Vet aquí que la feina de mesclar (el so de pel·lícules) comporta un efecte que pot ser alhora interessant i útil: estàs concentrat tot el sant dia durant unes setmanes (normalment, més de dues).
Les successives etapes d'aquest final de la postproducció de so sempre es desenvolupen amb moltes variants dins un esquema que és clàssic. La mescla de tots aquests elements, preparats per l'equip de muntatge de so i que seran la banda sonora (diàlegs-veu, sons i músiques), sempre genera situacions i preguntes noves.
Per a un bon equilibri (balanç) entre els sons que formen una seqüència, cal conèixer aquests sons i la raó de la seva tria i posició temporal. Això demana temps. Però cal evitar que l'excés de temps no acabi ofegant i embotint els sentits (dels que mesclen) i, per tant, l'emoció (que n'és una bona guia).
Per a un bon fluir de la història, cal preservar (o no) un grau de coherència entre les seqüències. Coherència en el tipus de so, en les transicions, en el nivell del diàleg, en com es marquen els detalls, en el tractament de la música, en el nivell dels sons ambientals, etc.
Encara que el director hagi estat durant totes les setmanes en les que s'ha dissenyat i muntat el so, no podrà (o no sabrà) tenir l'actitud adequada fins que no arribi a les mescles.
D'això es tracta: mesclar és fer visible la pel·lícula que s'ha anat somiant, mentre s'esborren els camins per arribar-hi.
Mesclar: més clar. Així m'ho sembla a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada