Pàgines

dissabte, 27 de febrer del 2010

Sent-créixer-l'herba

sent_creixer_herba
Els indis senten els trens de ben lluny, abans que arribin a aquell lloc. Només cal que posin una orella als rails. No hi ha rails allà, posen l'orella a terra. Naturalment, no senten cap tren sinó, per exemple, un genet que fa temps que esperen o un ramat de búfals. Si no hi ha res fent camí cap allà, no senten res.

Hi havia una vegada un indi que es deia Sent-créixer-l'herba i que sentia créixer l'herba. Només li calia posar l'orella a terra.

El que sentia no era cap remor, cap cruixit, cap espetec, no era res de tot això, de sobte era tot i completament diferent. Era un fort pessigolleig a l'orella de l'indi, però no era gaire precís. Sent-créixer-l'herba reia quan sentia aquest pessigolleig.

S'aixecava i deia als altres indis:
- L'herba creix!
Sent-créixer-l'herba no va rebre cap resposta perquè els indis són silenciosos.
Quan el món encara era jove, de Jürg Schubiger. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Un carrer, un espai sonor

En aquests carrers, el repartidor de butà, les passes, les veus, els crits i les motos no sonen igual que uns metres més enllà, a l'espai més obert de la plaça del campanar. No és tan sols diferent el ressò, també ho és l'aire, el caràcter de la gent i la llum.

Al carrer de Martínez de la Rosa, Gràcia, Barcelona (0:57)

Textos: Élise Turcotte

Ara he obert totes les finestres i el silenci és suau perquè no és un silenci de debò. És un silenci de primavera, i això és el que el diferencia dels altres.
I què sento en el silenci? El soroll de les coses vives.
A l'hivern, aquest soroll em fa inclinar cap al terra.
Però a l'estiu, les finestres s'obren, el soroll construeix un edifici que s'eleva cap al cel.
El soroll de les coses vives, d'Élise Turcotte. Traducció de Lourdes Bigorra. Editorial La Magrana. Barcelona, 2001.