Pàgines

dimecres, 30 de desembre de 2009

Canvis en el servidor

Degut a canvis en el servidor, aquest blog està sense enllaços-links (fotos, sons, etc). S'hi està treballant i us demano paciència. Bon any!

Changes on the server. Please, be patient. Happy New Year!

dilluns, 28 de desembre de 2009

Obres al carrer

obres al carrer de sardenya
Quan li donen la volta al paviment d'un carrer, l'aixequen, el trituren, el renoven i el pinten, s'hi fa una certa quantitat de soroll i de pols, però també s'hi produeix - amb aquestes màquines tan especials - espectacle.

obres al carrer de sardenya-2

Obres al carrer (1:27)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

Contenidor grinyolador

contenidor de brossa
Feia un soroll estrany en el moment d'aixecar la tapa per llençar-hi la bossa dins. Un grinyol ben especial, i tan a aprop d'un mateix, a la nit... L'endemà li faig una foto. Se'l veu tan novet!

El grinyol del contenidor (0:09)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

diumenge, 13 de desembre de 2009

El silenci de Maillol

informació foto
Davant l’estàtua Mediterrània d'Aristides Maillol, André Gide es va dir:
“És bonica. No significa res. És una obra silenciosa. Crec que s’ha de recular molt per trobar un desinterès tan absolut per tot allò que pugui desviar l’atenció de la mera manifestació de la bellesa”.
L'exposició de Maillol serà a la Pedrera (Barcelona) fins el 31 de gener de 2010. La imatge és del Museu d'Orsay.

Textos: Maggie O'Farrell

L'habitació és plena de gent. Hi ha la Kitty, la mare, el pare i uns quants invitats: algunes parelles, una nena amb els cabells escandalosament curts que la mare ha posat davant un jove enginyer, una dona gran i el seu fill, i un home solitari assegut al costat del pare de l'Esme. A l'Esme li fa l'efecte, però no n'està del tot segura, que mengen sopa. Creu recordar el moviment de les culleres, la topada del metall a la porcellana, la manera tan discreta de xuclar i empassar.

Enraonen pels descosits. ¿Què es deuen explicar? Moltes coses, pel que es veu. L'Esme no troba mai res, ni una sola cosa, que vulgui dir a aquelles persones. Empeny la cullera a un costat del bol, després remena i mira com la sopa gira i fa remolins entorn de la plata. No escolta les paraules, sinó que sintonitza les orelles amb la cridòria dels comensals. Fan el mateix soroll que els lloros enfilats als arbres alts o que una reunió de granotes al capvespre. El mateix grrp-grrp-grrp.
L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell. Traducció de J. Alemany
. Edicions La Campana (Barcelona, 2009).

dimecres, 25 de novembre de 2009

El silenci està fet de...

Cocteau al front
Malgrat ser refusat com a soldat per les autoritats, Jean Cocteau va voler ser al front, durant la primera guerra mundial. L'endemà de ser "descobert" i tornat al món civil, els seus camarades de les trinxeres morien en un atac.
Ja que aquí el silenci està fet
de tot: d'argila, de guix,
de ciment, de branques seques, de xapa,
de taulons, de sorra, de vímet,
de tabac, d'avorriment,
de jocs de cartes.

Silenci d'estereoscopi,
de museu Grevin, de bola
de vidre on hi neva, de cloroform,
de l'aeròstat.
Extret del llarg poema "Tour du secteur calme", inclós a "Discours du Gran Sommeil"(escrit el 1916 i publicat el 1926). Gràcies a RCM, Chantal i MCB per les ajudes idiomàtiques. La fotografia està escanejada del llibre "Cocteau", d'André Fraigneau. Éditions Seuil, Paris. El Grevin és un museu de figures de cera.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Textos: Salvador Pániker (3)

[...] Amo los discos y detesto los conciertos. Me gusta esculpir el tiempo musical a mi aire, en el momento oportuno, un poco por sorpresa, en el ambiente propicio, y no sentado en una estrecha butaca, obligado a permanecer inmóvil, rodeado de cientos de personas igualmente rígidas, en un silencio artificial cargado de toses y de falsa compostura. Lo que ocurre que ellos, los músicos, son mis mejores amigos, y su lenguaje es el que más me llega. Me llega al cerebro, al intelecto, a las entrañas. Ocurre que ellos (algunos de ellos) han conseguido crear unos islotes de excelencia dentro del gran mar de la majadería humana; ellos (algunos de ellos) forman parte de ese club que lleva la antorcha, el de los maestros de las catedrales medievales, pongo por caso, el de quienes se asombraron, rezaron, maldijeron, meditaron, se perdieron...

[...] detesto ir a una sala de conciertos a "escuchar" música. La música no tiene que escucharse. La música tiene que cogerte de improviso, incorporada a la vida, en alguna situación no programada. (A menudo, en las noches, coloco al azar, a ciegas, algunas de mis casetes en el aparato de música: el placer se incrementa con la sorpresa.)
Cuaderno amarillo, de Salvador Pániker. Random House Mondadori. Debolsillo. Barcelona, 2003. (Pàgines 45 i 276, respectivament.)

Anteriors textos de Pániker en aquest quadern:

diumenge, 8 de novembre de 2009

Orella (9) de llebre blanca

bolet orella de llebre.jpg
Orella de llebre blanca: és un bolet comestible (després d'una llarga cocció). Pot fer fins a 10 cm d'alçària i té un barret prim i rebregat de color blanquinós i canyella quan envelleix.

Nom científic: Helvella crispa. Extret de la Wikipèdia.

Orella (8) de ruc

orelles_ruc_escola
Orelles de ruc: diuen que a les escoles, abans, castigàven amb aquest casquet (o semblant) amb orelles de burro.

Orella (7) de ruc

enciam_orelles de ruc

Orella de ruc: varietat d'enciam de fulles rectes i relativament estretes, anomenada també "romana".

Nom científic: Lactuva sativa var. longifolia Lam.

Orella (6)

orella amb botzina
Orella: Paraula composta per OR i ELLA.

Segurament té relació amb els individus que tenen l'anomenada "orella fina" o "orella d'or". Els Golden Ears són els que posseeixen, segons la Wikipèdia, un talent especial en la seva oïda i són capaços de discernir diferències subtils durant la reproducció de material d'àudio.

Imatge extreta de www.wide-aware.com.

Orella (5), Francesc

francesc orella
Orella, Francesc: Actor català, guardonat amb el Premi Nacional de Teatre (2009) per la interpretació "contundent, singular, persuasiva, emotiva i impecable" en muntatges [teatrals] de tots els registres.

Orella (4) de martell

martell de fuster
Orelles de martell: El martell de fuster té un extrem del cap en forma de pota de cabra, per a arrencar claus.

Extret de l'Enciclopèdia.

Orella (3) de Judes

orella_judes_bolet
Orelles de Judes: Bolets que tenen un aspecte estrany i consistència cartilaginosa. Encara que es troba en els menús de restaurants xinesos no es tracta d'un bolet exòtic. És força comú en els boscos mediterranis, sobre troncs de suro i d'altres arbres planifolis.

Nom científic: Auricularia auricola-judae. Trobat a l'Associació Micològica Joaquin Codina.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Orella (2) de mar

orella de mar
Orella de mar: Mol·lusc amb una sola conquilla (univalv) recoberta de nacre a la part interior. Se l'anomena sabateta (de la Mare de Déu).

Nom científic: Haliotis lamnellosa. La foto és del Ceip Puig d'Arques.

Orella (1)

la lletra g
Orella: Petit traç situat al cap de la g de caixa baixa.

Trobat a bloc.pragma.cat, encara que la imatge és de designorati.com.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Estudiar i aprendre

Què cal estudiar i, com podem aprendre?

Veig molta similitud entre el que diu Lampson (un pioner dels ordinadors):
Entrevistadora.- Aleshores, com ens hem de preparar pel futur?
Butler Lampson.- Enviant a la porra aquesta idea de l'alfabetització informàtica. És absolutament ridícula. Estudieu matemàtiques. Aprengueu a pensar. Llegiu. Escriviu. Aquestes coses tenen un valor més durador. Aprengueu a demostrar teoremes: al llarg dels segles s'ha acumulat prou evidència per saber que aquesta habilitat és transferible a moltes altres coses. Estudiar només programació en BASIC és absurd.
De Programadores en acción, l'extraordinari llibre d'entrevistes de Susan Lammers. Traducció de Santiago García. Ediciones Anaya Multimedia. Madrid, 1988. L'original de l'entrevista es pot llegir a programmers at work, la web de Lammers.
- - - - - - - - - - -
i el que diu Mark Berger, mesclador de cinema amb 4 òscars, en un antic post d'aquest quadern (1 de gener de 2004):
When people come and ask about what shall I do to learn filmmaking or what courses should I take to become a filmmaker, the first thing that I always tell them is: don’t take any film courses. Study art or history or science or literature or even economics – anything that gives you a large context to put your ideas into. For example, if you want to be an editor, you need to develop a way of reacting to various scenes. It should be with a history and a background of other things besides just other films.

You can always learn by yourself and go to a lot of movies and read books, but the context that you put that knowledge into, in terms of the rest of the world, is much more important than the specifics about any given film or director [...]
There is no free lunch (1989), és l'entrevista sencera a Berger.
- - - - - - - - - - -
Em sembla que quan només s'ensenya sobre màquines i programes (d'ordinador), és quan no es pot aprendre el que cal realment...

divendres, 30 d’octubre de 2009

Textos: Vikram Seth (2)

Molts músics, tant els que toquen en orquestres com els autònoms, consideren els músics de quartet una raça estranya, obsessa, introspectiva i separatista, que viatja perpètuament a destinacions exòtiques i que recull elogis quasi per llei. Si sabessin el preu d'aquesta adulació tan insegura, no estarien tan ressentits amb nosaltres. A part de les nostres finances inestables i de la nostra ansietat continua perquè ens contractin, és la proximitat entre nosaltres, i només entre nosaltres, que, més sovint del que pensem, cohibeix els nostres esperits i ens fa més estranys del que som. Potser fins a cert punt els nostres estats d'exaltació són semblants al mareig que provoca la manca d'aire.
Una música constant, de Vikram Seth. Traducció d'Albert Torrescasana. Editorials Anagrama/Empúries. Col·lecció La butxaca. Barcelona (gener 2008).

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Orgueners a prop

orgue en construcció
Com tendim a ignorar el que tenim massa a prop!

Encara no fa un any vaig saber que al carrer Planeta (Gràcia, Barcelona), a tocar de la plaça del Sol, hi ha el taller dels orgueners A&K Orgues de Vent.

L'altre dia em vaig quedar de pedra perquè en plena Travessera de Gràcia vaig veure, de resquitllada i en un local que per a mi era només una fusteria, els tubs quadrats de fusta d'un orgue (no gaire gran) en construcció, dissenyat per l'orguener Joan Carles Castro. Al costat de casa!

Segons el llistat de l'Associació Catalana de l’Orgue, a Catalunya hi ha més tallers d'orgueneria (6) que a Espanya (5).

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Aniversari (2003-2009)

branques i olives
Ahir aquest quadern va fer sis anys: 24 d'octubre de 2003 - 24 d'octubre de 2009. És sorprenent, tenint en compte com van les coses ara.

El so de l'AVE

des de l'AVE-2
des de l'AVE-3
Només he anat dos cops a Madrid amb l'AVE, però en els quatre viatges he pogut gaudir d'aquestes converses en les que només pots sentir un dels dos conversadors. És sorprenent com perdem la vergonya i l'educació quan ens enganxen un telèfon mòbil a l'orella!

Aquest tros de so enregistrat dins del tren, assegut al costat de la finestra, ha estat tallat (editat) considerablement per reduir al mínim la gran conversa que tots vàrem compartir (sense que ningú ens ho demanés). Ignoro si aquest detall va inclòs en la tarifa...

El so dins l'AVE (1:04)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
PD.- Un conegut m'ha explicat que no pateixi: és la mateixa empresa que gestiona l'AVE la que incentiva i organitza aquests monòlegs telefònics. Segons un comunicat intern, les raons són dues: (1) distreure als viatgers (que no segueixen la pel·lícula en els mini-televisors) ; i (2), fornir d'algun motiu de queixa les ganes immemorials de crítica al servei ferroviari, ara que tot va bé. Quanta intel·ligència (perversa)!

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Cridar l'atenció

no me ha visto siquiera

No me ha visto siquiera...

Y que pensativo!

Voy a colgar la jaula
y haré ruido.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

dijous, 22 d’octubre de 2009

Velles postals, vells sons

carro a platja de Salou
Un carro amb un cavall en un racó d'una antiga postal d'una platja. Si el cavall seguís endavant acabaria desapareixent, sortint de la foto i deixant al seu darrere tot el que ara no s'ensenya: nens, pescadors, una barca amb homes amb barret, més carros... Tot un món sonor que sí van poder escoltar els que hi eren, cadascú des del seu lloc en la postal.

Tenim velles postals de gairebé tot arreu, però no tenim vells sons de gairebé enlloc. Podem intentar d'imaginar-los.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Textos: Wallace Stegner

No em semblava adequat cridar en aquell lloc tan tranquil. Tranquil... només quan em vaig aturar a la vora del bosc d'avets vaig adonar-me de com n'era de tranquil. El sol queia a plom sobre meu, esbiaixat però encara calent. L'aire xiulava i brunzia ple d'insectes, però el seu so era una forma de silenci, no soroll, i sobre el turó hi havia una buidor encoixinada que absorbia i apaivagava tota vibració d'aire. Vaig escoltar fins que el silenci em va sonar a les orelles. El prat, no afectat pel vent lleuger, es va anar enfosquint mentre el mirava, com una fotografia Polaroid.

Llavors vaig sentir un cotxe. [...]
En lloc segur, de Wallace Stegner. Traducció de Dolors Udina. Libros del Asteroide. Barcelona, 2008.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Polo Aledo (1956-2009)

polo aledo
Llegeixo al fòrum de l’AMSCE, estupefacte, que Polo Aledo va morir el passat 30 de setembre, a Cuba. No m’ho puc creure, però hi ha una foto en un article del PAÍS: sí, és Polo, el muntador de so.

Vam treballar junts a Entre vivir y soñar, una pel·lícula romàntica de Carmen Maura dirigida per Alfonso Albacete i David Menkes. Ell i el seu equip havien muntat el so al seu estudi de Madrid i Polo va venir a mesclar a Barcelona.

Un esperit fresc, rebel, amb idees pròpies. No defugia mai la polèmica, aportant una visió un punt àcrata - que sempre va bé per treure la pols a les rutines mentals. Músic, rocker i emprenedor. Directe, pràctic i vital. S’ho passava millor muntant i experimentant amb sons, ambients i efectes que treballant els diàlegs, que l’avorrien una mica. Era dels pocs muntadors de so que volen tenir aviat els efectes de sala, per poder treballar-los i, com deia ell, "vampiritzar-los".

Recordo la seva mirada una mica sorneguera, a cua d’ull, espiant mentre jo mesclava i pensant, segurament: "Pero, qué coño estará haciendo ese tío... Ricard, ¡espavila, hombre!" En prenc nota, Polo!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Sita sings the blues

sita sings the blues
Sita sings the blues és un llargmetratge d'animació, un musical amb cançons i una personal interpretació del Ramayana. L'ha dirigit, escrit, produït i animat, Nina Paley. Tot en un període de cinc anys, amb els seus ordinadors. A més a més, Nina va decidir, en el seu moment, no posar cap trava a l'accés i distribució de la seva obra: es pot baixar de franc!

Per tant, hi veig dues qüestions principals a considerar:

(1) És un film d'animació començat en un Apple G4 i acabat en un G5, amb Flash, After Effects i Final Cut. Un projecte personal.

(2) Tothom, sense restriccions, se'l pot baixar, copiar, vendre, remesclar i projectar allà on li sembli (si no ho he entès malament). Aquí, Nina s'explica sobre la diferència entre el contingut (gratis: la idea, l'obra) i el contenidor (de pagament: llibres, dvds, samarretes, etc.).

El disseny de so és de Greg Sextro, a East West Audio, el seu petit estudi a Brooklyn, NY.

Què en penseu?

Dinosaures i mescladors (2)

El comentari d'Alex, al meu post anterior Dinosaures i mescladors, em fa rumiar una mica més sobre l'etapa de la mescla de so de cinema i en com està canviant tot el procés de treball. Està clar que hi ha països on aquestes feines estan prou jerarquitzades i tenen prou envergadura i tradició com per adaptar-se i incorporar el que aporten els canvis tecnològics.

És simptomàtic, però, com la figura del dissenyador de so (o, en el seu defecte, el responsable del muntatge sonor) s'apropa al mesclador, s'asseu al seu costat i acaba mesclant. Evidentment, no sempre. Aquí (i el que conec més és el que passa als estudis de Barcelona) hi veig tres maneres de treballar, que depenen absolutament del pressupost i calendari del projecte:

1.- La gran pel·lícula

Hi poden arribar a coexistir diversos equips de muntatge de so, fins i tot treballant a diferents ciutats: la música es grava a A, es mescla a B i s'edita a C; els efectes de sala es graven a D, els edita en E i els premescla un tal F; una part del so el dissenya algú que viu a G; i els diàlegs que s'han de tornar a gravar es fan allà on es troben els actors...

Si tot va bé, premescles i mescles es fan sota un mateix sostre, però si cal, en sales diferents. Hi ha un muntador principal de so, que actua de cap. A l'hora de mesclar, diversos muntadors amb les seves sessions de treball alimentaran la mescla. En aquesta situació, fins que no s'arriba ala mescla no és gaire fàcil poder escoltar tot el so alhora (in context), quan ho demana el director.

La capacitat de l'estudi per poder gestionar adequadament tota l'estructura tècnica és determinant. Un calendari de tres setmanes no el rebaixa ningú.

2.- La pel·lícula mitjana

En aquest apartat hi caben moltes versions, però si hagués de definir un model diria: hi ha un muntador de so i un ajudant (màxim, dos). En el material sonor que preparen poden arribar a tenir alguns elements força preparats, precuinats, premesclats. Però tot seguirà obert per tal que a la mescla es mantinguin totes les opcions possibles. Calendari: fins a les dues setmanes.

3.- La pel·lícula petita

Una setmana és el màxim. De vegades són film "molt senzills" (desconfieu quan us ho diguin!). El muntador fa bona part de la feina de mescla en el seu estudi. Amb sort, és el propi mesclador el que fa el treball de premescles en un estudi més petit (i més barat). En casos extrems - però gens inusuals - es pot utilitzar l'estudi final de mescles (una sala més gran que on s'ha premesclat) només per a fer el master (entre un i dos dies), quan tot s'ha preparat i mesclat abans.

Notes.- (1) Tenir en compte que a l'hora de sintetitzar conceptes és fàcil esquematitzar massa. (2) Quan aquí s'escriu "gran", allà equival a "petita". Ja se sap...

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Dinosaures i mescladors

javier rebollo
Javier Rebollo fa cinema. Mentre mesclava a París La mujer sin piano va tenir temps d'escriure un article per a la revista Producción Profesional (N 28) sobre el so de les seves pel·lícules i de com va canviant tot. Noves tècniques, noves màquines, nous processos, i també, nous oficis. Té tota la raó: els mescladors serem aviat dinosaures (potser ja comencem a ser-ho). Els muntadors de so, són ara, la peça clau i absoluta del so del films. Adjunto un extracte:
El tiempo de los dinosaurios

[...] En estos momentos, me encuentro mezclando la película en París. Ahora mismo, mientras escribo, escucho a Patrick Ghislain, el mezclador, colocando en el espacio, en su ámbito, los ruidos y los diálogos que he montado con Pelayo Gutiérrez y Álex F. Capilla en el último mes.

Hace no mucho tiempo, este proceso de mezcla era fundamental; hoy lo sigue siendo, pero sus protagonistas, los mezcladores, han visto cómo perdían importancia y ahora, como viejos dinosaurios sabios y poderosos, son especies en extinción que ven su cómo su época se acaba. Solo algunos se adaptarán, los demás desaparecerán, a la vez que desaparece una forma de hacer cine.

Hace unos años, cuando no existía el montaje de sonido como hoy casi todos lo concebimos, esta tarea recaía en el montador de imagen, que no tenía casi pistas; por eso los técnicos de sonido directo (que eran como los montañeros en los años veinte, escalando los cinco miles sin tecnología, pero con audacia y talento) mezclaban directamente en rodaje; utilizaban varios micrófonos en las pocas pistas de las que disponían, y lograban así multiplicarlas. Todavía siguen trabajando así algunos de los grandes, como Pierre Gamet o Henry Morelle. Luego, en la moviola, el montador montaba el sonido (hasta hace poco, hasta Almodóvar trabajaba de esta manera).

Hoy, gracias a eso que llaman "revolución tecnológica" (yo creo que una revolución no significa nada si no viene acompañada de la maduración de modelos nuevos) nos permite grabar en el rodaje con un número de pistas ilimitado y, luego, tras el montaje de sonido, podemos llegar a la mezcla mejor armados y ordenados; [...]

Éste es el momento en que más disfruto, la fase en la que la película ya solo puede mejorar (a veces ocurre que mejora demasiado y entonces empeora, porque te encuentras con un montaje demasiado limpio y retórico). Esta es la fase que explica mi forma de rodar, porque siempre es el sonido el que me lleva a colocar la cámara; cuando voy a mostrar algo (yo muestro más que narro) me digo; ¿qué se oye? Hoy, frente a los antiguos mezcladores y montadores de imagen, pienso que el montador de sonido es el verdadero jefe de la postproducción; alrededor de su trabajo, justo en medio del montaje de imagen y de la mezcla, se articula el final de la película y él la acompaña hasta el final, como ayer hacía (y aún debería hacerlo) el montador de imagen.[...]
Gràcies, Javier, per reflexionar i escriure sobre la teva (i nostra) feina!

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Recuperació

> A Observations on film art, el blog de David Bordwell, es parla de les dificultats de l'expansió del cinema 3D.

> En Biel Mesquida, quin apassionat de l'escriptura! Del post "La joia dels set sentits":
Cerc els fonaments d'una sensibilitat aguda i molt hàbil per agafar les percepcions del gust i dibuixar-ne les prolongacions delicades i efímeres. Perquè la bellesa funciona com una sinècdoque, participa d'una retòrica del sensible. La bellesa que hi ha per escriure: quin territori inacabable!
> sinècdoque: Figura retòrica que consisteix a ampliar o restringir el significat d’un mot prenent el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o l’espècie pel gènere, etc.

> L'equip de Cultured Code té un sol producte per Mac OS X, Things, un organitzador de tasques. No sé el per què, però m'agrada el seu estil.

> La Suzanne Vega ha escrit un article sobre el perquè serveix una melodia. Molt bé.
Melody is its own idea, like sculpture. You don’t look at a piece of sculpture to see what is resting on top of it. A great melody has its own design, a beautiful combination of intervals and rhythms usually expressing the emotion of the song. Somehow a melody is connected, like the sense of smell, to memory, so when you hear a song it connects you in a flood of emotions to the time and place of that song. I am sure there are reasons in the brain for this, but as a songwriter I don’t need to know how the brain does it, only that it does.
> Film Studies for free, una web amb molts recursos pels que els agrada el cinema.

dimarts, 22 de setembre de 2009

El so contingut

atraccions_labruixa
atraccions_de_dia
Les atraccions al carrer, enmig del trànsit, els vianants i les obres, esperen el seu moment per fer el seu so, una barreja especial de rialles, crits, musiques i mirades.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Narrar

"Quasi la meitat de l'art de narrar consisteix a mantenir lliure d'explicacions la història que es reprodueix", recorda Ponç Pons que diu Walter Benjamin.

Dillatari, de Ponç Pons. Quaderns Crema. Barcelona, 2005.

dissabte, 12 de setembre de 2009

El cinema més petit del món!

puck_caravana conema
El proper 25 d'octubre s'estrena Puck, la caravana amb el cinema més petit del món, a l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona.

Del seu blog:
Puck és una caravana habilitada com cinema. El seu ventre és un cinema minúscul, potser el més petit del món. Hi caben set persones

Puck ensenya pel·lícules d’animació d’aquelles que no es solen veure a la tele. Selecciona pel·lícules d’arreu del món buscant entre l’inesgotable fons artístic que ha produït el gènere al llarg del temps. El menú es variat però selecte. Va especialment dedicat a l’esperit.

L’objectiu és capturar a un nou amant del cinema d’animació. O simplement poder recuperar l’experiència del cinema d’una forma particular, per disfrutar un instant a prop d’una petita gran obra de creació audiovisual.
Puck és un projecte produït per Toni Tomàs i Carles Porta (il·lustrador, dissenyador i realitzador audiovisual: no us perdeu la seva web!).

Fulles

fulles seques pati escola
Com si algú remenés uns vells pergamins,
així sonaven les fulles, resseques, a l'entrada de l'escola.

divendres, 11 de setembre de 2009

Tallers Sonors

Tallers Sonors és una de les microsèries que formen part del programa DO (Denominació d’Origen), un projecte de la Xarxa de Televisions Locals.

Produïda per Walkie Talkie Films, la microsèrie Tallers Sonors està formada per set capítols curts (la durada promig és de 10 minuts) dedicats a set grups o cantants que ensenyen els "tallers sonors" on cuinen el so de les seves músiques i cançons.

Tallers Sonors:
  1. Anímic
  2. Cabo de San Roque
  3. Lonely Drifter Karen
  4. The Pinker Tones
  5. Guillamino
  6. ElectroToylets
  7. El Petit de Cal Eril
joan pons
En Joan Pons (a la foto) ensenya un accessori casolà que l'ajuda en les gravacions. En Joan és cantant (El Petit de Cal Eril), músic i tècnic de so (de cinema).

Amb en Joan hem treballat junts, conjuntament amb Jordi Ribas, en les mescles de dues pel·lícules d'Albert Serra, on ells s'havien encarregat de l'enregistrament del so directe durant el rodatge i del muntatge posterior de tot el so. Els vaig entrevistar per aquest quadern.

Nota.- Des de la web dels programes de DO es poden visionar els vídeos, però no es poden agafar els enllaços, ni per a cada microsèrie, ni per a cada capítol. Per tant, els enllaços de cada grup (del llistat de dalt) són els seus propis (MySpace, etc).

Canvi de cara

El quadern ha canviat de cara. Només una mica. Volia que fos un canvi més profund, però això no és fàcil amb Blogger: no hi ha gaires plantilles per a triar, i si vols utilitzar-ne una d'externa (i n'hi ha de ben maques) es complica massa, si vols mantenir els widgets (gadgets).

diumenge, 6 de setembre de 2009

L'orgue de la tramuntana (2)

L'artista visual Oriol Rius també va imaginar un instrument que sonés amb la tramuntana:
Orgue per a tramuntana és un projecte d'escultura en formigó recoberta de plaques de vidre de colors i coronada per vuit tubs d'orgue accionats per la força de la tramuntana.

Vol ser com l'udol ferit del vent, expressat a través d'un acord dissonant que només sonarà en dies de tramuntana molt intensa.

oriol_rius_tramuntana

L'orgue de la tramuntana (1)


El castell de Quermançó està situat a la dreta de la carretera N-260 que porta de Figueres a Llançà, a l'alçada de Vilajuïga.

Es veu que Dalí el volia comprar per a regalar-li a Gala. Havia imaginat instal·lar-hi una espècie d'orgue gegant eòlic, i quan bufés la tramuntana es pogués sentir per tot l'Empordà.

El seu origen data del segle XI, encara que la construcció actual és de quatre segles més tard. Fins l'any 2003 no s'hi van fer les primeres prospeccions arqueològiques.
orgue_tramuntana_jcuadras
(Disseny de Jordi Cuadras per l'Orgue de Tramuntana)
Durant el curs 2003-04 es van signar uns acords de finançament amb el Ministerio de Ciencia y Tecnología i la societat propietària del castell de Quermançó, impulsora del projecte, per la rehabilitació del castell i la construcció i instal·lació de l'Orgue de la Tramuntana, a càrrec dels luthiers Blancafort Orgueners de Montserrat, amb el disseny i estudi eòlic del Departament d'Acústica de l'Escola d'Arquitectura i Enginyeria de la Universitat Ramon Llull (La Salle-TAM).

En les reunions amb els veïns del municipis propers, s'ha parlat d'un orgue amb tres-cents tubs. Es projectarà per a un mínim impacte visual i acústic sobre la zona i se sentirà dins de l'àmbit del castell, en un radi màxim de 40 o 50 metres.

L'esperarem amb paciència. Les coses de palau necessiten pau...

Textos: Àlex Susanna (2)

Quin tant per cent d'humitat han de tenir les llengües? Pel meu gust, poc, el mínim possible. Per això m'agrada tant l'anglès: a diferència del clima d'aquell país, és una llengua eixuta, reticent, fins i tot una mica rasposa (en això crec que s'assembla al català). No m'agraden tant, en canvi, les llengües massa autocomplaents, untuoses, enganxifoses, toves, deliqüescents.

Com més seca és una llengua, més capacitat expressiva pot arribar a tenir, més relleu, més claredat expositiva i fins i tot sentimental (pensem en l'afer tan delicat de les declaracions amoroses).

Les llengües humides, en canvi, semblen concessionàries de representacions teatrals, viuen perpètuament immergides en una clima de comèdia, i, per tant, sempre se us escapa el moment en què algú vol parlar seriosament.
Quadern d'ombres, d'Àlex Susanna. Columna Edicions. Barcelona, 1999. [He espaiat el text original, tot seguit, en tres paràgrafs]

Canvi

signes_de_canvi
Es diu que el cinema 3D és el camí: la salvació del cinema. Vosaltres ho creieu? El que a uns meravella, als altres mareja. Entreteniment, espectacle, evasió. O volem, de tant en tant, alguna altra cosa?

El cinema (i el que no ho és, però potser ho serà) es veu, també, a les pantalles dels ordinadors i els mòbils. Hi ha un canvi en marxa. I es fa de pressa. Atenció!

dijous, 3 de setembre de 2009

Roba estesa

terrat amb roba estesa
Depenent, sobretot, de l'aire que hi fa, la roba estesa també sona. Flap, un espetec tou i greu. O un tremolor insistent en una punta, com una banderola. O, si calgués, com la vela d'un vaixell.

Hi ha la precaució sensata d'estendre les peces - un llençol, potser - fixant-les només per un dels costats amb un parell o tres de pinces. Sort, perquè em sembla que alguns terrats aixecarien el vol, com una nau.

Textos: Àlex Susanna

Importància de les campanes quan dormiu - us apuntalen el son, que altrament podria sortir de mare, dispersar-se en excés, caure en un pou sense fons -, i, sobretot, quan no ho feu, quan no podeu: us ajuden a acceptar que, encara que no ho sembli, el temps sí que passa. Sense campanes, doncs, un insomne està perdut.

A Gelida, durant tot l'hivern, m'acompanyen dos jocs de campanes: les de l'església de Sant Pere del Castell, a tocar de casa, i - lleugerament retardades, com un eco reressagat i llunyà - les de l'església principal del poble.

Ara que estiuejo en un poble sense campanes, i que passo tantes nits en blanc - xafogoses, suspeses, gairebé estantisses -, és quan m'adono de tot això, de la sort que tinc durant l'hivern gelidenc, i penso que potser l'estiu vinent hauria de fer per manera d'endur-me'n un, d'aquells dos jocs de campanes, el més transportable.

Ara bé, res pitjor que unes campanes que sonin malament. Cada cop de batall es converteix llavors en un turment, una obsessió, una punyalada que es va endinsant més i més en la vostra carn indefensa. Campanes esquerdades, abstingueu-vos!
Quadern d'ombres, d'Àlex Susanna. Columna Edicions. Barcelona, 1999.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Textos: Fran Lebowitz

Fran Lebowitz es queixa quan escolta música fora de lloc. Aquest és un extracte del seu text, on només he transcrit l'apartat que fa referència a la música en el cinema.
El sonido de la música: basta ya

[...] Lo primero que la música debe entender es que hay dos clases de música: la buena y la mala. La buena música es la que a mí me gusta oír. Y la mala, la que no quiero oir.

Y, para que los músicos comprendan bien la magnitud de su error, propongo lo siguiente: si es usted músico y se reconoce en la lista que doy a continuación, es que es un mal músico.

1.- Música que se oye en los radio-relojes de los otros [...]

2.- Música conectada con los botones de retención de los teléfonos de las oficinas de otros [...]

3.- Música en la calle [...]

4.- Música en el cine
No me refiero a las comedias musicales. Las comedias musicales son películas que te avisan: "Aquí, todo es música. Tómalo o déjalo". Hablo de las películas corrientes que no tienen para con el público semejante cortesía y permiten que la gente vaya a verlas desprevenida, y se vea invadida por un aluvión de sintonías inesperadas.

Son dos los tipos de películas que cometen este tipo de infracciones: las películas de cine negro y las ambientadas en los años cincuenta. Los dos tipos de películas cometen idéntico error de concepto. No saben que las películas deben ser películas. Y consideran que las películas son en realidad discos de imágenes. No han llegado a comprender que, si Dios hubiera querido que los discos llevaran imágenes, jamás hubiera inventado la televisión.
5.- Música en los lugares públicos, como restaurantes, supermercados, pasillos de hotel, aeropuertos, etc. [...]
Vida Metropolitana, de Fran Lebowitz. Tusquets Editores. Barcelona, 1984.

dimarts, 1 de setembre de 2009

L'explicador de pel·lícules (3)

museucinema_projector_lumiere
Per aquella època el meu germà va fer un gran pas. No tan sols escrivia programes de cinema, sinó que també es va convertir en un narrador professional de cinema mut. El narrador no es limitava a explicar la trama de la pel·lícula, sinó que intensificava el contingut emocional amb la veu i els efectes sonors, i proporcionava descripcions evocadores dels esdeveniments i les imatges de les pel·lícules (com els narradors de les marionetes de Bunraku). Els narradors més famosos eren estrelles per dret propi, únics responsables de la clientela que tenia un cinema determinat. Es va formar un nou moviment amb el lideratge del famós narrador Togukawa Musei.
Al llegar los años 60, en el salón de actos del colegio, todavía proyectaban películas mudas a los alumnos. No sé si tales películas las elegían los frailes porque eran autorizadas para todos los públicos, porque a ellos les divertían o para dar trabajo al señor Pujol, que era narrador de películas y pianista de cine. Su oficio consistía en contar las historias cuyas imágenes se representaban delante de todos nosotros.[...]
[La imatge és la d'un projector Lumière (vers 1897), del Museu del Cinema (Girona). Col·lecció Tomàs Mallol.]

Textos: Esteve Fàbregas i Barri

139
Tres maneres de tocar l'orgue: el domini sobre l'instrument a poca veu, de l'executant discret; el terratrèmol sonor de l'inexpert; i el domini sobre el terratrèmol del virtuós.

252
Nèstor llegeix sempre amb veu alta perquè va trobar en un llibre que els antics no coneixien aquesta "manera demoníaca de llegir sense pronunciar".
Alba de prima, d'Esteve Fàbregas i Barri. Editorial Selecta. Barcelona, 1976.

diumenge, 30 d’agost de 2009

L'explicador de pel·lícules (2)

der kinoerzaehler
Gert Hofmann va escriure un llibre, entre memòria i ficció, sobre el seu avi, Karl, un explicador de pel·lícules a Limbach (Saxònia, Alemanya).

Al llibre, Der Kinoerzähler, es diu que Karl va ser l'explicador i el pianista del cinema Apol·lo. Vestia una espècie d'uniforme mentre el públic era a les fosques, drets o asseguts en algun dels vint-i-tres seients de la sala. Cada setmana feien sis funcions i fins a tres canvis de programa.

Karl, l'explicador de pel·lícules, mirava de no ser pompós en el seu estil, com passava amb altres explicadors, i procurava d'articular i pronunciar bé totes les paraules, encara que fossin llargues. Intentava mantenir una bona sincronia entre les imatges de la pantalla i les seves paraules, ni massa d'hora ni massa tard, facilitant la comprensió de l'acció i la connexió entre les escenes. "¿Dic ara que ella l'estima, o m'espero una mica més?".

Abans d'explicar la pel·lícula als demés se l'havia d'explicar a ell mateix i demanava al projeccionista que li passés, privadament, les bobines. Quan van arribar el cinema sonor i Hitler, molts explicadors es van passar al circ o ho van deixar estar, però en Karl no...

dissabte, 29 d’agost de 2009

L'explicador de pel·lícules

cinema_barraca_fira
Precisament en una d'aquelles barraques inestables de fira va arribar a Lleida el cinema comercial, de la mà del cinematògraf Polak, pel nom del seu amo, i que passava un repertori restringit de cintes mudes i sense un fil argumental intel·ligible, uns inconvenients que acabaven per desanimar l'encuriosida parròquia, a la qual li costava de repetir l'experiència. Conscient que li calia idear algun remei per tornar a recuperar clientela, al senyor Polak se li va acudir que les pel·lícules podien ser narrades de viva veu per alguna persona que s'hi prestés i demostrés tenir-hi una mínima gràcia.

La millora prevista del servei va ser anunciada en una pissarra i mitjançant fullets volants repartits a mà pels carrers més cèntrics. El cas és que la novetat va aixecar una certa expectació entre el públic, que es va decidir a tornar al local.

Aquell explicador de pel·lícules, del qual s'ignora la identitat i altres circumstàncies personals, excepte la seva condició de foraster, i probablement d'estranger, tal volta compatriota del tal Polak, procedia a relatar a la seva particular manera i bastant al seu aire les peripècies dels protagonistes a la pantalla, i es veu que ho feia amb tanta fluïdesa i imaginació, amb una desimboltura retòrica tan del gust popular, afegint si convenia salsa de collita pròpia, que les sessions fins aleshores pràcticament buides de la mágia del siglo XX, com la qualificava ampul·losament (però no s'equivocava) aquell individu especialment garlaire, aviat - tan aviat com va córrer la brama per la ciutat - es va haver de penjar el cartellet de complet al defora de la sala improvisada a la rambla canviant.

Un cop acabada la fira, el narrador cinematogràfic va desestimar una oferta laboral del propietari del cinema ambulant per continuar en el negoci, desenvolupant el paper per al que s'havia demostrat tan capaç, i es va quedar a Lleida, qui sap si sobtadament enamorat de la ciutat, que tot pot passar i de més verdes en maduren i no diguis mai d'aquesta aigua del Segre no en beuré [...]
L'explicador de pel·lícules, episodi del llibre Salvatge Oest, de Vidal Vidal. Editorial Planeta, 2001.

Notícia sobre el cinematògraf Polak a L’arribada del cinema a Valls (1897-1907), de Josep Martí i Baiget (vegis la pàgina 7, línia 6).

La imatge reproduïda és del Picture Palace dels Germans Newth, extreta del llibre Arqueología del cine, de C.W. Ceram (Ediciones Destino, Barcelona, 1965).

diumenge, 23 d’agost de 2009

Un mentor de cinema

clip_worldfastestindian
Gent de cinema, de so, o del que calgui, no deixeu de llegir aquest post d'en Tim: Intern Applications – Mute FX Clip, on ensenya un clip mut i ens demana quins sons creiem necessitar.

Com que el clip és de The World’s Fastest Indian i ell és el supervisor de l'equip de editors de so, recorda mol bé com s'ho va fer per buscar i muntar els sons.

Ah, i tot això és perquè Tim Prebble ha decidit fer de mentor de 4 persones interessades en aprendre sobre el so per cinema i els hi proposa feines i deures, com estudiar films. Quatre afortunats interns virtuals. Chapeau, Tim!

divendres, 14 d’agost de 2009

La ciutat imaginada

ciutat_semafors
  • M'estranya el so que fa la gent al caminar.
  • Les botzines dels cotxes em semblen estrafolàries. I totes diferents.
  • Els que venen diaris duen una motxilla amb cascavells.
  • Les portes de les botigues fan un grinyol especial.
  • Els taxistes, riallers, porten molts penjolls dins el cotxe.
  • A les farmàcies hi ha més silenci que als temples.
  • Se senten molts plors de nen pels carrers.
  • La nit que va ploure va llampegar molt, però no es va sentir cap tro.
  • Quan han de parlar pel mòbil, els vianants s'aparten discretament
  • El trànsit rodat és dens però es poden sentir les campanes.
  • Els nens es traslladen amb patinets casolans que fan molt soroll. Ningú es queixa.
  • Els gossos sempre borden de lluny.
  • A partir de les deu de la nit, la ciutat té un altre so, que fa somiar.
Quins són els sons que trobem especials dels llocs visitats durant l'estiu?

dimecres, 12 d’agost de 2009

Textos: Lev Tolstoi

planta_jardi
Del bosc espès on romania encara la neu s'escolava l'aigua amb un lleu gorgol per rierols sinuosos. Els ocellets refilaven i de tant en tant volaven d'un arbre a l'altre.

En els intervals de calma hom percebia la fressa de les fulles de l'any passat, que el desgel de la terra i la creixença de les herbes feien moure.

"És admirable! Se sent i es veu com creix l'herba!", es digué Levin en remarcar com es movia per entremig de l'herba renadiva una fulla de trèmol humida. [...] Un voltor, batent les ales sense pressa, volava a gran alçària damunt d'un bosc llunyà; un altre volava en la mateixa direcció i desapareixia.

El xerroteig dels ocells entre els arbres era cada vegada més intens. No gaire lluny ahucà un duc, i el Manyac, en sentir-lo, avançà cautelosament uns quants passos i es posà a escoltar decantant la testa. De la banda del rierol se sentí una puput, que llançà dues vegades el seu crit habitual, i després s'engargussà i va enrevessar-se.

- Ho sents? És una puput, oi? - féu Stepan Arkàdievitx sortint de darrera un matoll.
- Sí, la sento - contestà Levin profanant amb descontentament la calma del bosc amb la seva veu, que resultava desagradable a ell mateix -. Ara vindran de seguida. [...]

(extracte del capítol de la cacera)

L'herba, que les dalles tallaven amb un zumzeig sucós i exhalava una fortor àcida, s'anava amuntegant en rengles alts. Els segadors treballaven abridament, colze a colze. No es percebia sinó el retruc de les botigues de llauna, el ressò de les dalles que topaven, el xiulet de la pedra en esmolar-hi l'eina i els crits alegres dels segadors, que rivalitzaven a veure qui treballava més.

[...] Levin muntà a cavall i, acomiadant-se amb recança dels mugics, se'n tornà també a casa. En arribar al turó mirà enrere. La boira no li deixava veure la gent. Només se sentien les veus grolleres i joioses, les riallades i el dring de les dalles en topar les unes amb les altres.

(extracte del capítol de la sega)
Anna Karènina, de Lev Tolstoi. Traducció d'Andreu Nin. Biblioteca Bàsica d'El Periódico. Barcelona, 2005

diumenge, 9 d’agost de 2009

Ocell compassiu

Veient com em costava fer-li un bon enregistrament, l'ocell es va compadir de mi. S'acostà a una branca més propera i, quan vaig tornar a tenir l'equip a punt, va reiniciar el seu cant. Ho feia amb paciència, com si volgués assegurar-se que quedés ben gravat, remarcant cada frase amb una bona pausa. Tothom va quedar admirat del "meu" enregistrament.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Notes esparses (10)

  • Hi ha una hora, al caure el sol, en la que els gossos reclamen el seu àpat. Tenen gana i borden.
  • L'home que instal·la la nova antena col·lectiva és de Figueres i quan el truquen al mòbil li sona una sardana.
  • L'apassionaven els sons estranys, difícils de captar i d'entendre, els sons molt petits i els llunyans. Va acabar sent un magnífic espia.
  • En aquella ciutat no hi havia terrats, tot eren teulades. Això el va entristir.
  • Potser no ho estem fent del tot bé, esperant uns resultats tan concrets del micròfon.
  • Sempre està gravant alguna cosa, però després mai escolta res. Diu que només quan enregistra té aquella actitud especial i única per poder escoltar de veritat. I del so gravat no en vol saber res.

divendres, 7 d’agost de 2009

Textos: Joan Sales

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

[...] Les noies cada dissabte freguen les aceres. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat: les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s'exhala un perfum de fruita, de vi i d'alls; sí, d'alls, però a mi l'olor d'alls tendres m'agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d'alls i hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l'horta van els "llauraors" en els seus cavallets i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S'hi parla un català diví, amb unes consonants més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t'hi trobaries com a casa teva.


[...] els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los [els canons], fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m'estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l'aigua que es vessa contínuament a la font.
Cartes de la guerra, de Joan Sales. Club de butxaca, 37. Club Editor. Barcelona, 1986.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Notes esparses (9)

  • En els concerts no sempre es donen les facilitats per fugir-ne discretament.
  • Van tornar a engegar els equips de so, però a l'inrevés, i els altaveus començaren a xuclar tot el so que s'hi havia fet, deixant la plaça impecablement neta i silenciosa. Després va ploure una mica.
  • Les monedes haurien de tenir dos valors, un per cada cara. Així no caldrien tants models diferents.
  • Les formes més belles les fan els núvols. Però tenen una pega, són gratuïtes.
  • Algunes expressions del llenguatge de signes s'assemblen a algunes posicions dels acords de guitarra.
  • En engegar la tele, es va esvair alguna cosa que ens havia costat molt.
Anteriors notes esparses: (8), (7), (6), (5), (4), (3), (2), (1).

dissabte, 25 de juliol de 2009

Paella - helicòpter

paella
Una paella, de boca terrosa sobre el marbre, tremola al deixar-la després d'esbandir-la. Ho gravem i en fem un helicòpter (donant-li la volta, afegint una mica de distorsió i reverberació).

Tremolor de paella (0:10)

Paella - helicòpter (0:09)

La mida dels sons

Hi ha un moment - en l'escala dels sons - on el so, gravat i reproduït, deixa de ser creïble. Un moment on la realitat sonora sobrepassa qualsevol reproducció d'ella mateixa. I els sons, per molt ben gravats, processats, mesclats i reproduïts que estiguin, fan figa. Només en poden ser un referent, només un apunt.

Em sembla que la zona central, aquesta zona on els sons conviuen bé amb el que representen, és la mida humana: la veu, el cant, una cadira, una porta, el gos, alguns oficis, la bicicleta, etc.

Els sons més petits que la mida humana també funcionen, i molt bé. Però el so d'un avió, una nau de l'espai, l'autobús, un tro o la multitud d'un camp de futbol, no hi ha qui el faci funcionar. Les pel·lícules de cinema ho fan patent cada dia.

Pots maquillar el so. Pots usar 40 micròfons, gravar 58 pistes i mesclar en 7.1 canals, però et resultarà molt difícil fer creïble una gran orquestra. Evidentment, no es pot oblidar que intervenen molts factors en el procés de l'escolta.

El micròfon serveix molt bé per amplificar un so petit, com si fos una lupa o un microscopi. Amb els sons de mida humana, s'en surt passablement bé. Però amb els sons grans, enormes, immensos, els micròfons fracassen. No hi ha volta de full. Fracassa el micròfon i l'altaveu que en fa l'operació inversa (de l'electricitat al so).

Això és el que em sembla.

Escolta la teva orella

ecoute-ton-oreille
A força d'escoltar la música massa fort s'acaba per sentir la meitat.
Écoute ton oreille. Escolta la teva orella.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Textos: Bartomeu Fiol

Mancament

Sentimental i empès,
al meu call manca
la música klezmer

d'un grup com Kroke:
violí, viola, percussió,
contrabaix i acordió.
Càbales del call, de Bartomeu Fiol. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 2005. Música klezmer. Grup Kroke.

dissabte, 18 de juliol de 2009

Notes esparses (8)

  • Si la grua de l'edifici del davant grinyolés, arrencaríem a córrer.
  • Com pot ser que un objecte tan petit faci tan soroll al caure al terra!
  • Entre el so i el soroll, un nou terme entremig, el sorí. Sons, sorins i sorolls.
  • Després d'una estona d'estar junts, m'adono que només recordo la seva veu i, en canvi, res del que hem parlat.
  • Li hagués agradat molt tocar l'harmònica. Però mai va ser capaç de comprar-ne cap. De petit n'havia vist una de rovellada, al terra, plena d'insectes.
  • Un cop de porta al mig del bosc. "Només és un so que s'ha perdut".
Anteriors notes esparses: (7), (6), (5), (4), (3), (2), (1).

[espars -a: adj. Que no forma part d’un conjunt, que no fa joc amb altres.]

dimecres, 15 de juliol de 2009

Notes esparses (7)

  • Sembla que hi ha més diversitat en el soroll que no pas en el so.
  • El silenci ens allunya de les coses. El soroll les apropa.
  • Un tro m'emmascara l'avió que passa a l'altre extrem del cel. Els de l'avió no deuen sentir el meu tro, tan imponent com sona!
  • Dalt de tot dels edificis, abans, només hi havia els parallamps.
  • Un sol acord de guitarra va posar en sintonia tot el vagó de tren. Els acords següents van dividir les opinions, fins que el van fer callar, amablement.
  • Em pregunto si quan plou el so va de dalt a baix, escolant-se per les clavegueres, amb la sola intenció d'augmentar el potencial sonor del mar.
  • Cada veu és un món immens, incomplet.
Anteriors notes esparses: (6), (5), (4), (3), (2), (1).

[espars -a: adj. Que no forma part d’un conjunt, que no fa joc amb altres.]

diumenge, 12 de juliol de 2009

Parlar i actuar

Acabo de veure Revolutionary Road (DVD de lloguer, en versió original). Quines veus! Quina enveja! Quan pots escoltar (i veure, és clar) actors que parlen tan bé, quin goig!

Per què "actuar de manera natural" ha de significar "no vocalitzar"? Per què està tan valorat no pronunciar bé, deixar les paraules a mig dir, les frases sense final, parlar "cap en dins" i no projectar? Per què, quan entenem un actor, ens sembla excepcional?

dissabte, 11 de juliol de 2009

Ono Lennon 1969

ono lennon 1969
ONO LENNON Ten premiers Underground Eyeopeners Forbidden Festival Loaded Screen Participation, 25/-, New Cinema Club, 122, Wardour St., W.1. 734 5888. Free 36-page programme.
Un petit anunci retallat d'un diari londinenc, estiu 1969. Res més.

Notes esparses (6)

  • Els coloms, quan arrenquen el vol, fan com si engeguessin una motocicleta, delicadament.
  • La tos ostenta un repertori molt ampli: el timbal, el martell, el ritme sincopat, el ganivet, l'avís, l'ensurt, la serra...
  • En una gravació, els defectes, la brutícia, les imperfeccions, els sorolls i les pauses estranyes formen un món sonor digne d'atenció. A l'altre extrem, l'asèpsia i el laboratori.
  • Els sons i sorolls menuts, inesperats, són sovint inaudibles però potents commutadors. Tenir-los en compte.
  • Hi ha pel·lícules (i novel·les i converses i...) que aconsegueixen entrar dins, no saps com ni quan. I s'hi queden.
Anteriors notes esparses: (5), (4), (3), (2), (1).

[espars -a: adj. Que no forma part d’un conjunt, que no fa joc amb altres.]

dijous, 9 de juliol de 2009

Intentant aprendre

Diuen que s'aprèn més de l'error i el fracàs que de l'encert i l'èxit. Encara que de vegades sembla que al intentar reduir massa els primers, disminueixen les possibilitats dels segons.

Hi ha una zona, a prop de la inactivitat, on no et pots equivocar gaire. Però, segons a que et dediquis, no et pot dur massa lluny!

Es pot aprendre del que passa entremig, entre el fracàs i el succés. Perquè hi passen moltes coses, gairebé tot i contínuament, cada dia, cada hora. Hi ha moments (sovint minúsculs) on es fa difícil saber si puges o baixes, si sumes o restes. Potser és quan tot és més veritat, quan les idees d'error i encert es confonen i s'entrellacen, mostrant la seva relativitat.

Intentar aprendre del que li passa a l'altre. Els demés (encara que nosaltres també som els demés, segons la distància) són una gran font de reflexió. Quedar-se en la xafarderia, com una distracció per l'hora de dinar, és menysprear la possibilitat real, fecunda i profitosa, de l'observació.

La simulació de situacions. L'ús de la imaginació. La relectura del passat.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Barcelona - Portbou, a pas de tropa

prontuario_caminos
Clicar per veure-la amb més definició
Aquesta és la taula número 61 del quadern:
"Prontuario de la mayor parte de los caminos y veredas del Principado de Cataluña. Con los pueblos y posadas situados en sus carreras, y las horas que a paso de tropa distan unos de otros."
L'autor és Don Pedro Serra y Bosch, Teniente Coronel de Infanteria de los Reales Egércitos. Imprés a Barcelona per Juan Dorca. Data aproximada d'impressió: 1814.

La taula porta la capçalera:
Camino, parte carretero, y parte de herradura, que comprehende toda la costa de la Marina, desde Barcelona á Parbou de Francia. Este camino solo es carretero de Barcelona á Llorét.
prontuario_caminos_detall
Detall de la taula

De Barcelona a Portbou: 43 hores i mitja (a pas de tropa). Les ciutats i pobles compresos en aquest itinerari són:
Barcelona, San Adrian, Badalona, Masnou, Premiá, Vilasá, Mataró, Caldétas, Areñs de Mar, Canét, San Pol, Calella, Pineda, Malgrat, Blanes, Llorét, Tóssa, San Felio de Guixols, San Juan de Palamós, Palamós, Pals, Torruella, Bellcaire, Albons, San Pedro Pescador, Castelló, Rosas, Cadaqués, Puerto de la Selva, Llansá, Culera i Parbou.
Res, que l'estiu ja és aquí i hem de començar a veure per on anirem (si cal, a pas de tropa)...

He trobat un escrit sobre les comunicacions terrestres a Catalunya en el segle XIX, on sembla que hi ha un enllaç a una imatge del mateix prontuario, però no porta enlloc...

dimarts, 30 de juny de 2009

Textos: Jordi Coca (3)

A l'oasi que hi ha prop de Chott el Jerid
Després d'haver sopat costelles de be
I una amanida estranya
Hem anat fins a les cases de fang.
Sota els estels i les palmes curulles de dàtils,
En un silenci impecable,
He notat a la boca el gust d'aquell vi.
Terres grogues, de Jordi Coca. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 1998.

He recordat el nom de Chott el Jerid d'un llibre de Bill Viola, Reasons for knocking at an Empty House. Un desert on tot crema i tremola. No hi ha perfils nets, tot bull. Sembla la fi del món. Després de sopar, Coca parla d'un silenci impecable. Dues paraules que, juntes, resulten contundents. De vegades tot lliga...

Anteriors textos de Jordi Coca en aquest quadern: (1), (2).

He d'afegir dos poemes curts del mateix llibre. No es pot aguantar! Són energia pura. Fulgurants i molt precisos:
A l'eixida de casa
Hi ha una olivera
que te raó.

* * *
I aquí em tens
Mirant tanta claror.

* * *

diumenge, 28 de juny de 2009

Textos: Jaume Pla

Plou. Sóc al taller, amb l'estufa que ha tret el fred. Un bon moment, un matí viscut, a desgrat dels diversos mals. Aquest sorollet de la pluja potser és de les millors músiques que es poden sentir. [154]

[...] Però aquests dies he pensat que això de tocar el piano - i el violí i el violoncel - és una cosa inhumana. Pensar que algú tocarà de memòria milers de notes sense equivocar-se ni una vegada és una barbaritat. Sembla estrany que el noi tingui prou autoconfiança per pensar que s'en sortirà. Jo ho trobo una mica bèstia això. [...] [201]
De l'art i de l'artista, de Jaume Pla. Edicions 62. Barcelona, 1996.

dissabte, 27 de juny de 2009

Textos: Carles Sindreu

Quan dins les tuberies de cautxú del cervell passen les idees sonores, els cabells esdevenen filaments metàl·lics i en clenxinar-nos fem música. (Radiacions i poemes)

Ell deia que quan s'adormia sempre hi havia un rossinyol més atrevit que els altres que li punxava amb el bec el cuc de l'orella. I li calia escoltar, si us plau per força... I llavors per aprofitar el temps abastava pinyes o feia gavella entre la resplendor del teixit de cants [...] (La Klàxon i el camí)
Quina escriptura tan fresca, la de Carles Sindreu! Hi arribo a través de l'imprescindible Flux, de Jaume Subirana. S'agraeix.

dimecres, 24 de juny de 2009

Mescles. Films i Jocs

Hi ha dos textos sobre les mescles de so que fa massa dies que em ronden. Un tracta del so de les pel·lícules i l'altre és sobre el so dels jocs d'ordinador. Trobats a la mateixa nit, per camins diferents, però molt relacionats entre si i, al meu entendre, molt interessants:
  • Great sound design in recent movies? És l'aportació de Randy Thom en un forum-grup on explica quins criteris té per poder jutjar el disseny sonor d'un film. Tenint en compte els treballs finíssims que el senyor Thom ha portat a terme, és un text d'obligada lectura i reflexió.
  • The Future Of Game Audio - Is Interactive Mixing The Key? Un article llarg de Rob Bridgett on compara les tècniques i els elements de les mescles per cinema i les dels jocs per ordinador (i altres plataformes). En un joc, el que passa és sempre nou i cal una mescla interactiva dels tots els sons (efectes, ambients, diàlegs, músiques, etc). Les possibilitats creixen amb la potència dels nous ordinadors: tot un món emergent.
Estem alerta, el so del jocs no hauria de ser ignorat ni menyspreat. Segur que en podem aprendre. De vegades m'agradaria poder aplicar, durant les mescles, un cert grau d'atzar en alguns paràmetres (encara que la majoria d'eines que utilitzem no es deixen gaire).

En una reunió per preparar la post-producció de El habitante incierto (2004), el seu director, Guillem Morales, ens va comentar que la referència sonora per la seva pel·lícula era Silent Hill I i II: un joc per a Playstation 2!

Ah, no deixin de fer un passeig per la web de Rob Bridgett i els seus articles.

dijous, 18 de juny de 2009

Textos: Enric Sòria (2)

Quina incomprensible quantitat de poetes que es confessen sords a la música. Quan la música és la confirmació més irrefutable d'allò que els poetes han pregonat tota la vida: que el món de la bellesa és factible. (20-V-1992)

Si la bellesa de la música provoca una molt especial melancolia és perquè aquest és un art que es compassa en el temps. (10-IV-1996)

[...] Encara hi ha dos cossos en l'arena que contemplen la mar, que s'enrinxola com desemperesint-se. Encara se senten retalls d'una conversa vora d'un bar obert. Un cotxe va girant lentíssim la rotonda, com en un minuet, mentre cau la vesprada i un escamot de gossos recerca la menjuga entre el no-res. Són ecos elusius que el silenci perfila i els fa ser melodia que es compassa amb el baix continu i poderós del mar. [...] (16-X-1990)
La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, d'Enric Sòria. Edicions Proa. Barcelona, 2005.

dilluns, 15 de juny de 2009

Sons de Patum

La gent de la Maixerina, una cooperativa berguedana que ha desenvolupat escoltar.cat, ara ataca amb la recollida dels sons de la Patum de Berga. Un projecte sonor excepcional!
El Paisatge sonor de la Patum és un recull dels ambients sonors de la festa, des del dia de l’Ascensió fins al dilluns a la matinada. Els sons que volem enregistrar no es limiten a la plaça o els carrers en què es desenvolupa directament la festa sinó que es pretén explicar la Patum amb tots els seus elements d’entorn: històrics, espacials i de vivència individual i col.lectiva.
No deixeu de llegir les propostes per sons a gravar. Com, per exemple, les d'Anna E:
  • El so de la vidalba quan els vestidors de plens en fan les tires que després fan servir per vestir les caretes.
  • El so que fan els tres fuets, lligats entre ells amb un filferro, al passar-los per dins de les banyes de les caretes de ple, és molt característic.
  • El so de la combustió dels fuets de les masses al passacarrers, quan s’encen fan un sorollet...
  • El so que se sent dins d’un cap de nano des des de que et posen el cap a sota l’Ajuntament fins que comença el salt.
Em pregunto si encara es poden aplegar les antigues gravacions de so que deuen existir, aquí i allà. Com les velles fotografies en color sèpia, potser aquells sons tindrien ara propietats evocadores d'envergadura.

diumenge, 7 de juny de 2009

Reduint la reverberació

plugin deconvolucio audio
Sembla que ens estem acostant a una de les eines que semblaven utòpiques, impossibles i que han sigut somiades per tanta gent de so.

NML RevCon-RR és un plugin (en aquest cas, per a ProTools) que redueix la reverberació d'un enregistrament efectuat en un lloc reverberant, amb un afinament especial per a la veu, segons es pot escoltar en els exemples que proposen.

Serà qüestió de provar-ho en el món real, amb els rodatges reals. Hi ha una demo del plugin per a 14 dies.

PD de l'endemà.- Aquest post es deia "Deconvolució d'àudio (2)". Però l'he canviat perquè no estic segur que el plugin es basi en les teories de la deconvolució. Anterior post sobre la deconvolució d'àudio.

dilluns, 1 de juny de 2009

Venedors ambulants (platja)

platja de la Barceloneta, buida
Aquesta imatge (del Google Maps) no sembla d'avui. És la platja de la Barceloneta (a tocar de la parada del metro de la Vila Olímpica) i es veu buida...

Amb una mica de bon temps i una estona lliure, les platges s'omplen fàcilment. En algun moment o altre, tots hi anem a parar. No falla.

Jeure, banyar-se, prendre el sol, riure amb els amics, xerrar amb les amigues, escapar-se, mirar, llegir i, fins i tot, gravar el so. Venedors amb tots els sons i tonades: begudes, ulleres de sol, tatuatges, massatges...

He fet un recull condensat d'aquests reclams:

Venedors ambulants - platja de la Barceloneta (1:03)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

diumenge, 31 de maig de 2009

Textos: Miquel Bauçà (7)

L'Oïda

¿Per què tinc una oïda tan deficient per entendre el que voldria i tan fina per copsar allò que no em convé gens?
El Canvi, de Miquel Bauçà (Ed. Empúries. Barcelona, 1998).

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

Escoltar a les fosques

ombres a la paret
En el post anterior (sobre la primera jornada de mínim) em pregunto si sempre hem de mirar el que l'executant fa i, aleshores, reconèixer com aconsegueix els sons. O és millor tancar els ulls i escoltar. Mirar o no mirar.

A Listening in dark, Richard Pinnell comenta com ha anat trobant-se en la necessitat de tancar els ulls per poder escoltar millor certs concerts de música en viu. La part visual el distreu. Escoltant amb els ulls closos pot experimentar millor la música. Què en penseu?

Mínim(es) reflexions

Pierre Berthet a Mínim
Pierre Berthet a MÍNIM
Tres actuacions unipersonals ben diferents durant la primera jornada de mínim (7è. festival internacional d'improvisació). Tres mons sonors distints que, a part de l'efecte i goig que puguin produir a cadascú, també generen reflexions. Aquestes són reflexions bàsiques que venen d'algú tan desentrenat com jo.

PIERRE BERTHET
(el francès + fils, pots, aigua i aspiradores)

Un espai gran, obert. Gran sensació d'amplitud. El so és molt ambiental, no té un sol focus, emana de tot arreu, arran del sòl o penjat del sostre. No hi ha llocs concrets per al visitant de la instal·lació, que pot seure, restar dempeus o passejar, a prop o allunyat.

Els sons s'allarguen i s'entrellacen, formant textures molt orgàniques. No és difícil (sobretot en la part de l'aigua) pensar en la pluja, en sons de veus i d'animals. Sons rítmics de les gotes, amb intervencions mínimes d'una instal·lació que, tot i semblar precària, acaba sonant com una orquestra (o una tempesta).

Pierre Berthet a Mínim (petit tros de 1:27)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
ALFREDO COSTA (el portuguès i el seus papers)

Un espai centrat, bàsicament, en una taula. Els que mirem i escoltem, asseguts i, obligatòriament, silenciosos. L'amplificació del so produït es fa a través de la nostra atenció.

Les accions són seques, gairebé sense ressò, sovint aspres. Resulten accions sonores molt soles, poc lligades: l'executant pot produir un màxim de dos sons alhora i, per tant, generen poc contrapunt. Són com exercicis d'investigació amb un ventall reduït d'accions sobre el paper. Sembla que falti anar més enllà.

LEE PATTERSON (l'anglès i el so processat)

Els sons produïts, sobre una taula plena d'objectes, són recollits, processats, amplificats i distribuïts per un sistema amb dos altaveus principals.

Els de la primera fila poden veure alguna cosa del que s'hi fa, però moltes accions són sobre els botons de comandament del mòdul de processat electrònic del so. De fet, tot el so surt dels altaveus perquè els sons, a la taula, són mínims, potser microscòpics.

Després de donar una ullada a la seva feina al magnífic recull a bagatellen.com, sembla que es mereix més atenció del que la meva oïda, ja una mica fatigada, li va poder donar.

GENERAL
  • Cal estar pendents de les accions dels executants? És necessari? És convenient?
  • Cal veure com es fan els sons? Cal deixar-ho veure? O mantenir el misteri, una certa màgia?
  • I si escoltéssim sense veure res, com en els concerts de Francisco López?
  • I si hagués una zona acusmàtica, darrer un llençol, per exemple.
  • Els executants (al menys els dos primers) anaven descalços. Volien indicar-nos que el soroll del calçat els molestava, els distreia?
  • La manera com s'ens demana, al públic, d'estar, pot generar (d'una manera poc conscient) un apropament sense tensió que facilitarà una actitud oberta, d'esponja. O al contrari.
  • Cal un petit reset entre les actuacions (com en el tast de vins).
  • Els sons ensenyats sense amplificació (o ben poca), a pel, d'entrada tenen un plus vital, fresc, que, encara que costi de mantenir, no pot tenir mai el so processat i amplificat. Encara que, al cap i al fi, l'objectiu és el mateix: compartir aquells sons, textures, estructures i objectes que s'han trobat.
Gràcies, Ruth, per organitzar-ho.