Pàgines

dissabte, 3 de gener de 2009

Textos: Daniel Mason

[...] Va pensar en la cambra on havia après a afinar, i en les tardes fredes en què el vell es tornava poètic i li parlava del paper que jugaven els afinadors, mentre l'Edgar l'escoltava entretingut. Quan era un jove aprenent, però, les paraules del mestre li havien semblat carrinclones. ¿Per què vols afinar pianos?, li va preguntar el vell. Perquè tinc bones mans i m'agrada la música, li va respondre el noi. El mestre va esclatar a riure, ¿De veritat? ¿Per què més, si no?, va replicar el noi. ¿Que per què més? I l'home va alçar el got i va somriure. ¿No saps que, a l'interior de tots els pianos, s'hi amaga una cançó?, li va preguntar. El noi va fer que no amb el cap. Pot ser que només siguin les rondinades d'un vell. Mira, els moviments dels dits dels pianistes són purament mecànics, una col·lecció ordinària de músculs i tendons que només coneixen un conjunt de normes molt senzilles referents a la velocitat i el ritme. Només hem d'afinar els pianos, va dir, per tal que coses tan mundanes com els músculs, els tendons, les tecles, els filferros i la fusta es puguin convertir en cançó.
L'afinador de pianos, de Daniel Mason. Editorial Empúries. Barcelona, 2003. Traducció d'Albert Torrescana.