Pàgines

dijous, 31 de març de 2005

Mescla fresca

Aquella mescla provisional de so feta pel propi realitzador, durant el muntatge o com a prova, pot tenir uns valors i contenir unes troballes de les que no se n'és conscient fins que, un bon dia, es perden al refer professionalment tot el procés.

Salts, desequilibris, brutícia, errors. ¿Qui és capaç de captar-ne la força i la vida i saber-ho desar per reproduir-ho després, al final de tota la cadena de la post-producció d'àudio d'una peli?

Em sembla que saber aprofitar les petites equivocacions i les sorpreses de l'atzar és enriquidor. Però difícil. No t'inclinis massa cap al mateix costat, que prendràs mal.

dilluns, 28 de març de 2005

Blau

arbre i núvol

S'acaben uns dies amb menys trànsit a ciutat. El mesclador fa endreça, poca, i deures. Està bé reduir la ignorància i la que tinc més aprop és la pròpia. I és enorme!

És massa tard per descobrir Trois couleurs: Bleu, de Kieslowski?

dissabte, 19 de març de 2005

Diumenge de Rams

  palma petita

De petit gaudeixes picant al terra amb el palmó fins que gairebé sembla una escombra. Tota la plaça ressona amb els palmons percudint a ritme infantil. Després, aquest palmó s'està al balcó, testimoni del pas de les estacions, fins l'any que ve.

Aquest dies, EB - la meva companya - ha fet palmetes pels amics i les àvies. Artesania casolana apresa a l'escola. I un servidor, el mesclador, rodejat de maquinotes i llibres!

Dimensions apropiades

Al mesclador li agraden les pelis petites. Ajustades, properes, volgudes, treballades, estimades. On hi tenen cabuda i valor els detalls, els petits sons, les ombres, les mirades. Poden ser documentals, ficcions o experiments, tant se val. Quan les coses sembla que estiguin passant davant teu, i tan sols per a tu. Per a un tu que és jo, que és tots. Tutti. Quan no hi ha massa diners, però s'administren bé. Quan hi ha més art que indústria.

Dir més coses amb menys paraules. Fer sentir més amb menys música. Economia. Essència. Les dimensions del que fem i el que veiem. Suggerir. Apuntar. Apropar.

Ja veig que estic barrejant dues posicions: la del mesclador i la de l'espectador (cinema, dvd a casa, ordinador, tant se val). Però potser es tracta de dues posicions amb més punts en comú del que sembla. El mesclador és un dels primers espectadors. El mesclador també s'hi veu fent aquestes pelis. Hi és dins. No es tracta, en part, d'això?

dimecres, 16 de març de 2005

Futur Fotut

Doncs sí. Tant que ha discutit el mesclador amb els directors quan no feien les seves pelis en la llengua que parlaven. Quina equivocació. Quina ignorància. Ni en català. Ni en castellà. En anglès.

El mercat mana molt, es veu. I les ajudes, les subvencions i les obligacions de les coproduccions marquen un camí que parla l'anglès. Ja es veu.

Què se'ls hi pot demanar als productors joves que estan començant, ara i aquí? I als directors joves que es moren de ganes d'estrenar? El lema, ara, és: No importa la teva llengua.

PD: Es tracta de la versió original - tota en anglès - de "Tirante el Blanco", de Vicente Aranda.

Caram, caram.

  • Vet aquí que en Marc Recha escriu cada dimecres al suplement Culturas, de La Vanguardia. Avui ha començat, i en català, agafant l'avió cap a París. Ja tinc una raó més per gastar-me un euro els dimecres.
  • En el mateix suplement, al costat d'un article sobre el film de l'enfonsament de Hitler, en Xavier Antich comenta l'obscenitat de la música d' Stephan Zacharias en aquesta pel·lícula. No em sembla res de nou. És un tema delicat. Tants cops la música estreny massa, guia massa i reforça massa els sentiments mostrats o suggerits. Quina feina tan poc edificant. No deixa espai per a res més.
Tanmateix, fer pel·lícules no deu ser gens fàcil. Vet aquí.

dimarts, 15 de març de 2005

Més tramvies

Picarols pel pianista

Més partitures de tramvies amb il·lustració: Tramway, un galop caratteristico de J. Burgmein (Editorial G. Ricordi & C, Milano). Es recomana tocar amb una cinta amb picarols lligada a la mà. Percussió senzilla i lleugera.

diumenge, 13 de març de 2005

Transport públic

partitura de El último tranvia

Il·lustració de Brunet per la partitura de El último tranvia, una polca-marxa de E. Sabaté. Editorial Musical Emporium. Barcelona.

Al carrer Gran de Gràcia, abans hi passaven dos tramvies: un de pujada i l'altre, de baixada. Les voreres eren més estretes i semblava que hi cabia tothom. És clar que tots érem més jovenets i el tramvia servia per baixar a Barcelona i tornar.

diumenge, 6 de març de 2005

Sant Pere de les Puel·les, a prop. (1ª part)

campanar

CAMPANAR (accés a una mini movie de 256 KB)

Avui, a les dotze del migdia, hem gravat (minidisc i càmera fotogràfica) el campanar de sant Pere de les Puel·les, des de la casa d'uns amics que hi viuen a tocar i que gentilment han accedit a la invasió del seu pis.

Hem de tornar-hi, avui només ha sonat una campana. El refrany castellà ho diu ben clar: A canto de pájaro y gracia de niño, no invites al vecino.

Els de so ja ho sabem, no tot es pot gravar a la primera. No repicaran totes les campanes, o potser passarà un avió, o potser el gos del veí bordarà, o senzillament, el micròfon no tindrà les piles a punt... En aquest cas, tot s'ha de dir, serà un plaer tornar-hi.

(L'església de sant Pere de les Puel·les; plaça de sant Pere és al costat de l'Arc de Triomf i és una de les més antigues de Barcelona)

dissabte, 5 de març de 2005

Figura

figura