La placeta de la Font del barri del Poble-sec, tot i ser al mig de Barcelona, era un indret desert, quasi tant com Torena. Quatre carrers estrets hi anaven a raure i convertien el centre de la cruïlla en aquella plaça amb rastres de coloms i un parell de plàtans anèmics. El silenci era interromput pels parrups dels coloms matiners que eren els únics senyors de l'indret. En un cantó del quadrat de la plaça, l'estructura fosca, de fusta podrida, d'un quiosc. Al bell mig, la font que la batejava. L'Oriol s'inclinà sota l'aixeta i l'obrí. El raig d'aigua va mullar-li la galta. Tenia un gust ofensivament vomitiu, ara que s'havia acostumat a l'aigua amb gust de muntanya. Se sentí, de sobte, l'espetec d'una metralladora i l'Oriol es va esgarrifar, s'arraulí rere la font, tremolant i, després d'uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l'altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l'havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no voia barrejar-me amb res que… Els coloms, que havien emprés el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres. Protegit per la font de ferro colat, va veure davant seu, a l'altre cantó de la plaça, el propietari de la taverna Manel, que acabava d'aixecar la persiana metàl·lica de l'establiment, entrava a dins i encenia un llum pobre i cansat. L'Oriol va mirar a banda i banda. Cap escamot de soldats ni de guàrdies civils havien pres la plaça a l'assalt.Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Edicions Proa. Barcelona. Novena edició: març de 2008. Extracte de la pàgina 349. La imatge és un detall de la coberta del mateix llibre.
Postguerra. El falangista i, alhora, col·laborador del maquis, Oriol Fontelles, baixa a ciutat cercant la seva dona. Un so inesperat que no sap identificar l'espanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada