Daumal i la felicitat

Un matí fructífer pel mesclador lletraferit. Fa temps, vaig trobar l'Arquitectura acústica. 2. Disseny, de Francesc Daumal (Edicions UPC, 2000). No sé com m´hi vaig fixar, entremig de tants llibres tècnics d'arquitectura. Parla de silencis, de campanes, del disseny dels paviments, de les fonts d'aigua, dels ous-com-ballen, dels itineraris i dels edificis que canten.

Avui n'he trobat la primera part, la Poètica (1998). La poètica! La petjada i l'itinerari, les sales acordades (afinades), com sonen els espais, com fer-los sonar, el caràcter acústic dels espais i les seves tonalitats. En un dels apèndixs, 20 estudiants relaten allò que recomana en Francesc Daumal, deambular pels espais quotidians amb els ulls clucs:

• La primera impressió auditiva durant la nit a casa meva és curiosa: no se sent res. Sembla que estigui en una sala anecoica; però, poc a poc, aquesta sensació va desapareixent i es comença a sentir alguna cosa.
• Aquesta primera sensació de ser "sorda" és semblant a la que tenim de ceguesa, quan passem d'una estança amb un nivell de lluminositat alt a una altra d'un nivell molt més baix.

D.M.P. El Disseny amb el So. Assignatura de doctorat. Curs 1993/1994.

També m'emporto el diari de Barceló a l'Àfrica i un llibre de poemes de la Dickinson. Ah, no és això la felicitat?