Com sona una sala?

‪

Com arriben a ser d'espessos els llibres d'acústica! El so és invisible i costa veure per on "passa", encara que pugui deixar rastres.

Aquest petit vídeo d'Acoustic Geometry és didàctic i molt clar. M'hagués agradat veure'l quan vaig començar!

Loos i l'acústica de les sales

… Per proveir d'una bona acústica a un espai, cal fer-hi música dins? No, això no és suficient. Has de fer-hi bona música. Pots enganyar a la gent, però no pots enganyar els materials.

Les sales en les que només hi han sonat instruments de metall sempre tindran una acústica pobra. I els materials són molt sensibles. Només has de deixar que una banda militar retroni a la Bösendorfer-Saal durant una setmana i la seva afamada acústica s'en anirà en orris. De la mateixa manera que un aficionat maldestre arruïnaria el violí de Paganini.

Com a principi general, la música dels instruments de vent és dolenta per als materials de construcció. És per això que un dels costats dels teatres d'òpera és, sempre, acústicament més pobre. Amb el temps, les sales en les que mai hi han sonat instruments de metall desenvolupen una acústica millor. El to de Liszt i Messchaert viu en el morter de la Bösendorfer-Saal i vibra amb cada nota d'un nou pianista o cantant.

Aquest és el misteri de l'acústica de les sales.

Extracte, traduït al català, de The mystery of acoustics (1912) d'Adolf Loos.

Acústicaweb

David Casadevall és una de les tres persones que tiren endavant Acústicaweb. La seva targeta diu: Màster en Acústica Arquitectònica i Ambiental, Arquitecte Tècnic i Consultor Acústic.

És un lloc web molt ben fet, ordenat, molt clar i ric en continguts. L'anomenen observatori acústic. I aviat farà un any que existeix. Enhorabona.

En el darrer paràgraf de la seva presentació, diuen:

Vivimos envueltos de sonidos y ruidos. Sonidos que ocupan el espacio, que lo traspasan y nos cambian el estado de ánimo. Estamos acostumbrados a escuchar música, sirenas de ambulancias, sonrisas, televisores, cafeteras, tizas raspando la pizarra, una campana, un perro, un despertador, un grito, un susurro,..., y el sonido sigue siendo un gran desconocido. Todos vamos adquiriendo una cultura visual, una cultura del gusto y una cultura del olfato, pero el tacto y el oído quedan en un segundo plano, a pesar de cada sonido que percibimos lleva asociado una emoción y nos causa una reacción. Nos falta una cultura del sonido.

Prova acústica (3): el tren

Les rodes del tren

Ignoro si encara es fa amb els nous models de trens, però recordo haver vist i sentit com picaven les rodes del tren a l'estació per saber si estaven en bones condicions. Els ben entrenats podien diferenciar el so que dóna una roda amb fissures o esquerdes del que dóna una roda sencera, íntegra.

Imatge extreta del magnífic railwayarchive.org, (un wheel-tapper, Leicester, 1910).

A YouTube es pot veure aquest vídeo.

Les vies del tren

Un cheminot. Imatge del llibret Les mondes sonores, de Denis Fortier. Presses Pocket, 1992.

Prova acústica (2): la síndria

Com triar les millors síndries?
Un aparell, analitzant la ressonància acústica, detecta si una síndria té buits d'aire en el seu interior. Els buits ressequen la fruita i en redueixen la seva qualitat.

Procediment?
Una bola metàl·lica pica en un punt de la fruita, aquesta vibra i un micròfon, a sota, recull aquesta vibració perquè un ordinador l'analitzi.

Ho ha estudiat Belén Diezma, de l'Escola Politècnica d'Osca. Ha trobat que les síndries senceres, sense buits, mostren una freqüència de ressonància al voltant dels 170 Hz. I les síndries que contenen buits, entre 120 i 130 Hz.

Es pot llegir el seu estudi (en anglès): Vibrational analysis of seedless watermelons: use in the detection of internal hollows. Dibuix extret de El Periódico de Catalunya (19 de maig de 2005).

Prova acústica (1): els escultors

Para asegurarse de que la piedra era de la medida justa y no tenía fallos, iban a hacer la prueba acústica, y al primer golpe, cuando brotó del bloque un sonido agudo, cuyas oscilaciones vibratorias sentí dentro de mi cuerpo, no pude evitar acordarme sin querer de aquel día ya remoto en el que mi padre, para sorpresa mía, me alargó el mazo y me invitó a comprobar por mí mismo la pureza de la piedra: Pega, chaval, y escucha el sonido, y así sabrás cómo es la piedra por dentro; el sonido hace transparente a la piedra. Quién sabe por qué demonios se le ocurrió darme el mazo, a lo mejor es que todavía tenía planes para mí, no me importa admitirlo; bueno, el caso es que pegué un mazazo. Jamás habría creído que fuera posible sacar de aquel colosal mazacote muerto un sonido tan puro, que vibró largamente, y que al final penetró en mí con tanta finura y agudeza, que lo sentí como un dolor reconfortante, de verdad. Me refiero a que sentí físicamente las ondas del sonido y al mismo tiempo me pareció ver una luz irisada. Si la piedra hubiera tenido dentro oquedades o depósitos de arcilla o de arena, no habría soltado un sonido tan vibrante, sólo se habría oído algo así como cuando una maceta se estrella contra el suelo.

Extret de La prueba acústica, de Siegfried Lenz. Tusquets Editores. Colección Andanzas. Trad. de Joan Parra. Barcelona, 1993.

Aquí també en parlen, ja amb sistemes informatitzats. Els nous procediments també impliquen l'ús d'ultrasons.

Daumal i la felicitat

Un matí fructífer pel mesclador lletraferit. Fa temps, vaig trobar l'Arquitectura acústica. 2. Disseny, de Francesc Daumal (Edicions UPC, 2000). No sé com m´hi vaig fixar, entremig de tants llibres tècnics d'arquitectura. Parla de silencis, de campanes, del disseny dels paviments, de les fonts d'aigua, dels ous-com-ballen, dels itineraris i dels edificis que canten.

Avui n'he trobat la primera part, la Poètica (1998). La poètica! La petjada i l'itinerari, les sales acordades (afinades), com sonen els espais, com fer-los sonar, el caràcter acústic dels espais i les seves tonalitats. En un dels apèndixs, 20 estudiants relaten allò que recomana en Francesc Daumal, deambular pels espais quotidians amb els ulls clucs:

• La primera impressió auditiva durant la nit a casa meva és curiosa: no se sent res. Sembla que estigui en una sala anecoica; però, poc a poc, aquesta sensació va desapareixent i es comença a sentir alguna cosa.
• Aquesta primera sensació de ser "sorda" és semblant a la que tenim de ceguesa, quan passem d'una estança amb un nivell de lluminositat alt a una altra d'un nivell molt més baix.

D.M.P. El Disseny amb el So. Assignatura de doctorat. Curs 1993/1994.

També m'emporto el diari de Barceló a l'Àfrica i un llibre de poemes de la Dickinson. Ah, no és això la felicitat?