Pàgines

diumenge, 11 d’abril de 2010

Luthiers i drapaires

informació foto
De luthiers i de drapaires sempre n'hi ha hagut, però a Girona hi ha un grup que treballa fent instruments d'una orquestra audiovisual a base de material reciclat: són els luthiers-drapaires.

Un vídeo de TV3.

Gravar el so del gel

en Martin al llac Superior
En Marlin es va preparar una bona bicicleta i s'en va anar a gravar el so del gel a les illes Apostle, situades al llac Superior, al nord de Wisconsin (USA), equipat amb un gravador portàtil (Tascam DR-100), un hidròfon i uns auriculars. Es diu aviat!

Podeu escoltar el so del gel al seu web. La fotografia és d'ell mateix, en Marlin Ledin.

Estudis de postproducció de so i la crisi

Hi ha un article: Sound post: ‘freebies’ hurt the industry, on es parla de com afecta la crisi econòmica actual als estudis de postproducció de so australians. I, la veritat, gairebé tot és aplicable als estudis d'aqui. En faig un resum, barreja de l'article i del que vivim cada dia:

SITUACIÓ
  • Les tarifes "oficials" pels serveis dels estudis no es poden aplicar mai o s'han hagut d'abaixar considerablement.
  • Els pressupostos pel so de les pel·lícules s'ha reduït brutalment.
  • S'espera que es treballi més, més ràpid i més barat. Encara que pocs parlen de qualitat. Només de preu (no de "cost").
  • Les feines de muntatge de so i mescles s'han de fer amb menys dies assignats.
  • Els estudis acomiaden part del personal, sobretot tècnics de so (curiós, no?).
  • Aquí encara no ha quallat del tot la figura del "freelance", però és possible que sigui una de les vies plausibles per als estudis de so.
  • Demanar més eficiència en àrees creatives és contraproduent. La creativitat necessita temps.
  • Molts tècnics de so dediquen temps personal a fer les feines, o fan hores extres que no saben quan cobraran. Hi ha molt treball extra que es queda "impagat" (i no facturat).
SOLUCIONS?
  • Fer pre-mescles més llargues (en sales més barates).
  • Dedicar més temps de muntatge: mescladors que editen, també?
  • Educar els productors.
  • Pressupostar apart els "deliveries" (materials finals de so que s'entreguen al client).
  • Llogar els equips necessaris per fer feines grans.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Apunts del natural

Ceret-postal antiga
La remor de trànsit, de carretera, focalitzat en un sol punt, una petita zona, al davant; un gos llunyà, un altre més a prop; ocells, sempre; algú sembla enfeinat, picant. Els gossos llunyans hi són, però d'una manera que no reclamen l'atenció. Una mica de vent, suau, fa tremolar les fulles i si estigués gravant, aquest aire tacaria l'enregistrament amb uns greus oliosos que tot ho empastifen.

El sol que ara, de sobte, tot ho il·lumina i canvia; el gran il·luminador. Al cap de poc, però, les ombres tornen i a mi em sembla que els sons també han canviat.

Quan un es gira tot resta al seu lloc, res s'ha mogut. No com en el cinema, amb aquelles càmeres sacsejant contínuament el quadre, sense pietat ni sentit.

Els sons, cadascun al seu lloc. Tot tan creïble! No es pot anar enrere, ni fer cap repetició. No es pot comparar, ni fer un nou balanç. No hi ha diferents versions del que s'escolta. El que se sent, se sent ara i després serà una altra cosa.

Tampoc sabem, és clar, el que ens perdem: quins sons queden sota de tot plegat. No hi ha temps ni raó per a preguntar-s'ho. Però la presentació sonora que s'hi fa és convincent, plaent i completa.

(La imatge forma part d'un gravat del llibret "Geographie des Pyrénées-Orientales" d'Adolphe Joanne, Librairie Hachette. Paris, 1882)

Brendel i el procés de gravar

disc 78 rpm amb Schnabel
Encara que les reflexions d'Alfred Brendel, pianista (i escriptor i poeta) són sobre el so de les gravacions de piano, em pregunto si tot plegat no lliga clarament amb l'estat actual d'unes eines i processos (de gravació i mescla del so) molt més potents on també, pel que sembla, l'arbre ens oculta el bosc.
Pel que concerneix el piano, la tècnica del so sembla trobar contínuament noves dificultats. Per què era tan fàcil, als anys trenta, de fer bons enregistraments de piano? Quan escolto els discos de Cortot, Fisher o Schnabel, tinc la impressió d'estar ben col·locat en una bona sala de concert; la sonoritat d'aquests pianistes està ben restituïda (arriba bé). El piano és homogeni en tots els seus registres i la dinàmica és del tot convincent, tant en els forte com els pianissimo.

No he canviat d'opinió, malgrat les explicacions tècniques que m'han donat i que consideraven provat que els límits dels mètodes d'enregistrament de l'època excloïen tota reproducció fidel.

Més aviat tinc la impressió que la sofisticació de les tècniques d'enregistrament actuals fan que l'arbre tapi el bosc. Ara, certs discos reclamen altaveus molt especials, que només convenen a llocs ben determinats si es vol obtenir un so amb la textura ideal i evitar que l'agut i el baix no siguin massa distants i donin la impressió de venir d'instruments diferents o situats més o menys lluny.

A l'època dels 78 rpm, els grans enginyers de so potser escoltaven la música amb tota la innocència, en el seu desenvolupament horitzontal; però avui dia, els seus col·legues que sovint són d'una competència musical i tècnica impressionant, els costa de perdre el costum d'una escolta vertical i renunciar a fer un treball de resincronització extremadament minuciós: d'aquesta manera, la seva pràctica del muntatge esdevé, per a ells, una segona natura.
Alfred Brendel. Extret de l'article publicat a la revista Le Monde de la Musique (juliol-agost 1979), arran de la versió en francès del seu llibre Musical Thoughts and Afterthoughts, London, 1976.

Camí de Can Borrell

pi d'en xandri
Hi ha un camí que surt de la plaça Rotary (Sant Cugat del Vallès) i passa a tocar del Pi d'en Xandri, un símbol de la ciutat. Més endavant, a mà dreta, es veu la Torre Negra, l'impressionant casalot, construcció militar romànica. S'arriba després a la masia de Can Borrell i més enllà hi ha un dels dos pantans del parc de Collserola. El camí pot acabar a l'ermita de Sant Medir. Una llarga caminada.

Un corre i l'altre va en bicicleta... (0:09)
El camí és ampli amb algun tram una mica desordenat. La gent hi camina, hi passeja, cull espàrrecs dels marges, corre i va en bicicleta.

Dues coses sobten al visitant primerenc: (1) la velocitat que poden agafar els vehicles de dues rodes i (2) el soroll de la maquinària interna a la part posterior de Can Borrell, que emmascara els ocells, la brisa entre els arbres i les veus de la canalla.

Pot causar sorpresa (i indignació) escoltar el que es deien, entre ells, uns ciclistes que acceleren, en comptes de frenar, quan s'acosten a gent caminant...

"¡No pares... atemorizarlos!" (0:10)

Can Borrell (part posterior)

Soroll a Can Borrell (0:43)

dissabte, 3 d’abril de 2010

Textos aliens: Miquel Desclot

om - arbre
OM

Sota de l'om
un orfeó
omple de plom
una cançó.
d'Auques i espantalls, de Miquel Desclot. Edicions La Campana, Barcelona, 1987.

José Maria Nunes

noche de vino tinto
José Maria Nunes, l'home que feia cinema, ha mort. Al Publi-Cinema, la primera Sala d'Art i Assaig (al Passeig de Gràcia de Barcelona), la nit del catorze d'abril de 1967 hi vaig veure la seva "Noche de vino tinto". Impacte total! No n'he vist cap més d'ell, però no em fa cap falta perquè el senyor Nunes, ja aleshores, em va travessar!

Les Sales d'Art i Assaig van aparèixer l'any 1967. El gener d'aquell any es va aprovar una ordre del ministeri espanyol sobre l'exhibició de pel·lícules amb "destacats valors cinematogràfics".

Extracte del seu text "Escuchar el paisaje":
Creo que la primera vez que oí el paisaje y me puse a escuchar tendría unos siete años, o quizás ocho.

Andaba por el campo, la casa de mis abuelos por allá abajo en la huerta, por allí cerca pasaba la carretera, un poco más allá el ferrocarril, y al fondo, hasta el horizonte, el mar. Caminaba. E inesperadamente, desde ese suave ruido de la naturaleza que es el silencio en aquel ambiente, todo en calma, empecé a oír algo; desde muy lejos me pareció que lo oía y al ponerme a escuchar, sin dejar de caminar tal vez más despacio, tuve la sensación que venía de todas partes, ni de cerca ni de lejos, y giré la cabeza muy despacio con ese casi imperceptible fruncido de querer oír mejor, seguí el movimiento girando todo el cuerpo con ese irreprimible querer ver, es posible que para saber de donde venía. Tuve la impresión de que intuía el infinito. Y llegué a la conclusión de que oía el paisaje y, sin dejar de caminar, puse atención en escuchar.

Era música. La mejor música que hasta entonces podía haber oído, con la certeza de que no se estaba tocando en ninguna parte.

Casa Parramón

foto violí Parramon
De la web Aula de violí al blog de la Casa Parramón, Eina, fusta, lletra i nota, on trobo que la Mireia del post anterior hi diu la seva sobre els violins que s'adormen. I encara que el blog dels luthiers del carrer del Carme porta uns mesos sense actualitzar, es mereix més d'una visita! (la fotografia és de I. Astor).

Quan jo hi vivia més a prop, quantes vegades vaig aprofitar l'excusa de comprar unes cordes per donar una ullada als instruments exposats i xafardejar una mica!

Llarga vida als luthiers!

Aula de violí

aula de violí
Les germanes Clua, la Mireia i la Irene, han creat una pàgina web, Aula de violí, amb recursos per als professors de violí.

És una iniciativa que neix per cobrir allò que la pròpia Irene, com a ensenyant de l'instrument, ha patit: la dificultat de trobar materials en català per a les classes, que ella mateixa dona a diverses escoles, com l'Antàrtida, Centre d'Activitats Musicals i Creatives (Sarrià) i la Fundació Collserola (Sarrià).