Pàgines

divendres, 1 de gener de 2010

Els tocapianos (1)

tecles de piano vell
El piano que el meu pare havia de tocar al [cinema] Star era una cosa vella i espatllada que no havia estat mai afinada, però el meu pare no se'n va queixar mai. Un dissabte a la tarda m'ensenyava precisament, just abans de la sessió, amb la canalla que xisclava a la porta perquè volia entrar, com un home de recursos, així és com ell es considerava, podia fer grans coses fins i tot amb un piano fastigós.

- Totes aquestes notes d'aquí baix, als baixos, només són un munt de sorolls, però són molt útils per a tambors i trons i coses així. I aquest Re ja no hi és, però va molt bé per a algú que pica a la finestra. I aquest Mi bemoll d'allí dalt a prop del final ha baixat fins a ser un Re bemoll, i això vol dir que puc fer el trinat d'una nota molt ràpid. Més ràpid del que Paderuski podria fer-ho en un piano com cal.

El pare havia fet caure tots els plafons de fusta del piano, de manera que podia copejar les cordes amb un martell de carbó que havia pispat per fer els efectes de campanes i cítares. Tal com es deia a ell mateix, era més que un tocapiano quan es tractava de pel·lícules: era també l'home dels efectes.

Estava orgullós de tenir tot tipus de trastets que havia arreplegat o afanat per fer el que ell en deia una sensació més gran de realitat. Tenia una petita campana mecànica per a quan algú trucava a la porta a la pantalla. Si un pastor tocava la flauta a les ovelles als prats, aleshores ell entrava amb un flabiol. Per a la pluja, normalment sacsejava pèsols secs dins d'una llauna de galetes. Una vegada va aconseguir una làmina d'alumini que feia vibrar per als trons, però l'havia pispada a un home que volia construir-se un cotxe de carreres a fora al carrer i va ser causa d'una baralla.
Els que toquen el piano, d'Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991. La foto del teclat de piano vell és de Mike Hulsebus.