Vam continuar caminant enmig d'un silenci cada vegada més profund. Amb cada passa, els sons de l'exterior anaven quedant rotundament enrere: els arbres, els ocells, el llunyà murmuri del rierol; sons que no havia tingut en compte fins que van desaparèixer i van deixar un estrany buit tan inhòspit que em van començar a brunzir les orelles, conjurant els seus propis fantasmes, per omplir-los amb altres sons sibilants, com els que fan els nens quan juguen a fer de serps.
Arribaria a conèixer molt bé l'estrany aïllament de l'interior del castell, la manera amb què els sons, les olors i les imatges de l'exterior semblaven quedar encallats als antics murs de pedra, incapaços d'obrir-se pas cap a dins. En el transcurs dels segles, la porosa pedra havia absorbit les impressions del passat; eren allà, atrapades, com flors guardades i oblidades entre les pàgines d'un llibre antiquat, creant una barrera entre l'interior i l'exterior dels murs que havia esdevingut infranquejable.
Les hores llunyanes, de Kate Morton. Traducció de Mercè Guitart. Santillana Ediciones Generales, S.L. (Madrid, 2012). Extret de les pàgines 71 i 72. La imatge és del pati interior d'una casa del Port de la Selva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada