Pàgines

dilluns, 27 d’agost de 2012

Un soroll estrany i una nit de tramuntana

nit al poble
A les sis d'una nit de tramuntana, a uns quants veïns del poble ens va desvetllar un soroll molt fort, com una tremolor gegant.

Vam veure com un iot es sacsejava amb violència al costat del port dels pescadors. Les seves veles, encara desplegades, feien aquella fressa de llençol enorme bategant amb el vent. El soroll arribava prou lluny, amplificat i multiplicat a través dels carrerons fins a la muntanya. Al cap d'una estona, van aconseguir aplacar aquell batec paorós.

Aquesta és la part final de la gravació sonora que vaig tenir l'ocurrència de fer.

Tramuntana i veles (1:02)

Un cuiner de vacances

cuiner banyant-se

M'he trobat un amic cuiner mentre tots dos nedavem. Després de saludar-nos, l'hi he preguntat quins sons recorda de la seva cuina. M'ha contestat que no podia separar els sons de les olors, ni tampoc dels gustos. La seva cuina era un tot.

Li costava trobar paraules per poder parlar de tots els sons diferents que s'hi fan. M'ha comentat que li falta vocabulari (com tothom) i m'ha promès que ho intentaria. Hem quedat per l'any que ve.

divendres, 24 d’agost de 2012

Mazen Kerbaj

Entre soleil et lune_Mazen Kerbaj
Mazen Kerbaj. Un artista impressionant - músic i il·lustrador - nascut a Beirut.

dijous, 23 d’agost de 2012

Un conte per anar a dormir

Bosc. Detall d'un gravat de Doré
Al blog A Sound Awareness trobo aquest petit conte per anar a dormir (o potser no):
Un conte per anar a dormir

Un dia estava caminant pel bosc i vaig escoltar el rugit d'un monstre. Això em va espantar molt i vaig córrer cap al poble per alertar la comunitat. D'entrada, alguns no em van creure (la meva reputació és la mateixa que la d'un beneit), però llavors va caure la nit i el rugit del monstre va ser audible per a tot el poble, i més fort que abans. Estava clar, per a tothom, que l'estrèpit era el d'un monstre salvatge increïblement gran, un monstre que podia venir i, si ho decidia, menjar-nos a tots nosaltres (tant impressionant era el seu rugit), per tant seria inútil lluitar contra una bèstia tan poderosa.

Vam decidir fer un sacrifici als déus per a calmar-los i arribar a un pacte amb el monstre perquè marxés. Vam posar tota la nostra collita a l'altar, però vet aquí que els déus no s'aplacaven i el rugit del monstre es va fer encara més fort. Després, vam col·locar els nostres béns a l'altar, vam sacrificar un nen i el monstre encara va rugir. Després, vam cremar les nostres cases i possessions, però això tampoc no va satisfer als déus.

Així doncs, no ens quedava més remei que lluitar nosaltres contra el monstre, amb les pintures de guerra. Vam carregar les nostres llances i vam sortir corrent cap al bosc, cantant i cridant crits de batalla. Podíem sentir rugir el monstre a la clariana que hi havia més enllà, dins del bosc. Al mig de la clariana hi havia un enorme arbust i vam suposar que allà hi devia haver el cau del monstre. Amb els nostres cors bategant, vam córrer darrere de l'arbust per fer-li front. La nostra sorpresa va ser que l'origen del rugit no era un monstre, sinó uns grans altaveus i un magnetòfon. Més tard ens vam assabentar que tot plegat havia estat col·locat allà per uns científics de la universitat de Bristol que estaven estudiant el nostre comportament.
La traducció és pròpia i una mica lliure, amb l'ajuda de la meva filla. La imatge forma part d'un gravat de Gustave Doré, trobat a sealmaiden.tumblr.com.

divendres, 17 d’agost de 2012

Parlar amb els ocells

ombra de fulles
[…] així és que en tornar va trobar l'ordre aparentment immutable de la seva família girat de cap per avall, amb la seva mare que sortia a treballar mentre el seu pare es quedava allà assegut darrera el vel que l'atac li havia tirat sobre el cervell… en una cadira de fusta, en una habitació a les fosques, fent sorolls d'ocells. Trenta espècies diferents d'ocells el visitaven i s'asseien a l'ampit de la finestra tancada, i enraonaven d'això i d'allò. Se'l veia prou feliç.
Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Traducció de Joan Sellent. Edicions Proa. Col·lecció A tot vent, 262 (Barcelona, 1987).

Aquest és el post número 1111. L'onze és un bon número per a un servidor, que va nèixer un dia 11 a un pis d'una casa amb el número 11. A part d'això, que no té cap importància, després de l'onze ve el dotze: la dotzena, els ous, els mesos...

El so dels videojocs

Prototype-joc
Rob Bridgett, director d'àudio de videojocs, és un professional que escriu sobre el que fa i com creu que es pot avançar i millorar el so dels jocs.

Encara que el que jo sé dels videojocs s'apropa a zero, tant com a usuari, tècnic o programador, si sé que la preparació del so complet (diàlegs, efectes, ambients i músiques) d'un videojoc és una feina complexa, plena de reptes tècnics degut, entre altres raons, a la necessitat d'adaptació a les diferents plataformes amb les que els jocs arriben al públic.

Cada cop els jocs sonen millor, més fort i amb músiques gravades amb orquestres de veritat. I les maquinetes han progresat molt, tècnicament: més capacitat de procés (DSP), més velocitat (CPU), més memòria, més veus, més sortides d'àudio, etc.

El llibre From the Shadows of Film Sound és un recull ampliat i endreçat d'una colla d'articles d'en Rob Bridgett i és francament interessant. Reflexiona, amb fonament i de primera mà, sobre l'aplicació adaptada dels processos que s'utilitzen a la industria del cinema, sobretot en l'etapa de la post-producció.
[...] intend to bring the two art forms (film and game sound) closer together and learn from one another, not just to produce more synergy between products but more cinematic style games, and also to improve the overall quality and production process of making games.
Els programes i eines que s'utilitzen per mesclar el so dels videojocs són encara prou diferents de les que usem per mesclar pel·lícules. Hi veig possibilitats especials i noves d'aplicació al cinema. Alló que en el cinema és "tancat", perquè un cop la mescla final es gravi en algun lloc, ja no es modificarà més, en el videojoc és "obert" (en certa manera). La mescla es fa i es prova "en viu" amb les mateixes maquinetes que farà servir l'usuari final, passant (jugant) per totes les possibles variacions, o al menys, les més significatives, del joc.
Much of what makes the more established creative industries envy game sound production is that we have an agility and, comparatively speaking, an undefined set of production practices. Some within the games industry see this lack of rules as a negative, and are making moves to structure, delineate, and contain our production practices in a variety of ways such as centralizing audio production across multiple developers and dictating project production structures and methodology, often under the guises of “best practices”. [...] The rigorously structured environment of film sound production, comparatively speaking, has a certain perspective on game sound’s ability to break and play with established rules that is often charged with envy.
Crec que tots els que estem fem so per cinema hauríem de donar-li una ullada al que escriu Bridgett i parlar-ne. Ens convé.

La versió epub del llibre és molt asequible, però uns quants articles que conté són encara accesibles en línia. La imatge del joc "Prototype", tret de la web de Bridgett.

dijous, 16 d’agost de 2012

Preparant les festes de Gràcia

Preparant les festes de Gràcia (a Rius)
Ara, a Gràcia (Barcelona), tot són carrers guarnits, música, sopars, gresca, concerts i soroll, sempre. Però, abans i durant moltes setmanes, els veïns han estat pensant, fent guardiola, preparant i construïnt el que definirà i singularitzarà el seu carrer, el seu espai. Benvinguts!

Preparant les Festes de Gràcia (0:46)
La foto i el so gravat són de la plaça Rius i Taulet... No, que fa 3 anys li van canviar el nom i ara li diuen la "Plaça de la Vila de Gràcia". És estrany que canviïn el nom d'on has nascut...

diumenge, 12 d’agost de 2012

Sons per una posta de sol

Posta de sol al Port
Quin so "tocaria" acompanyar aquesta imatge d'una posta vermellosa? No fa falta música, ho tenim clar i ni es planteja.

Són tots els sons, sobtats o no, coneguts o no. Es tracta de la tonada d'aquests sons. Una placidesa que lliga amb l'hora del dia.

Si ara gravem el so, s'hi assemblarà poc. Serà un pèl més aspre o massa sorollós. Caldria reconstruir-lo.

És com estem nosaltres, com sentim sense escoltar, que ho transformem i entenem d'una manera que lliga amb el que veiem.

Transportar aquesta sensació, comunicar-la sense embafar, no és fàcil encara que ho sembla. Potser es tracta de mostrar menys i suggerir més. Què fàcil que resulta dir-ho...

dilluns, 6 d’agost de 2012

Sons de l'exterior

pati interior
Vam continuar caminant enmig d'un silenci cada vegada més profund. Amb cada passa, els sons de l'exterior anaven quedant rotundament enrere: els arbres, els ocells, el llunyà murmuri del rierol; sons que no havia tingut en compte fins que van desaparèixer i van deixar un estrany buit tan inhòspit que em van començar a brunzir les orelles, conjurant els seus propis fantasmes, per omplir-los amb altres sons sibilants, com els que fan els nens quan juguen a fer de serps.
Arribaria a conèixer molt bé l'estrany aïllament de l'interior del castell, la manera amb què els sons, les olors i les imatges de l'exterior semblaven quedar encallats als antics murs de pedra, incapaços d'obrir-se pas cap a dins. En el transcurs dels segles, la porosa pedra havia absorbit les impressions del passat; eren allà, atrapades, com flors guardades i oblidades entre les pàgines d'un llibre antiquat, creant una barrera entre l'interior i l'exterior dels murs que havia esdevingut infranquejable.
Les hores llunyanes, de Kate Morton. Traducció de Mercè Guitart. Santillana Ediciones Generales, S.L. (Madrid, 2012). Extret de les pàgines 71 i 72. La imatge és del pati interior d'una casa del Port de la Selva.

Una metralladora fora de lloc

detall portada libre 'Les veus del Pamano'
La placeta de la Font del barri del Poble-sec, tot i ser al mig de Barcelona, era un indret desert, quasi tant com Torena. Quatre carrers estrets hi anaven a raure i convertien el centre de la cruïlla en aquella plaça amb rastres de coloms i un parell de plàtans anèmics. El silenci era interromput pels parrups dels coloms matiners que eren els únics senyors de l'indret. En un cantó del quadrat de la plaça, l'estructura fosca, de fusta podrida, d'un quiosc. Al bell mig, la font que la batejava. L'Oriol s'inclinà sota l'aixeta i l'obrí. El raig d'aigua va mullar-li la galta. Tenia un gust ofensivament vomitiu, ara que s'havia acostumat a l'aigua amb gust de muntanya. Se sentí, de sobte, l'espetec d'una metralladora i l'Oriol es va esgarrifar, s'arraulí rere la font, tremolant i, després d'uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l'altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l'havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no voia barrejar-me amb res que… Els coloms, que havien emprés el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres. Protegit per la font de ferro colat, va veure davant seu, a l'altre cantó de la plaça, el propietari de la taverna Manel, que acabava d'aixecar la persiana metàl·lica de l'establiment, entrava a dins i encenia un llum pobre i cansat. L'Oriol va mirar a banda i banda. Cap escamot de soldats ni de guàrdies civils havien pres la plaça a l'assalt.
Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Edicions Proa. Barcelona. Novena edició: març de 2008. Extracte de la pàgina 349. La imatge és un detall de la coberta del mateix llibre.

Postguerra. El falangista i, alhora, col·laborador del maquis, Oriol Fontelles, baixa a ciutat cercant la seva dona. Un so inesperat que no sap identificar l'espanta.