Pàgines

dimecres, 31 de desembre de 2008

Quatre ratlles i mitja sobre el soroll

  • Els sorolls que fan els demés molesten més que els que fem nosaltres.
  • El grau d'incidència dels sons depèn de les circumstàncies. Una canonada sobta més en un concert de flauta que enmig d'una batalla.
  • Els sorolls del veí de dalt ens molesten més que els del veí de sota.
  • El control del volum sonor dels televisors actuals ha empitjorat ostensiblement. No hi ha manera d'afinar: o està massa fluix o està massa fort.
  • De dia no ho sent ningú, però de nit ho pot sentir tothom.

dimarts, 30 de desembre de 2008

Anotacions mesurades

  • El primer raig de vi negre - d'una ampolla acabada de destapar - té un so únic, un so ben especial. No dura gaire, canvia de seguida, però val la pena fixar-s'hi.
  • Fa temps que no escolto el so(roll) estripat, feridor, del guix mal dreçat sobre la pissarra de la classe. Ara em molestaria més que quan era un noi.
  • Per molt que protegeixis amb feltre la base de les potes de les cadires, sempre hi haurà algú que un dia farà un moviment estrany que les farà fregar amb el parquet. I el so, inesperat i potent, serà poc agradable.
  • Aquests dies podem sentir el so de festa del tap que surt - voluntàriament o a la força - de les ampolles de cava. Encara no hem sentit de cap marca de cava que hagi patentat aquest so tan característic.
  • Per què les tasses i els plats dels bars fan sempre tan terrabastall ? Ho desconec. Però quan li sumes el so del molinet de cafè...
  • Està ben pensat que les monedes dringuin quan cauen. El que no acabo de veure clar és que hagin de ser, precisament, rodones.
  • Si es fa un so quan obrim el diari, s'hauria de produir l'invers d'aquest so quan el tanquem. Potser ja passa així, però em costa adonar-me'n, potser perquè desconec quin és l'eix sobre el que gira el so.
[so(roll) = sound(noise)]

diumenge, 28 de desembre de 2008

El dia de la llufa

llufa

dissabte, 27 de desembre de 2008

Petita pluja

Un dibuix, un so: petite pluie (a Kalerne/Shejingren). De vegades, no ens cal gaire cosa més.

divendres, 26 de desembre de 2008

Copes musicals

copes_musicals
Aquestes festes (vacances, per alguns) semblen prou bones per a practicar amb les copes musicals. Diuen que cal omplir-les amb diferents quantitats de líquid i intentar fer-les dringar sense esquerdar-les...

Il·lustració extreta del llibre Recreaciones Científicas, de Gaston Tissandier. Madrid, 1892. També existeix una edició facsímil d'Alta Fulla.

Textos: Marià Manent

8 abril

[...] Cap al Pirineu, una llarga línia de núvols dolços, grisos. Arribaven veus del poble, sobretot veus d'infants. Ocells de bardissa refilaven pels sots i adés un merlot s'hi afegia amb el seu xiular flonjo. He sentit la primera granota d'enguany. I lladrucs apagats i el fregadís d'algú que entrava llenya en una masia pròxima. Quan tornava a casa, entre dos foscans, he tornat a sentir el cucut, cap a banda de Borderiol. El món semblava encantat, transfigurat, paradisíac.
El vel de maia, de Marià Manent. Llibres a mà. Edicions Destino. Barcelona, 1985.

Per llegir-ne més: a escriptors.cat, i a Un viatge literari per les comarques de Catalunya:

Textos: Miquel Bauçà (6)

Anar als somnis és com si
em fiqués en un cinema
dels d'antany. Estic segur
que tot hi serà magnífic,
sempre nou, engrescador.
La cinematografia
ha perdut i s'ha encongit
fins a esdevenir una sèrie
de la televisió.
Això fa que els somnis siguin
un miracle. Jo no puc
evitar llur encanteri.
Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà. Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

diumenge, 21 de desembre de 2008

Sons i fonts

D'on són els sons? Són internacionals? De qui són? Els sons són de qui els grava? O de qui els fa o els provoca? Són d'algú? De ningú o de tothom? Quina fal·lera per posseir sons!

Qualsevol so acaba perdent, en certa mesura, la seva identitat. És el cas de les col·leccions de sons per a sonoritzar productes audiovisuals. Un cop gravats, se'ls neteja, se'ls poleix, se'ls filtra. Nets i polits, els "sons" passen a ser “efectes sonors”.

Al cinema, el so del portal de casa pot arribar a ser l’entrada d’una residència d'estudiants de Sevilla o Amsterdam.

El so acostuma a patir unes quantes peripècies, no totes agradables. Molt sovint s'acaba convertint en un tros de matèria pastosa que serveix per tapar forats (silencis) o per empastifar grans parets (un so ambiental).

Algunes vegades, aquest so gravat (i col·leccionat amb una certa avarícia) té una mica més de sort i va a parar a un bon escenari (escena) on es troba amb altres sons (petits, grans, curts o llargs) que l'acompanyen. Si la tria ha sigut feliç i intel·ligent, tot plegat sonarà millor.

La tria encertada fa el so millor.

Paraules

Al diccionari pots trobar:
  • Musica (sense accent).- Embolics, maldecaps, etc, que porta una qüestió, un afer.
  • Soroll.- Moviment tumultuós o sediciós.
  • Silenci.- Fet de no expressar el pensament amb paraules o per escrit.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Tornant suaument amb Perucho

Fa massa dies que aquest quadern sembla adormit, mut. Però quan s'enllaça el final d'una feina intensa amb el començament d'una altra, disminueixen els temps que queden per a un mateix. És així, de moment. Per fer més fàcil la tornada, he de fer-la suaument. Vaig descobrir un nou llibre de Perucho que em serveix per tornar...
Homenatge a Velázquez

He restat assegut sota els arbres. molt quiet, escoltant la remor dels ocells allà dalt. El sol daurava els camps i, entre les comes llunyanes, el vent aixecava algunes vegades un núvol de pols. Hi havia quelcom de màgic en tot allò.

He pensat que ningú no reflectirà mai aquesta realitat, tal com ara jo la veig, perquè sé que aquesta realitat és meva i intransferible. Tothom té una realitat particular que, fins a cert punt, no existeix. La realitat absoluta, en la seva pura nuesa, no podem posseir-la. Però no ens preocupem. Perquè l'art, em sembla, des de Velázquez fins ara, és precisament això: és allò que no és.
Diana i la mar morta, de Joan Perucho. Edicions 62. El Balancí. Barcelona, 2003.

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

diumenge, 7 de desembre de 2008

Poesia i silenci

Sobretot

Endolcida pel seu cadenciós
murmuri blau
la poesia
sobretot
enforteix el so
del silenci.
Del llibre Simeia stixeos (1979), de Maria Laina. VI Festival de Poesia de la Mediterrània. Traducció del Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Actualitat

Aquest quadern aguanta les ventades ferotges de la feina, mentre espera, ben abrigat i a l'aguait, els dies menys atapeïts que han de venir.

Tot plegat per dir que la mescla del darrer film d'en Marc Recha ocupa, actualment, el quadernista mesclador.

  • Quadern: conjunt de cinc plecs de paper, la cinquena part d'una mà.
  • : conjunt de vint-i-cinc plecs de paper, que correspon a la vintena part d'una raima.
  • Raima: conjunt de vint mans de paper, és a dir, cinc-cents fulls de paper.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Jornada sobre Paisatges Sonors

programa jornada Paisatges Sonors
El proper dia 11 de desembre, al CCCB, se celebrarà la jornada Paisatges Sonors de Catalunya, organitzada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya.

Al programa s'expliquen:
El paisatge s'ha relacionat tradicionalment amb el sentit de la vista, però l'oïda, l'olfacte, el gust o el tacte poden arribar a ser tan o més determinants que el mateix sentit de la vista a l'hora de percebre i viure un determinat paisatge. El so d'un lloc configura la seva identitat i és una dimensió essencial del seu paisatge. Com estudiar i sistematitzar aquests sons? Com evolucionen? Quins i com són els paisatges sonors de Catalunya?
Hi participen (entre altres):
  • Sonoscop (Josep Manel Berenguer)
  • The Freesound Project
  • BadiaFonia. Cartografia sonora de Badia del Vallès (Pau Faus)
  • Escoltar.cat (Abel Caldera)
  • Projecte Ciudad Sonora (Iñigo Sanchez)
  • i per la tarda, tranquil·lament i després de dinar, s'escoltaran sons d'aquest quadern (de sons), perquè el titular no podrà ser-hi.
Així estan les coses, movent-se. És qüestió de notar-ho, no sempre és fàcil...

Noteflight

Noteflight permet escriure partitures en línia, des del navegador, compartir-les, imprimir-les i plantar-les en una pàgina web. És un programa jove (octubre 2008) i aviat permetrà importar arxius en el format musicxml (suportat ja per 100 programes de composició musical).

Una primera petita prova, "La lluna, la pruna":És molt interessant veure com van sorgint noves eines. Amb la possibilitat de mostrar-les, amb partitura i so, a través d'internet!

dimecres, 19 de novembre de 2008

Literatura i so

D’una manera no gaire sistemàtica, el mesclador pren nota de les referències sonores amb les que ensopega en els llibres que remena. El vocabulari que utilitzem quotidianament és exigu, per tant pot ser una bona pràctica recollir com s’expliquen els demés del que senten o fan sentir.
  • La pluja cessà i es produí el silenci a banda del xiulet sibilant de la flama del gas.
  • Es produí un silenci entre tots dos, un silenci pesant, animal.
  • L'aixeta de l'aigua freda d'una de les piques tenia un degoteig incurable, lent, i un tub fluorescent del gran llum múltiple del sostre sobre la taula de disseccions pampalluguejava i brunzia.
  • [...] digué la monja, amb veu greu i inclement que semblava una veu de ràdio, o alguna cosa que hagués estat enregistrada.
  • El silenci de la sala semblava que cruixís.
  • Des d'algun lloc per damunt d'ells, de les plantes superiors de l'hospital, arribà un espetec apagat. Era estrany, pensà Quirke, amb vaga inconseqüència, els sons inexplicables que fa el món. Com si el so procedent de dalt hagués estat un senyal, Hackett va aixecar-se [...]
  • Li agradava [...] la manera com el terra polit d'auró sonava net i sòlid sota els seus talons.
  • Sentia no tan sols el so del timbre, sinó el brunzir elèctric del martellet quan vibrava, picant sobre la cúpula de metall.
  • Va aturar el motor i es quedaren asseguts escoltant com es refredava el motor i cruixia i crepitava. De manera gradual, també el vent es va fer sentir dèbil i irregular, xiulant a la graella frontal del cotxe i repicant a les inerts fibres de filat rovellat de punxes que hi havia al costat de la carretera.
El secret de Christine Falls, de Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera (Alzira, 2007).

Les memòries (ficció)

Ell hagués preferit tenir més memòria per poder recordar la lletra sencera de les cançons. Mai podia anar més enllà de la segona o tercera línia, i creia que això l'havia privat d'arribar a ser un cantant. Un cantant de veritat, volia dir.

Una nit va somiar que rebia el do de la memòria del seu amic, aquell que recordava totes les cançons, absolutament totes. Això significava molta teca per recordar. Però l'endemà del somni es va desvetllar entresuat i una mica aterrit per tot el que havia recordat. Massa. ... I no tot eren cançons.

Com que aquesta memòria extra havia estat rebuda en un somni, el seu efecte es dissipà fàcilment i a mig matí ja havia oblidat aquest darrer paquet de records. Abans però, vaig tenir la sort que m'ho expliqués tot, a mitja veu, mentre preníem el tallat de les onze.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Sala d'espera

La sala on ens esperem és a peu de carrer, que es veu a través d'uns grans finestrals de vidre. Al passatge del costat hi entren i surten moltes furgonetes, però no es pot escoltar res, tret d'una lleu remor, poc sincrònica amb el que passa fora. És curiós veure passar, tan silenciosament, una motocicleta. Fa gràcia. Tot plegat és molt Tati. Dins la sala d'espera no hi ha música de fons, és d'agrair. Només dues fonts sonores: l'aire condicionat i la feina de la recepcionista: sons de papers, sobres i el maneig de l'ordinador. De tant en tant, algú entra i algú marxa. Som ben pocs. Quan marxo, m'oblido de tot. Fins ara.

Per què sóc un tècnic de so directe? (W.I.)

logo de whitney ince
Whitney Ince és un tècnic de so directe. La seva feina és gravar tots els sons durant el rodatge, o filmació, de cinema, televisió, publicitat, etc. Whitney té una pàgina web amb un blog en el que explica la seva feina i amb quines eines la fa. Són admirables aquestes ganes que tenen alguns d'explicar, aconsellar, comentar i divulgar el treball que fan. Aplaudiments.
Per què sóc un tècnic de so directe?

Darrerament he estat en projectes ben diferents. El darrer any he fet, sobretot, vídeo corporatiu, reality tv i algunes notícies. Però fa poques setmanes faig fer una pel·lícula independent (indi film), vídeo corporatiu, publicitat a nivell nacional i una mica de consultoria d'àudio. Ha estat bé aquest canvi de ritme, tot i que a les pel·lícules independents no es paga tan bé com en alguns dels meus altres treballs. Hi havia un estudiant de primer curs de cinema que em demanava "Per què ets el (noi) del so directe?". Li vaig contestar amb les meves respostes usuals com: que gaudeixo d'aquest nou desafiament diari, que m'agrada trobar-me amb nova gent, que m'agrada ser el meu propi cap i que m'agrada ser capaç de mesclar, i passar temps a South Florida, Georgia i a molts altres llocs.

Després que contestar-li, el noi em respongué, "Podries haver tingut aquestes mateixes coses si fossis un grip (mecànic, elèctric), un operador de càmera o fessis qualsevol altre treball en el cinema. Jo li vaig respondre: "Sóc el (noi) del so. Ho porto a la meva sang. Tinc un instint i un sisè sentit sobre això, que no tenen la majoria de les persones. I no em puc imaginar fent qualsevol altra cosa amb la meva vida, i fins i tot si fes un munt de diners fent alguna cosa, encara voldria fer quelcom que estigués relacionat amb el so. És aquesta passió la que em porta a treballar durament fins a 14 i 16 hores al dia". M'agradaria sentir els vostres comentaris del perquè sou una persona de (dedicada al) so.
No sóc cap traductor. Aquesta versió catalana del post Why I am a Location Sound Mixer és aproximada. Hi ha algunes expressions, tan senzilles com "the sound guy" i "a sound person", que no sé ben bé com traduir-les. Per tant, hi he hagut d'afegir alguns parèntesi extra i un interrogant al títol. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

També és interessant el post Kit Recommendations, una llista del kit bàsic que recomana per fer so directe. No anomena cap equip gravador, només micròfons i accessoris.

(La imatge mostrada és part del logo de Whitney Ince)

dimecres, 5 de novembre de 2008

Veus latents

Pot passar quan la jaqueta fregui una paret, o quan la sabata llisqui en un revolt. O quan es tanquin les portes de l'ascensor. Aleshores, i no sempre, el so que ens arribaria podria ser com el d'una veu que diu una cosa irrepetible. Reconec que faria angúnia si el so fos com el d'un gemec.

Ens pot semblar sentir veus llunyanes, o crits, mentre ens dutxem, entremig de la remor de l'aigua. O podem creure que sentim alguna cosa intel·ligible en el ressò doblegat de la porta d'un cotxe al aparcament. És la manera de parlar dels grinyols, els frecs, les tremolors, els sotracs, les gratades, els ressons o els xocs. Aquestes veus desateses, normalment no es repeteixen i, així, el fet estrany s'oblida. El so s'esvaeix, es fon, i cau sota el continuum sonor habitual.

diumenge, 2 de novembre de 2008

El llibre que parla


TRESORS DE PAPER és una exposició que es pot visitar a la Fontana d'Or de Girona fins el 16 de novembre (només!). Llibres, jocs i joguines de paper de la col·lecció Quim Corominas.

Uns amics m'han regalat el fantàstic llibre de l'exposició. Entre les meravelles gràfiques, les joguines movibles, les tridimensionals i les ombres, hi ha dos llibres joguina que sonen i parlen: The Speaking Picture Book i The Speaking Toy Book (1880, Theodor Brand, Sonneberg, Alemanya).

Nou pàgines amb il·lustracions i text. Cada història té, a una alçada del text diferent, una fletxa que assenyala a un dels botons d'ivori que sobresurten pel costat dret. Quan s'estira el botó, es posa en funcionament un petit mecanisme de molles, ventoses i llengüetes, que intenta reproduir el so de l'animal protagonista de la història: l'ase, l'ocell, el xai, la vaca...

El llibre que sona
Per només escoltar els sons (extret del vídeo de Youtube):

The Speaking Picture Book (0:32)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
(Fotografia de l'exposició, feta pels amics MB&EG)

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Clariaudiencias

Fa uns anys (cinc) vaig trobat un llibre menut (6 €) sobre el so i la música i com escoltem tot plegat. Escrit per Victor Nubla, són les reflexions sorgides en una trobada d'artistes sonors prop de Lisboa.

Com que els llibres d'aquesta mida es deixen portar fàcilment, de tant en tant el fullejava i m'enduia alguna idea per mastegar-la. Avui he descobert tot el text de Clariaudiencias (i deu fer anys que hi és...) a la web del seu autor. Allà hi és tot i una mica més.
(del COROLARIO A CLARIAUDIENCIAS)

5. Si hacemos el esfuerzo de acercarnos a la percepción emocional de la música, la forma aparentemente espontánea en que escuchamos la música, no podemos dejar de constatar ciertos fenómenos particularmente chocantes. Por ejemplo, cuando escuchamos por primera vez una música, podemos predecir muchas veces qué va a ser lo siguiente que aparecerá. Sin duda, en las músicas populares, ese trayecto está anunciado de una forma nada oculta. Cuando la música incrementa su complicación, su "extrañeza", sólo nos permite comprenderla en presente. Es decir, la música es un medio para averiguar el futuro. "Su " futuro, por supuesto. La música crea mapas del tiempo que podemos "interpretar" y, por lo tanto, abarcar,independientemente del punto en que nos encontremos.

6. Es como si viajásemos por primera vez por una carretera y pudiésemos ver lo que se encuentra muchos kilómetros más allá, aunque lo oculten montañas, desniveles o distancias inabarcables. Sólo en el caso de la música, el campo no es espacial, sino temporal. A la facultad de ver el futuro le llamamos premonición o clarividencia. A la facultad de oír el futuro le podríamos llamar Clariaudiencia.
Clariaudiencias, de Victor Nubla. Vol. 1 de la biblioteca para misántropos.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

La il·lusió al teatre

En una època que rondava pels interiors dels teatres de poble, el mesclador quedava sovint encisat per maquinàries estranyes, normalment fetes de fusta i teles, mig arraconades i plenes de pols. Instruments per fer efectes sonors: les il·lusions sonores del vent, el tro, el mar...

A l'interior del castell de Český Krumlov (una petita ciutat de la república txeca) hi ha un teatre barroc que conserva tota maquinària. A la seva web s'hi pot escoltar el so del vent fet per aquest estri (foto de Lubor Mrázek):
màquina del vent a Krumlov
En una revista de ara fa gairebé 90 anys, D'Ací d'Allà [1], trobo un article curiós sobre aquesta maquinària per fer efectes sonors al teatre.
màquina del vent
Anys endarrera, a Sabadell, en un dels actes d'un melodrama, el primer actor deia un monòleg, perdut entre el rocam d'una muntanya, abrupta. L'autor s'havia treballat la col·laboració de la naturalesa perquè en el moment que el primer actor fes sabedor al públic de la tempestat de passions que agitava el seu esperit, coincidís amb un temporal de trons i llamps que empitjorés la patètica situació del personatge. Per a donar més realitat a la cosa, el traspunte s'havia instal·lat entre bastidor, al cim del corriol per on davallaven a l'escena els personatges, que venien de la part alta de la muntanya. Mentre el galant etzibava un bell paral·lel entre l'estat del seu esperit i l'estat atmosfèric, hagué d'esclatar el tro que estava escrit. [...]
Aquí hi ha l'article sencer (5 pàgines escanejades i passades a text en un sol doc pdf).

[1] Sembla ser que a partir de juliol de 1922, el nom de la revista incorpora una "i", i passa a dir-se D'Ací i d'Allà.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Metro al matí

sortida_metro
Al sortir del metro, al final de la darrera escala, hi ha un bon dia que es barreja amb el brogit del trànsit i la gent atrafegada.

Bon dia a la sortida del metro (0:29)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Música a l'aparcament

altaveu a l'aparcament
A l'aparcament de la plaça del Sol (Gràcia, Barcelona) hi ha altaveus que injecten música a les 4 plantes. Música de pel·lícules, clàssica, de tot. Barrejat amb els cotxes que entren, aparquen o surten. Els altaveus exponencials donen a la música una característica especial, la distorsionen i la fan sonar com en una fira.

Pots rondinar, queixar-te o pensar "quin desastre". Però també pots recordar que aquest lloc havia estat, durant guerra civil, un refugi.

I llegir el llibre de Judit Pujadó, Oblits de rereguarda: Els Refugis Antiaeris a Barcelona (1936-1939). A la pàgina 94 parla del refugi de la plaça del Sol (s'hi pot accedir a través de Google Books).

Francament, després de llegir-ho, ja no importa tant com sona o deixa de sonar.

Música a l'aparcament (0:56)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

divendres, 17 d’octubre de 2008

Timbal o piano?

mà esperant
  • Tamborinar.- Fer soroll com qui toca el tamborí. Va començar a tamborinar la fusta amb la punta dels dits.
  • Drumming fingers.- To beat on anything rhythmically, esp. to tap one's fingers rhythmically on a hard surface.
  • Pianoter.- Tapoter avec les doigts. Il pianote sur la table.
  • Tamborilear.- Hacer son con los dedos imitando el ruido del tambor.
Aquesta mà incansable és el cursor de temps d'espera en la versió antiga d'un programa molt conegut d'edició d'àudio.

Afegit (19 octubre):
  • Tamburellare.- Produrre un suono simile a quello del tamburello, battendo continuamente con colpi leggeri su una superficie: la pioggia tamburella sulla tettoia.
Sembla que la percussió guanya.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Màscara Fonètica - Brossa (2)

MÀSCARA FONÈTICA D'UN ESTRI QUE TÉ
FORMA DE PETITA PALA I QUE SERVEIX
PER A PRENDRE UNA PORCIÓ DEL
CONTINGUT D'UN RECIPIENT
I PORTAR-LA A LA BOCA.
Cullera

Poema de Joan Brossa. Trobat a Poesia i prosa. Estudi i selecció de Glòria Bordons. Editorial 3 i 4. València, 1995.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Estratègies actuals per artistes

David Byrne
El senyor David Byrne, músic i cantant, va exposar en l'article Estratègies de supervivència per artistes emergents i Megastars (desembre 2007), les seves idees sobre els canvis en el negoci musical. Sobre la manera com ha anat canviant la relació entre els artistes (grups, músics i cantants) amb les cases discogràfiques.

Quin és el panorama actual, quan bona part de les transaccions es fan en línia (online)? Quines fórmules han anat sorgint per gravar el material musical, per donar-lo a conèixer, per distribuir-lo i per vendre'l? Com treure'n profit, guanyar-se la vida i preparar la jubilació...?

Amb la base de les 3 consideracions següents:
  • Els costos dels enregistraments han disminuït fins gairebé el zero.
  • Els costos de la fabricació i la distribució s'apropen a zero.
  • Fer gires no és tan sols promoció.
s'aventura a establir 6 models (no exclusius) per la distribució de la música:
  1. Equity deal. L'artista és una marca, propietat d'una empresa que ho dirigeix tot.
  2. Standard distribution deal. La companyia de discos paga la gravació i es queda els drets, per sempre. També s'ocupa de la fabricació, la distribució i la publicitat.
  3. License deal. L'artista té els drets de la gravació que cedeix per un temps a la companyia, que fa la resta.
  4. Profit-sharing deal. Beneficis a parts iguals.
  5. Manufacturing and distribution deal. L'artista ho fa tot, menys la fabricació i la distribució.
  6. Self-distribution model. L'artista ho fa tot: escriu, produeix, toca, grava o paga la gravació, la fabricació i distribueix.
Més endavant, en resposta a algunes crítiques (1) i (2), reconeix, en el seu blog:
  • Que ha exagerat força al dir que els costos dels enregistraments eren gairebé zero.
  • Que hi ha un nou model (el setè) de distribució de la música: 7. Fan Supported Label/Distribution. On es demana als fans que contribueixin, amb les seves aportacions prèvies, a fer un nou disc.
Fotografia feta per Hugh Brown: Byrne amb un sintetitzador Prophet, durant l'enregistrament del àlbum My Life in the Bush of Ghosts (1981).

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Textos: Albert Ràfols-Casamada (3)

Veu

alces la veu
com una branca verda enmig
del camp desert
Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

No em puc estar de destacar, del seu poema Les forces del dia, els versos:
el silenci es confon amb la
rosada
damunt les pedres blanques
Anteriors textos de Ràfols-Casamada en aquest quadern:

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Films de veritat

True Films eBook
Kevin Kelly és especial: editor, escriptor, entès en cultura digital i amb una pàgina web molt completa. Una de les seves passions són els documentals, les pel·lícules que no són de ficció.

Ha recollit les seves notes sobre 200 documentals, els que considera que són imprescindibles, en el llibre True Films que, en la versió actual (ebook, pdf), és de lliure accés.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Textos: Fernando Pessoa (2)

La meva ànima és una orquestra oculta; no sé quins instruments sonen i dissonen, cordes i arpes, timbals i tambors, dins meu. Només em conec com a simfonia.
Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002 (escrit 310).

Aquí, anterior text de Pessoa en aquest quadern.

dimarts, 30 de setembre de 2008

Immediacions (sonores)

I. 18
O simplement sentir les ones en la fosca.

I. 56
Murmuri de la font: tot és proper i estrany.

II. 39
El soroll de la mar, i tot s'escriu.

II. 71
Campanes a la vall. Torna la infància.

II. 86
Enmig del cansament, un lleu so d'aigua.
Immediacions, de Feliu Formosa. Edicions 62 - Empúries. Barcelona, 2000.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Mercat de la Boqueria

mercat de la Boqueria
Aquest mercat de la Boqueria és un festival. És tan popular que, sinó fos que hi ha persones que compren de veritat, semblaria una fantàstica atracció farcida d'olors, gustos, formes, colors, sons, parles i fauna.

Mercat de la Boqueria (2:00)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
Aquest és el so que fa cinquanta (50) del mapa sonor Sons del Quadern - Barcelona. Mica en mica, aquest és el ritme que ara toca.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Quimeta. Un nom i una veu.

- Quimetaaa!
Era com un xiscle o un udol.
- Quimetaaa!
Algú havia dit que era com un xiulet de tren.
- Quimetaaa!
D'altres creien que era com un grinyol d'una porta.
- Quimetaaa!
De fet es tractava de la veu d'una dona que cridava la seva filla.
- Quimetaaa!
Amb tot el neguit.
- Quimetaaa!
Amb tota l'ànsia.
- Quimetaaa!
Amb tot l'amor.
- Quimetaaa!
Quan jo sentia aquella veu m'entrava vergonya. Dir un nom de persona d'una manera tan esvalotada, tan esquinçada, tan gairebé sense veu humana, era com si algú voltés despullat vora meu. Un nom pensava jo, no és per dir-lo amb la veu esbatanada, sinó amb una veu oculta, pastosa com acostumava a fer la mare en allitar-nos i dir-nos bona nit.
Temps d'estrena. Obra Poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall. Barcelona, 1986.

Aquí, anterior text de Viladot en aquest quadern.

divendres, 26 de setembre de 2008

Stereoscopio "MIGNON"

stereoscopico Mignon
Stereoscopio "MIGNON" con 2 lenti d'ingrandimento, perfetta, chiarissima visione di quadr plastici. Prezzo di réclame, completo, comprese 10 fotografie, so e L. 1.25 franco di porto. (Franco all'Estero L. 1.50). Per le ordinazioni rivolgersi alla depositaria THE UNIVERSAL NOVELTIES, Via Sirtori, 1 - Milano. (Non confondere con altre Ditte).

Anteriors estereoscopis en aquest quadern:

dijous, 25 de setembre de 2008

Textos: E. M. Cioran

[...] Deberíamos tener la facultad de vociferar al menos un cuarto de hora al día; deberían crearse incluso centros de vociferación para ese fin. «¿Acaso no alivia suficientemente la palabra?», se nos objetará. «¿Por qué resucitar usos tan anticuados?»

La palabra, convencional por definición, ajena a nuestras exigencias imperiosas, está vacía, extenuada, carece de contacto con nuestras profundidades: no hay ninguna que de ellas emane ni que de ellas descienda. Si, al principio, en el momento en que hizo su aparición, podía servir, no ocurre lo mismo hoy: ni una sola, ni siquiera las que quedaron transfiguradas en juramentos, contiene la menor virtud tónica. Se sobrevive: largo y lamentable desuso. Sin embargo, seguimos sufriendo la influencia nociva del principio de anemia que entraña. En cambio, la vociferación, modo de expresión de la sangre, nos levanta, nos fortifica y a veces nos cura.

Cuando tenemos la ventura de entregamos a ella, nos sentimos al instante cerca de nuestros lejanos antepasados, que debían de bramar sin cesar en sus cavernas, todos, incluidos los que pintarrajeaban las paredes. En los antípodas de aquellos tiempos felices, nos vemos reducidos a vivir en una sociedad tan mal organizada, que el único lugar en el que se puede vociferar impunemente es el asilo de alienados. Así, se nos prohibe el único método que tenemos para liberamos del horror de los otros y del horror de nosotros mismos. ¡Si al menos hubiera libros de consuelo! Existen muy pocos, porque no hay consuelo y no puede haberlo, mientras no nos sacudamos las cadenas de la lucidez y la decencia.

El hombre que se reprime, que se domina en toda ocasión, el hombre «distinguido», en una palabra, es virtualmente un trastornado. Lo mismo sucede con quien «sufre en silencio». Si deseamos conservar un mínimo de equilibrio recuperemos el grito, no perdamos ocasión alguna de entregarnos a él y proclamar su urgencia.[...]
La caída en el tiempo, d'E. M. Cioran. Tusquets Editores. Barcelona, 1993-2003 (el subratllat en negreta és meu).

dimecres, 24 de setembre de 2008

Simfonia en mi (1919)

acudit de Junceda
- Què tal? Com va la música?
- Miri, un d'aquests dies m'estrenaran una simfonia en mi.
- Rosa, tinc el gust de presentar-te un músic de molt mèrit. Ara diu que li estrenaran una simfonia en... en ell.
Acudit d'en Junceda. Revista D’Ací d’Allà, del juliol 1919 (Volum III. Número 7).

dimarts, 23 de setembre de 2008

Una Filarmònica pel cinema

Dudamel en un assaig d'orquestra
La Philharmonia Orchestra va començar el 1945 amb la missió de fer, bàsicament, sessions d'enregistrament per a EMI, a la Gran Bretanya.

La seva història és curiosa i al llarg dels anys ha gravat centenars de músiques per pel·lícula, ha fet molts concerts i ara, a més a més, a través de The Sound Exchange, una extensió actualitzada i molt completa del seu web ofereix vídeo podcasts, concerts en línia, entrevistes en vídeo (de qualitat).

Es pot aprendre sobre els instruments de l'orquestra i del món. Es pot escoltar i accedir a sons d'instruments a través d'una biblioteca de mostres sonores gratuïtes i, fins i tot, es pot fer un remix amb un seqüenciador de música en línia... Impressionant!

(La foto és del vídeo sobre l'assaig de la 5a. simfonia de Shostakovich, dirigida per Gustavo Dudamel.)

dissabte, 20 de setembre de 2008

Enllaços i llengües

He repassat la llista d'enllaços (bots, links) d'aquest quadern:
  • 37 són de llocs en anglès
  • 10 en català
  • 10 en castellà
  • 5 en francès.
L'anglès predomina. Com i quan pot canviar?

Rastrejant sons

logo del web Sound Tracker
The Sound Tracker (el rastrejador de sons) és el web de Gordon Hempton, on aquest graduat en botànica, que ha esdevingut famós ecologista acústic, s'explica i ofereix el seu catàleg immens d'enregistraments.

El senyor Hempton sempre és a la recerca dels espais naturals i, sobretot, dels espais silenciosos encara no pol·lucionats acústicament per les tecnologies de l'home (motors, avions, indústries...).

Les seves gravacions, fetes amb el Neumann KU-81i Dummy Head (equip ja descatalogat), són binaurals i, per tant, quan són escoltades amb auriculars donen una gran sensació d'amplitud espacial. Segons Hempton, els seus enregistraments no han estat alterats per cap edició ni mescla posterior.

M'agrada quan diu, a Earth Day Interview with Gordon Hempton (els subratllats són meus):
  • All we have to do is listen, and I mean exactly that. It is that simple. But don't assume that you are a listener, yet. Listening means becoming vulnerable to change.
  • There is nothing that you need to learn about nature listening in order to become a listener. No reading. No doing. No buying. You are already fully prepared by virtue of the fact that you are alive. Simply get out there and open up, be where you are, take it all in, and let yourself become changed. Do not try to hear what someone else hears. Hear what you hear.
Són interessants els seus comentaris a Pacific. Com quan avisa d'alguns CDs de companys seus on el contingut està falsejat. Són fraus, loops sintetitzats, diu.

Lloc trobat a través del magnífic music of sound, de Tim Prebble. Per cert, el senyor Prebble acaba de rebre un premi pel seu disseny de so (Nova Zelanda) de Black Sheep, com explica al seu blog. Felicitats!

divendres, 19 de setembre de 2008

Mastering Multimedia

De tant en tant, un lloc web et crida l'atenció. T'atrau per algun detall, un post, un article. De vegades, la raó és el disseny de la pàgina, els colors, el grafisme. A Colin Mulvany se li nota una gran passió per la seva feina, el periodisme multimedia.

Alguns posts del Mastering Multimedia d'en Colin:
Colin també té un magnific vídeo blog, Video Journal.

Fa molt d'efecte la manera com certes persones, certs professionals, s'encaren a la seva feina, la canvien, la milloren i la comparteixen! Quan n'he(m) d'aprendre!

diumenge, 14 de setembre de 2008

Alella i les campanes del virrei

campanar d'Alella
Avui, diumenge, acaba la festa de la verema a Alella (Maresme). Ahir per la tarda hi varem anar de visita. Dos cops vam gravar el campanar de l'església de Sant Feliu: a les sis, quan començava la celebració d'un casament, amb gaiters; i a les set, just quan s'havia acabat, entremig de la gentada i els crits de "¡Viva los novios!".

La part de dalt del campanar és una estructura metàl·lica que sosté 3 campanes amb la forma de mitja taronja. Són les campanes que tenia la torre Nova del Palau de Manuel d'Amat (virrei del Perú entre 1761 i 1776) en el lloc en que ara hi ha l'església de Sant Joan a la Vila de Gràcia (Barcelonès).

18 h.- Les sis de la tarda a Alella (0:41)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

19 h.- Les set de la tarda a Alella (0:53)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

dijous, 11 de setembre de 2008

Leslie Shatz

taula i tres cadires
Leslie Shatz és un home de so per a cinema (dissenyador i mesclador) molt fi. No fa gaire soroll i és capaç de treballar amb directors ben distints. Vaig saber d'ell al mesclar la versió espanyola del Dràcula (1992) de Coppola, a través de Marian Wallace, mescladora també i supervisora de doblatge.

He repescat una entrevista, Interview with Leslie Shatz: Sound Auteur, de dues hores i per telèfon, que li va fer Gabe Klinger el 2005, sobre la seva feina en general i, especialment, sobre el so dels films de Gus Van Sant.

Tota l'entrevista val molt la pena, però hi ha uns quants punts que em toquen de prop i vull destacar-los. Els deixo en original, tal com me'ls he trobat:
  • One thing I've learned over the years is that I have to control my impulse to dismiss what the director's doing when it doesn't conform to my own preconceived ideas.
  • People are obsessed with the quality of sound, and they somehow think that word digital means "good." I'd like to think it's not the medium that counts but the content.
  • This is one of the suggestions I make to directors: if you think of sound when you're writing the script, then you've really integrated it into your movie. It's easy to do that since sound is so suggestive and so capable of creating imagery.
  • Part of being freelance means I can decide what I'm going to charge for my services. For Gus's films, you know, they're not always very lucrative. But what I get out of them is worth much more than money.
  • I think what happens with Gus's films and other films we talked about is that you take a sound that's a complete juxtaposition of what's going on in the image and it forces you to listen — you have to look to the sound for the cues of what's going on. Even if the sound doesn't give you a specific direction, it gives you a sort of broader experience than if it was just the dialogue being repeated over and over again.
(Fotografia: Una taula i tres cadires. La taula no serveix per a mesclar, però seure a la terrassa i fer una pausa pot ajudar a veure-hi "més clar")

diumenge, 7 de setembre de 2008

De converses i entrevistes

  • Una conversa no és una entrevista.
  • Una conversa entre 3 és més difícil de transcriure que una conversa entre 2.
  • Una conversa de 45 minuts és massa llarga.
  • Intentar preservar el llenguatge col·loquial d'una conversa pot arribar a fer inintel·ligible un text.
  • Verdana és un tipus de lletra que aguanta molt bé les peripècies d'un text atapeït.
  • Conversar pot portar, a posteriori, a fer una bona entrevista.
Reflexions sintetitzades sobre la conversa amb Ribas i Pons.

Innisfree, per fi!

imatge del final d'Innisfree
Això sí que és un bon retorn! Després de les vacances m'he trobat sobre la taula el magnífic pack de 4 DVDs (1, 2, 3) de José Luis Guerin, amb:
Durant el mes d'abril passat vaig ajudar en la recuperació i restauració del so d'INNISFREE. És un del títols dels que estic més content d'haver pogut participar-hi. Tant ara, en la seva reedició en DVD; com abans, a principis de 1990, durant les mescles de so.

No és cap mescla espectacular amb sis canals digitals, ni és una super mescla estèreo. És una mescla monoaural (un sol canal central de so en el cinema) feta amb mitjans tècnics escassos i durant dos mesos i mig, degut als canvis que contínuament afectaven al muntatge, tant d'imatge com de so.

Sabia que INNISFREE seria un film especial, i vaig voler sortir als crèdits d'una manera especial, com a R.C. Alexandri. Ara sóc feliç que es pugui tornar a escoltar bé la feina que tots vam fer, fa 18 anys. Per fi!

dilluns, 1 de setembre de 2008

Les orelles petites

    - [...] Cuando yo era niño, creciendo todo mi cuerpo naturalmente, y mi cabeza a compás, se me quedaban las orejas chiquitas, como cerezas, tanto que no oía las palabras largas, esas que los gramáticos que estudiaron mi caso llamaron trisílabas o polisílabas, que no daban entrada, lo que solamente podían hacer las palabras pequeñas o monosílabas, como sí, no, pan, can, o silbidos, y me llevaron unas tías mías, que eran pasteleras, ofrecido a los santos fraternos con unas orejas postizas de masa de bollo suizo, y a poco de la romería las mías tomaron su marcha con prisa, y aquí estoy ahora con ellas bien naturales.
    Se quitó la gorra para que se las viesen a sabor.
    - ¡Un poco alargadas! —comentó la más joven de las muchachas, una rubia risueña.
    - ¡Ya había oído yo ese milagro! —acordó la vieja—. ¡No sabía que habías sido tú!
    - El milagro anduvo en coplas —afirmó el labriego, arreando al asno con la boina.
    Saliendo de la plaza por la puerta del Palomar se veía toda la huerta de la ciudad, tendida en el círculo que formaban ocres y estériles colinas. Se sabía por dónde iba el río por los altos chopos de las dos orillas. […]
Un hombre que se parecía a Orestes, d'Álvaro Cunqueiro. Ediciones Destino. Barcelona, 1969.

El so brut

[...] A mi m'agrada el so "brut"... Estàs mirant l'escena i de cop el so satura i tu surts (perquè t'adones del micro) però també hi entres encara més.[...]
El comentari deixat per Natàlia a Un tàndem pel cinema (una conversa amb J. Ribas i J. Pons) toca un tema interessant i no gaire fàcil.

¿Com són percebudes les imperfeccions del so directe en el transcurs de una pel·lícula?
  • T'aparten de la història? T'allunyen, et treuen enfora?
  • Hi entres més? Et sents més a prop dels personatges, dels llocs?
És cert que sempre s'intenta aconseguir un enregistrament net del so. Un so sense distorsions, ni saturacions, ni coloracions excessives i amb una bona relació senyal/soroll.

Per raons molt diverses, es pot arribar al final del procés sonor d'una pel·lícula tenint algunes zones (seqüències, plans) amb un so "brut". Un so que, al no tenir les característiques esperades, pot arribar a ser problemàtic.

Del post Entre el caos i l'equilibri:
Costa acceptar els errors, les imprecisions, les desviacions, les rebaves, les imperfeccions. I un corregeix, repassa, poleix, iguala, llima. El perill major és que l'energia i força d'una escena pot trobar-se en aquestes petites imperfeccions. Saber-ho i aprofitar-ho representa un cert grau de saviesa en un ofici, en aquest cas, el de mesclador. M'agradaria no fer tard i acostar-m'hi.
Del post Mescla fresca:
Salts, desequilibris, brutícia, errors. ¿Qui és capaç de captar-ne la força i la vida i saber-ho desar per reproduir-ho després, al final de tota la cadena de la post-producció d'àudio d'una peli? Em sembla que saber aprofitar les petites equivocacions i les sorpreses de l'atzar és enriquidor. Però difícil. No t'inclinis massa cap al mateix costat, que prendràs mal.

dissabte, 30 d’agost de 2008

Quatre campanars de l'Empordà

Port de la Selva
18 h.- Les sis de la tarda al Port de la Selva (0:45)

Aquí per descarregar-lo (mp3)

Bellcaire de l'Empordà
19 h.- Les set de la tarda a Bellcaire de l'Empordà (1:03)

Aquí per descarregar-lo (mp3)

Verges
20 h.- Les vuit del vespre a Verges (0:59)

Aquí per descarregar-lo (mp3)

Selva de Mar
23 h.- Les onze de la nit a la Selva de Mar (0:36)

Aquí per descarregar-lo (mp3)

dimarts, 26 d’agost de 2008

Textos: Lluís Mallart

una casa dels evuzok
La vida d'una clariana està feta també de sorolls i d'olors. D'olors de carn fumada. D'olors de bananes perfumades. De sorolls de mans de morter que piquen i repiquen compassadament. De cops secs d'alguna destral. De la remor de la pluja. De crits i de rialles. Dels crits de l'aviram que fuig esparverat davant la sobtada davallada d'un esparver. De crits de joia per a celebrar el rapte d'una nova esposa. D'anades i tornades d'una clariana a l'altra, sobretot en caure la tarda. De sortides discretes, la nit. D'adulteris. De baralles i divorcis. De danses i jocs. De jocs de daus i de danses al ritme dels tam-tams. De reunions per a discutir els afers del llinatge. De petits actes rituals. De gestos ancestrals. De costums rutinaris. De músiques de transistors. De gent endiumenjada que va a missa. De fatiga i avorriment. De malalties i tractaments casolans. De dies grisos, tristos. De pluges i fangueigs. De nits de lluna plena que conviden a jeure i a conversar a l'era mentre unes escorces cremen i fumegen per allunyar els mosquits. Del plat guisat que t'ofereix la veïna i de la mica de petroli que deixes al veí. De confidències. De naixences, de morts i de dols..
Sóc fill dels evuzok. La vida d'un antropòleg al Camerun, de Lluís Mallart i Guimerà. Edicions La Campana. Barcelona, 1992. Fotografia (del llibre): una casa-cuina d'Aseng-Beda.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Sonabloc

Descobreixo Sonabloc, el blog de sons i sobre el so que en David va arrencar el mes de setembre de l'any passat. Endavant!

dimecres, 13 d’agost de 2008

Vacances

L'administrador d'aquest blog, altrament anomenat "el mesclador", s'ha oblidat (o ho ha fet veure i això és pitjor, per la malícia) de deixar l'avís indicatiu que serà fora de vacances, unes setmanes d'aquest mes d'agost. Tot i que ja fa tard, aquest mesclador insisteix...

diumenge, 27 de juliol de 2008

Textos: Joan Perucho (6)

Impensadament, les figures del quadre han començat a moure's amb una gran cautela. El silenci és complet. Se sent una vibració críptica, insidiosa, que fa més densa la manca de soroll perquè la vibració és inaudible i inexistent si no és en el cervell del qui esguarda.
Així comença l'escrit Sota el cel d'El Escorial, de Museu d'ombres, de Joan Perucho. Edició especial per a El Observador. Barcelona, 1991.

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

Sons del Quadern

Els sons recollits (en aquest blog) a la ciutat de Barcelona van fer néixer un petit mapa sonor, el passat 3 de febrer, 2008.

Encara que aquest projecte ha tingut altres noms: Mapa Sonor de Barcelona i Sons de Barcelona, a partir d'ara és SONS del QUADERN - BARCELONA.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Quatre apunts més del post anterior

Notes referides al post anterior, Subtítols i subtileses, sobre el film THE CONVERSATION (Coppola, 1974):
  1. Al triar una versió diferent de la frase (per la part final), el senyor Murch fa una operació arriscada i una mica tramposa.
  2. Així, a The Conversation, A Study in Surveillance, la frase és descodificada d'una altra manera:
    The film obsessively returns to fragments of the conversation in different contexts and treatments. These iterations function to trace the development of Caul’s interpretation of what he hears. For example, Harry Caul mishears a crucial line of his recording, hearing “He’d kill us if he had to chance,” and correcting it at the end of the film to: “He’d kill us if he had the chance.”
  3. Versió espanyola (DVD, doblatge castellà) - Escena del despatx del client (1:24:34), quan Harry ja ha cobrat i pregunta al client "què li faran?": hi falta el so de la conversa enregistrada.
  4. En el llibre d'Ondaatje, Murch no parla, en cap moment, de dos homes de so molt importants per a Coppola, i companys de mescla: Mark Berger i Richard Beggs. Per què?

Subtítols i subtileses

The Conversation
THE CONVERSATION (Coppola, 1974) conté una subtilesa sonora que es perd en altres versions doblades i en els subtítols d'algun DVD.

El protagonista, Harry Caul, és un expert capaç d'espiar i enregistrar converses en circumstàncies complicades.

Una de les frases, espiada a una parella, costa molt d'entendre. Harry acaba insertant un filtre especial (ah, qui el tingués!) i aconsegueix d'entendre-la: "He'd kill us if he got the chance". Subtítol castellà del DVD (als 38 minuts): "Nos mataría si tuviese la oportunidad". La conclusió d'Harry és que la parella espiada pot ser víctima d'un assassinat manat pel marit enganyat, el seu client.

Aquesta part de la conversa gravada la tornarem a escoltar tres cops més. En el darrer cop, la frase és un mica diferent, però només en la versió original! Aquí, el senyor Murch, encarregat del so, hi col·loca una versió, anteriorment desestimada, on l'èmfasi de la frase està desplaçat: "He'd kill us if he got the chance".

Aleshores Harry s'adona, espantat, que els assassins són, en realitat, la parella. La frase equival ara a: "si nosaltres no el matem abans, serà ell que ho farà". El subtítol castellà segueix sent: "Nos mataría si tuviese la oportunidad".

He extret el so de les dues versions de la frase. La segona (al final del film) té l'èmfasi en una altra paraula, però només en la versió original:

Dues versions de la frase de THE CONVERSATION (original)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
En la versió doblada no hi ha cap canvi (o no el noto):

Dues versions de la frase de LA CONVERSACIÓN (doblatge castellà)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
Com explica [1] el senyor Murch, Harry usa tots els seus filtres tècnics per aclarir el sentit de la frase. El seu propi filtre mental el saboteja, escollint una inflexió que no existeix. Aquest filtre subjectiu és degut a una història anterior, quan per culpa seva (pels seus informes i gravacions) va morir gent.

dijous, 17 de juliol de 2008

Un tàndem pel cinema (una conversa)

rodatge de EL CANT DELS OCELLS
Jordi Ribas i Joan Pons formen un nou tàndem pel so de cinema. Són tècnics de gravació en els rodatges i, també, muntadors de so.

Un cop acabada la mescla de EL CANT DEL OCELLS, la pel•lícula d’Albert Serra, els hi vaig demanar de conversar tots tres, per aquest quadern. Va ser una xerrada oberta i molt col•loquial en el ritme i la manera de parlar:
Ricard Casals.- Aquesta és la segona pel·lícula en la qual he treballat amb vosaltres i em pregunto: Com heu arribat a muntar so de pel·lícules? Com heu arribat al món del cinema? Per voluntat pròpia, per alguna carambola...?

Joan Pons
.- Una mica de tot. Bé, primer de tot perquè vam estudiar cinema. Quan tenia dinou o vint anys vaig deixar el COU i em vaig posar a fer un curs de realització amb vídeo i vaig veure que m'agradava i vaig dir-me "vull fer alguna cosa més" i llavors vaig decidir d'estudiar cine...

Ricard
.- Cinema, en general?

Jordi Ribas
.- Bé, la carrera de cine. Sí, ja vaig entrar una mica pensant en fer so.

Ricard
.- I tu, Joan?

Joan
.- Jo vaig acabar el batxillerat i també estava bastant desubicat. L'únic que m'interessava una mica era el so, però no havia fet mai res. Havia tingut grups de música, de vegades havia gravat alguna cosa però tampoc tenia un especial interès pel cinema. I així, de casualitat, vaig fer les proves d'accés de l'escola de cinema i hi vaig entrar, però tampoc no n'estava gaire convençut. [...]

(Així comença la conversa)
Fotografia: rodatge de EL CANT DELS OCELLS, de Román G. Yñán.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Textos: Patrick Gifreu

El paraigua del pastor

Al Pirineu aquest company de llegenda s'estila de color blau; a les muntanyes basques negre, i als Alps vermell. Símbol venerable del pastor; com la boina, el ganivet i el bastó, l'antic paraigua perdura, ardit, servicial, seguint protegint l'home del sol, de la pluja, del vent, i fins del llamp, quan de sobte en les altures amenaça la tempesta.

"Allà dalt, deixat obert pel sol, serveix de barrera, les bèsties li tenen por", em precisa Vicenç Burc. Ell es capté cara a la pendent, el pes del cos retingut pel bastó, el pom del paraigua extret en el clot de la mà. Les seves crides reiterades ressonen en el xim-xim d'aquest matí fresc de tardor. A cada senyal, el gos s'apressa i va a apostar-se més amunt del ramat, atent. Les ovelles desfilen atapeïdes al llarg de la bardissa i fan pinya en una ona espumosa, abans de lliscar lentament cap al sot.
La seda d'un so, de Patrick Gifreu. Col·lecció Poesia 3i4. Eliseu Climent Editor. València, 2004.

Textos: Brian Eno (3)

Classical music works around a body of “refined” sounds - sounds that are separate from the sound of the world, pure and musical. There is a sharp distinction between “music” and “noise”, just as there is a distinction between a musician and the audience. I like blurring those distinctions - I like to work with all the complex sounds on the way out of the horizon, to pure noise, like the hum of London. If you sit in Hyde Park just far enough away from the traffic so that you don't perceive any of its specific details, you just hear the average of the whole thing. And it's a beautiful sound. For me that's as good as going to a concert hall at night.
Brian Eno. His music and the vertical color of sound, de Eric Tamm. Faber and Faber, 1989

Tan bon punt he acabat de copiar aquest paràgraf del llibre, descobreixo que el seu autor, Eric Tamm, té un lloc web des d'on es pot baixar sencer (pdf) i gratuïtament! A més a més, hi ha un altre llibre, també de franc, sobre Robert Fripp. Tots dos, molt recomanables.

Anteriors textos de Brian Eno en aquests quadern:

dimecres, 9 de juliol de 2008

La naturalesa del so

Et penses que hi són. Però si els busques massa potser no els trobaràs (els sons). Ben ordenats dins els calaixos (els discos durs d'un ordinador), no sé a on. Cada so, un per un, ben triat, retallat, pentinat i ben vestit. Ordenats i anomenats. Sembla que tot sigui mental, res físic. Això lliga amb la naturalesa del so.

La persiana i el so

reflex de llum
Una persiana aixecada deixa passar tota la llum. Però quan no ho està del tot, amb les lleixes separades, la llum és millor: ja no aplana ni ofega l'estança. Tant de bo el so es pogués matisar amb tanta facilitat i precisió.

diumenge, 6 de juliol de 2008

Veus i poemes (19): Sergi Dies

Sergi Dies és muntador de cinema i un inquiet propietari d'una magnífica veu afruitada. Hem treballat junts en quatre pel·lícules. La darrera, el documental EL SOMNI de Christophe Farnarier.

Després de gravar un parell de poemes (el primer, aquí) amb en Christophe, en Sergi ens va ensenyar alguns poemes inèdits seus i es va oferir a dir-los. Sorpresa. La palpitació de la vida en els replecs de la veu.
ranas, grillos y cuarto menguante
que no veo por las palmeras y la oscuridad.
o por no moverme de la hamaca
anclado en el mescal.
perros que ladran lejos y que tampoco veo
y los que duermen cerca y sueñan y se revuelven
y despiertan y se acercan y gruñen
y se muerden por las caricias que no hago
mientras relleno de nuevo el vaso y me desquicio.
el océano no cesa en su rugir
como yo no ceso en mi miedo.
en lugar de vivir pienso, la vida
y la escribo
para justificar ese momento.
ranas, grillos y cuarto menguante.


Ranas, grillos y cuarto menguante (0:38)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

dissabte, 5 de juliol de 2008

Veus i poemes (18): René Char

Hem acabat la mescla de EL SOMNI, el documental de Christophe Farnarier sobre un pastor d'ovelles i el seu darrer viatge de transhumància. No m'he pogut estar de demanar-li de llegir algun poema a aquest marsellès establert a Banyoles des de fa un grapat d'anys.
Un officier, venu de l’Afrique du Nord, s’étonne que mes “bougres de maquisards”, comme il les appelle, s’expriment dans une langue dont le sens lui échappe, son oreille étant rebelle “au parler des images”. Je lui fais remarquer que l’argot n’est que pittoresque alors que la langue qui est ici en usage est due à l’émerveillement communiqué par les êtres et les choses dans l’intimité desquels nous vivons continuellement.

Feuillets d'Hypnos - 61 (0:26)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
En la traducció catalana de Sala-Sanahuja:
Un oficial arribat del nord d’Àfrica es declara sorprès pel fet que els meus “carall de maquis”, com els anomena ell, s’expressin en una llengua de la qual no comprèn el sentit perquè té l’orella rebel a la “parla de les imatges”. Li faig observar que l’argot només és pintoresc, mentre que la llengua que aquí es fa servir prové de l’encisament que produeixen els éssers i les coses en la intimitat dels quals vivim contínuament.
Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions 62. Barcelona, 1992.

Quin plaer fer aquesta feina que permet fer aquestes coses!

dimarts, 1 de juliol de 2008

Músics a la mescla

Usualment, durant la mescla de la pel·lícula, el compositor no pot defensar el seu treball de la mateixa manera que el muntador de so. Hauria de tenir la possibilitat de re-mesclar la seva música durant la mescla. Però potser no és "re-mesclar" el que voldria, sinó "re-escriure".

Fer música per a cinema és una feina ben especialitzada. Gairebé, tot un ofici diferent, del que sembla que hi ha ben poques places per ocupar.

dimecres, 25 de juny de 2008

AMSCE

Fa un parell de mesos es va constituir l’AMSCE, una associació espanyola de mescladors de so de cinema. En la seva pàgina d’inici, expliquen les seves raons:
La Asociación de Mezcladores de Sonido de Cine de España se constituye como un grupo de profesionales y asociados con la intención de preservar, defender y potenciar los criterios de calidad del sonido en el ámbito audiovisual en general y en el cinematográfico en particular.

AMSCE nace con una vocación integradora y no sindicada, y ofrece la posibilidad de participar a través de diferentes modos de vincularse a la asociación. AMSCE propone un espacio donde el debate, así como el intercambio de opiniones y experiencias, suponga un punto de encuentro para todos los Profesionales, Empresas, Instituciones y Proveedores del sector.
Llarga vida als que volen fer bé les coses!

dilluns, 23 de juny de 2008

Badiafonia

badiafonia
Badiafonia és un passeig sonor pel municipi de Badia del Vallès. Hi ha marques, de quatre colors diferents, ubicades en el mapa: blau és Emoció, rosa és la Memòria, verd és el So, groc és el Quotidià.

Molts espais sonors, dins i fora els edificis. Històries, il·lusions i vida quotidiana de la gent de Badia del Vallès. Badiafonia és un projecte sonor col·lectiu iniciat per Pau Faus, amb el suport de Ràdio Badia. Un projecte excel·lent, una petita meravella. Chapeau!

Trobat via Mediateletipos.

dijous, 19 de juny de 2008

Textos: Antonio Colinas (5)

El perro se pasa las horas obsesiva y sutilísimamente atento a todo cuanto sucede en el valle. Un rumor, un silbido, un ramaje que cruje, bastan para inquietarlo. Su sensibilidad debe de ser enorme. Confío en que esa sensibilidad le sirva de goce y no de dolor. Pocas cosas hay tan amargas como el sufrir por un inútil exceso de sensibilidad.
Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.
Altres textos de Colinas en aquest blog:
  • Textos (1): ”Nunca había oído vibrar a las cigarras [...]”
  • Textos (2): [...] ese inconfundible y melodioso rumor [...]”
  • Textos (3): ”¿De dónde brota este silencio absoluto [...]”
  • Textos (4): ”Oír - sin oírlo - el canto de la lechuza [...]”