Però aleshores ja arribaven els mals temps no tan sols per al meu pare sinó per a tota la gent que tocava música als cinemes, vull dir les Pel·lícules Sonores. Un dia que era festa de precepte, que volia dir festa a l'escola després d'anar a missa, vaig obsequiar el pare i a mi a la sessió de tarda del cinema Deansgate de la ciutat, i era ple de gom a gom a causa de la Novetat. La pel·lícula era el Cantant de Jazz amb Al Jolson, i a la pel·lícula no hi parlaven en absolut, tot era cantat, amb Kol Nidrei i Caminaria milers de quilòmetres per un dels teus somriures, i els diàlegs eren els títols habituals, res de nou.
Però allò de què ens vam adonar el pare i jo va ser que el lloc dels músics era buit. Ja no hi havia ni tan sols el piano i podies endevinar que s'hi aniria acumulant la pols i que potser més endavant omplirien el forat amb ciment o alguna cosa. Primer tot semblava molt estrany, amb la sensació que alguna cosa no hi era i hi hauria de ser, amb la música que sortia dels altaveus durant els anuncis, esquerdada i estrident (com Hitler, suposo, tot i que Hitler encara no havia aparegut), i després el mateix tipus de música esquerdada i estrident durant tota la pel·lícula, però encaixava les escenes com el pare quan tocava el piano, molt professional, el sistema Vitaphone, així és com se'l coneixia, el so en disc.
La profecia de Hawkes s'havia fet realitat, em vaig dir.
Els que toquen el piano, d'
Anthony Burgess. Traducció d'Elisabet Ràfols. Edicions 62, Barcelona, 1991.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada