Preparant les festes de Gràcia

Ara, a Gràcia (Barcelona), tot són carrers guarnits, música, sopars, gresca, concerts i soroll, sempre. Però, abans i durant moltes setmanes, els veïns han estat pensant, fent guardiola, preparant i construïnt el que definirà i singularitzarà el seu carrer, el seu espai. Benvinguts!

La foto i el so gravat són de la plaça Rius i Taulet... No, que fa 3 anys li van canviar el nom i ara li diuen la "Plaça de la Vila de Gràcia". És estrany que canviïn el nom d'on has nascut...

Sons per una posta de sol

Quin so "tocaria" acompanyar aquesta imatge d'una posta vermellosa? No fa falta música, ho tenim clar i ni es planteja.

Són tots els sons, sobtats o no, coneguts o no. Es tracta de la tonada d'aquests sons. Una placidesa que lliga amb l'hora del dia.

Si ara gravem el so, s'hi assemblarà poc. Serà un pèl més aspre o massa sorollós. Caldria reconstruir-lo.

És com estem nosaltres, com sentim sense escoltar, que ho transformem i entenem d'una manera que lliga amb el que veiem.

Transportar aquesta sensació, comunicar-la sense embafar, no és fàcil encara que ho sembla. Potser es tracta de mostrar menys i suggerir més. Què fàcil que resulta dir-ho...

El soroll de la F1 des de Parets

Laia C., veïna de Parets i estudiant de l'ESCAC, ens porta el soroll d'aquestes màquines de Fòrmula 1, que sembla que només serveixen per còrrer i eixordar. Assegura que a Parets coneixen, pel so, en quina corba es troben els cotxes.

La gravació és feta des de casa seva, a Parets. El nivell que s'escolta del soroll del Circuit és espectacular. Entremig, la piuladissa dels ocells del carrer...

El soroll del Circuit de Catalunya des de Parets (0:51)

Els sons de Juanpere

D'un Edu a un Salvador. Així és la xarxa. Del blog de Salvador Juanpere m'enduc un tall petit del post De cigales i formigues...:

Mentre dibuixo, del fons de la vall, de cap al límit de l’urbanització i penetrant la calma xafogosa del migdia, com un contrapunt al brunzir espès de les cigales, en pugen unes intermitències de so. Un colpejar lleu, fosc, sec, entretallat i discontinu com un Morse primari. És el senyal d’algú que treballa. Sembla el missatge insistent i poruc de l’únic ser actiu d’aquests contorns i en aquesta hora. Reconec aquest so esqueixat que puja, com l’eco d’un fer calmat però sense pauses. Reconec aquest so encara que arribi filtrat per un serrell d’alzines, buguenvíl·lies i mimoses. En reconec el dring esquerdat de test mesclat amb el metall que colpeja: un paleta escapça totxanes. [...]

Un petit jardí a Terrassa

Una escapada a Terrassa m'ha permès entrar un altre cop a l'Escola Industrial, on un servidor anava, cada any, a examinar-se de la carrera de Pèrit Industrial Elèctric (ara "Enginyeria Tècnica").

Els nervis de la nit anterior, llevar-se d'hora, el tren, caminar pujant pel passeig fins l'entrada - amb aquestes pintures enormes i fosques relatives al treball - i a fer l'examen en alguna de les aules de sostre altíssim d'aquesta escola impressionant de maons i bigues de ferro.

Hi ha un pati amb un petit jardí i el rajolí d'una font. Editant la gravació m'he trobat amb 2 freqüències molt altes (15.815 cicles i 19.680 cicles: d'on provenien?) que he acabat filtrant, no fos cas que algú prengués mal...

El so del jardí dins l'Escola Industrial (0:46)

El so de les rajoles noves

El so del martell quan pica les rajoles, ja col·locades una al costat de l'altra, té un regust d'artesà, encara, de gent d'ofici. Aquesta gravació és plena de sorollam: màquines, compressors i trànsit rodat, però el so de buit i el ritme com ho fa crec que es mereixen un post.

Col·locant rajoles noves (0:33)

Apunts del natural

La remor de trànsit, de carretera, focalitzat en un sol punt, una petita zona, al davant; un gos llunyà, un altre més a prop; ocells, sempre; algú sembla enfeinat, picant. Els gossos llunyans hi són, però d'una manera que no reclamen l'atenció. Una mica de vent, suau, fa tremolar les fulles i si estigués gravant, aquest aire tacaria l'enregistrament amb uns greus oliosos que tot ho empastifen.

El sol que ara, de sobte, tot ho il·lumina i canvia; el gran il·luminador. Al cap de poc, però, les ombres tornen i a mi em sembla que els sons també han canviat.

Quan un es gira tot resta al seu lloc, res s'ha mogut. No com en el cinema, amb aquelles càmeres sacsejant contínuament el quadre, sense pietat ni sentit.

Els sons, cadascun al seu lloc. Tot tan creïble! No es pot anar enrere, ni fer cap repetició. No es pot comparar, ni fer un nou balanç. No hi ha diferents versions del que s'escolta. El que se sent, se sent ara i després serà una altra cosa.

Tampoc sabem, és clar, el que ens perdem: quins sons queden sota de tot plegat. No hi ha temps ni raó per a preguntar-s'ho. Però la presentació sonora que s'hi fa és convincent, plaent i completa.

(La imatge forma part d'un gravat del llibret "Geographie des Pyrénées-Orientales" d'Adolphe Joanne, Librairie Hachette. Paris, 1882)

Camí de Can Borrell

Hi ha un camí que surt de la plaça Rotary (Sant Cugat del Vallès) i passa a tocar del Pi d'en Xandri, un símbol de la ciutat. Més endavant, a mà dreta, es veu la Torre Negra, l'impressionant casalot, construcció militar romànica. S'arriba després a la masia de Can Borrell i més enllà hi ha un dels dos pantans del parc de Collserola. El camí pot acabar a l'ermita de Sant Medir. Una llarga caminada.

Un corre i l'altre va en bicicleta... (0:09)

El camí és ampli amb algun tram una mica desordenat. La gent hi camina, hi passeja, cull espàrrecs dels marges, corre i va en bicicleta.

Dues coses sobten al visitant primerenc: (1) la velocitat que poden agafar els vehicles de dues rodes i (2) el soroll de la maquinària interna a la part posterior de Can Borrell, que emmascara els ocells, la brisa entre els arbres i les veus de la canalla.

Pot causar sorpresa (i indignació) escoltar el que es deien, entre ells, uns ciclistes que acceleren, en comptes de frenar, quan s'acosten a gent caminant...

"¡No pares... atemorizarlos!" (0:10)

Soroll a Can Borrell (0:43)

Un carrer, un espai sonor

En aquests carrers, el repartidor de butà, les passes, les veus, els crits i les motos no sonen igual que uns metres més enllà, a l'espai més obert de la plaça del campanar. No és tan sols diferent el ressò, també ho és l'aire, el caràcter de la gent i la llum.

Al carrer de Martínez de la Rosa, Gràcia, Barcelona (0:57)

Obres al carrer

Quan li donen la volta al paviment d'un carrer, l'aixequen, el trituren, el renoven i el pinten, s'hi fa una certa quantitat de soroll i de pols, però també s'hi produeix - amb aquestes màquines tan especials - espectacle.

Obres al carrer (1:27)

El so de l'AVE

Només he anat dos cops a Madrid amb l'AVE, però en els quatre viatges he pogut gaudir d'aquestes converses en les que només pots sentir un dels dos conversadors. És sorprenent com perdem la vergonya i l'educació quan ens enganxen un telèfon mòbil a l'orella!

Aquest tros de so enregistrat dins del tren, assegut al costat de la finestra, ha estat tallat (editat) considerablement per reduir al mínim la gran conversa que tots vàrem compartir (sense que ningú ens ho demanés). Ignoro si aquest detall va inclòs en la tarifa...

El so dins l'AVE (1:04)

PD.- Un conegut m'ha explicat que no pateixi: és la mateixa empresa que gestiona l'AVE la que incentiva i organitza aquests monòlegs telefònics. Segons un comunicat intern, les raons són dues: (1) distreure als viatgers (que no segueixen la pel·lícula en els mini-televisors) ; i (2), fornir d'algun motiu de queixa les ganes immemorials de crítica al servei ferroviari, ara que tot va bé. Quanta intel·ligència (perversa)!

Velles postals, vells sons

Un carro amb un cavall en un racó d'una antiga postal d'una platja. Si el cavall seguís endavant acabaria desapareixent, sortint de la foto i deixant al seu darrere tot el que ara no s'ensenya: nens, pescadors, una barca amb homes amb barret, més carros... Tot un món sonor que sí van poder escoltar els que hi eren, cadascú des del seu lloc en la postal.

Tenim velles postals de gairebé tot arreu, però no tenim vells sons de gairebé enlloc. Podem intentar d'imaginar-los.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

Sons de Patum

La gent de la Maixerina, una cooperativa berguedana que ha desenvolupat escoltar.cat, ara ataca amb la recollida dels sons de la Patum de Berga. Un projecte sonor excepcional!

El Paisatge sonor de la Patum és un recull dels ambients sonors de la festa, des del dia de l’Ascensió fins al dilluns a la matinada. Els sons que volem enregistrar no es limiten a la plaça o els carrers en què es desenvolupa directament la festa sinó que es pretén explicar la Patum amb tots els seus elements d’entorn: històrics, espacials i de vivència individual i col.lectiva.

No deixeu de llegir les propostes per sons a gravar. Com, per exemple, les d'Anna E:

• El so de la vidalba quan els vestidors de plens en fan les tires que després fan servir per vestir les caretes.
• El so que fan els tres fuets, lligats entre ells amb un filferro, al passar-los per dins de les banyes de les caretes de ple, és molt característic.
• El so de la combustió dels fuets de les masses al passacarrers, quan s’encen fan un sorollet...
• El so que se sent dins d’un cap de nano des des de que et posen el cap a sota l’Ajuntament fins que comença el salt.

Em pregunto si encara es poden aplegar les antigues gravacions de so que deuen existir, aquí i allà. Com les velles fotografies en color sèpia, potser aquells sons tindrien ara propietats evocadores d'envergadura.

Reduint la reverberació

Sembla que ens estem acostant a una de les eines que semblaven utòpiques, impossibles i que han sigut somiades per tanta gent de so.

NML RevCon-RR és un plugin (en aquest cas, per a ProTools) que redueix la reverberació d'un enregistrament efectuat en un lloc reverberant, amb un afinament especial per a la veu, segons es pot escoltar en els exemples que proposen.

Serà qüestió de provar-ho en el món real, amb els rodatges reals. Hi ha una demo del plugin per a 14 dies.

PD de l'endemà.- Aquest post es deia "Deconvolució d'àudio (2)". Però l'he canviat perquè no estic segur que el plugin es basi en les teories de la deconvolució. Anterior post sobre la deconvolució d'àudio.

Venedors ambulants (platja)

Aquesta imatge (del Google Maps) no sembla d'avui. És la platja de la Barceloneta (a tocar de la parada del metro de la Vila Olímpica) i es veu buida...

Amb una mica de bon temps i una estona lliure, les platges s'omplen fàcilment. En algun moment o altre, tots hi anem a parar. No falla.

Jeure, banyar-se, prendre el sol, riure amb els amics, xerrar amb les amigues, escapar-se, mirar, llegir i, fins i tot, gravar el so. Venedors amb tots els sons i tonades: begudes, ulleres de sol, tatuatges, massatges...

He fet un recull condensat d'aquests reclams:

Venedors ambulants - platja de la Barceloneta (1:03)

Deconvolució d'àudio

En els darrers anys, és constant l'aparició de noves eines (plugins) en el processat del material sonor. L'ús que fem de la reverberació per convolució, sobretot per a les mescles per a cinema, ha augmentat considerablement.

Ara existeix la possibilitat, encara poc explorada, que els tècnics de so obtinguin una mostra sonora (en forma d'IR, una impulse response) de l'espai mateix on es fa el rodatge. L'objectiu, poder reposicionar - a posteriori - altres elements (entre ells, la veu obtinguda en un doblatge) sonors, durant el muntatge de so i la mescla.

Potser es podria utilitzar el mateix so de la claqueta, sempre i quan hi hagués prou silenci després. Desconec si algunes produccions s'han proposat sistematitzar aquest procediment i utilitzar-lo per a obtenir recreacions més fàcils i fidels dels espais on es roda.

Tanmateix, hi ha prou material arreu en IRs, per poder obtenir sonoritats ben especials. Són ben coneguts els sons que es poden aconseguir, simulant aparells antics de ràdio i altaveus diferents, amb les IRs d'Arjen van der Schoot (co-propietari d'Audio Ease).

Però si hi ha convolució, potser també hi ha deconvolució.

A Barcelona Media fan recerca sobre aquest tema i hi ha un vídeo sorprenent: poden extreure la reverberació d'una gravació efectuada en un espai gran! Necessiten:

• (1), la IR de l'espai que reverbera,
• (2), que la gravació efectuada en aquest espai gran sigui de qualitat, per la microfonia utilitzada i una direccionalitat (eix) perfecta.

M'agradaria preguntar-lis quins resultats s'obtenen en la deconvolució, quan el punt (2) no es pot complir del tot, tal com passa a la vida real en un rodatge real. Els hi preguntaré. Vull saber fins on han pogut arribar.

Un otodate al parc

Anava a escriure que em semblava que havia descobert un otodate (un lloc especial per parar l'orella, per aturar-se a escoltar) al Parc Central del Poblenou (dissenyat per Jean Nouvel).

Però després de llegir les queixes del veïns i conèixer l'elevadíssim cost del parc (24 milions d'euros) i de les cadires metàl·liques unipersonals (un miler d'euros cadascuna), francament, se m'han passat les ganes!

Tanmateix, hi ha un espai enfonsat en espiral, el crater, on els sons del voltant, trànsit rodat, nens jugant, sirenes llunyanes, tot hi arriba una mica filtrat i esmorteït i sembla que et passi per sobre, sense tocar-te. És especial, sí, però potser una mica massa car...

Dins el Pou del Món del Parc Central del Poblenou (0:56)

PD.- Li he dit crater, però el seu nom és el Pou del Món. No us perdeu el primer comentari a aquest post (de part d'Anita).

Metro Fontana, punt de trobada

Davant de l'entrada del metro de Fontana (Gràcia, Barcelona) és, des de fa molt temps, un lloc de trobada molt popular. Si la nit és de divendres, aleshores el lloc és de molts punts de trobada!

Metro Fontana, punt de trobada (1:18)

Jardins de Joan Brossa (Montjuïc)

Telèfons de fusta (connectats subterràniament), coixins-molla que sonen, palanques trencapinyes que grinyolen, paràboles enfrontades per escoltar-se i grans tecles que es pitgen amb els peus.

Tots aquests instruments sonors es troben passejant pels Jardins de Joan Brossa (que ocupen l'espai del antic parc d’atraccions).

De lluny veiem com pare i fill salten sobre els coixins sonors (0:46)

Tecles grans als Jardins (0:38)

Parlant amb el telèfon de fusta (0:07)

Escoltar Gaudí

Com sonen la Pedrera, , el Park Güell o la casa Batlló? Com sonava, originalment, la Casa Vicens? Com sonarà la Sagrada Família?

De l'acústica de l'arquitectura de Gaudí, José Arturo Campos en va fer la seva tesi doctoral, molt suggeridora, dirigida per Francesc Daumal. La tesi sencera (488 pàgines en 15 documents pdf) es pot trobar aquí, en la secció d'arquitectura i urbanisme.

Més tard, Edicions UPC va publicar el llibre Las voces de Gaudí (Barcelona, 2002), una versió més compacte de la tesi, sense les medicions acústiques dels diferents espais.

Se trata de descubrir las Voces de Gaudí; aquellos sonidos propios de sus edificios; sonidos producidos en sus espacios, sumamente reales pero a la vez tan irreales, sugerentes y dinámicos. Lo que comenzó aquí como una investigación sobre la acústica en la obra de Gaudí se ha convertido en un trabajo donde se han encontrado sucesos y elementos sonoros que poco a poco fueron enriqueciendo y abriendo nuevas expectativas.

Descubrir que Gaudí siempre tuvo conciencia de la sonoridad de sus espacios y descubrir así que cada edificio suena, respira y vive; cómo suenan sus itinerarios espaciales, sus edificios religiosos, figuras o esculturas. Es un estudio de vivencias y sensaciones pero, a la vez, sumamente científico y práctico, donde se han hecho mediciones sonoras físicas pero al mismo tiempo tratando de sentir y escuchar cada espacio recorrido; buscando compenetrar ciencia y arte, lo objetivo y lo subjetivo; realidad y poesía.[...]

Las voces del espíritu a través de las piedras; el sentimiento reflejado en mensajes que aparecen en las formas y en el espacio de manera sucesiva. Sonidos de recorrido, sonidos de ciudad, sonidos de imaginación o del mismo silencio de formas fantásticas que hablan en nuestras mentes... viajes y sensaciones a través del tiempo y del espacio; arquitectura que hace música y música que conforma la arquitectura; arquitectura que canta, vive y pareciera respirar, que tiene mucho que decir y a la cual hay que escuchar y descubrir; más allá de lo que podemos ver...

(Fotografia de la Casa Vicens extreta de Viquipèdia)