Pàgines

diumenge, 27 de juliol de 2008

Textos: Joan Perucho (6)

Impensadament, les figures del quadre han començat a moure's amb una gran cautela. El silenci és complet. Se sent una vibració críptica, insidiosa, que fa més densa la manca de soroll perquè la vibració és inaudible i inexistent si no és en el cervell del qui esguarda.
Així comença l'escrit Sota el cel d'El Escorial, de Museu d'ombres, de Joan Perucho. Edició especial per a El Observador. Barcelona, 1991.

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

Sons del Quadern

Els sons recollits (en aquest blog) a la ciutat de Barcelona van fer néixer un petit mapa sonor, el passat 3 de febrer, 2008.

Encara que aquest projecte ha tingut altres noms: Mapa Sonor de Barcelona i Sons de Barcelona, a partir d'ara és SONS del QUADERN - BARCELONA.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Quatre apunts més del post anterior

Notes referides al post anterior, Subtítols i subtileses, sobre el film THE CONVERSATION (Coppola, 1974):
  1. Al triar una versió diferent de la frase (per la part final), el senyor Murch fa una operació arriscada i una mica tramposa.
  2. Així, a The Conversation, A Study in Surveillance, la frase és descodificada d'una altra manera:
    The film obsessively returns to fragments of the conversation in different contexts and treatments. These iterations function to trace the development of Caul’s interpretation of what he hears. For example, Harry Caul mishears a crucial line of his recording, hearing “He’d kill us if he had to chance,” and correcting it at the end of the film to: “He’d kill us if he had the chance.”
  3. Versió espanyola (DVD, doblatge castellà) - Escena del despatx del client (1:24:34), quan Harry ja ha cobrat i pregunta al client "què li faran?": hi falta el so de la conversa enregistrada.
  4. En el llibre d'Ondaatje, Murch no parla, en cap moment, de dos homes de so molt importants per a Coppola, i companys de mescla: Mark Berger i Richard Beggs. Per què?

Subtítols i subtileses

The Conversation
THE CONVERSATION (Coppola, 1974) conté una subtilesa sonora que es perd en altres versions doblades i en els subtítols d'algun DVD.

El protagonista, Harry Caul, és un expert capaç d'espiar i enregistrar converses en circumstàncies complicades.

Una de les frases, espiada a una parella, costa molt d'entendre. Harry acaba insertant un filtre especial (ah, qui el tingués!) i aconsegueix d'entendre-la: "He'd kill us if he got the chance". Subtítol castellà del DVD (als 38 minuts): "Nos mataría si tuviese la oportunidad". La conclusió d'Harry és que la parella espiada pot ser víctima d'un assassinat manat pel marit enganyat, el seu client.

Aquesta part de la conversa gravada la tornarem a escoltar tres cops més. En el darrer cop, la frase és un mica diferent, però només en la versió original! Aquí, el senyor Murch, encarregat del so, hi col·loca una versió, anteriorment desestimada, on l'èmfasi de la frase està desplaçat: "He'd kill us if he got the chance".

Aleshores Harry s'adona, espantat, que els assassins són, en realitat, la parella. La frase equival ara a: "si nosaltres no el matem abans, serà ell que ho farà". El subtítol castellà segueix sent: "Nos mataría si tuviese la oportunidad".

He extret el so de les dues versions de la frase. La segona (al final del film) té l'èmfasi en una altra paraula, però només en la versió original:

Dues versions de la frase de THE CONVERSATION (original)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
En la versió doblada no hi ha cap canvi (o no el noto):

Dues versions de la frase de LA CONVERSACIÓN (doblatge castellà)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
Com explica [1] el senyor Murch, Harry usa tots els seus filtres tècnics per aclarir el sentit de la frase. El seu propi filtre mental el saboteja, escollint una inflexió que no existeix. Aquest filtre subjectiu és degut a una història anterior, quan per culpa seva (pels seus informes i gravacions) va morir gent.

dijous, 17 de juliol de 2008

Un tàndem pel cinema (una conversa)

rodatge de EL CANT DELS OCELLS
Jordi Ribas i Joan Pons formen un nou tàndem pel so de cinema. Són tècnics de gravació en els rodatges i, també, muntadors de so.

Un cop acabada la mescla de EL CANT DEL OCELLS, la pel•lícula d’Albert Serra, els hi vaig demanar de conversar tots tres, per aquest quadern. Va ser una xerrada oberta i molt col•loquial en el ritme i la manera de parlar:
Ricard Casals.- Aquesta és la segona pel·lícula en la qual he treballat amb vosaltres i em pregunto: Com heu arribat a muntar so de pel·lícules? Com heu arribat al món del cinema? Per voluntat pròpia, per alguna carambola...?

Joan Pons
.- Una mica de tot. Bé, primer de tot perquè vam estudiar cinema. Quan tenia dinou o vint anys vaig deixar el COU i em vaig posar a fer un curs de realització amb vídeo i vaig veure que m'agradava i vaig dir-me "vull fer alguna cosa més" i llavors vaig decidir d'estudiar cine...

Ricard
.- Cinema, en general?

Jordi Ribas
.- Bé, la carrera de cine. Sí, ja vaig entrar una mica pensant en fer so.

Ricard
.- I tu, Joan?

Joan
.- Jo vaig acabar el batxillerat i també estava bastant desubicat. L'únic que m'interessava una mica era el so, però no havia fet mai res. Havia tingut grups de música, de vegades havia gravat alguna cosa però tampoc tenia un especial interès pel cinema. I així, de casualitat, vaig fer les proves d'accés de l'escola de cinema i hi vaig entrar, però tampoc no n'estava gaire convençut. [...]

(Així comença la conversa)
Fotografia: rodatge de EL CANT DELS OCELLS, de Román G. Yñán.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Textos: Patrick Gifreu

El paraigua del pastor

Al Pirineu aquest company de llegenda s'estila de color blau; a les muntanyes basques negre, i als Alps vermell. Símbol venerable del pastor; com la boina, el ganivet i el bastó, l'antic paraigua perdura, ardit, servicial, seguint protegint l'home del sol, de la pluja, del vent, i fins del llamp, quan de sobte en les altures amenaça la tempesta.

"Allà dalt, deixat obert pel sol, serveix de barrera, les bèsties li tenen por", em precisa Vicenç Burc. Ell es capté cara a la pendent, el pes del cos retingut pel bastó, el pom del paraigua extret en el clot de la mà. Les seves crides reiterades ressonen en el xim-xim d'aquest matí fresc de tardor. A cada senyal, el gos s'apressa i va a apostar-se més amunt del ramat, atent. Les ovelles desfilen atapeïdes al llarg de la bardissa i fan pinya en una ona espumosa, abans de lliscar lentament cap al sot.
La seda d'un so, de Patrick Gifreu. Col·lecció Poesia 3i4. Eliseu Climent Editor. València, 2004.

Textos: Brian Eno (3)

Classical music works around a body of “refined” sounds - sounds that are separate from the sound of the world, pure and musical. There is a sharp distinction between “music” and “noise”, just as there is a distinction between a musician and the audience. I like blurring those distinctions - I like to work with all the complex sounds on the way out of the horizon, to pure noise, like the hum of London. If you sit in Hyde Park just far enough away from the traffic so that you don't perceive any of its specific details, you just hear the average of the whole thing. And it's a beautiful sound. For me that's as good as going to a concert hall at night.
Brian Eno. His music and the vertical color of sound, de Eric Tamm. Faber and Faber, 1989

Tan bon punt he acabat de copiar aquest paràgraf del llibre, descobreixo que el seu autor, Eric Tamm, té un lloc web des d'on es pot baixar sencer (pdf) i gratuïtament! A més a més, hi ha un altre llibre, també de franc, sobre Robert Fripp. Tots dos, molt recomanables.

Anteriors textos de Brian Eno en aquests quadern:

dimecres, 9 de juliol de 2008

La naturalesa del so

Et penses que hi són. Però si els busques massa potser no els trobaràs (els sons). Ben ordenats dins els calaixos (els discos durs d'un ordinador), no sé a on. Cada so, un per un, ben triat, retallat, pentinat i ben vestit. Ordenats i anomenats. Sembla que tot sigui mental, res físic. Això lliga amb la naturalesa del so.

La persiana i el so

reflex de llum
Una persiana aixecada deixa passar tota la llum. Però quan no ho està del tot, amb les lleixes separades, la llum és millor: ja no aplana ni ofega l'estança. Tant de bo el so es pogués matisar amb tanta facilitat i precisió.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Veus i poemes (19): Sergi Dies

Sergi Dies és muntador de cinema i un inquiet propietari d'una magnífica veu afruitada. Hem treballat junts en quatre pel·lícules. La darrera, el documental EL SOMNI de Christophe Farnarier.

Després de gravar un parell de poemes (el primer, aquí) amb en Christophe, en Sergi ens va ensenyar alguns poemes inèdits seus i es va oferir a dir-los. Sorpresa. La palpitació de la vida en els replecs de la veu.
ranas, grillos y cuarto menguante
que no veo por las palmeras y la oscuridad.
o por no moverme de la hamaca
anclado en el mescal.
perros que ladran lejos y que tampoco veo
y los que duermen cerca y sueñan y se revuelven
y despiertan y se acercan y gruñen
y se muerden por las caricias que no hago
mientras relleno de nuevo el vaso y me desquicio.
el océano no cesa en su rugir
como yo no ceso en mi miedo.
en lugar de vivir pienso, la vida
y la escribo
para justificar ese momento.
ranas, grillos y cuarto menguante.


Ranas, grillos y cuarto menguante (0:38)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

dissabte, 5 de juliol de 2008

Veus i poemes (18): René Char

Hem acabat la mescla de EL SOMNI, el documental de Christophe Farnarier sobre un pastor d'ovelles i el seu darrer viatge de transhumància. No m'he pogut estar de demanar-li de llegir algun poema a aquest marsellès establert a Banyoles des de fa un grapat d'anys.
Un officier, venu de l’Afrique du Nord, s’étonne que mes “bougres de maquisards”, comme il les appelle, s’expriment dans une langue dont le sens lui échappe, son oreille étant rebelle “au parler des images”. Je lui fais remarquer que l’argot n’est que pittoresque alors que la langue qui est ici en usage est due à l’émerveillement communiqué par les êtres et les choses dans l’intimité desquels nous vivons continuellement.

Feuillets d'Hypnos - 61 (0:26)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
En la traducció catalana de Sala-Sanahuja:
Un oficial arribat del nord d’Àfrica es declara sorprès pel fet que els meus “carall de maquis”, com els anomena ell, s’expressin en una llengua de la qual no comprèn el sentit perquè té l’orella rebel a la “parla de les imatges”. Li faig observar que l’argot només és pintoresc, mentre que la llengua que aquí es fa servir prové de l’encisament que produeixen els éssers i les coses en la intimitat dels quals vivim contínuament.
Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions 62. Barcelona, 1992.

Quin plaer fer aquesta feina que permet fer aquestes coses!

dimarts, 1 de juliol de 2008

Músics a la mescla

Usualment, durant la mescla de la pel·lícula, el compositor no pot defensar el seu treball de la mateixa manera que el muntador de so. Hauria de tenir la possibilitat de re-mesclar la seva música durant la mescla. Però potser no és "re-mesclar" el que voldria, sinó "re-escriure".

Fer música per a cinema és una feina ben especialitzada. Gairebé, tot un ofici diferent, del que sembla que hi ha ben poques places per ocupar.