Pàgines

dissabte, 16 de gener de 2010

Música mecànica

música mecànica
Corró de paper
foradat de notes.
Un so ben antic!

Textos aliens: Marcel Beyer

El mundo, antes de que pudieran examinarse las voces, no existía. Hasta la invención del fonógrafo por Edison, el mundo de los sonidos sólo podía manifestarse exclusivamente en una fugaz presencia, a su lado no existía más que una repetición más queda, más difusa ante el oído interno o, aún menos fiable, la confrontación de sonidos irreales en la imaginación. Luego, en 1877, de repente, la apertura de una esfera insospechada de la acústica: después de haber grabado las primeras palabras en un rodillo sonoro, el locutor podía escucharlas en diferido sin tener que pronunciar los sonidos de nuevo: el primer hombre que pudo escucharse a sí mismo.
El técnico de sonido, de Marcel Beyer. Debate Editorial. Traducció de Georg Pichler y Carmen Gómez. Madrid, 1999. El protagonista és Hermann Karnau, un enginyer acústic. És curiós: el títol original del llibre és Flughunde (Ratpenats, però en altres llocs es diu que fa referència a la legió Condor). El títol de la traducció anglesa és The Karnau tapes (Les cintes de Karnau).

dijous, 14 de gener de 2010

Textos aliens: Antonio di Benedetto

Considero al hombre como hacedor de ruidos.
Sus ruidos son diferentes de los ruidos cósmicos y los ruidos de la naturaleza.
El hombre es emisor natural de sonidos: la voz (el habla y el canto). Pero también los produce con instrumentos: una piedra, un hierro, batidos contra algo; los medios de hacer música, la máquina... (El ruido-máquina.)
La máquina es útil. No su ruido, peor si se exagera o no se modera. Corrientemente, ni se modera ni se controla ni se reprime. Produce, en quien lo genera, una euforia de poder (¿poder agresivo?).
Los seres humanos son generadores de sonidos. Son (los demás).
Yo tendría que recelar de la vecindad de toda la gente. Y no es ésa mi actitud: soy más bien confiado.
Hay un ruido... material.
Y hay otro ruido que es... ¿cómo es?
Viene de las personas mismas, o de las condiciones que crean las personas, o la convivencia.
A veces se percibe como un bloqueo, como una onda o infiltración sonora o un susurro opresivo y deprimente.
Tampoco es así. No es posible oírlo. Esas características hay que suponerlas o adivinarlas. Lo que de él se capta, se recibe, son las consecuencias. [...]
El silenciero, d'Antonio di Benedetto. Adriana Hidalgo editora. Buenos Aires, 2003.

divendres, 1 de gener de 2010

La porta que sona

la porta que sona
Si quan entres a un edifici per primer cop, sents que la porta metàl·lica sona així, oi que no hi ha més remei que aturar-se i gravar-la? O són manies meves? Ah, bon any!

La porta que sona (0:25)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

Els tocapianos (2)

estrena sistema Vitaphone amb Jazz Singer
Però aleshores ja arribaven els mals temps no tan sols per al meu pare sinó per a tota la gent que tocava música als cinemes, vull dir les Pel·lícules Sonores. Un dia que era festa de precepte, que volia dir festa a l'escola després d'anar a missa, vaig obsequiar el pare i a mi a la sessió de tarda del cinema Deansgate de la ciutat, i era ple de gom a gom a causa de la Novetat. La pel·lícula era el Cantant de Jazz amb Al Jolson, i a la pel·lícula no hi parlaven en absolut, tot era cantat, amb Kol Nidrei i Caminaria milers de quilòmetres per un dels teus somriures, i els diàlegs eren els títols habituals, res de nou.

Però allò de què ens vam adonar el pare i jo va ser que el lloc dels músics era buit. Ja no hi havia ni tan sols el piano i podies endevinar que s'hi aniria acumulant la pols i que potser més endavant omplirien el forat amb ciment o alguna cosa. Primer tot semblava molt estrany, amb la sensació que alguna cosa no hi era i hi hauria de ser, amb la música que sortia dels altaveus durant els anuncis, esquerdada i estrident (com Hitler, suposo, tot i que Hitler encara no havia aparegut), i després el mateix tipus de música esquerdada i estrident durant tota la pel·lícula, però encaixava les escenes com el pare quan tocava el piano, molt professional, el sistema Vitaphone, així és com se'l coneixia, el so en disc.

La profecia de Hawkes s'havia fet realitat, em vaig dir.
Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991.

Els tocapianos (1)

tecles de piano vell
El piano que el meu pare havia de tocar al [cinema] Star era una cosa vella i espatllada que no havia estat mai afinada, però el meu pare no se'n va queixar mai. Un dissabte a la tarda m'ensenyava precisament, just abans de la sessió, amb la canalla que xisclava a la porta perquè volia entrar, com un home de recursos, així és com ell es considerava, podia fer grans coses fins i tot amb un piano fastigós.

- Totes aquestes notes d'aquí baix, als baixos, només són un munt de sorolls, però són molt útils per a tambors i trons i coses així. I aquest Re ja no hi és, però va molt bé per a algú que pica a la finestra. I aquest Mi bemoll d'allí dalt a prop del final ha baixat fins a ser un Re bemoll, i això vol dir que puc fer el trinat d'una nota molt ràpid. Més ràpid del que Paderuski podria fer-ho en un piano com cal.

El pare havia fet caure tots els plafons de fusta del piano, de manera que podia copejar les cordes amb un martell de carbó que havia pispat per fer els efectes de campanes i cítares. Tal com es deia a ell mateix, era més que un tocapiano quan es tractava de pel·lícules: era també l'home dels efectes.

Estava orgullós de tenir tot tipus de trastets que havia arreplegat o afanat per fer el que ell en deia una sensació més gran de realitat. Tenia una petita campana mecànica per a quan algú trucava a la porta a la pantalla. Si un pastor tocava la flauta a les ovelles als prats, aleshores ell entrava amb un flabiol. Per a la pluja, normalment sacsejava pèsols secs dins d'una llauna de galetes. Una vegada va aconseguir una làmina d'alumini que feia vibrar per als trons, però l'havia pispada a un home que volia construir-se un cotxe de carreres a fora al carrer i va ser causa d'una baralla.
Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991. La foto del teclat de piano vell és de Mike Hulsebus.