va formar part de l'equip tècnic de vendes de Telco Electronics fins ben bé l'any 2005, si no vaig errat. TELCO era, en el seu moment, una empresa prestigiosa que distribuïa, entre altres, els micròfons Neumann, els processadors Lexicon i les taules de mescla Euphonix.
De jove, en Rafael va tocar amb el grup "Los Cherokees". Només els hi conec un disc EP de 45 rpm, de 4 cançons, editat per BELTER (núm 51.474) l'any 1965.
Per si voleu baixar-vos les 4 cançons (mp3) del disc EP de "Los Cherokees", amb la portada i contraportada: Descarregar "Los Cherokees EP 1965"
"Bella durmiente" (2:17) EP de "Los Cherokees" - 1965
- - - - - - - - - - - - -
Actualització (desembre 2013) de part d'Antonio Silvestre. Gràcies!
Composició del grup (d'esquerra a dreta):
Rafael Poch - cantant i guitarrista (dret)- - - - - - - - - - - - -
Luis Minguella - baix (dret)
Carlos Sabat - bateria (dret)
Antonio Silvestre - orgue i vibràfon (ajupit)
divendres, 19 d’octubre del 2012
Un petit circ a Martinet (fa 32 anys)
(La foto és de graphicsfairy.blogspot.com)
dilluns, 1 d’octubre del 2012
Els violins de Sam (documental)
Sam Zygmuntowicz fa violins a Nova York. Dustin Cohen fotografia, filma i en fa un senzill i magnífic documental de quatre minuts, The Violin Maker.
Sam diu que viu i treballa a Nova York, encara que sigui molt més car, perquè els músics puguin portar-li els seus violins. Es considera com un soci del músic, entre els dos van creant el so de violí que desitgen. El violí és com una cosa viva, va canviant.
dilluns, 27 d’agost del 2012
Un soroll estrany i una nit de tramuntana
Vam veure com un iot es sacsejava amb violència al costat del port dels pescadors. Les seves veles, encara desplegades, feien aquella fressa de llençol enorme bategant amb el vent. El soroll arribava prou lluny, amplificat i multiplicat a través dels carrerons fins a la muntanya. Al cap d'una estona, van aconseguir aplacar aquell batec paorós.
Aquesta és la part final de la gravació sonora que vaig tenir l'ocurrència de fer.
Tramuntana i veles (1:02)
Un cuiner de vacances
M'he trobat un amic cuiner mentre tots dos nedavem. Després de saludar-nos, l'hi he preguntat quins sons recorda de la seva cuina. M'ha contestat que no podia separar els sons de les olors, ni tampoc dels gustos. La seva cuina era un tot.
Li costava trobar paraules per poder parlar de tots els sons diferents que s'hi fan. M'ha comentat que li falta vocabulari (com tothom) i m'ha promès que ho intentaria. Hem quedat per l'any que ve.
divendres, 24 d’agost del 2012
Mazen Kerbaj
- Els seus dibuixos a http://www.flickr.com/photos/kerbaj/
- Una mostra de la seva música: STARRY NIGHT (excerpt) (6.31 min). Una improvisació amb la trompeta i la col·laboració de la força aèria israeliana i les seves bombes.
- El seu blog: http://mazenkerblog.blogspot.com.es/
- La seva web: http://www.kerbaj.com/
dijous, 23 d’agost del 2012
Un conte per anar a dormir
Un conte per anar a dormirLa traducció és pròpia i una mica lliure, amb l'ajuda de la meva filla. La imatge forma part d'un gravat de Gustave Doré, trobat a sealmaiden.tumblr.com.
Un dia estava caminant pel bosc i vaig escoltar el rugit d'un monstre. Això em va espantar molt i vaig córrer cap al poble per alertar la comunitat. D'entrada, alguns no em van creure (la meva reputació és la mateixa que la d'un beneit), però llavors va caure la nit i el rugit del monstre va ser audible per a tot el poble, i més fort que abans. Estava clar, per a tothom, que l'estrèpit era el d'un monstre salvatge increïblement gran, un monstre que podia venir i, si ho decidia, menjar-nos a tots nosaltres (tant impressionant era el seu rugit), per tant seria inútil lluitar contra una bèstia tan poderosa.
Vam decidir fer un sacrifici als déus per a calmar-los i arribar a un pacte amb el monstre perquè marxés. Vam posar tota la nostra collita a l'altar, però vet aquí que els déus no s'aplacaven i el rugit del monstre es va fer encara més fort. Després, vam col·locar els nostres béns a l'altar, vam sacrificar un nen i el monstre encara va rugir. Després, vam cremar les nostres cases i possessions, però això tampoc no va satisfer als déus.
Així doncs, no ens quedava més remei que lluitar nosaltres contra el monstre, amb les pintures de guerra. Vam carregar les nostres llances i vam sortir corrent cap al bosc, cantant i cridant crits de batalla. Podíem sentir rugir el monstre a la clariana que hi havia més enllà, dins del bosc. Al mig de la clariana hi havia un enorme arbust i vam suposar que allà hi devia haver el cau del monstre. Amb els nostres cors bategant, vam córrer darrere de l'arbust per fer-li front. La nostra sorpresa va ser que l'origen del rugit no era un monstre, sinó uns grans altaveus i un magnetòfon. Més tard ens vam assabentar que tot plegat havia estat col·locat allà per uns científics de la universitat de Bristol que estaven estudiant el nostre comportament.
divendres, 17 d’agost del 2012
Parlar amb els ocells
[…] així és que en tornar va trobar l'ordre aparentment immutable de la seva família girat de cap per avall, amb la seva mare que sortia a treballar mentre el seu pare es quedava allà assegut darrera el vel que l'atac li havia tirat sobre el cervell… en una cadira de fusta, en una habitació a les fosques, fent sorolls d'ocells. Trenta espècies diferents d'ocells el visitaven i s'asseien a l'ampit de la finestra tancada, i enraonaven d'això i d'allò. Se'l veia prou feliç.Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Traducció de Joan Sellent. Edicions Proa. Col·lecció A tot vent, 262 (Barcelona, 1987).
Aquest és el post número 1111. L'onze és un bon número per a un servidor, que va nèixer un dia 11 a un pis d'una casa amb el número 11. A part d'això, que no té cap importància, després de l'onze ve el dotze: la dotzena, els ous, els mesos...
El so dels videojocs
Encara que el que jo sé dels videojocs s'apropa a zero, tant com a usuari, tècnic o programador, si sé que la preparació del so complet (diàlegs, efectes, ambients i músiques) d'un videojoc és una feina complexa, plena de reptes tècnics degut, entre altres raons, a la necessitat d'adaptació a les diferents plataformes amb les que els jocs arriben al públic.
Cada cop els jocs sonen millor, més fort i amb músiques gravades amb orquestres de veritat. I les maquinetes han progresat molt, tècnicament: més capacitat de procés (DSP), més velocitat (CPU), més memòria, més veus, més sortides d'àudio, etc.
El llibre From the Shadows of Film Sound és un recull ampliat i endreçat d'una colla d'articles d'en Rob Bridgett i és francament interessant. Reflexiona, amb fonament i de primera mà, sobre l'aplicació adaptada dels processos que s'utilitzen a la industria del cinema, sobretot en l'etapa de la post-producció.
[...] intend to bring the two art forms (film and game sound) closer together and learn from one another, not just to produce more synergy between products but more cinematic style games, and also to improve the overall quality and production process of making games.Els programes i eines que s'utilitzen per mesclar el so dels videojocs són encara prou diferents de les que usem per mesclar pel·lícules. Hi veig possibilitats especials i noves d'aplicació al cinema. Alló que en el cinema és "tancat", perquè un cop la mescla final es gravi en algun lloc, ja no es modificarà més, en el videojoc és "obert" (en certa manera). La mescla es fa i es prova "en viu" amb les mateixes maquinetes que farà servir l'usuari final, passant (jugant) per totes les possibles variacions, o al menys, les més significatives, del joc.
Much of what makes the more established creative industries envy game sound production is that we have an agility and, comparatively speaking, an undefined set of production practices. Some within the games industry see this lack of rules as a negative, and are making moves to structure, delineate, and contain our production practices in a variety of ways such as centralizing audio production across multiple developers and dictating project production structures and methodology, often under the guises of “best practices”. [...] The rigorously structured environment of film sound production, comparatively speaking, has a certain perspective on game sound’s ability to break and play with established rules that is often charged with envy.Crec que tots els que estem fem so per cinema hauríem de donar-li una ullada al que escriu Bridgett i parlar-ne. Ens convé.
La versió epub del llibre és molt asequible, però uns quants articles que conté són encara accesibles en línia. La imatge del joc "Prototype", tret de la web de Bridgett.
dijous, 16 d’agost del 2012
Preparant les festes de Gràcia
La foto i el so gravat són de la plaça Rius i Taulet... No, que fa 3 anys li van canviar el nom i ara li diuen la "Plaça de la Vila de Gràcia". És estrany que canviïn el nom d'on has nascut...
diumenge, 12 d’agost del 2012
Sons per una posta de sol
Són tots els sons, sobtats o no, coneguts o no. Es tracta de la tonada d'aquests sons. Una placidesa que lliga amb l'hora del dia.
Si ara gravem el so, s'hi assemblarà poc. Serà un pèl més aspre o massa sorollós. Caldria reconstruir-lo.
És com estem nosaltres, com sentim sense escoltar, que ho transformem i entenem d'una manera que lliga amb el que veiem.
Transportar aquesta sensació, comunicar-la sense embafar, no és fàcil encara que ho sembla. Potser es tracta de mostrar menys i suggerir més. Què fàcil que resulta dir-ho...
dilluns, 6 d’agost del 2012
Sons de l'exterior
Vam continuar caminant enmig d'un silenci cada vegada més profund. Amb cada passa, els sons de l'exterior anaven quedant rotundament enrere: els arbres, els ocells, el llunyà murmuri del rierol; sons que no havia tingut en compte fins que van desaparèixer i van deixar un estrany buit tan inhòspit que em van començar a brunzir les orelles, conjurant els seus propis fantasmes, per omplir-los amb altres sons sibilants, com els que fan els nens quan juguen a fer de serps.
Arribaria a conèixer molt bé l'estrany aïllament de l'interior del castell, la manera amb què els sons, les olors i les imatges de l'exterior semblaven quedar encallats als antics murs de pedra, incapaços d'obrir-se pas cap a dins. En el transcurs dels segles, la porosa pedra havia absorbit les impressions del passat; eren allà, atrapades, com flors guardades i oblidades entre les pàgines d'un llibre antiquat, creant una barrera entre l'interior i l'exterior dels murs que havia esdevingut infranquejable.Les hores llunyanes, de Kate Morton. Traducció de Mercè Guitart. Santillana Ediciones Generales, S.L. (Madrid, 2012). Extret de les pàgines 71 i 72. La imatge és del pati interior d'una casa del Port de la Selva.
Una metralladora fora de lloc
La placeta de la Font del barri del Poble-sec, tot i ser al mig de Barcelona, era un indret desert, quasi tant com Torena. Quatre carrers estrets hi anaven a raure i convertien el centre de la cruïlla en aquella plaça amb rastres de coloms i un parell de plàtans anèmics. El silenci era interromput pels parrups dels coloms matiners que eren els únics senyors de l'indret. En un cantó del quadrat de la plaça, l'estructura fosca, de fusta podrida, d'un quiosc. Al bell mig, la font que la batejava. L'Oriol s'inclinà sota l'aixeta i l'obrí. El raig d'aigua va mullar-li la galta. Tenia un gust ofensivament vomitiu, ara que s'havia acostumat a l'aigua amb gust de muntanya. Se sentí, de sobte, l'espetec d'una metralladora i l'Oriol es va esgarrifar, s'arraulí rere la font, tremolant i, després d'uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l'altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l'havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no voia barrejar-me amb res que… Els coloms, que havien emprés el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres. Protegit per la font de ferro colat, va veure davant seu, a l'altre cantó de la plaça, el propietari de la taverna Manel, que acabava d'aixecar la persiana metàl·lica de l'establiment, entrava a dins i encenia un llum pobre i cansat. L'Oriol va mirar a banda i banda. Cap escamot de soldats ni de guàrdies civils havien pres la plaça a l'assalt.Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Edicions Proa. Barcelona. Novena edició: març de 2008. Extracte de la pàgina 349. La imatge és un detall de la coberta del mateix llibre.
Postguerra. El falangista i, alhora, col·laborador del maquis, Oriol Fontelles, baixa a ciutat cercant la seva dona. Un so inesperat que no sap identificar l'espanta.
dimecres, 25 de juliol del 2012
Notes nocturnes
- Em sembla que els que més s'interessen pel so de les pel·lícules són els que s'hi dediquen. És curiós, perquè abans, quan era un adolescent que s'escapava molt sovint al cinema, no recordo que m'hagués fixat mai en el so del que veia. M'agradava o no m'agradava, i prou. El cinema era un viatge a molts altres móns.
- Abans de les vacances d'estiu - quan les tens - et fas uns propòsits de llegir, de repassar, d'aprendre més l'ús d'alguns programes (com Final Cut, Reaper o Max/Msp). T'endus llibres, dvds, un tecladet, una gravadora... Des de ciutat, gairebé tot es veu amb urgència. I un cop deixes de tenir un horari, els pantalons són curts i el calçat, com a molt, són sandàlies, aleshores les llistes programades es dil·lueixen com vapor. I la feina és teva per esforçar-te a "aprofitar" el temps. Quina tonteria!
- N'hi ha que, de nit, baixen al carrer per parlar amb el mòbil. No us sorprèn com en són de clares les converses, tant per part del que veieu parlar com de l'interlocutor? Com que el carrer és terreny neutral...
- Hi ha directors que t'han agradat més que el film que han fet, que t'ha acabat decebent. I n'hi ha d'altres que preferiries oblidar-los, però en canvi la seva pel·lícula t'acaba enganxant. I no hi ha res a fer. I què dirien ells de nosaltres?
- Ah, m'oblidava: els senyors de DOLBY han comprat immSound. Tot plegat va de molts altaveus als cinemes per millor immergir l'espectador en el món sonor de les pel·lícules. Aquesta immersió no té detractors?
La foto és d'una paret pintada en una casa enderrocada del carrer Ventalló cantonada Travessera de Gràcia (Barcelona). Ja hi han pintat a sobre i han aixecat parets.
dijous, 19 de juliol del 2012
Aprendre a ensenyar
Cada estiu em toca repensar les classes que dono a l'ESCAC. Imagino que sóc un dels alumnes i que trobo algú que no només em repeteix el que està als manuals i als llibres, sinó que em fa venir ganes d'aprendre i em suggereix camins.
S'ensenya (so i cinema) d'una manera estructurada, planificada. De vegades em pregunto si massa. Potser és perquè jo, i molts d'altres, hem après fraccionadament, a salts, a batzegades, sense gaires enllaços. Hem anat aprenent amb moltes zones grises, amb molts interrogants i llacunes, en una discontínua descoberta sense programa! Aprenent i oblidant. Tot plegat t'obliga - si en tens ganes - a no deixar d'aprendre mai.
Algunes Quotes About Teaching:
- “The object of teaching a child is to enable him to get along without a teacher.” - Elbert Hubbard
- “Those who know, do. Those that understand, teach.” - Aristotle
- “To know how to suggest is the art of teaching.” - Henri-Frédéric Amiel
dijous, 21 de juny del 2012
El so de la pluja i el vent
La veritat és que és força convincent. I no treballa amb cap àudio pre enregistrat, només amb models matemàtics. Les versions demo inserten un to cada 30 segons (en els àudios de sota s'han editat els talls), però es mereixen que hi juguem una estona!
Demà ho escoltaré a l'estudi...
Simulació del vent
Simulació de la pluja
dimarts, 19 de juny del 2012
Cançó d'endevinar
Cançó d'endevinar
Rere el cristall,
ding!
s'hi amaga el bronze,
dong!
Miquel Desclot. Cançons de la lluna al barret
diumenge, 17 de juny del 2012
Cal·ligrafia musical
No es tracta d'enyorar el passat, però aquesta cal·ligrafia tan lleugera i esbelta té el seu encant. O a mi m'ho sembla.
Imatge: tros inicial de la partitura pel primer saxo alt de "Change Partners" (slow fox).
Guerrilla Sound Box
dissabte, 16 de juny del 2012
Percepció dels canvis
Hi ha mescladors que fa temps que el format estàndard de 5.1 canals d'àudio se'ls hi ha fet petit. De fet, són els mateixos 6 canals amb els que van començar a treballar i senten que han esgotat les possibilitats del sistema [1].
I n'hi ha que van començar fent mescles monourals, amb només un sol altaveu al centre de la pantalla [2]. Ja existia el "Dolby Stereo-A" però molt pocs l'utilitzaven. Després va venir una millora en el rang dinàmic amb el "Dolby Stereo-SR" i més endavant va arribar el format digital en 6 pistes. Entremig, alguna mescla en 70mm (i el so magnètic!) i algunes altres amb el sistema SDDS de Sony amb 8 canals (cinc d'ells, complets, a pantalla).
La perspectiva és diferent. El que som també fa ombra cap endavant.
[1] D'una conversa amb M.O., mesclador.
[2] Jo mateix... Aviat farà 30 anys!
divendres, 15 de juny del 2012
diumenge, 27 de maig del 2012
Al cinema, més immersió...
Unes quantes empreses estan desenvolupant sistemes que, possiblement, faran que l'estàndard actual dels "5.1" canals quedi arraconat. Totes prometen una més gran immersió sonora als cinemes.
- IOSONO (més de 100 canals)
- AURO-3D (11.1 canals)
- IMMSOUND (fins a 23.1 canals)
- DOLBY "ATMOS" (fins a 64 canals)
Una d'elles, IMMSOUND, té la seu a Barcelona (encara que la seva web només parla anglès). A més a més, hi col·laboren Marc Orts (mesclador) i Oriol Tarragó (dissenyador de so), que aquestes setmanes estan mesclant el primer títol en aquest sistema, "The impossible", de J. A. Bayona. Això afegeix un interés excepcional a la cursa.
El darrer participant a incorporar-se és el peix més gros, DOLBY. Un es pregunta qui quedarà al final de la cursa. Encara que preferiria que en quedessin, com a mínim, dos!
Tothom necessita - distribuïdors, productors, exhibidors, etc - que anem més al cinema. A hores d'ara, gairebé el 50% de les sales ja tenen projecció digital i els èxits del 3D han ajudat molt que es produís aquest canvi.
Ara, el cost de moltes noves instal·lacions digitals s'està repartint entre productores, exhibidors i un tercer element - l'integrador - a través de la cuota del VPF (Virtual Print Fee). ¿Com podran assumir, els cinemes, les noves inversions en altaveus, amplificadors, canvis a les sales i nous equips reproductors? ¿Serà possible cobrar una entrada més cara per veure una pel·lícula en la seva versió de 14, 23 o 64 canals?
NOTA.- El format actual "clàssic" de 5.1 canals conté:
- 3 canals complets darrere la pantalla (esquerra, centre, dreta)
- 2 canals (cada grup amb varis altaveus) ambientals, als laterals i al darrere: "surround" esquerre i "surround" dret.
- 1 canal pel subgreus (el canal "0.1")
dissabte, 7 d’abril del 2012
Les cançons infantils
I l'altra nit, a TV3, el programa "No me les puc treure del cap" anava sobre les cançons infantils: Sónar Kids, Guillamino, les sèries de dibuixos, Sandokan, Queen, Albert Pla, Les 3 bessones, Macedònia, Disney...
Van dedicar onze (11) segons a Xesco Boix (mentre cantava "La Masovera"). Però no van dir res dels que ara estan fent "també" cançó infantil: Amadeu Rosell, Toni Giménez, Roger Canals, Fèlix de Blas, La Bicicleta, Oriol Canals, Pep Puigdemont, Jaume Barri, Ra-mon Roma, Can Cantem, Jaume Ibars, Articulat, Corrandes, Jaume Barceló i molts d'altres...
És curiós. És estrany. Quins dos móns tan diferents!
No sóc sabater...
Mentrestant, el món gira, com ja cantava Jimmy Fontana (1965). I nosaltres també girem...
- Il·lustració de Lucy Crane (1886), extreta de wikipedia.
dimecres, 8 de febrer del 2012
Wombat Sox. Nou blog de la Laia i l'Anna
La Laia i l'Anna han creat Wombat Sox, un blog per ensenyar la seva feina. Ara són a quart curs de l'Escac (Terrassa), en l'especialitat de so.
Les vaig tenir d'alumnes quan feien tercer i la veritat és que fa il·lusió veure com van treballant, fent-se el seu camí. I, a més a més, ho mostren, ho comenten, reflexionen, experimenten, aprenen i avancen. Què més vols?
dimarts, 3 de gener del 2012
Cinema Digital - 1
Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.
L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.
Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.
Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.
Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.
El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.
Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.
Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...
dilluns, 2 de gener del 2012
Rogelio Hernández (1930-2011)
Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!
(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...
diumenge, 1 de gener del 2012
U de gener
Després d'uns quants dies de moure mobles i endreçar habitacions (sense cap visita a Ikea), un horitzó ample i llunyà ajuda a fer el canvi d'any. He oblidat gravar sons i no m'he dedicat a escoltar. S'assembla al que escriu Antonio Colinas.
Heus aquí el petit pessebre de l'Enric i la Marta, amb dos pastors músics. Un toca el sac de gemecs i l'altre una espècie de flauta o gralla. A la dreta un trico-traco, un instrument ben senzill construït amb una branca d'escardot. Què hi voleu més? Ah, sí, un porc, un gall, un gos i un conill, que s'els mira. Ja hi som tots!
Molt bon any!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)