Pàgines

dissabte, 31 de gener del 2009

El soroll de la cascada

pintura xinesa cascada
Un dia, l'emperador xinès va demanar al primer pintor de la seva cort d'esborrar la cascada que havia pintat al fresc al mur del palau perquè el soroll de l'aigua l'impedia de dormir.
Pintura sobre seda de Ma Yuan, extret del Metropolitan Museum of Art, trobada a través del blog Some landscapes.

cascada d'aigua zen
Per cert, si us relaxa tenir una cascada a prop i sentir l'aigua com cau, sempre podeu comprar-ne una.

diumenge, 25 de gener del 2009

Mescladors i fusters

La feina del mesclador - al meu entendre - no té més rellevància, ni l'hauria de tenir, que la d'un sabater, un fuster o un dentista. M'agrada que sigui així. Són feines que s'han de fer bé i totes requereixen d'algú que conegui les eines que manega. Algú que s'anirà enfrontant a les eventualitats així que li arribin, amb més o menys art, amb més o menys gràcia.

Però el món del cinema necessita vendre il·lussions, i sovint sembla que les pel·lícules, les que fem tots plegats, siguin una cosa extraordinària, molt per sobre de tot el que fa qualsevol altra persona. No s'ho creguin pas, sisplau!

dilluns, 19 de gener del 2009

El so del clarinet al carrer

clarinetista al carrer
Al costat del mercat de l'Abaceria Central (Gràcia, Barcelona), quan hi passo els diumenges al matí, acostumo a sentir el so d'un clarinet sonant tonades senzilles. L'home té un accent foraster. Només les motos poden ofegar (però no del tot) el so dolç del clarinet. La resta segueix igual: com gat i gos.

Clarinetista al carrer (1:14)

diumenge, 18 de gener del 2009

Éssers imaginaris (sonors)

  • La Serpiente Musical tiene cabeza de serpiente y cuatro alas. Hace un ruido como el de la piedra musical. (Fauna China)
  • El Teakettler debe su nombre al ruido que hace, semejante al del agua hirviendo de la caldera del té, echa humo por la boca, camina para atrás y ha sido visto muy pocas veces. (Fauna de los Estados Unidos)
  • Entre los sioux, Haokah usaba los vientos como palillos para que resonara el tambor del Trueno. Sus cuernos demostraban que era también dios de la caza. Lloraba cuando estaba contento; reia cuando triste. Sentía el frío como calor y el calor como frío. (Haokah, el dios del trueno)
El libro de los seres imaginarios, de Jorge Luis Borges. Editorial Bruguera. Barcelona, 1983. El llibre es pot trobar, per baixar-lo, aquí i aquí. Anterior post sobre Borges: Veus i contes (1): Jorge Luis Borges.

dissabte, 17 de gener del 2009

D'alguns documentals, ara i aquí.

nedar_subirana
NEDAR, de Carla Subirana: nominada a millor documental per la Acadèmia de Cinema Català. Gala dels Premis Gaudí: TV3, dilluns 19 de gener de 2009, a les 22:15 hores (aprox).

somni_farnarier
EL SOMNI (versió 52 minuts) de Christophe Farnarier, ha estat programat dins l'espai El documental (Canal 33 - TVC) que s'emetrà el proper dimecres dia 21 de gener de 2009 a les 23.15h. (Re-emissió: 2.45h de la matinada de dimecres 21 a dijous 22 de gener)

CCCD

logo de CCCD
Fa dos anys es va posar en marxa el Circuit català de cinema digital (CCCD), format per un grup d'exhibidors i la productora Benecé (ah, l'inesgotable Xavier Atance!).

Els seus objectius:
  • Democratitzar la cultura i acostar-la al públic comarcal, trencant la capitalitat, i donar proximitat i un nou accés als grans esdeveniments d'entreteniment cultural (concerts, estrenes de cinema, teatre, etc), que sovint només s'organitzen a les grans ciutats.
  • Amortitzar la rica producció catalana de cinema, teatre i espectacles ampliant-la a tot el territori català.
  • Fomentar l'exhibició als cinemes de nous continguts audiovisuals alternatius pensats per a la seva emissió a televisió però que, per les seves qualitats de continguts culturals, són idonis per a una primera projecció a les sales d'exhibició tradicional.
Actualment el circuit el formen 16 sales de Barcelona, Girona, Palamós, Mollerussa, La Seu d'Urgell, Berga, Roses, Valls, Alpicat (Lleida), Tàrrega, Agramunt, Bellpuig, Montblanc i Ripoll, equipades amb projectors Sanyo HD d'1.3 k (que poden rebre senyal via satèl·lit des d'unitats mòbils de diferents esdeveniments) i poden projectar en format DVD.

És fantàstica aquesta possibilitat de poder mostrar i compartir projectes petits, sovint molt personals, fets amb equips reduïts i amb pressupostos escassos, però que ocupen i absorbeixen uns quants anys de la vida dels seus autors i col·laboradors.

A tot aquest material vital i creatiu li costa molt arribar als cinemes i no té recursos suficients per obtenir còpies d'exhibició en 35 mm. Endavant amb els circuits que faciliten mostrar i compartir!

divendres, 16 de gener del 2009

Veu sintètica en català

vozMe
vozMe proporciona veu sintètica (en català, espanyol, anglès, italià, hindi i portuguès) al propi navegador, la web o al blog (Wordpress, Blogger, Joomla, html), amb gadget per a iGoogle i widget per a Facebook.

La veu en català prové del projecte Festcat, del Centre de Tecnologies i Aplicacions del Llenguatge i la Parla (TALP):
És un projecte, obert a tothom, que neix amb la intenció de produir sintetitzadors de veu en català d'alta qualitat i d'accés lliure. La síntesi de veu té moltes aplicacions, com lectura de correu electrònic, sistemes d'informació telefònica, etc. Una aplicació, que motiva aquest projecte, és com eina d'accessibilitat, per facilitar l'accés a la societat de la informació a les persones amb discapacitats visuals i motrius.

Escoltar el paràgraf anterior amb veu sintètica en català
El sintetitzador de veu que utilitza és el sistema Festival, que neix com a sistema de síntesi multi llenguatge al Centre for Speech Technology Research (CSTR) a la Universitat d’Edinburgh.

L'àudio resultant funciona força bé i s'entén perfectament (la veu masculina està millor que la femenina). És ben curiós, fer llegir segons quins textos a una veu sintètica pot produir efectes hilarants!

dimarts, 13 de gener del 2009

Cultures Musicals

mapa de musiques
Francesc Poquet, professor de música a secundària, està muntant una pàgina web amb un mapa de les músiques del món: Cultures Musicals.

Els mapes estan tenint una època espectacular, una nova vida: els hi enllacen sons, músiques, fotos, dibuixos i històries! Ara, si un vol, cada mapa pot assenyalar un tresor. Endavant!

dilluns, 12 de gener del 2009

Acordions

Arseguel - preparació
Un dia d'agost del 1978 vaig ser a Arsèguel per veure i sentir la trobada d'acordionistes que s'hi fa. Una trobada que segueix i creix. Acordions de totes les mides, edats, colors i escales. En Blasco en té la culpa!

Un servidor feia fotos i escoltava, gairebé des del principi del muntatge fins al final. Aquell dia també hi vaig veure, treballant, en Guy Le Querrec, un fotògraf de la MAGNUM amb la seva Leica. De fet, en duia vàries de... (el plural de Leica és Leiques?). Observant els acordionistes intentava comprendre per què als músics de formació clàssica no semblava que els agradés gaire els acordions i el seu so.

diumenge, 11 de gener del 2009

Soroll = Noise = So que fa nosa

Endreçant caixes i carpetes he ensopegat amb un número de la revista GUIX (número 61, novembre 1982) dedicat a "la música a l'escola". En un article d'Ignasi Barjau, que parla de la iniciació al Paisatge Sonor, hi he llegit:
Soroll: El terme anglès “noise” prové del vell francès “noyse” i del provençal tal com es parlava en el s. XI, “noyse”, “nosa”, o “nausa”. Donat el parentesc que hi ha entre el català i el provençal, hi podríem veure una estreta relació entre soroll = so que fa nosa.
Està bé això de noise = so que fa nosa. I moltes altres coses que s'hi diuen, tot i que és un article de fa més de 26 anys! Ara que tothom parla del Paisatge Sonor...

Crec que l'article es mereix una recuperació: La iniciació al “Paisatge Sonor” (pdf). Ignoro si Ignasi Barjau l'ha inclòs en alguna publicació posterior. Per altra banda, si algú trobés que l'accés a aquest article vulnera cap dret, només cal que m'ho faci saber.

dijous, 8 de gener del 2009

Xiular (5). Wittgenstein

Per la seva banda, Ludwig, que era el menor dels fills, després d'estudiar piano sense massa èxit, va aprendre a tocar el clarinet. Tanmateix, una de les seves destreses més celebrades seria la de xiular. Ja a Manchester, on havia anat en 1908 a continuar els seus estudis d'enginyeria i aeronàutica, es va fer famosa la seva habilitat per xiular simfonies completes. I a Cambridge, mentre estudiava filosofia de les matemàtiques amb Bertrand Russell - això era entre 1911 i 1913 - assistia sovint a concerts, i cantava i xiulava cançons de Schubert i Brahms amb David H. Pinsent - a qui dedicaria després el seu Tractacus Logico-Philosophicus- i també amb G. E. Moore.
Música i sentit. El cas Wittgenstein, d'Antoni Defez. Editat per Universitat de València (2008).

Anteriors petits apunts sobre el xiular en aquest quadern:

Xiular (4) - Brossa (3)

Acostumo a llevar-me a les deu. [...] Una mica després surto i camino. A mi m'interessa molt caminar. Caminar és un exercici molt important. Faig una volta pel barri, vaig pensant, xiulo... Xiulo baixet, com una orquestra amb sordina , però m'agrada. I, segons el paisatge, doncs xiulo una cosa de Wagner, o Brahms, o Cole Porter. És caminar amb acompanyament. [...]
Oblidar i caminar. Joan Brossa entrevistat per Jordi Coca a la revista Serra d'Or, desembre 1982. I en el llibre del mateix autor, Joan Brossa: Oblidar i caminar. Ed. de la Magrana. Barcelona, 1992.

Anteriors petits apunts sobre el xiular en aquest quadern:

dissabte, 3 de gener del 2009

Textos: Daniel Mason

[...] Va pensar en la cambra on havia après a afinar, i en les tardes fredes en què el vell es tornava poètic i li parlava del paper que jugaven els afinadors, mentre l'Edgar l'escoltava entretingut. Quan era un jove aprenent, però, les paraules del mestre li havien semblat carrinclones. ¿Per què vols afinar pianos?, li va preguntar el vell. Perquè tinc bones mans i m'agrada la música, li va respondre el noi. El mestre va esclatar a riure, ¿De veritat? ¿Per què més, si no?, va replicar el noi. ¿Que per què més? I l'home va alçar el got i va somriure. ¿No saps que, a l'interior de tots els pianos, s'hi amaga una cançó?, li va preguntar. El noi va fer que no amb el cap. Pot ser que només siguin les rondinades d'un vell. Mira, els moviments dels dits dels pianistes són purament mecànics, una col·lecció ordinària de músculs i tendons que només coneixen un conjunt de normes molt senzilles referents a la velocitat i el ritme. Només hem d'afinar els pianos, va dir, per tal que coses tan mundanes com els músculs, els tendons, les tecles, els filferros i la fusta es puguin convertir en cançó.
L'afinador de pianos, de Daniel Mason. Editorial Empúries. Barcelona, 2003. Traducció d'Albert Torrescana.

dijous, 1 de gener del 2009

Un petit camió (sense escala)

cotxe de joguina aparcat
Un petit camió de bombers (sense escala) aparcat a prop de casa. Això passava, no fa gaire, a primera hora del matí, però al vespre ja no hi era. Estic segur que, al marxar, la sirena va ressonar, emocionant, entre els edificis.

We are togheter

slindile_we are togheter
Aquest passat divendres, al canal 33, van estrenar We are togheter (Estem junts), un documental molt emotiu sobre un cor creat a Agape, un orfenat de Sud-Àfrica. Hi destaca la veu de Slindile (foto) amb dotze anys, i la vida dels seus germans. La majoria dels nens i nenes de l'orfenat han perdut els seus pares per la SIDA, com Sisifo, el germà gran de Slindile.

A cdbaby.com es poden escoltar les cançons. Un documental inoblidable. Visca els documentals!