Pàgines

dimecres, 3 d’agost del 2011

La veu d'Effing

[...] Després se'n va anar i em vaig quedar sol amb l'Effing, a l'espera que el vell trenqués el silenci.

Va trigar molta estona, però quan va arribar el moment, la seva veu va omplir l'habitació amb una potència desconcertant. Semblava impossible que el seu cos pogués emetre aquells sons. Les paraules li sortien de la tràquea amb una energia aspra i furiosa, i va ser com si tot de sobte algú hagués engegat una ràdio i hagués sintonitzat una d'aquelles emissores llunyanes que a vegades es capten a mitja nit. Va ser totalment inesperat. Una sinapsi fortuïta d'electrons transportava aquella veu fins a mi des de milers de quilòmetres de distància, i la seva nitidesa em va deixar atordit. Per un moment, vaig arribar a preguntar-me si no hi havia un ventríloc amagat en algun lloc de l'habitació.
El Palau de la Lluna, de Paul Auster. Edicions 62. Barcelona, 2008.