Pàgines

divendres, 30 d’octubre de 2009

Textos: Vikram Seth (2)

Molts músics, tant els que toquen en orquestres com els autònoms, consideren els músics de quartet una raça estranya, obsessa, introspectiva i separatista, que viatja perpètuament a destinacions exòtiques i que recull elogis quasi per llei. Si sabessin el preu d'aquesta adulació tan insegura, no estarien tan ressentits amb nosaltres. A part de les nostres finances inestables i de la nostra ansietat continua perquè ens contractin, és la proximitat entre nosaltres, i només entre nosaltres, que, més sovint del que pensem, cohibeix els nostres esperits i ens fa més estranys del que som. Potser fins a cert punt els nostres estats d'exaltació són semblants al mareig que provoca la manca d'aire.
Una música constant, de Vikram Seth. Traducció d'Albert Torrescasana. Editorials Anagrama/Empúries. Col·lecció La butxaca. Barcelona (gener 2008).

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Orgueners a prop

orgue en construcció
Com tendim a ignorar el que tenim massa a prop!

Encara no fa un any vaig saber que al carrer Planeta (Gràcia, Barcelona), a tocar de la plaça del Sol, hi ha el taller dels orgueners A&K Orgues de Vent.

L'altre dia em vaig quedar de pedra perquè en plena Travessera de Gràcia vaig veure, de resquitllada i en un local que per a mi era només una fusteria, els tubs quadrats de fusta d'un orgue (no gaire gran) en construcció, dissenyat per l'orguener Joan Carles Castro. Al costat de casa!

Segons el llistat de l'Associació Catalana de l’Orgue, a Catalunya hi ha més tallers d'orgueneria (6) que a Espanya (5).

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Aniversari (2003-2009)

branques i olives
Ahir aquest quadern va fer sis anys: 24 d'octubre de 2003 - 24 d'octubre de 2009. És sorprenent, tenint en compte com van les coses ara.

El so de l'AVE

des de l'AVE-2
des de l'AVE-3
Només he anat dos cops a Madrid amb l'AVE, però en els quatre viatges he pogut gaudir d'aquestes converses en les que només pots sentir un dels dos conversadors. És sorprenent com perdem la vergonya i l'educació quan ens enganxen un telèfon mòbil a l'orella!

Aquest tros de so enregistrat dins del tren, assegut al costat de la finestra, ha estat tallat (editat) considerablement per reduir al mínim la gran conversa que tots vàrem compartir (sense que ningú ens ho demanés). Ignoro si aquest detall va inclòs en la tarifa...

El so dins l'AVE (1:04)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
PD.- Un conegut m'ha explicat que no pateixi: és la mateixa empresa que gestiona l'AVE la que incentiva i organitza aquests monòlegs telefònics. Segons un comunicat intern, les raons són dues: (1) distreure als viatgers (que no segueixen la pel·lícula en els mini-televisors) ; i (2), fornir d'algun motiu de queixa les ganes immemorials de crítica al servei ferroviari, ara que tot va bé. Quanta intel·ligència (perversa)!

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Cridar l'atenció

no me ha visto siquiera

No me ha visto siquiera...

Y que pensativo!

Voy a colgar la jaula
y haré ruido.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

dijous, 22 d’octubre de 2009

Velles postals, vells sons

carro a platja de Salou
Un carro amb un cavall en un racó d'una antiga postal d'una platja. Si el cavall seguís endavant acabaria desapareixent, sortint de la foto i deixant al seu darrere tot el que ara no s'ensenya: nens, pescadors, una barca amb homes amb barret, més carros... Tot un món sonor que sí van poder escoltar els que hi eren, cadascú des del seu lloc en la postal.

Tenim velles postals de gairebé tot arreu, però no tenim vells sons de gairebé enlloc. Podem intentar d'imaginar-los.

(clic sobre la imatge = la postal sencera)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Textos: Wallace Stegner

No em semblava adequat cridar en aquell lloc tan tranquil. Tranquil... només quan em vaig aturar a la vora del bosc d'avets vaig adonar-me de com n'era de tranquil. El sol queia a plom sobre meu, esbiaixat però encara calent. L'aire xiulava i brunzia ple d'insectes, però el seu so era una forma de silenci, no soroll, i sobre el turó hi havia una buidor encoixinada que absorbia i apaivagava tota vibració d'aire. Vaig escoltar fins que el silenci em va sonar a les orelles. El prat, no afectat pel vent lleuger, es va anar enfosquint mentre el mirava, com una fotografia Polaroid.

Llavors vaig sentir un cotxe. [...]
En lloc segur, de Wallace Stegner. Traducció de Dolors Udina. Libros del Asteroide. Barcelona, 2008.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Polo Aledo (1956-2009)

polo aledo
Llegeixo al fòrum de l’AMSCE, estupefacte, que Polo Aledo va morir el passat 30 de setembre, a Cuba. No m’ho puc creure, però hi ha una foto en un article del PAÍS: sí, és Polo, el muntador de so.

Vam treballar junts a Entre vivir y soñar, una pel·lícula romàntica de Carmen Maura dirigida per Alfonso Albacete i David Menkes. Ell i el seu equip havien muntat el so al seu estudi de Madrid i Polo va venir a mesclar a Barcelona.

Un esperit fresc, rebel, amb idees pròpies. No defugia mai la polèmica, aportant una visió un punt àcrata - que sempre va bé per treure la pols a les rutines mentals. Músic, rocker i emprenedor. Directe, pràctic i vital. S’ho passava millor muntant i experimentant amb sons, ambients i efectes que treballant els diàlegs, que l’avorrien una mica. Era dels pocs muntadors de so que volen tenir aviat els efectes de sala, per poder treballar-los i, com deia ell, "vampiritzar-los".

Recordo la seva mirada una mica sorneguera, a cua d’ull, espiant mentre jo mesclava i pensant, segurament: "Pero, qué coño estará haciendo ese tío... Ricard, ¡espavila, hombre!" En prenc nota, Polo!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Sita sings the blues

sita sings the blues
Sita sings the blues és un llargmetratge d'animació, un musical amb cançons i una personal interpretació del Ramayana. L'ha dirigit, escrit, produït i animat, Nina Paley. Tot en un període de cinc anys, amb els seus ordinadors. A més a més, Nina va decidir, en el seu moment, no posar cap trava a l'accés i distribució de la seva obra: es pot baixar de franc!

Per tant, hi veig dues qüestions principals a considerar:

(1) És un film d'animació començat en un Apple G4 i acabat en un G5, amb Flash, After Effects i Final Cut. Un projecte personal.

(2) Tothom, sense restriccions, se'l pot baixar, copiar, vendre, remesclar i projectar allà on li sembli (si no ho he entès malament). Aquí, Nina s'explica sobre la diferència entre el contingut (gratis: la idea, l'obra) i el contenidor (de pagament: llibres, dvds, samarretes, etc.).

El disseny de so és de Greg Sextro, a East West Audio, el seu petit estudi a Brooklyn, NY.

Què en penseu?

Dinosaures i mescladors (2)

El comentari d'Alex, al meu post anterior Dinosaures i mescladors, em fa rumiar una mica més sobre l'etapa de la mescla de so de cinema i en com està canviant tot el procés de treball. Està clar que hi ha països on aquestes feines estan prou jerarquitzades i tenen prou envergadura i tradició com per adaptar-se i incorporar el que aporten els canvis tecnològics.

És simptomàtic, però, com la figura del dissenyador de so (o, en el seu defecte, el responsable del muntatge sonor) s'apropa al mesclador, s'asseu al seu costat i acaba mesclant. Evidentment, no sempre. Aquí (i el que conec més és el que passa als estudis de Barcelona) hi veig tres maneres de treballar, que depenen absolutament del pressupost i calendari del projecte:

1.- La gran pel·lícula

Hi poden arribar a coexistir diversos equips de muntatge de so, fins i tot treballant a diferents ciutats: la música es grava a A, es mescla a B i s'edita a C; els efectes de sala es graven a D, els edita en E i els premescla un tal F; una part del so el dissenya algú que viu a G; i els diàlegs que s'han de tornar a gravar es fan allà on es troben els actors...

Si tot va bé, premescles i mescles es fan sota un mateix sostre, però si cal, en sales diferents. Hi ha un muntador principal de so, que actua de cap. A l'hora de mesclar, diversos muntadors amb les seves sessions de treball alimentaran la mescla. En aquesta situació, fins que no s'arriba ala mescla no és gaire fàcil poder escoltar tot el so alhora (in context), quan ho demana el director.

La capacitat de l'estudi per poder gestionar adequadament tota l'estructura tècnica és determinant. Un calendari de tres setmanes no el rebaixa ningú.

2.- La pel·lícula mitjana

En aquest apartat hi caben moltes versions, però si hagués de definir un model diria: hi ha un muntador de so i un ajudant (màxim, dos). En el material sonor que preparen poden arribar a tenir alguns elements força preparats, precuinats, premesclats. Però tot seguirà obert per tal que a la mescla es mantinguin totes les opcions possibles. Calendari: fins a les dues setmanes.

3.- La pel·lícula petita

Una setmana és el màxim. De vegades són film "molt senzills" (desconfieu quan us ho diguin!). El muntador fa bona part de la feina de mescla en el seu estudi. Amb sort, és el propi mesclador el que fa el treball de premescles en un estudi més petit (i més barat). En casos extrems - però gens inusuals - es pot utilitzar l'estudi final de mescles (una sala més gran que on s'ha premesclat) només per a fer el master (entre un i dos dies), quan tot s'ha preparat i mesclat abans.

Notes.- (1) Tenir en compte que a l'hora de sintetitzar conceptes és fàcil esquematitzar massa. (2) Quan aquí s'escriu "gran", allà equival a "petita". Ja se sap...

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Dinosaures i mescladors

javier rebollo
Javier Rebollo fa cinema. Mentre mesclava a París La mujer sin piano va tenir temps d'escriure un article per a la revista Producción Profesional (N 28) sobre el so de les seves pel·lícules i de com va canviant tot. Noves tècniques, noves màquines, nous processos, i també, nous oficis. Té tota la raó: els mescladors serem aviat dinosaures (potser ja comencem a ser-ho). Els muntadors de so, són ara, la peça clau i absoluta del so del films. Adjunto un extracte:
El tiempo de los dinosaurios

[...] En estos momentos, me encuentro mezclando la película en París. Ahora mismo, mientras escribo, escucho a Patrick Ghislain, el mezclador, colocando en el espacio, en su ámbito, los ruidos y los diálogos que he montado con Pelayo Gutiérrez y Álex F. Capilla en el último mes.

Hace no mucho tiempo, este proceso de mezcla era fundamental; hoy lo sigue siendo, pero sus protagonistas, los mezcladores, han visto cómo perdían importancia y ahora, como viejos dinosaurios sabios y poderosos, son especies en extinción que ven su cómo su época se acaba. Solo algunos se adaptarán, los demás desaparecerán, a la vez que desaparece una forma de hacer cine.

Hace unos años, cuando no existía el montaje de sonido como hoy casi todos lo concebimos, esta tarea recaía en el montador de imagen, que no tenía casi pistas; por eso los técnicos de sonido directo (que eran como los montañeros en los años veinte, escalando los cinco miles sin tecnología, pero con audacia y talento) mezclaban directamente en rodaje; utilizaban varios micrófonos en las pocas pistas de las que disponían, y lograban así multiplicarlas. Todavía siguen trabajando así algunos de los grandes, como Pierre Gamet o Henry Morelle. Luego, en la moviola, el montador montaba el sonido (hasta hace poco, hasta Almodóvar trabajaba de esta manera).

Hoy, gracias a eso que llaman "revolución tecnológica" (yo creo que una revolución no significa nada si no viene acompañada de la maduración de modelos nuevos) nos permite grabar en el rodaje con un número de pistas ilimitado y, luego, tras el montaje de sonido, podemos llegar a la mezcla mejor armados y ordenados; [...]

Éste es el momento en que más disfruto, la fase en la que la película ya solo puede mejorar (a veces ocurre que mejora demasiado y entonces empeora, porque te encuentras con un montaje demasiado limpio y retórico). Esta es la fase que explica mi forma de rodar, porque siempre es el sonido el que me lleva a colocar la cámara; cuando voy a mostrar algo (yo muestro más que narro) me digo; ¿qué se oye? Hoy, frente a los antiguos mezcladores y montadores de imagen, pienso que el montador de sonido es el verdadero jefe de la postproducción; alrededor de su trabajo, justo en medio del montaje de imagen y de la mezcla, se articula el final de la película y él la acompaña hasta el final, como ayer hacía (y aún debería hacerlo) el montador de imagen.[...]
Gràcies, Javier, per reflexionar i escriure sobre la teva (i nostra) feina!

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Recuperació

> A Observations on film art, el blog de David Bordwell, es parla de les dificultats de l'expansió del cinema 3D.

> En Biel Mesquida, quin apassionat de l'escriptura! Del post "La joia dels set sentits":
Cerc els fonaments d'una sensibilitat aguda i molt hàbil per agafar les percepcions del gust i dibuixar-ne les prolongacions delicades i efímeres. Perquè la bellesa funciona com una sinècdoque, participa d'una retòrica del sensible. La bellesa que hi ha per escriure: quin territori inacabable!
> sinècdoque: Figura retòrica que consisteix a ampliar o restringir el significat d’un mot prenent el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o l’espècie pel gènere, etc.

> L'equip de Cultured Code té un sol producte per Mac OS X, Things, un organitzador de tasques. No sé el per què, però m'agrada el seu estil.

> La Suzanne Vega ha escrit un article sobre el perquè serveix una melodia. Molt bé.
Melody is its own idea, like sculpture. You don’t look at a piece of sculpture to see what is resting on top of it. A great melody has its own design, a beautiful combination of intervals and rhythms usually expressing the emotion of the song. Somehow a melody is connected, like the sense of smell, to memory, so when you hear a song it connects you in a flood of emotions to the time and place of that song. I am sure there are reasons in the brain for this, but as a songwriter I don’t need to know how the brain does it, only that it does.
> Film Studies for free, una web amb molts recursos pels que els agrada el cinema.