Pàgines

dissabte, 31 de desembre de 2005

Textos: Feliu Formosa

El poema: unes quantes notes musicals que et poden fer sortir de tu mateix i tornar a tu mateix reconfortat.
El somriure de l'atzar. Diaris II. Feliu Formosa. Perifèric Edicions. Catarroja (València), 2005.

dilluns, 26 de desembre de 2005

Proverbi

Mentre plovisqueja, obre mandrosament un llibre; amb la brisa toca només l'instrument de corda.
Recull de proverbis. Mr. Tut-Tut (segle 17). Extret de Sabiduría china, de Lin Yutang. Biblioteca Nueva. Buenos Aires, 1959. Traducció de A. A. Whitelow.

dissabte, 24 de desembre de 2005

Amics

Un amic s'ha comprat un gravador d'àudio digital en targeta compact flash. Un Marantz PMD 671.

De tant en tant li demanaré. Només em fa falta un bon micròfon estèreo...

No és això felicitat?

dilluns, 19 de desembre de 2005

Ocell + Cançó

gravat ocells cantors
Amb un cervell tan petit (un o dos grams), com aprenen a cantar els ocells? N'hi ha que ho estudien. Els joves ocells cantadors fan servir estratègies diferents per aprendre les cançons dels adults. Uns repeteixen cada síl·laba fins que s'aprenen tota la cançó. D'altres l'assagen tota sencera, encara que ho fan de manera imprecisa i sorollosa...

Estudiant els ocells aprenent a cantar entenem com ho fem nosaltres. Encara que cantem pitjor.

diumenge, 18 de desembre de 2005

Compartir sons

Fa uns quants dies que el mesclador està distanciat d'aquest quadern. Avui ho arreglem. Les mescles seguides d'un parell de pel·lícules i l'ajuda a la meva filla (buscant exemples per a un treball de recerca sobre música) han ocupat les hores i l'energia d'un servidor.

Amics m'han avisat de l'existència de soundtransit, una comunitat de gent que grava so i el comparteix. Tenen un apartat on pots planejar un viatge d'una ciutat d'un país a una ciutat d'un altre país. Un viatge sonor. Com més sons hi hagin, més interessant serà el so que fabricaran per tú: el so d'un viatge.

Però vet aquí que el mesclador s'ha decantat per una cosa semblant però diferent: el freesound project. M'hi he apuntat, com a RCA. Fet aquí i impulsat pel Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Per llegir-ne més, aquí.

diumenge, 27 de novembre de 2005

Textos: Ludwig Wittgenstein

La placa de gramòfon, el pensament musical, la notació musical, les ones sonores, tots estan mútuament en aquella interna relació reproductiva que existeix entre llenguatge i món.
A tots ells els és comuna la construcció lògica.
Tractacus Logico-Philosophicus, de Ludwig Wittgenstein. Editorial Laia, 1981. Traducció de J. M. Terricabras.

El mesclador intenta entendre - del tot - la proposició 4.014 de L.W. perquè està segur que això li permetrà entendre (entrar i comprendre) una mica més enllà. La relació reproductiva entre llenguatge i món. Llenguatge i món.

Documentals

Era un bon documental: ben fet, ben estructurat i ben documentat. Tant ho era, que al final el que em va quedar va ser, només, que era un documental ben fet, ben estructurat i ben documentat. Però no em pregunteu de què anava. M'és absolutament impossible de recordar-ho. Esperarem una ocasió millor.

dimecres, 23 de novembre de 2005

Mecànica

L’orquestra ha arrencat amb un fort acord:
trons i llamps, xàfec i tramuntana.
Els crítics han elogiat l’atac precís
de les cordes baixes,
el gruix mesurat dels metalls,
les timbales salvatges, evocadores,
i el vol, infinit, del piccolo solitari.

La veritat és que el paraigua s’ha obert bé,
desplegant-se sense excessiva fricció.
I hem pogut escoltar, una tarda més,
com les gotes impactaven en la tela tibada,
en una percussió minúscula, incansable i coneguda.

Aquesta fàbrica sempre ha treballat bé.
I això es nota.

diumenge, 20 de novembre de 2005

Feines i dies

El mesclador està content, i enfeinat. No sempre les coses són fàcils. Però, quan ho són? I encara que tot plegat té ben poca importància, vet aquí un parell de raons per a comprar un tortell:
  • Aquest Quadern de sons ja fa 2 anys que funciona, (tot i que la idea inicial era la d'aguantar només un any).
  • He començat la mescla número 80 (!) d'una pel·lícula original. Després del darrer film de Marc Recha, ara estem acabant Tu vida en 65 minutos de Maria Ripoll.
Per un cop, dic el que estic fent i no el que he fet. Vuitanta pel·lícules en són unes quantes, tenint en compte el ritme amb el que s'han fet.

Mesclador, què te'n sembla, arribarem a les cent mescles?

Sons (al camp)

Les esquelles fan un teixit tupit,
prou espès per saltar-hi al damunt.
I poder arribar,
en un salt immens,
com en el circ, ben lluny.

Fins aquells pics pelats.
Potser darrere,
més enllà de la boira.

Dalt de les muntanyes
no hi ha cap frontera pintada.

dimecres, 16 de novembre de 2005

Cinema

Cinema amb històries que ni comencen ni s'acaben, amb pauses, amb escletxes, amb incògnites i una espècie de boira.

Però les pauses et permeten reaccionar, les escletxes et permeten entrar i sortir, respirar i no sentir-te atrapat, les incògnites et generen - si vols - preguntes, i la boira et permet somiar sense pressió i sentir sense patir.

diumenge, 13 de novembre de 2005

Textos: Joan Brossa (1)

L'olor de la pluja, la vista del
mar, la fúria de la tempestat,
el xiulet del vent, el so de la
veu basten per a despertar-me
idees que algú ja deu haver tingut.
Els entra-i-surts del poeta. Joan Brossa. Editorial Altafulla, 1986.

joguina: ocell

ocell joguina
una joguina que xiula i és un ocell
un ocell que canta i és una joguina
So de l'ocell joguina. (96 KB, mp3 estèreo).

dissabte, 12 de novembre de 2005

Aclariment

La última cita.

Quizás existan personas ingenuas que se imaginen que los artistas que en la pantalla interpretan antipáticos papeles de traidor o villano son, en la vida real, personas ceñidas y adustas. No obstante, esta suposición es errónea, porque entre tales actores los hay dotados de gran simpatía y que son unas excelentes personas. En este caso se halla el notable actor Teodoro Busquets, que tan popular se ha hecho ya entre nuestras niñas bien desde que interpretó "La última cita", film Nacional Gaumont, que es un muchacho simpático en extremo, alegre y decidor, que hacía desternillar de risa con sus ocurrencias a directores y artistas durante los intervalos de la filmación de esta extraordinaria película española.
Diari El Diluvio, del 25 desembre de 1928 (pàgina 24).

És bo saber-ho.

divendres, 11 de novembre de 2005

Dia i nit

De dia, els ritmes són més d'acció, de moviment.
El so n'és conseqüència.
Anem i tornem. Fem i desfem.
De nit, els ritmes són sonors, com el de respirar dormint.
El so emergeix i regna.
Espera i repòs.

Depèn del lloc.

Sordesa fàcil

Hi ha professions en les que acabes sord. Però no cal estar al costat de les grans màquines perforadores del paviment ni de les cadenes de premses en una fàbrica per acabar patint sordesa.

Només cal ser un adolescent i anar un cop per setmana a una disco ben triada: Hearing aids at the age of forty.

O escoltar, a alt nivell i una bona estona cada dia, un player mp3 amb auriculars: MP3 users risk hearing damage.

És fàcil, no?

diumenge, 6 de novembre de 2005

Aprenentatges distints

(a) Escoltar com si fos el primer cop. Descobrir la novetat en cada so.
(b) Aprendre a no escoltar. Fer-ne un acte conscient. Protegir-se de la pol·lució sonora.
(c) Disminuir l'escolta a través d'altaveus o auriculars del so amplificat i del generat electrònicament (ordinadors, mòbils, forns microones, etc).

dimarts, 1 de novembre de 2005

Un CD de tant en tant

Hi ha tantes pel·lícules en les que fora bonic de rebre, al mateix cinema, un CD d'àudio amb un recull dels seus ambients i algunes veus!

Recordo Latino Bar, de Paul Leduc, amb muntatge de so de Marisa Aguinaga. Cap diàleg: amb el so de l'aigua als palafitos i la música n'hi havia prou.

Un CD de tant en tant. O només m'ho sembla a mi?

Feines

(subtítol) La feina de mesclar el so d'una pel·lícula.
  • Durant la mescla d'una pel·lícula, potser t'agraden algunes imatges d'un parell de seqüències, unes paraules, el so d'una veu, un violí, una pluja acompanyant unes fotos i un camí en ziga-zaga. Detalls.
  • Amb el temps, però, qui sap si el títol d'aquest film et recordarà una altra cosa més profunda, amb un sentit que enllaça tot el fil de la història. Alguna cosa que trobarà un lloc dins teu.
  • En altres feines, t'agrada com està articulat tot el llargmetratge: de l'inici al final. Tot lliga, tot es correspon. Coherència, força, fluïdesa.
  • Amb el temps, però, qui sap si el que recordaràs seran només alguns detalls. Detalls plens de sentit. Detalls que només seran petites parts d'un món ja esvaït.

divendres, 28 d’octubre de 2005

SMP_21

plànol del Parc de Sant Martí.

SMP_21: Sant Martí de Provençals_21 hores.

Gravació a minidisc del toc de les nou de la nit.

Primer lloc de gravació (34"): des del Parc de Sant Martí (la Verneda, Barcelona) i en la boca del carrer del Rector de Vallfogona. Els sons del parc ressonen i els tocs de la campana tenen un eco, un rebot de so, com si repiqués.

Segon lloc de gravació (33"): des de davant mateix de l'església de Sant Martí Vell. La campana sòna neta i clara, acompanyada amb una mica més de trànsit rodat.

Enregistraments: 530 KB, mp3 stereo, qualitat: 128 kbps. Plànol extret de bcn.es.

Textos: Antonio Colinas (4)

El mesclador hi torna. La feina actual li fa repassar aquest llibret on també hi ha boscos, ocells, mussols, pensaments, aigua, vents i silencis.
Oír -sin oírlo- el canto de la lechuza a la manera de algunos campesinos. Recuerdo que uno de ellos, cuando se le preguntaba por el canto del ave de Minerva, que estaba oculta al anochecer en el húmedo bosque, respondía: "¿Canto de la lechuza? No sé de qué me está hablando. Yo no oigo nada". A eso llamo yo oír -sin oírlo- el canto de la lechuza.
Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

dijous, 27 d’octubre de 2005

Evocació

llista del colmado

Tros de paper amb la suma a pagar del colmado que gairebé tothom tenia al costat de casa. Evoca tot un tipus de botigues, de prestatges, d'olors, de llums, d'anuncis, de colors, de sons...

(Llista de xifres, de fa més de 25 anys, de l'antic Colmado Salvadó del carrer Ample, Barcelona).

dilluns, 24 d’octubre de 2005

Camins (b)

dos camins

Caminar sobre cinta magnètica rebregada. Això és el que fa J.M., un especialista dels efectes sala.

Els efectes sala (foley en anglès, bruitage en francès) és la gravació en estudi d'aquells sons que fa el cos en contacte amb l'entorn: passos, frec de la roba, caigudes, manipulació d'estris i eines, etc. El camp d'actuació és inesgotable i s'hi poden recrear sons de tot tipus, inventats i per inventar.

Caminar (versió curta: 9", 148 KB, mp3 mono).
Caminar (versió llarga: 28", 436 KB, mp3 mono).

Camins (a)

dos camins
Caminar (9", 148 KB, mp3 mono).

dijous, 20 d’octubre de 2005

Raspallant

(1) Rentar-se les dents amb un raspall.
(2) Gravar-ho.
(3) Passar-ho a l'ordinador (i amb un programa editor d'àudio):
(4) Triar 3 trossets per fer-los córrer intermitentment a velocitats diferents.
(5) Mesclar dues versions, i penjar-les al servidor dels amics de Tesi.

Taller-1. Dura 24" (372 KB).
Taller-2. Dura 31" (488 KB).

Mostres curtes:
Taller-1-mostra. Dura 4" (64 KB).
Taller-2-mostra. Dura 4" (64 KB).

(les gravacions són en format mp3, qualitat: 128 kbps, estèreo)

dimarts, 18 d’octubre de 2005

Al carrer (1)

dibuix d'Honoré Daumier

Veu, crit, cant, ritme, soroll i atenció. Espectacle de carrer, de Honoré Daumier (1808-1879).

dissabte, 15 d’octubre de 2005

Campana de Sant Mateu

Mossén de Sant Mateu-Eivissa

Un matí gris amb el mossèn a la teulada de Sant Mateu, Eivissa. Març del 78. Amb el meu estimat Uher, un magnetòfon portàtil monoaural, aquell dia gravo campanes (toc de festa), crits i xiulets al bestiar i palitroques (matraques).

Estava fent de coordinador d'unes gravacions a Eivissa i Formentera per al segell discogràfic Pu-put!, pertaneny a Zafiro i dirigit per el compositor Antoni Parera Fons. Gravacions que havien de constituir el primer volum d'una col·lecció de música tradicional catalana.

El treball de camp el dirigia Josep Crivillé (musicòleg) i dels enregistraments s'encarregava Enric Català (abans als estudis Gema i ara a Capital Sound Studios).

No n'he sabut mai més res de tot el material gravat...

(les gravacions són en format mp3, qualitat: 128 kbps, monoaurals)

Les Campanes de Corneville

Cloches de Corneville
Les Cloches de Corneville. Òpera Còmica. Música de Robert Planquette amb lletra de Clairville i Gabet.

Durant la guerra dels 100 anys, els anglesos van saquejar l'abadia de Corneville (Normandia), enduent-se el tresor i les campanes en una barca que es va acabar enfonsant. Els monjos van poder recuperar-ho tot menys una campana que no es va trobar mai més.

La llegenda diu que quan sonava el carilló de l'abadia, la campana que era al fons del riu responia. Fins que l'abadia fou destruïda durant la revolució.

Un bon dia, Robert Planquette es va inspirar en aquesta llegenda per escriure una opereta que va tenir molt d'èxit. Gràcies a una subscripció internacional es va reconstruir el carilló.

És curiós, però les campanes mai van tornar al campanar i el carilló va ser venut al propietari d'un hotel, Les Cloches de Corneville.

dijous, 13 d’octubre de 2005

Elfman (1)

En una entrevista a American Film (febrer 1991), el compositor Danny Elfman diu:
Any movie recorded before the '60s - any great old movie - the dialogue and the music is everything. I really hate sound effects. I'm sorry. I'm totally old-fashioned in my approach to music. I love the way they used to make films. The dialogue, the picture, gave you what was happening; the music gave you the emotion and what the characters were thinking. Now, in most movies, orchestral music is very thin, it sounds shrill.
I really hate sound effects... I really hate sound effects... I really hate sound effects... Tenim un petit punt de desacord, sense importància.

ACCESS

Al mesclador li van recomanar visionar Days of heaven, d'en Malick. Sempre que puc faig els deures. I m'he fixat (entre altres coses) en dos noms dels crèdits de final.

Neiman-Tillar Associates (efectes de so de Days of heaven):
A l'època de les mescles de Lola (1985), en Bigas Luna i un dels seus muntadors, Anastasi Rinos, em van parlar d'ACCESS (Automated Computer Controlled Editing Sound System) i l'empresa que el va crear, Neiman-Tillar Associates (NTA).

Quan tothom muntava el so dels films en taules de muntatge (o en movioles), tros a tros, so a so, tallant i empalmant bandes magnètiques sense cap possibilitat de saber com sonaria tot plegat, només per l'experiència o la imaginació, NTA va imaginar i construir el primer equip computeritzat d'edició de so digital per a cinema.

ACCESS gestionava tot l'arxiu sonor que contenien set discos durs de 200 MB cadascun, amb una capacitat total de 4 hores i 40 minuts d'efectes i ambients de so, (a 25 KHz i 12 bits).

Un cop el muntador de so (l'editor, que s'en diu avui dia) havia triat, deixat a mida, sincronitzat amb la imatge en Umàtic 3/4" i equalitzat tots els sons que necessitava per cada bobina de 10 minuts (ara es treballa amb bobines de 20 minuts), es feia una transferència en grups de sis pistes a material magnètic 35 mm. per poder anar a mesclar. NTA va rebre un Òscar l'any 1979.
i Alan Splet (un dels tres assistents especials pel so de Days of heaven):
Aquest home tenia una sensibilitat especial per trobar sons, per aparellar-los i per dosificar-los. És curiós trobar-lo en un dels seus primers títols, després d'haver fet Eraserhead, del senyor Lynch.


dimarts, 11 d’octubre de 2005

Escriure i fer sons

Eviter la musique d'une phrase pour ne lui comuniquer que le rythme. Laisser à ce rythme l'irrégularité d'une pulsation. Dérimer la prose, parce que les rimes y amollisent les angles, ou la rimer exprès coup sur coup.
Journal d'un inconnu. Jean Cocteau. Éditions Bernard Grasset. Paris, 1983.

De tot el que el mesclador llegeix, veu, toca, diu, olora o escolta, una bona part és redirigida cap el treball amb el so. Una recepta de cuina, un consell d'escriptor, una rutina de manteniment mecànic, tot pot servir.

Vaja, aquesta és la idea.

dilluns, 10 d’octubre de 2005

Capçalera

capçalera de la Campana de Gràcia

divendres, 7 d’octubre de 2005

Ritme caní

Per què, aquest ritme? És en Mac, el meu gos, que beu aigua (264 KB, mp3 mono).

dimecres, 28 de setembre de 2005

Visionats i ràbia

Abans d'ahir, dilluns, vaig veure (visionar, en diem) dues pel·lícules a la feina. Feia molt que no passava. Sempre ens falta temps i, un cop entren a mescles, costa poder veure-les senceres i sense entrebancs.

Al matí, an unfinished life. Un cop vista la primera bobina (d'uns 14 minuts) ja no podia alçar-me i marxar. En volia més. Gran pantalla amb una còpia de 35 mm. amb so original sense subtítols. El meu coneixement de l'anglès no és suficient per entendre-ho tot, però tant se val. Tant se val.

Quina ràbia. Enganxat a la cadira, com quan érem marrecs...

I per la tarda, Corpse Bride. Apa, ja hi tornem a ser. Vista en projecció de betacam en pantalla gran d'una cinta protegida (logos i viratge de color). Cinc bobines amb un so envejable.

Quina ràbia. Aquesta tropa saben fer tan bé el so! El que m'enganxa, m'arriba i m'acosta a la història, és el detall. Què hi vols fer? El detall en cada so. Personalitzat, ric. Quin desastre!

dissabte, 24 de setembre de 2005

Dòmino (al carrer)

En una taula exterior de bar, a la vorera del carrer, uns homes juguen al dòmino. Des de l'altra banda de carrer i malgrat el trànsit de cotxes i motos, sento les fitxes de dòmino com piquen la taula i el soroll que fan quan les remenen.

Torno amb el minidisc i els gravo. Trio un tros especialment ric:
- un gos al centre, omnipresent,
- el dòmino a l'esquerra,
- un nen que passa d'esquerra a dreta,
- el trànsit neguitós,
- un camió distribuïdor de butà s'anuncia;
- el xiulet d'un possible client.
Enregistrament en estèreo (58 segons) de la partida de dòmino des de l'altra vorera. Dues versions de codificació mp3 per a triar:
dòmino (mp3 a 128 kbps: 908 KB);
dòmino (mp3 a 64 kpbs: 456 KB).

dijous, 22 de setembre de 2005

Campanes i fòrum

martells del carilló de Gant

Avui mateix em compro un barret per treure-me'l davant d'aquest fòrum de campanes, que ha muntat Daniel Vilarrubias i Cuadra a casacota.net.

Moltíssimes fotos, llistats i documentació sobre campanes i campanars de Igualada, Vilanova del Camí, Santa Coloma de Queralt, Ripoll, Poblet, Òs de Balaguer, Montserrat, Reus, Cervera, etc.

Fantàstic.

Hi he arribat buscant informació sobre els micròfons esfèrics d'en Pere Casulleras.

(La foto correspon a un detall del martells del carilló de Gant, a Bèlgica)

dimarts, 20 de setembre de 2005

Eines i pel·lícules

moviola

Amb eines com aquesta, una Moviola model UD-20-S, es muntaven les pel·lícules.

Això passava abans de les taules d'edició planes i més silencioses. I abans dels equips basats en bancs de lectors sincrònics de cintes VHS.

I molt abans dels sorprenents i actuals programes d'ordinador d'edició de imatge, amb o sense hardware associat.

Els muntadors amb moviola havien de imaginar la pel·lícula, més que ara. Segurament.

dilluns, 19 de setembre de 2005

Escapada a Vic

Una escapada a Vic, per l'actuació de la La Cava Big Band, tancant el Mercat de Música de Vic. Hem dut quatre joves alumnes del Passatge a veure tocar els seus mestres de l'escola de música.

És reconfortant notar com la roda de la vida és en marxa, imparable. També ho és veure una colla de músics fent un so tan compacte, brillant i arriscat.

[M'ha sorprès el so esquerdat de les campanes, a la plaça Major, tocant les nou de la nit. Indagaré quina història ha fet aquest so.]

diumenge, 18 de setembre de 2005

Coartada

Una setmana així (*) = cap nota al quadern.

Mentrestant, de nits, el mesclador s'ha deixat absorbir per 43 folders, buscant com organitzar-se, entremig d'idees sobre to-do lists i outliners.

De com ordenar, categoritzar, prioritzar i organitzar la informació que un té sobre les feines que ha de fer i no desmoralitzar-se quan aquesta llista és immensa.

(*): una mica caòtica, accidentada i atrafegada.

diumenge, 11 de setembre de 2005

Textos: Jean Cocteau

arbre
Pièce de circonstance

Gravez votre nom dans un arbre
Qui poussera jusqu'au nadir.
Un arbre vaut mieux que le marbre,
Car on y voit les noms grandir.
Vocabulaire. Plain-Chant. Éditions Gallimard. Collection Poésie, 1983.

dijous, 8 de setembre de 2005

Noëlle Boisson, monteuse

L'amic Thevenet m'ha fet arribar el llibre que ha escrit Noëlle Boisson, muntadora de imatge de films com Cyrano de Bergerac, Set anys al Tibet, L'amant, Stalingrad, Vatel, o L'Ós.

En Santiago Thevenet també és muntador (de so) i coneix perfectament la tradició i l'escola que tenen a França per tot el que fa als oficis del cinema, perquè ell hi ha viscut i hi ha treballat.

El llibret és una petita joia. Un recorregut des del principi del muntatge fins al final: el dia que contacten amb ella, les primeres reunions i lectura del guió. La relació que s'inicia amb el director i que durarà entre 5 i 7 mesos. Les sales on es treballa, els ajudants, la foscor, la paciència, la sensibilitat, la intuïció, l'ordre. El muntatge com una cacera d'emocions i d'expressions, del moment just. De com totes les imatges es van quedant a la biblioteca visual de la memòria. I mil coses més.

M'aturo una estona quan parla del tercer enemic dels muntadors:
Le troisième ennemi, sans doute le plus dangereux, c'est mon jugement intime. (...) J'évite le "J'aime ou je n'aime pas". Le "je" n'a ici aucune valeur. Je dois me transporter dans le regard des autres, et me dire: "Que penserait Untel s'il regardait ça? Et X, comment réagirait-il s'il entendait cela?... J'imagine leurs réponses, les réactions convergentes, les avis opposés. J'en fais la synthèse. Ma pensée est mise à l'èpreuve. Si elle résiste à ces attaques imaginaires, c'est que elle est juste. Sinon, cela signifie que je fais la fausse route.
La sagesse de la monteuse du film, de Noëlle Boisson. L'oeil neuf. Paris, 2005.

Aquest llibret és un bon contrapunt de En el momento del parpadeo (In the Blink of an Eye) de Walter Murch, una patum reconsagrada i genial.

dilluns, 5 de setembre de 2005

Estereoscopi a Badlands

fotograma de BADLANDS: estereoscopi
La nota Stereoscop del passat sis de febrer parlava dels estereoscopis per veure fotografies en relleu. A Badlands de Terrence Malick, en descobreixo un.

diumenge, 4 de setembre de 2005

Toc de difunts

església del Port de la Selva

Port de la Selva: intento gravar el toc de difunts. Hi ha dos moments per a fer-ho: en el primer cop que sona, que serà mitja hora abans de l'ofici, o en el segon cop, quan surten de l'església després de l'ofici.

A l'Empordà gairebé sempre hi fa vent. Com que el meu equip de gravació és molt senzill el protegeixo dins una motxilla de teixit suau.

El dia triat per gravar també és el dia que una colla de nois amb motos es reuneix sota un dels arbres del davant de l'església per acabar de preparar l'excursió que iniciaran just durant els primers tocs!

El campanar té tres campanes: la petita (P), la mitjana (M) dels quarts i la gran (G) de les hores. També hi ha instal·lat un megàfon. El toc de difunts és la repetició durant 8 cops d'un conjunt de 3 tocs lents de les campanes mitjana i gran:
- toc lent de (M i G) + pausa curta,
- toc lent de (M i G) + pausa curta,
- toc lent de (M i G) + pausa llarga,
(el conjunt es repeteix 8 vegades)
Afegeixo un tros del toc de difunts (980 KB, mp3 estèreo).
Foto extreta de la web del Port de la Selva.

dilluns, 1 d’agost de 2005

Del cinema al DVD

Al cinema, el so massa fort. I a casa, amb el DVD, el so massa "irregular": ara el pujo perquè no entenc el que diuen i ara el baixo perquè em caurà el sostre a sobre. Vet aquí un conflicte.

Al cinema arriben pelis amb un nivell exagerat de pressió sonora. Un nivell terrible, feridor, ofensiu. Hi ha directors que estan bojos o són sords. La tecnologia actual permet crear sons molt potents i amb impacte i també permet reproduir-los a alts nivells perquè el rendiment dels altaveus i dels amplificadors de potència que els alimenten ha millorat molt.

El cinema amb so digital disposa d'una dinàmica enorme. Però aquests directors no usen el que permet aquesta gran dinàmica, només el que permet el gran nivell sonor.

Dinàmica: "distància" entre el so més fluix que es pot reproduir i el més fort.

Abans del so digital, es disposava únicament del so analògic, que segueix existint, gravat-impressionat fotogràficament al costat de les perforacions dels fotogrames de 35 mm.

La dinàmica del so analògic és molt més reduïda: el llindar inferior (el so més suau) el marca el soroll inherent del sistema fotogràfic i el llindar superior (el so més fort) és la limitació física del sistema i la distorsió enorme que es produeix quan se sobremodula. I, a més a més, només tenim 2 pistes sonores que porten la informació codificada dels 4 canals (sistema Dolby Stereo), en comptes dels 6 canals del so digital.

El DVD conté, sovint, la mescla que ha anat al cinema: 6 canals amb una gran dinàmica. Hi ha companyies distribuïdores que fan un nou balanç sonor, una re-mescla especial per al DVD, reduint aquesta dinàmica. Però aquells usuaris de DVDs que disposen de bons equips "home cinema" (i, evidentment, bon aïllament a les parets, o cap veí) volen uns DVDs que sonin com en el cinema, sense restriccions.

La resta, a casa ho escoltem a través dels petits altaveus de la tele i, per tant, ens arriba una mescla del so en estèreo. Aquest estèreo és una reducció dels 6 canals de la mescla original i que fan tots els lectors de DVD, automàticament. Tot i això, la dinàmica possible en una casa no és gaire: per sota hi ha soroll ambiental i per sobre hi ha els veïns.

El mesclador promet seguir amb el tema. Però, mentrestant, farem vacances.

Bon estiu, tutti quanti!

dilluns, 25 de juliol de 2005

Objectiu

No són les impressores, és la tinta.
No són els petits equips digitals, són les piles.
No són les pel·lícules, són les crispetes!

diumenge, 24 de juliol de 2005

Un matí a les nou

Jardins Príncep de Girona
Un bon matí, abans d'anar a la feina, el mesclador s'entreté als jardins Príncep de Girona, a prop del Hospital de Sant Pau, i grava les campanes tocant les nou (532 KB, mp3 stereo).

És una de les proves fetes amb el minidisc Hi-MD d'un amic, en Carlos.

Com sonarà al cinema?

Una pel·lícula d'avions ha mesurat, en la seva versió SDDS (vuit canals de so digital), molts pics de so amb un nivell de 114 db C/SPL!

Crec que s'hauria d'avisar al públic a quin nivell de so pot estar sotmès, depenent d'on s'assegui. Si el cinema és de mida mitjana o gran, l'ajust del nivell estàndard de pressió sonora de 85 db C/SPL (sound pressure level) es fa per a les files centrals. Per tant, la gent que s'asseu a les files a prop de la pantalla (i dels altaveus) pot rebre uns quants decibels més que la resta del públic.

Desconec si hi ha hagut mai cap denúncia per agressió sonora. Tot arribarà.

Màquines per a sortir a gravar so

Toca actualitzar-se. En l'època analògica, el mesclador anava pel món amb un UHER portàtil, monoaural, fantàstic, lleuger, petit i amb 4 velocitats, o amb un NAGRA IV-ST, una màquina segura, sòlida i super professional. En aquests moments, el mesclador només disposa (particularment i a part d'un Dat TASCAM espatllat) d'un minidisc SONY dels antics que és molt pràctic per a coses sense compromís però gairebé inútil per a necessitats serioses de post-producció d'àudio.

Possibilitats d'actualització:
(a) Minidisc SONY Hi-MD: Capacitat de 1 GB. Pot gravar directament en format PCM, sense compressió. Només es pot descarregar via USB a un PC, no a un Mac. Cost: entre 200 i 400 euros.

(b) Gravadors en flash card:
- MARANTZ PMD 660: és un model bàsic, però suficient per a reportatges.
- MARANTZ PMD 670: millor, però amb previs senzills de micròfon, límit: 48 KHz. Cost: 900 euros.
- MARANTZ PMD 671: és capaç de gravar a 96 KHz., interessant per gravar sons i després baixar-los una o dues octaves. Cost: desconegut, encara.
- FOSTEX FR-2: equip molt complet, potser el millor d'aquesta "gamma baixa", cost: 1.300 euros.
- SOUND DEVICES 722: gravador a disc intern de 40 GB i a flash card, 2 pistes, pot gravar a 192 KHz., robust, petit i amb bons previs de micròfon. És car per a un particular i barat per a un pro: 2.400 euros.
El camí més clar és el del minidisc Hi-MD de 1 GB. Però l'única manera de gravar-hi bé seria amb un previ de micròfon extern amb sortida digital per atacar l'entrada del minidisc: solució força cara. L'únic que es guanya amb els Hi-MD és poder gravar directament PCM, encara que el disquet rodant és sorollós i sempre s'ha de tenir un PC a mà, que no és el cas del mesclador.

El següent camí seria triar entre els MARANTZ PMD 670 o 671 i el FOSTEX FR-2. Pressupost: entre 900 i 1.300 €. En el cas del Fostex t'assegures un millor previ de micròfon. Però d'aquí dos o tres anys, encara seran actuals?

Nota final: tot just acabo d'escriure tot això i veig a podcastrigs.com que M-AUDIO és a punt de treure al mercat el MicroTrack 2496!

Esperarem, mesclador.

dissabte, 16 de juliol de 2005

Examen de música

Trobat al blog Maestro de música:
- Profe, si no sé la respuesta ¿Pongo lo que sea?
Clarivident. Definitiu.

divendres, 15 de juliol de 2005

Zazie - Peltier

Zazie dans le métro
Arrel de la mescla de Volavérunt (Bigas Luna, 1999) el mesclador va conèixer Kenout Peltier, una muntadora extraordinària, petita, prima, pacient, decidida i amb una experiència envejable.

Al saber que va començar l'any 1960 amb Zazie dans le métro, de Louis Malle, el mesclador va caure estès a la moqueta de l'estudi on estàvem premesclant els diàlegs. Recordo haver vist la pel·lícula, potser l'any 1965, en cinemes de barri desapareguts, on també podies veure À bout de souffle, de la mateixa fornada, i en sessions dobles!

Hi ha un blog polonès amb el mateix títol, amb foto d'una bàscula-portàtil que sembla útil.

A J'ai entendu causer hi ha una reproducció de la divertida coberta del llibre de Raymond Queneau, en el que es basa el film.

dimecres, 13 de juliol de 2005

Impacte

Sonorament, la paraula impacte és perfecte:

IM: una preparació, una embranzida, una arribada.
PAC: el cop, el tall sec, l'ensurt, el xoc.
TE: el rebot, el ressò, la caiguda.

dimarts, 12 de juliol de 2005

L'oïda enfeinada

L'oïda, en la feina de mesclar sons, quan és més fiable? Al matí o a la nit?

Resposta d'expert: al matí, però no durant la primera hora i és convenient beure molta aigua.

Una de les coses més desconcertants és com varia el judici del que un escolta depenent de l'operació que s'estigui fent: mesclant, controlant, repassant amb el client o, senzillament, escoltant sense fixar-s'hi gaire. El marge d'aquesta variació és reduït, però sempre em sorprèn.

Dinar a l'aire lliure

La punta de les estovalles de paper picava frenèticament contra el got, tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec-tec. Molt seguit i amb molta força. Resultava sorprenent. El vent volia fer soroll. Més tard va fer caure i rodolar les ampolles de plàstic buides. Les branques de la palmera del garden del davant fregaven exageradament les unes amb les altres. Em vaig apuntar alguns detalls. Després, tots ben despentinats, vam tornar a la feina.

diumenge, 10 de juliol de 2005

Gravar campanes

campana
Diumenge passat, al migdia, va haver un nou intent de gravar les campanes de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les, però no van repicar totes les que esperàvem! Creix la sospita d'una acció de camuflatge sonor per part de grups del barri per tal d'evitar que es pugui deslocalitzar una part del seu patrimoni acústic.

La família de l'amic Gonzalo tenen els finestrals a quinze metres del campanar. Serà qüestió de deixar-los sols amb el minidisc. Ho faran millor que jo.

Com a prova de bona voluntat, el mesclador ofereix la part final del seu enregistrament (mp3 stereo, 1.482 KB). Les dues campanes van repicar durant més de quatre minuts i mig. Si no m'erro, la més parladora està afinada en un SOL sostingut i l'altra en un MI.

Temps d'albercocs

albercoc i pinyol

Després de menjar un albercoc, una cara del pinyol es frega fins que s'obre un forat per on es pot xiular.

Vano

vano
  1. Txeeec! (s'obre el vano).
  2. Flap, flap, flap, flap, flap... (el vano impulsa rítmicament l'aire).
  3. Flup! (es tanca).
So del vano (mp3 mono, 100 Kbytes).

Enllaços

Un post de l'aeroplà em porta al ni9e,
que m'envia a messa di voce,
que em llença a les manual input sessions.

Les lletres es transformen en dibuixos.
La veu es visualitza en formes i colors en una pantalla.
Les mans creen objectes sonors.

Després dels trons encara queda prou sol per fer lluir els terrats i les teulades. Aquí una gavina ha escampat els coloms. Enllà em fixo en una porta de fusta al capdamunt d'una escala en un terrat, que mai havia vist. Els terrats intriguen i fascinen al mesclador.

diumenge, 3 de juliol de 2005

Petits diccionaris

A freelang.net s'hi poden trobar uns diccionaris molt senzills per a PC/Windows que són llistes de paraules en 79 llengües amb les seves equivalències a l'anglès. L'italià/anglès té 39.000 paraules i el suec/anglès en té 11.000.

El diccionari català/anglès només té 1040 paraules. Per exemple: aborriment, algo, asustat, cambiar, cepillo, cerdo...

Feedback

Arquitectura
musical? Passejo atent:
el pont ressona.

dissabte, 2 de juliol de 2005

Escala de finestres

repertori de finestres
Set finestres en un escalat gairebé musical a Gràcia: al carrer de l'Escorial cantonada Martí. Vet-ho aquí.

Canvi a Rounders

Nova cara (pel blog)
Fem net. Fem dissabte.
Canvi de plantilla: Rounders, de nom.
Massa hores llençades per intentar sortir d'un laberint massa enrevessat.
Amb nou sistema de comentaris: el propi de Blogger.
S'han guardat els comentaris (que quedaven després d'una penjada del servei d'Haloscan) deixats als posts anteriors.
Seguirem.

diumenge, 26 de juny de 2005

Fer boquilla

embocadura del seu trombó

Cada nit, a l'habitació de l'hotel, practica amb l'embocadura del trombó. Si no ho fes, els seus llavis no aguantarien gaire estona la nit de bolo amb el grup de dixieland.

dissabte, 25 de juny de 2005

Dissabte

Tota la tarda amb un helicòpter per barret a Gràcia. Per què? Una mani.

Després, a les nou de la nit, els nois de l'edifici del davant jugaven a la terrassa amb la diana electrònica: tac!, bip (sol5), tac!, bip (sol5), tac!, bip (sol5), recollir, posar a zero (mi5, do5).

I quan el nivell del soroll ambiental baixi, deixarà d'emmascarar l'aparell refrigerador del veí. Un zum-zum greu que seguirà tota la santa nit.

Blogger

La gent de Blogger ha fet algun canvi intern en el seu codi que afecta la manera com es veuen alguns blogs.

Esperarem. "A caballo regalado ..."

divendres, 24 de juny de 2005

Motors

Amb un amic anàrem a prendre unes aigües fresques a un petit bar. Era migdia, amb molta calor. A mitja conversa es va tallar el corrent elèctric: sobrecàrrega del circuit intern del recinte. De sobte, t'adones que darrera teu hi ha un immens equip refrigerador, ara silenciós. Durant una estona, sense motors, podem parlar en un altre to. Com en un altre temps.

Quan l'energia torna, amb ella retorna el progrés. Tot té un preu, oi?

dimecres, 22 de juny de 2005

Detalls (palomilla)

palomilla

És al carrer de Martínez de la Rosa cantonada Penedès. Després vaig trobar-ho en un petit recull, on hi diu:
No us hi trenqueu pas el cap! I si l'aixequeu en veureu a dotzenes per tota la vila. Els graciencs de socarrel en diuen palomilles i asseguren que aquest és l'únic nom que es donava als ferros que aguantaven les corrioles per a pujar i baixar els mobles.
Extret del recull que editaren els autors de l'exposició Detalls de Gràcia, Albert Gasulla i Eudald Gràcia. Exposició: setembre 1981. Edició llibre: novembre 1982.

dimarts, 21 de juny de 2005

Ritual

Prepares el mini-disc. Connectes el micròfon, el deixes allà on no li toqui el vent. Et penges els auriculars. Ajustes el nivell de gravació. Arrenques a gravar. Quiet. Escoltes. Passa força gent pel carrer i ningú es fixa en l'altre que perd el temps com vol. Les espardenyes piquen: un so com de partit de ping-pong. Un turista amb la maleta amb rodes: com el carro d'anar al super. Si les rajoles tenen el dibuix de la flor, el trec-trec és caòtic. Si no, és molt rítmic i et venen ganes de seguir-lo xiulant. Escoltes. Si et distreus esperant que, a la dreta, arrenqui el bus com un elefant, et sorprèn la bicicleta que surt per l'orella esquerra imitant el rodet d'una canya de pescar. I les veus. Tan a prop, si el micròfon està ben orientat. Escoltes una bona estona.

Al plegar, no caldria guardar la gravació: només m'ha de servir per això, per escoltar.

dilluns, 20 de juny de 2005

Limitacions creatives

Llegint una entrevista (*) amb el productor i enginyer Matt Wallace, trobo alguns comentaris amb els que estic absolutament d'acord:
  • Les restriccions, sovint, ajuden. Tenir 100 pistes de so dins una sessió de ProTools pot diferir massa les decisions.
  • La pre-producció és molt important. Polir i acabar les cançons sense agafar cap guitarra elèctrica, tot amb acústiques.
  • És tracta de vendre emocions, no tecnologia.
  • Voler polir-ho tot massa, sense deixar cap error, és un error. La gràcia és saber triar els errors que deixes.
Jordi Sangenís, el meu mestre en el so per a cinema, em deia que no es tractava de saber com de ho vols deixar, sinó com de malament ho pots deixar. Em va costar d'entendre, perquè és fàcil de mal interpretar.

(*) revista Electronic Musician (maig de 2005)

[Crec que m'he fet un embolic amb la negreta, la cursiva, l'asterisc i tot plegat. Alguna ànima caritativa amb coneixements de disseny és a prop?]

Una font per assossegar

Prenc bona nota del consell del divendres (17 de juny) a flux: veure i escoltar les gotes de la font de la Casa de l'Ardiaca (Barcelona). Em cau una mica lluny dels meus itineraris: hauré de trobar un lloc equivalent. Ja hi pensen prou els arquitectes?

So emmascarant. So refrescant. So hipnotitzador.

diumenge, 19 de juny de 2005

Ben equivocat, o no tant.

Ahir, dissabte, a Barcelona es va acabar el SONAR. Però el mesclador, despistat, ha sortit aquest matí per veure no sé què a no sé on.

Tan se val. Un llarg passeig per carrers ben coneguts (d'altres èpoques). Un cantant d'òpera a can Jorba (308 Kbytes, mp3 stereo). Les estàtues de les Rambles. L'olor de pixats del carrer de la Mercè. Les botigues del carrer d'Avinyó que van canviant de llogaters. Parades de pintors i d'aliments de pagès. Anar escoltant les músiques dels parlars diferents quan encara sonen musicals. Nens que juguen a pilota contra les portes metàl·liques, o amb la llauna de refresc. La plaça dels Àngels desplegada, de recollida general.

Un imant dins la llibreria xucla al mesclador. No s'haurien de prohibir algunes llibreries?

dissabte, 18 de juny de 2005

Tremolor

La poma, ara sí,
tremola amb la branca.
Xàfec d’estiu.

dilluns, 13 de juny de 2005

La paraula escoltada

Llegir un poema en veu alta. I veure que t'escolten. Somriuen. Mouen el cap, assentint. Sentir la pròpia veu i notar el seu escoltar. El poema s'alça fent un arc que comunica un interior amb un altre interior. Aquesta tarda de diumenge el mesclador s'ha estrenat, en família.

Un dels triats, era L'orgullós (Arbres, de Josep Carner):
Dalt de tot de la muntanya,
sol, hi ha un pi de vell brancam,
dalt de tot de la muntanya,
vencedor d'aquell rocam.
I menysprea vent i anyades:
morirà només d'un llamp.
Sembla un bon exercici: respiratori, social, sonor i molt a l'abast!

diumenge, 12 de juny de 2005

Textos: Ponç Pons

Amb el Cercle de Lectura de BTV, sé de Ponç Pons. Quanta ignorància sobre les nostres coses...
Sentir la neu
en ple matí d'agost.
Cor de cigales.
Dillatari. Ponç Pons. Ed. Quaderns Crema. Barcelona (2005).

Haikús. Mar i terra. Illa. Escrits esmolats. Curts. Eficàcia i dolçor. El patir de la llengua. Què bé es deixen llegir aquests llibres i quant els necessitem!

dissabte, 11 de juny de 2005

Julos

Julos Beaucarne, poeta, cantant i actor belga:
D'un de mes fémurs dans 1.000 ans un indigène fera une flûte.
Je resterai donc dans la musique. C'est bien cela le plus important.
Mon terroir c'est les galaxies, de Julos Beaucarne. Éd. LHF. Bèlgica.

dijous, 9 de juny de 2005

Iggy Poe

Juny 1998
Un article sobre Hal Willner se m'enganxa. Un productor especial de discos especials que fa un recull de poemes i històries de Poe llegits per Christopher Walken, Diamanda Galas, Iggy Pop, Gabriel Byrne, etc.

Abril 2005
Per un euro (El Periódico) es poden tenir els Contes fantàstics de Poe.

Maig 2005
Buscant CDs amb veus de poetes, ensopego amb aquest Closed on Account of Rabies. (Lloc amb accés a mostres de cada tall).

Juny 2005
Iggy (780 KB, mp3 stereo) arrenca el conte The tell-tale heart:
TRUE! --nervous --very, very dreadfully nervous I had been and am; but why will you say that I am mad? The disease had sharpened my senses --not destroyed --not dulled them. Above all was the sense of hearing acute. I heard all things in the heaven and in the earth. I heard many things in hell. How, then, am I mad? Hearken! and observe how healthily --how calmly I can tell you the whole story.

It is impossible to say how first the idea entered my brain; but once conceived, it haunted me day and night. Object there was none. Passion there was none. I loved the old man. He had never wronged me. He had never given me insult. For his gold I had no desire. I think it was his eye! yes, it was this! He had the eye of a vulture --a pale blue eye, with a film over it. Whenever it fell upon me, my blood ran cold; and so by degrees --very gradually --I made up my mind to take the life of the old man, and thus rid myself of the eye forever.

Now this is the point. You fancy me mad. (...)
El cor delator (inici). Versió catalana de Joan Solé:
Ben cert! Nerviós, sóc i he estat molt i molt, espantosament nerviós; però ¿per què dieu que sóc boig? La malaltia m'havia afuat els sentits, no m'els havia destruït ni esmussat. Sobretot el sentit de l'oïda, era agut. Sentia tot el del cel i la terra. Sentia molt de l'infern. ¿Com puc ser boig, doncs? Escolteu, i observeu amb quina lucidesa, amb quina calma us puc exposar tota la història. (...)
A Tagomago es comenta una altra producció de Hal Willner: un homenatge a la música de Kurt Weill.

dimarts, 7 de juny de 2005

Mínim

Un frec involuntari del braç amb un penjador de tovalloles genera un so que sembla el gemec d'un gos. Em giro, però al menjador no hi ha cap moviment estrany.

Uns esglaons de fusta d'una escala amb estructura metàl·lica vibren al ser trepitjats. La vibració, lleu, recorda el so que fa un mòdem al iniciar una trucada. És curiós la capacitat per a sorprendre que pot tenir un fet tan petit.

dilluns, 6 de juny de 2005

Llistes, IR i el tennis.

El mesclador no para de fer llistes. És un llistador. Això és el que és, un llistador. Llistes sobre el que vol llegir, el que vol comentar i escriure, el que vol trobar, escoltar, veure. Però els caps de setmana només duren dos dies (no sé el per què). Comences la setmana amb 'feina' endarrerida. Una sensació que, malgrat els anys que portem, encara molesta. Tot plegat, bajanades!

Em sembla que ben pocs tècnics de so i mescladors miren o coneixen aquest quadern/bloc. Per tant, potser no cal que parli del que vaig veure a la trobada de l'AES. Tampoc cal que comenti el que em va semblar el senyor George Massenburg, un gurú de la gravació, la tarda que va ser als estudis Nòmada 57.

Mentrestant, estic omplint els 2 portàtils (Mac/casa + PC/feina) de informació, programes i IR (impulse responses), per entendre millor la reverberació obtinguda per convolució i fer proves gravant mostres dels espais propis. El mesclador us mantindrà al corrent. Estic segur que és un tema que no us deixa dormir...

Dos desitjos: (1) poder triar subtítols en català en els DVDs; i (2), no estar obligat a escoltar els comentaris en les retransmissions, per exemple, dels partits de tennis. So dels tennistes (final de París, arxiu mono mp3).

divendres, 3 de juny de 2005

Després de l'AES

Després de uns quants dies de feina cap enfora per la trobada de l'AES, el mesclador torna a agafar l'estimat PowerBook i intenta seguir amb el quadern, com si es tractés d'una tornada al camp base.

Fer cinema no és tan sols fer pel·lícules. Cinema(tògraf) també es pot fer amb una càmera de vídeo. En Manu Balaguer viu pel cinema, està ben clar. Vam treballar junts a El Far, la seva primera peli. Més endavant, va muntar una productora independent, La Cofradía.

Ara, els dies 6, 7 i 8 de juny, es presenten al FNAC EL TRIANGLE (Barcelona) els darrers treballs d'aquesta petita empresa creada per en Manu.
Dilluns 6 de juny, a les 20 hores:
La Mirada Impúdica (documental, 25 minuts)
Taula rodona: Fernando Borrero, José María Ponce, Sara Bernat
Direcció: Fernando Borrero

Dimarts 7 de juny, a les 20 hores:
Cita a Tombuctú (a partir de la novel·la de Pep Subirós)
Ficció experimental Dansa-Teatre-Cinema: 50 minuts
Taula rodona : Manu Balaguer, Mercè Solé
Direcció i muntatge: Manu Balaguer

Dimecres 8 de juny, a les 20 hores:
Una mirada sobre el prado que llora (documental, 60 minuts)
Taula rodona: Pere Alberó, Manu Balaguer
Direcció i guió: Pere Alberó
Feina constant, any rere any, vídeo rere vídeo. Formigues i elefants.

divendres, 27 de maig de 2005

Textos: Miquel Bauçà (4)

Per què no et fan el pes
les grans obres de musica?
- És un estupefaent
enllaunat i que figura
que sempre ha de ser eficaç.
Al cervell, no li agrada
que li diguin què ha de fer.
Prefereix trobar les seves.
Rudiments de saviesa, Miquel Bauçà. Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

dijous, 26 de maig de 2005

Run-run

Buscant per a la nota anterior trobo aquest post d'ahir, escrit just abans de les bombes d'ETA. Arrenca així:
El run run. Por Miguel Ángel Serrano

Un tipo con un martillo neumático me persigue. A veces le acompaña alguien con una lijadora o con una taladradora, o todos a la vez. Es el run run de la ciudad. Está el tráfico, también: motos petardo, infames turbos de nocturnos buses, automóviles.
La gente grita. La gente chilla. La gente alardea a alaridos.

Per seguir llegint-lo: Blog de letras de Madrid.

Una línia de so: de Richard Long a Menchu Gutiérrez.

Al mesclador li arriba un article retallat de Babelia/El País, del dissabte 14 de maig: El tiempo y los grillos, escrit per Menchu Gutiérrez.

Parla d'una litografia de 2 metres d'alt on hi ha la descripció de tots els sons que van anar apareixent durant un viatge a peu que Richard Long va fer per la costa sud d'Espanya, l'any 1990. Copio (l'accés online és de pagament) algunes notes que conté la litografia:
Rugido del oleaje en Ribadesella.
Un río atronador en el desfiladero de los Beyos.
Un busardo maullando cerca de Horcadas.
Un puerco chillando en Salices del Río.
Un perro ladrando en Sahagún.
(...)
Rugido del oleaje en Málaga.
Menchu Gutiérrez escriu:
El graznido de un ave, el chasquido de una rama o el ladrido de un perro se convierten así en hitos de sonido, piedras sonoras que marcan un punto del camino.
També parla dels haikús de Basho. I de Francis Galton (geògraf, meteoròleg, antropòleg, criminòleg, etc.) que volia incloure, en els mapes, informació sobre les olors i els sons de cada lloc. Parla de més coses, però sobretot m'he quedat amb les ganes de llegir alguna cosa d'aquesta madrilenya, traductora i escriptora, que ha publicat uns quants llibres de poemes i una novel·la breu, Disección de una tormenta.

En aquest cas, del dit que assenyala la lluna, m'he quedat amb el dit. De moment.

dilluns, 23 de maig de 2005

AES

Aquest cop no ens cal agafar cap avió ni llogar cap habitació d'hotel. L' Audio Engineering Society, AES, serà al CCIB (Barcelona) del dia 28 al 31 de maig.

Passejar-se durant hores entremig dels stands de fabricants d'equips pel so, de tot tipus de processadors, micròfons, gravadors, altaveus, materials d'acústica i quatre-centes coses més.

Acabar cansat i mig content i mig trist d'haver vist allò que ens aniria bé però que ara no toca comprar i d'haver trobat possibles maneres de millorar el procés del treball amb el so. Amics i coneguts. Competència i aliats. Gent de tota la vida i gent nova, novíssima. Genis i xerraires. I al final, una bona col·lecció de targetes.

Aquest any no hi ha excusa.

dijous, 19 de maig de 2005

Bach i Pla

A la matinada, Roldós toca les tres primeres 'Suites' angleses de Bach. La primera és molt pianística - per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach.
Quadern gris, de Josep Pla (pàgina 436). Edicions Destino. Cinquena edició, 1991.

dilluns, 16 de maig de 2005

B_ch i Pl_

L_ f_rm_ d_c_l d_l p_rf_l ll_ny_ d_ l_s m_nt_ny_s d_ l_ m_s_c_ d_ B_ch.
Quadern gris, de Josep Pla (pàgina 436). Edicions Destino. Cinquena edició, 1991.

dijous, 12 de maig de 2005

Nivells

Poc trànsit: 53 db SPL/A.
Passa un cotxe: 64 db SPL/A.
Passa una furgoneta: 69 db SPL/A.
Borda un gos en un balcó: 72 db SPL/A.
Passa un camió: 74 db SPL/A.

Lloc: Una tercera planta al carrer del Perú. El Poblenou. Hora: tres quarts de sis de la tarda.
Unitat de mesura: decibel SPL (Sound Pressure Level), corba de ponderació A.

dimarts, 10 de maig de 2005

Mongetes i música

mongetes

L'empresa Nickerson Zwaan comercialitza llavors de llegums. Entre elles hi ha una varietat de mongeta que rep el nom de Musica. Amb la tavella (beina) molt tendra, d'uns 22 cm. de llargada.

Glenn Gould

El pianista té un mètode increïble de preparar-se per a les sessions d'enregistrament de (per exemple) les quatre balades de Brahms.

Abans de prendre la decisió de gravar-les no les havia tocat mai, ni desxifrat, ni escoltat. Apart de la primera balada, quan l'assajaven els seus companys del conservatori.

Aquesta decisió de gravar la pren dos mesos abans d'anar a l'estudi. Durant les sis setmanes següents es dedica a estudiar les partitures sense acostar-se al piano, el·laborant una concepció molt clara de com vol abordar-les. Les treballa en el seu cap i deixa que hi rodin, dotzenes de vegades. Caminant o conduint, tan se val.

Les darreres dues setmanes les toca al piano, una hora al dia com a màxim. Dos dies abans de les sessions, s'absté de tocar. Segueix sense tocar el piano fins que els tècnics de l'estudi acaben amb tots els preparatius i el responsable diu 'Primera presa!'.

Molt sovint, aquest primer enregistrament és el millor perquè és el moment amb la imatge mental més pura, menys lligada a les contradiccions de la realitat d'un instrument.
Adaptació lliure d'un extracte de la darrera entrevista de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Arthème Fayard, 1986.

De quina manera i en quin grau podem utilitzar aquest mètode en el nostre treball?

diumenge, 8 de maig de 2005

Un geni tossut a l'AES

placa de circuit imprés de TESI

Vaig conèixer un altre Ricard, fa una pila d'anys, en un concert coral (l'estrena de la Cantata Tirant lo Blanc de Ros Marbà, potser?), i ell l'estava enregistrant amb un Revox (extraordinari magnetòfon semiprofessional).

Vaig trobar algú que tenia interessos semblants als meus. Era l'inici dels ordinadors i ell s'hi va apuntar, construint-ne i aprenent a programar-los. Un camí llarg (televisió, estudis de gravació i de doblatge, enregistraments per lliure, responsabilitats tècniques durant les Olimpíades del 92) el van portar a muntar una empresa pròpia d'enginyeria.

Amb el temps ha resultat ser un geni i un tossut. És capaç de dissenyar i calcular infraestructures audiovisuals, construir equips útils per el funcionament dels estudis, les emissores de ràdio i televisió, o pels aeroports. El seu cervell no para. Quina ràbia!

No és fàcil ser una empresa petita. Les experiències difícils de gent propera m'ho han demostrat.

L'altre dia em va ensenyar el seu darrer projecte: Coda, una matriu de commutació, enrutament i conversió de senyals àudio (analògic i digital) que, en una primera etapa, arriba fins a 240 x 240 canals. Un equip molt potent, pensat, finançat i fabricat per ell, aquí.

Ricard Camprodon, ens veurem a l'AES, aquest final de maig a Barcelona!

About music

Duckworth: Are you always thinking about music?
John Zorn: Always. It's like when I'm in a car riding down the road, I'm always counting the lines and making polyrhythms out of them. Do you know what I'm saying? When I'm walking down the street, my steps become a rhythm. It's just always there. I grew up on TV; there's always been sound with the image. It's like I live in a movie or something. I see an image and I hear music with it. I was brought up that way. I walk down the street and I hear a soundtrack in my head for the movie that I'm in, which is my life. It's kind of sick.
Talking Music (Conversations with American Experimental Composers), de William Duckworth. Schirmer Books. New York, 1995.

Qui no ha seguit algun cop el ritme dels eixugaparabrises? dels llums intermitents? dels ascensors al anar pujant els pisos? dels llums que indiquen una farmàcia? del so dels talons d'aquell, tan decidit? de la pluja quan comença? d'aquests estris per centrifugar l'enciam? de les gotes d'una aixeta mal tancada? del ritme al baixar una escala? al marcar un número de telèfon? al batre un ou per fer una truita? del carret d'anar a comprar al super, entremig de les rajoles amb relleu? o la maleta amb rodes ben plena al tornar de viatge?

dissabte, 7 de maig de 2005

Trens i trons

Aprofito un comentari enviat per la Judith:
Cafè Lumière, una pel·lícula que he vist al BAFF, m'ha fet pensar en el mesclador. La pel·lícula parla del pas del temps, de les vides que van i venen com els trens i un personatge que es dedica a enregistrar el so d'aquests trens (no costa gaire entendre-hi la figura del director de cinema que intenta mostrar aquest pas del temps).
per pensar en alguns dels sons que són tan agraïts d'enregistrar, tan suggeridors a l'hora d'escoltar, tan útils en una mescla: trons i trens. N'hi ha d'altres (bicicletes, coloms, el vent que xiula, les veus de nens jugant) però aquesta nota ha de ser curta perquè marxem a un dinar familiar multitudinari. Seguirem. Paraula. Gràcies, J.

divendres, 6 de maig de 2005

050505

S'ha acabat el dia 050505. Les setmanes, tan de pressa, qui sap el què són? Tanmateix, és ben veritat que hi ha èpoques i circumstàncies que fan les hores i els dies massa llargs. Ara per ara, el mesclador deixa pel dissabte + diumenge les notes per aquest quadern que necessiten més temps.

Passa una cosa curiosa i xocant: m'he anat fent una llista d'idees per escriure notes sobre el so i poder-les desenvolupar amb una perspectiva més global, però aquesta llista ha crescut molt, i al estar ordenada per temes sembla que reclami un tractament amb més profunditat i més dedicació. La llista, impertinent, fa el seu camí i aquest quadern sobreviu.

Jaume Sisa (al Saló de Lectura de BTV) parlant de Música Dispersa. Un setmana de poesia. Un dinar, immens, de família. I les hores del dia, tan mal administrades!

(Aquest post: cap vincle, cap nom en negreta, un sol nom en cursiva)

dijous, 28 d’abril de 2005

Aquesta nit

Gairebé és la una de la nit i se sent el filet d'una música de jazz. Des del meu sisè pis puc veure una terrassa que deu ser a tres o quatre carrers més avall. Una bombeta a la paret i uns nois que parlen, ara s'aixeca un, ara encén una cigarreta, ara s'asseu. A part d'ells hi ha tant silenci que de tan en tan s'entén què diuen. Riuen. Potser no caldria que parlessin en veu alta. No els hi cal. No ens cal. Un jazz melós, afuat per la distància, arriba sense estridència com un perfum nocturn a través dels terrats.

Quan més tard passi el camió de la brossa, espero estar ben adormit.

dimarts, 26 d’abril de 2005

Textos: Maxence Fermine

En Jordi Brau, actor protegit per la foscor de les sales de doblatge, ens envia un petita perla. La copio sencera, amb comentari i tot, i corro a un ciber per no fer nosa i llegir-la anònimament.

Un pare li explica al seu fill que l'art del te és una música d'aigua.
D'abord, il y a la musique de la pluie sur les feuilles des théiers, ce léger tremblement comme un tambour de lumière verte frappé par les baguettes d'argent du ciel. Puis il y a la musique de la récolte, accompagnée par la danse des voiles des cueilleuses. Ensuite, il y a la musique d'une source aussi fraîche et pure que possible. Enfin, la musique de l'eau chaude qu'on verse lentement sur les feuilles de thé.
Opium, de Maxence Fermine. Le Livre de Poche. Éditions Albin Michel 2002.

dilluns, 25 d’abril de 2005

L'ascensor i l'escoltador

L'ascensor toca el contrabaix. Amb arquet. Un parell de pisos abans d'arribar a la planta baixa ja comença el seu frec greu i ondulant. Ben bé com en un thriller. Em dic 'el gravaràs abans que el reajustin', però mai recordo d'agafar el minidisc. I avui, de cop i volta, penso que ja està bé així. 'No el gravis, escolta'l i prou!'. 'No et carreguis de feina'. És veritat. El mesclador escoltarà i prou. Prou micròfons. On van a parar tantes cintes? I la feina de recollir-los, copiar-los a l'ordinador, triar un nom i ordenar-los?

Creia que l'ascensor, amb el seu so de contrabaix amb arquet, em deia 'grava'm!' però el que em diu realment és 'escolta'm!' Vet aquí el que passa. L'escoltador li pensa fer cas.

Més sobre campanes

Endreçant paperassa m'he topat amb una vella carpeta amb articles, fotos i notes sobre campanes.

Ahir feien la XVIII Trobada de Campaners a Os de Balaguer (La Noguera), i en aquesta carpeta he trobat un article parlant de la primera trobada, l'any 1988. On es parla de Josep Otín, fill i net de campaners; dels germans Ramon i Jaume Gelonch, de Juneda; d'Antoni Farràs, de 89 anys, cenetista durant la República, agutzil i enterramorts; i d'una dona campanera, Antonieta Hospital. Ara deuen ser molts més.

Durant una conversa amb el Sr. Castey de la fosa de campanes i bronzes d'art Barberí d'Olot, durant l'Expocultura de 1982, vaig prendre nota del preu de les seves campanes (batall apart):
campana de 35 cm de diàmetre, 30 Kg. de pes: 51. 810 pts;
campana de 45 cm de diàmetre, 60 Kg. de pes: 75.780 pts;
campana de 52 cm de diàmetre, 90 Kg. de pes: 109.350 pts;
campana de 110 cm de diàmetre, 720 Kg. de pes: 786.240 pts.
Hi ha campanes d'Olot arreu. Com a prova, podeu consultar aquest inventari [enllaç corregit - 5 setembre 2009]

Néixer davant d'un campanar té les seves conseqüències.

M de mar, M de música

La musique souvent me prend comme une mer!
Així arrenca Baudelaire el seu poema La Musique, de Les Fleurs du mal.

divendres, 22 d’abril de 2005

Detalls

Víctor Erice, en una entrevista:
Si s'elaboren massa els detalls, se satura el sentit de l'escena i es perd.
No és gens difícil estar-hi d'acord. Però costa tant saber on se situa aquest massa!

Aprenentatge

Al ser gravats i després reproduïts en una línia de temps (programa de ràdio, disc o peli), els sons tendeixen a l'atrofia. S'encarcaren. És feina dels que munten so i dels que mesclen so, evitar-ho. Els sons s'avorreixen uns als altres. Es desgasten mútuament. De vegades caldrà d'aplicar forces majors, amb grans canvis i manipulacions. Però d'altres vegades la feina a fer és més delicada, ínfima, microscòpica, lleu.

Saber el grau d'aplicació de les eines és d'oficial de primera i n'hi ha que tota la vida serem uns aprenents!

Vent

Un senyal de trànsit ("prohibit aparcar") és a la cantonada del carrer de sota casa. Està just en el punt on les dues parets de l'edifici formen l'angle recte. Tan a prop, que quan fa vent l'esquena del senyal pica a la cantonada i fa un so una mica acampanat i arítmic. Però un camina de pressa i no està per escoltar filigranes. Per això, amb més humor i temps, un dia ho gravaré. Per si de cas.

dilluns, 18 d’abril de 2005

Textos: Bob Dylan

Bob Dylan, en el primer volum de les seves memòries, parla sovint de les veus, sobretot cantants. Una mostra, a la pàgina 252, Woody Guthrie:
Allí hi havia molta força i la seva veu era com un estilet. No tenia res a veure amb la resta de cantants que havia escoltat, ni ell ni les seves cançons. Les seves particularitats estilístiques, la fluïdesa amb què li brollaven les paraules de la boca, tot allò em va deixar aclaparat. Va ser com si el mateix tocadiscos m'hagués agafat i m'hagués llançat a l'altra banda de l'habitació. També em vaig fixar en la seva dicció. Cantava amb un estil perfecte, un estil en què semblava que ningú no hagués pensat mai. Deixava anar el so de l'última lletra de les paraules quan li venia de gust i aconseguia l'efecte d'un cop de puny. Les mateixes cançons, el seu repertori, eren veritablement inclassificables. Encloïen la humanitat sencera. No hi havia ni una sola cançó mediocre.
Cròniques. Volum I, de Bob Dylan. Global Rhythm Press. Barcelona, febrer 2005. Traducció de Toni Cardona.

diumenge, 17 d’abril de 2005

Persistència

Va arrencar una bitàcola. Un bloc, paraula que li va semblar menys ampul·losa. Va escriure la primera nota. De tant en tant, la modificava, la corregia, l'ampliava. Sempre la mateixa nota, però. Sempre el mateix post. Al cap d'unes quantes setmanes el que es podia llegir ja no s'assemblava gens a la primera redacció. Va seguir fins que el resultat li va semblar satisfactori. Als tres mesos va escriure la segona nota.

La seva persistència em sorprèn, m'enlluerna. I justament per això li segueixo els passos. Els petits passos, els petits canvis. Quan crec que donarà el post per definitiu, em deixa fora de joc amb un detall inesperat, un gir únic. Com un músic de jazz, els seus textos evolucionen, modulen, viatgen com en un solo inacabable. De moment.

diumenge, 10 d’abril de 2005

Textos: Bertolt Brecht

Sorolls

Més tard, a la tardor
Els àlbers són habitats per grans estols de gralles
Però durant tot l'estiu escolto,
En no haver-hi ocells a la contrada,
Només remor de gent que es mou.
N'estic content.

Les elegies de Buckow. Els llibres de l'Escorpí. Poesia, 22. Edicions 62. Barcelona (maig 1974). Traducció de Feliu Formosa.

divendres, 8 d’abril de 2005

Raskin, inventor i artista

M'he quedat de pedra, Jef Raskin va morir el passat 26 de febrer. Va ser el creador del projecte Macintosh d'Apple. Era músic, inventor, ensenyant, escriptor de manuals i empresari.

És curiós, odiava els ratolins dels ordinadors. Al marxar d'Apple (va tenir fortes discrepàncies amb Jobs, el capo) va muntar una petita empresa per a dissenyar i fabricar un ordinador que fos com un electrodomèstic. Molt senzill i eficient, com una rentadora. Que no calgués llegir-se tres manuals per fer-lo anar.

L'any 1988 vaig ensopegar amb un llibre extraordinari d'entrevistes a programadors (*) . L'he rellegit sencer alguns cops. És interessant veure com neixen i creixen les idees i els projectes per fer amb els ordinadors. Aquestes eines per calcular, per simular (!). Entre els programadors entrevistats hi ha creadors de CPUs, de llenguatges, de jocs i d'aplicacions de tot tipus. Els pioners. És un llibre que va sortir als USA el 1986. Sí, han passat alguns mesos.

I vet aquí que un dels que em van semblar més vitals fou Raskin. Inventor i artista.

(*) Programadores en acción, de Susan Lammers. Ed. Anaya Multimedia, 1988.

Música al passatge Klein

El mesclador es trobava una mica embussat. Però aquest matí de dijous he visitat Nòmada57, l'estudi de gravació que abans era al carrer Martí (a Gràcia) i ara és al petit i amagat passatge Klein (al Poblenou).

Ah, hi ha poques coses tan suggestives com entrar en una sala de gravació espaiosa, cadires amb auriculars, micròfons en diverses posicions, esperant els músics. Un piano Kawai, de poca cua però amb un so enèrgic i acollidor, com una abraçada.

Pel matí, després d'una llarga jornada nocturna, l'estudi i els seus habitants mandregen. Pere Aguilar, l'ànima del lloc, és feliç. Un CD que ell ha gravat i mesclat, ha estat nominat per un prestigiós premi internacional. És del guitarrista argentí Luis Salinas: Luis Salinas y amigos en España. Enhorabona, Pere!

El mesclador de cinema s'ha estremit una miqueta al reviure, interiorment, la seva època de mesclador de música. Quan pels estudis es passejaven en Toti Soler, en Quicu, en Pau Riba, en Sisa, la Música Dispersa, en Batllès i l'Amman amb la Mirasol, el Jordi Sabatés, en Roda, el Mestre Cases, l'Antonio Machin i tants d'altres.

Caminant, el mesclador torna a la feina, en el mateix Poblenou, i sota el braç du my fifty one minutes, el CD del trompetista Raynald Colom. Què més es pot demanar?

dijous, 31 de març de 2005

Mescla fresca

Aquella mescla provisional de so feta pel propi realitzador, durant el muntatge o com a prova, pot tenir uns valors i contenir unes troballes de les que no se n'és conscient fins que, un bon dia, es perden al refer professionalment tot el procés.

Salts, desequilibris, brutícia, errors. ¿Qui és capaç de captar-ne la força i la vida i saber-ho desar per reproduir-ho després, al final de tota la cadena de la post-producció d'àudio d'una peli?

Em sembla que saber aprofitar les petites equivocacions i les sorpreses de l'atzar és enriquidor. Però difícil. No t'inclinis massa cap al mateix costat, que prendràs mal.

dilluns, 28 de març de 2005

Blau

arbre i núvol

S'acaben uns dies amb menys trànsit a ciutat. El mesclador fa endreça, poca, i deures. Està bé reduir la ignorància i la que tinc més aprop és la pròpia. I és enorme!

És massa tard per descobrir Trois couleurs: Bleu, de Kieslowski?

dissabte, 19 de març de 2005

Diumenge de Rams

  palma petita

De petit gaudeixes picant al terra amb el palmó fins que gairebé sembla una escombra. Tota la plaça ressona amb els palmons percudint a ritme infantil. Després, aquest palmó s'està al balcó, testimoni del pas de les estacions, fins l'any que ve.

Aquest dies, EB - la meva companya - ha fet palmetes pels amics i les àvies. Artesania casolana apresa a l'escola. I un servidor, el mesclador, rodejat de maquinotes i llibres!

Dimensions apropiades

Al mesclador li agraden les pelis petites. Ajustades, properes, volgudes, treballades, estimades. On hi tenen cabuda i valor els detalls, els petits sons, les ombres, les mirades. Poden ser documentals, ficcions o experiments, tant se val. Quan les coses sembla que estiguin passant davant teu, i tan sols per a tu. Per a un tu que és jo, que és tots. Tutti. Quan no hi ha massa diners, però s'administren bé. Quan hi ha més art que indústria.

Dir més coses amb menys paraules. Fer sentir més amb menys música. Economia. Essència. Les dimensions del que fem i el que veiem. Suggerir. Apuntar. Apropar.

Ja veig que estic barrejant dues posicions: la del mesclador i la de l'espectador (cinema, dvd a casa, ordinador, tant se val). Però potser es tracta de dues posicions amb més punts en comú del que sembla. El mesclador és un dels primers espectadors. El mesclador també s'hi veu fent aquestes pelis. Hi és dins. No es tracta, en part, d'això?

dimecres, 16 de març de 2005

Futur Fotut

Doncs sí. Tant que ha discutit el mesclador amb els directors quan no feien les seves pelis en la llengua que parlaven. Quina equivocació. Quina ignorància. Ni en català. Ni en castellà. En anglès.

El mercat mana molt, es veu. I les ajudes, les subvencions i les obligacions de les coproduccions marquen un camí que parla l'anglès. Ja es veu.

Què se'ls hi pot demanar als productors joves que estan començant, ara i aquí? I als directors joves que es moren de ganes d'estrenar? El lema, ara, és: No importa la teva llengua.

PD: Es tracta de la versió original - tota en anglès - de "Tirante el Blanco", de Vicente Aranda.

Caram, caram.

  • Vet aquí que en Marc Recha escriu cada dimecres al suplement Culturas, de La Vanguardia. Avui ha començat, i en català, agafant l'avió cap a París. Ja tinc una raó més per gastar-me un euro els dimecres.
  • En el mateix suplement, al costat d'un article sobre el film de l'enfonsament de Hitler, en Xavier Antich comenta l'obscenitat de la música d' Stephan Zacharias en aquesta pel·lícula. No em sembla res de nou. És un tema delicat. Tants cops la música estreny massa, guia massa i reforça massa els sentiments mostrats o suggerits. Quina feina tan poc edificant. No deixa espai per a res més.
Tanmateix, fer pel·lícules no deu ser gens fàcil. Vet aquí.

dimarts, 15 de març de 2005

Més tramvies

Picarols pel pianista

Més partitures de tramvies amb il·lustració: Tramway, un galop caratteristico de J. Burgmein (Editorial G. Ricordi & C, Milano). Es recomana tocar amb una cinta amb picarols lligada a la mà. Percussió senzilla i lleugera.

diumenge, 13 de març de 2005

Transport públic

partitura de El último tranvia

Il·lustració de Brunet per la partitura de El último tranvia, una polca-marxa de E. Sabaté. Editorial Musical Emporium. Barcelona.

Al carrer Gran de Gràcia, abans hi passaven dos tramvies: un de pujada i l'altre, de baixada. Les voreres eren més estretes i semblava que hi cabia tothom. És clar que tots érem més jovenets i el tramvia servia per baixar a Barcelona i tornar.

diumenge, 6 de març de 2005

Sant Pere de les Puel·les, a prop. (1ª part)

campanar

CAMPANAR (accés a una mini movie de 256 KB)

Avui, a les dotze del migdia, hem gravat (minidisc i càmera fotogràfica) el campanar de sant Pere de les Puel·les, des de la casa d'uns amics que hi viuen a tocar i que gentilment han accedit a la invasió del seu pis.

Hem de tornar-hi, avui només ha sonat una campana. El refrany castellà ho diu ben clar: A canto de pájaro y gracia de niño, no invites al vecino.

Els de so ja ho sabem, no tot es pot gravar a la primera. No repicaran totes les campanes, o potser passarà un avió, o potser el gos del veí bordarà, o senzillament, el micròfon no tindrà les piles a punt... En aquest cas, tot s'ha de dir, serà un plaer tornar-hi.

(L'església de sant Pere de les Puel·les; plaça de sant Pere és al costat de l'Arc de Triomf i és una de les més antigues de Barcelona)

dissabte, 5 de març de 2005

Figura

figura

diumenge, 27 de febrer de 2005

El pinzell i el so

Hoppenot, professora de violí, escriu, després de vint anys d'ensenyament:
Sovint dono als meus deixebles aquesta imatge tant evocativa del violinista-pintor on l'arquet seria un pinzell i el so una pasta clara, vivent, a punt per a ser modelada. La tela de l'artista és projecció del seu espai interior, ella materialitza una o vàries imatges mentals i els cops del pinzell tenen el paper de tornar tangible el seu paisatge interior.

Le violon intérieur, Dominique Hoppenot. Éditions Van de Velde. Paris, 1981. (Traducció provisional del mesclador)

Arquet de violí, pinzell de pintor. El so del violí, una pasta que s'ha de modelar. No esperar ser músics per aprofitar quan les disciplines es creuen. El manual del mecànic de motos. Les fórmules del pastisser. Les tècniques de l'economista.

dimarts, 22 de febrer de 2005

Bach, vist i escoltat

partitura fuga Bach
Què us sembla de triar una peça del Clave ben temperat, escoltar-la i veure evolucionar la partitura, en el seu detall i en el seu conjunt?

Tim Smith, músic i escriptor, ha construït, durant un any sabàtic, aquest estudi de 35 fugues i preludis tocats per David Korevaar.

Quantes petites meravelles es troben per aquests mons!

diumenge, 20 de febrer de 2005

Conservatori Femení

cartell antic de propaganda d'un conservatori femení

Conservatori Femení.
Solfeig. Piano. Harmonia. Cant. Violí. Violoncel.
Arpa. Guitarra. Rítmica. Idiomes.

Al carrer del Montseny amb Gran de Gràcia (Barcelona).

Textos: Sei Shônagon

54. Choses que l'on entend parfois avec plus d'emotion qu'à l'ordinaire

Les bruits de voitures, au matin, le premier jour de l'an. Le chant des oiseaux. A l'aurore, le bruit d'une toux, et, il va sans dire, le son des instruments.
Notes de chevet, de Sei Shônagon. Editorial Gallimard / Unesco (1985, 1996). Traducció André Beaujard. És un llibre escrit per una dama d'honor de la cort imperial del Japó, en el segle XI.

Una possible traducció:
54. Coses que se senten amb més emoció, potser, que d'ordinari

Els sorolls dels carruatges, al matí, el primer dia de l'any. El cant dels ocells. A l'aurora, el soroll d'una tos, i, no cal ni dir-ho, el so dels instruments.

divendres, 18 de febrer de 2005

Textos: Thomas Bernhard

Imaginació

Vora del barri copte del Caire van cridar-nos l'atenció tot de carrers amb cases de quatre i cinc pisos, al terrat de les quals es fa cria de milers de gallines, de cabres i, fins i tot, de porcs. Vam intentar d'imaginar-nos què es deu poder escoltar si en aquestes cases es cala foc.
Historietes inexemplars (L'imitador de veus). Editorial Empúries. Barcelona, 1985. Traducció de Josep Murgades.

dimarts, 15 de febrer de 2005

Dilluns

De fet, ja és dimarts. Al mesclador li fa vergonya parlar en primera persona, vet aquí.

Pel gener del 99, el mesclador es va comprar El Canvi. Cadascú té camins diferents per arribar als llibres als que arriba. Els anys han mantingut aquest llibre a prop meu. I encara que algú s'hagi mort, el llibre segueix, tossudament, a prop.

La meva filla m'ha repassat les faltes d'ortografia. Caritat i paciència.

Què poden durar aquestes bitàcoles (blogs)? No estan fetes per durar, oi? El programa que les manté hauria d'anar esborrant les notes antigues, i les d'abans d'ahir també, alleugerint la maleta. El senyor Pla diria que són collonades.

diumenge, 13 de febrer de 2005

Un altre Mar Adentro i en Michel Fano

L'octubre del 1985, vaig mesclar Mar Adentro, un llargmetratge documental (85 minuts) de Francisco Bernabé i Rafael Trecu, de la productora ORNIS Films.

Rafael Trecu, co-director i productor, era un home apassionat pels documentals d'animals. Ell em va donar a coneixer el treball de so - una veritable partitura sonora - de Michel Fano, deixant-me les cintes VHS de Le territoire des autres i La griffe et la dent, dos documentals esplèndids de Gérard Vienne i François Bel.

He trobat una entrevista amb Michel Fano: 1ª part, 2ª part, 3ª part i 4ª part (en format pdf).

dimecres, 9 de febrer de 2005

La veritat

La veritat és que em sorprèn la quantitat de cinema que veu i coneix la Judith. Sorpresa i enveja.

El mesclador va poc al cinema. Abans hi anava molt més. Però durant la primera època a l'estudi em vaig acostumar a estar a la "meva sala de cinema" mentre treballava, sol i tranquil. I quan anava als cinemes "de veritat" m'ofegava, enmig de tanta gent i sorolls. Patia una mena de claustrofòbia i havia de seure, sempre, al costat d'un passadís. Ja ho veieu, un petit desastre.

L'aparició dels DVDs ha sigut providencial. Mirar ("mirar"!) una peli amb un ordinador portàtil i uns auriculars (o amb un lector de DVD amb pantalla incorporada) proporciona un plaer especial i nou. La imatge és petita però la tens a prop. I el so és prou bo. Es construeix, virtualment, una petitíssima cambra de projecció d'ús personal.

La veritat és que encara no he vist Mar adentro. Però aquest cap de setmana ho soluciono. No hi ha sortida, m'han deixat un DVD dels que envien als membres de l'Acadèmia per poder fer la tria pels premis Goya.

Un actor, la seva pàgina web i una pel·lícula

Quatre apunts mentre mesclàvem la versió doblada de The Door in the floor (Una mujer difícil), amb Kim Basinger i Jeff Bridges:
  • El clec-clec del despertador, i de la màquina d'escriure, i de l'intermitent del cotxe. És el so d'un punt clau de la història, que succeeix sota la neu.
  • Una sirena de vaixell que han (re)afinat amb la música perquè no resulti discordant.
  • Contes de 500 paraules.
  • La nena sent sorolls d'algú (un animalet) que no vol fer sorolls.

Notes esparses (2)

  • So tangent: un frec entre objectes.
  • So interior: la clau al pany.
  • Les sabates de sola de goma també fan soroll al aixecar el peu, caminant.
  • Un veí barrinant una fusta? Un motor desacompassat? Tot plegat era una mosca, d'una mida respectable, atrapada entre els vidres d'una finestra.
  • L'olor també és un so.

Barana

barana de finestra

Apunt ràpid de la barana d'una finestra que dóna al carrer en una planta baixa del carrer Romans (Gràcia, Barcelona). No sé què té que sempre la miro, tot passant.

diumenge, 6 de febrer de 2005

Stereoscope

visor de foto estèreo

Un estereoscopi és un aparell per veure fotos en estèreo fetes amb màquines que fotografien dues fotos alhora. L'estereoscopi ajuda a visualitzar una foto amb cada ull i deixar que el cervell les uneixi, donant la sensació d'un cert relleu, una mica pla.

Les anomenades fotos en 3D es basen en la inserció de dues fotos en una de sola, separades per la gamma de colors. Necessiten d'unes ulleres especials.


(Spitzberg. Foto Nº 333 de la sèrie I. Galletas y Chocolates Solsona-Rius)

No sé com em va arribar aquest estereoscopi de la casa Galletas y Chocolates Solsona. He conegut un altre tipus d'estereoscopi on les fotos estaven muntades en un disc i el visor tenia una pestanya per anar avançant cada parella estèreo de fotos.

M'he trobat amb dotzenes de llocs sobre aquest artilugis, però Design for life és el que m'ha agradat més. Ensenyen com construir-te'n un, i han editat una col·lecció de 100 targetes amb imatges estèreo de Jacques Henri Lartigue.

Estèreo, del grec stereós: sòlid, espacial.

Per cert, Obertura, una bitàcola que feia de fotoblog d'aprenentatge del mesclador-fotògraf, ja no hi és. Bon vent i barca nova.

Notes esparses (1)

  • Passeig de Gaudí. Un grup de grallers. Els vaig sentint mentre travesso un carrer. Em sembla trobar-hi una riquesa rítmica que em fa escoltar-los. Quan el semàfor canvia al verd i arrenca un autobús, m'adono que el que m'agradava era el seu motor al ralentí sincronitzat casualment amb el tabal dels grallers.
  • El volant del cotxe fregava amb la tapa de la llibreta. Un so entubat, com el vent i suau.
  • El mesclador, quan mescla, es creu músic i pintor. Sobretot pianista i aquarel·lista. I també una mica mag. Una mica.

dimecres, 2 de febrer de 2005

Sincronia

Hi ha dies rics en coincidències. És quan reps tres trucades de persones que han treballat juntes, però que ara no ho fan i et telefonen per tres coses diferents, deslligades. Sorprenent. És quan, després de llegir uns comentaris de la Vallès sobre la seva feina de traduir, veus a BTV un Saló de Lectura sobre traductors. Sorprenent.

Què és el que lliga les hores i els fets perquè sincronitzin tan bé?

So i imatge

Sonification. La sonificació (se'n diria així?) és l'ús del so per transmetre informació. És un camp nou, curiós, suggeridor. Diuen:
El seixanta per cent del que veus... de fet, és el que sents.
Hi tornarem ben aviat.

Per tenir mandra...

Hi ha nits en les que, després de passejar-me mandrosament per altres blogs energètics, acolorits, desvergonyits, variats, frescos i divertits, perdo les ganes d'apuntar res en un quadern entossudit en parlar dels sons.

Però avui he fet un esforç per enfotre'm una mica:
  • Hi ha un extractor de sostre en el lavabo (d'un estudi) que genera un brunzit greu espectacular. Si et mous a prop, pots trobar posicions on gairebé el so s'anul·li, o s'incrementi exageradament. Però no és una peli, ni un disc, ni un mp3 i no se'n parla.
  • Dilluns vam acabar la remescla de El habitante incierto, la peli del senyor Morales que ha sigut escurçada després del festival de Sitges. És una sort tenir la possibilitat d'afinar i canviar alguns punts, a part dels estrictament necessaris per l'edició. Una sort per a tots. Un luxe (en aquest cas, de carambola).
  • En B. i el seu equip necessitaven un so de gronxador per un curt d'animació de l'escola. Faig proves amb una vella rodeta d'hàmster, però té un so massa fi, petit. Investigo més i trobo l'escala d'alumini (ah, les escales, sempre tacades de pintura!) que gemega en una posició determinada de l'arc d'obertura. Treballant aquest punt, l'instrumentista - mesclador - escalista es va gravar al portàtil, grinyolant una bona estona. Una mica de tria i muntatge del tros millor amb el programa d'edició d'àudio (DSPQuattro, per mac) i arreando. Diuen que els ha funcionat. Bé. L'escala ha tornat al costat de l'armari de la roba.

diumenge, 30 de gener de 2005

Campana

Sempre la sentia, de dia i de nit. Però fins que no m'ho van dir, no vaig saber que la campana estava esquerdada. La del campanar de Gràcia, a la plaça on vaig néixer.

I vaig començar a escoltar. Totes les campanes sonen diferent.

dissabte, 29 de gener de 2005

Alguna pel·lícula, algun dia.

Què importa si es tracta d'un thriller, d'un drama sentimental, d'una epopeia històrica, d'una producció independent, d'una òpera prima, del que sigui. Alguna cosa, potser, ens pot arribar a tocar. Potser subtilment, potser brutalment. Ens ho endurem a casa. O potser ens costarà. Alguna pel·lícula, algun dia, ens toca.

(fragment d'una discussió sobre cinema)

dilluns, 24 de gener de 2005

Disbarats

Tenia el títol del llibre en la llista de pendents. Me'l trobo, esperant-me pacientment, a la llibreria 'de vell'. Irresistible. Escoltant el CD que l'acompanya, costa molt aguantar-se el riure.

Alguna pregunta més? Un llibre de disbarats, amb CD. Edicions La Campana (2004). Fet per un equip de Catalunya Ràdio, amb els senyors Bassas i Capdevila.

Una petita mostra per tastar: Un nou llenguatge. És el tall 19, dura 1:41 i es pot baixar en 2 formats: (Ogg Vorbis) (1,2 MB), o (Mpeg-4) (1,6 MB).

També és història oral, no? I serà molt útil si neva.

Sordesa

El migdia del dissabte, el mesclador va intercanviar 60 euros per 6 llibres de segona mà, alguns per estrenar. Una botiga d'aquestes a prop de casa és altament perillós, sempre s'hi troben llibres cridant "compra'm, compra'm!"
La Grace va aprendre a desconnectar-se del soroll. Sentir-hi tan poc fa que s'esgoti d'escoltar i, per tant, ha après a ser sorda. Ha après a tancar-se en el seu propi silenci, el lloc on la Grania i els altres nens no tenen més remei que residir. I la Grace sap molt bé com entrar-hi. Mentre aprenia a ser sorda, es ficava cotó fluix a les orelles i, quan es pentinava, s'agafava els cabells en cercle damunt les orelles perquè els professors no se n'adonessin. Va provar tot el que se li acudia per blocar l'entrada dels sons.
Sordesa, de Frances Itani. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Proa. A tot vent (2004).

dijous, 20 de gener de 2005

La tele. Les veus i la veu.

1.- Dilluns per la nit vaig veure un bon tros d'Àgora, a TVC. Cinc convidats i un moderador opinaven, dialogaven, sobre l'actualitat. Molt sovint s'interrompien al parlar, es trepitjaven un a l'altre, com en una conversa normal.

Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.

Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.

2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.

dissabte, 15 de gener de 2005

Font de salut

Oriol Romaní escriu, al seu llibre La música, font de salut:
El dia que als trens, les botigues i altres espais públics ens plantifiquin pantalles enmig de les finestres tot dient-nos que podrem passar una estona més entretinguda i instructiva gràcies als fragments de pel·lícules, sèries, notícies, entrevistes, documentals, concursos i xous que els semblin del cas als qui vetllen pel benestar dels usuaris, aquell dia potser sí que algú reaccionarà i desitjarà el retorn a un ambient més lliure, més net, més natural, més càlid, més viu, més humà, a un tren o un espai en què, simplement, uns parlen fluixet, d'altres més fort, d'altres no parlen, algú s'està en silenci amb la música del seu cor, l'altre cantusseja una melodia sense a penes adornar-se'n, algú juga amb un nen petit i li canta suaument, uns joves xerren i i riuen animadament, n'hi ha que fins i tot canten i algú els diu que faran ploure, i algú s'entreté a mirar-s'ho i escoltar-s'ho tot, i un altre es troba amb si mateix en el seu silenci interior.
Un petit llibre energètic. Romaní és clarinetista, home de jazz, músic total i també ha escrit sobre les converses amb el compositor Joaquim Homs (1906-2003), en el llibre que acaba de sortir, Trobades amb Joaquim Homs.

La música, font de salut. Oriol Romaní. Amalgama Edicions. Berga, 1998.