Pàgines

dissabte, 27 de setembre de 2008

Quimeta. Un nom i una veu.

- Quimetaaa!
Era com un xiscle o un udol.
- Quimetaaa!
Algú havia dit que era com un xiulet de tren.
- Quimetaaa!
D'altres creien que era com un grinyol d'una porta.
- Quimetaaa!
De fet es tractava de la veu d'una dona que cridava la seva filla.
- Quimetaaa!
Amb tot el neguit.
- Quimetaaa!
Amb tota l'ànsia.
- Quimetaaa!
Amb tot l'amor.
- Quimetaaa!
Quan jo sentia aquella veu m'entrava vergonya. Dir un nom de persona d'una manera tan esvalotada, tan esquinçada, tan gairebé sense veu humana, era com si algú voltés despullat vora meu. Un nom pensava jo, no és per dir-lo amb la veu esbatanada, sinó amb una veu oculta, pastosa com acostumava a fer la mare en allitar-nos i dir-nos bona nit.
Temps d'estrena. Obra Poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall. Barcelona, 1986.

Aquí, anterior text de Viladot en aquest quadern.