Entre los directores y sus montadores hay mayor fidelidad que entre cualquier otro departamento. Mirad las parejas inacabables, desde Scorsese y Thelma Schoonmaker; Truffaut y Martine Barraqué; Louis Malle y Suzanne Baron; Polansky y Hervé de Luze; Hitchcock y George Tomasini; Tarantino y Sally Menke [...]
La música me interesa mucho, aunque no sabría articular ni una sola idea sobre la música.De fet, Guerin és també molt especial en l'ús dels sons. Apunta:
Crear climas sonoros es crear música de una forma muy orgánica, sin apelar a orquestas que son quizás ajenas a la imagen que estás viendo. Es necesario trabajar, estilizar ese sonido.El senyor Guerin és un refinat i estimulant (re)constructor de móns sonors. O a mi m'ho sembla...
Thank all of you students who, against all odds and against all the pressures to do otherwise, have chosen to have a life in the arts. All the paradigms of success that we routinely encounter in our everyday lives—on television, in movies, in the online world, in the constant din of advertising, even from our friends and families—all these “models” for success and happiness American-style are about what is ultimately a disposable life, about a life centered around material gain and about finding the best possible comfort zone for yourself.
And the wonderful, astonishing truth is that the arts are utterly useless.
... what we artists offer is one of the few things that make human life meaningful, that through our skill and our talent and through the way that we share our rich emotional lives we add color and texture and depth and complexity to their lives.
A life in the arts means a life of sacrifice and tens of thousands of hours of devotion and discipline with scant remuneration and sometimes even scant recognition. A life in the arts means loving complexity and ambiguity, of enjoying the fact that there are no single, absolute solutions. And it means that you value communicating about matters of the spirit over the baser forms of human interaction, because you know that life is not just a transaction, not simply a game about winning someone’s confidence purely for purposes of material gain.
So if I can leave you with some words of wisdom I would probably urge you to do one thing over all else, and that is never to consider yourself sufficiently educated. Always remember to adopt Zen “beginner’s mind.” If you’re playing or dancing and acting something for the umpteenth time, stop and ask yourself “how can I make it fresh? What have I been missing in this? How can I avoid going on autopilot?” And don’t be afraid to take baby steps.Discurs sencer, aquí. Fotografia de Margaretta Mitchell.
Per si voleu baixar-vos les 4 cançons (mp3) del disc EP de "Los Cherokees", amb la portada i contraportada: Descarregar "Los Cherokees EP 1965"
"Bella durmiente" (2:17) EP de "Los Cherokees" - 1965
Rafael Poch - cantant i guitarrista (dret)- - - - - - - - - - - - -
Luis Minguella - baix (dret)
Carlos Sabat - bateria (dret)
Antonio Silvestre - orgue i vibràfon (ajupit)
Cuando uno va a una escuela de cine, el ojo y la cámara es lo que se identifica como La Metáfora del cine, no hay nada del sonido que identifique al cine. Nadie pone una oreja para identificar al cine. Y yo creo que eso se nota en cómo se aprende el cine y, sobre todo, en cómo se aprende el sonido en nuestro cine. Para mí, que empecé con el video, donde lo visual era bastante pobre, aprendí, gracias al entorno familiar que estaba lleno de gente hablando, la fuerza narrativa de la voz en off. De manera intuitiva, pero te das cuenta que alguien dice algo y lo que estás viendo se transforma sin que nada pase.
Heading into the studio, Rubin tried not to “have a pre- conceived idea. . . . I think that’s one of the secrets of doing it, is not having any expectation of what it’s supposed to be. You just let it take on a life of its own. Our job is to pay attention and watch and know when it’s good. We just wait for those moments and try to capture them.”Del llibre Rick Rubin in the studio, de Jake Brown (ECW Press, Canada, 2009).
En començar un concert
Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.
"El 1968 va tenir lloc en la vida de Mestres Quadreny un dels moments més trascendentals amb l'encontre, a la fi d'un concert, de l'enginyer industrial, i més tard ell mateix compositor, Lluís Callejo. Callejo, en el transcurs d'aquella trobada, va assegurar-li que les sonoritats presents en el concert eren d'allò més semblant als sons dels xocs de les partícules en un reactor nuclear i que el més sorprenent era com la relació entre aquells sons era absolutament aleatòria."Ahir vaig trobar, a l'apartat de segona mà (9 euros) d'una llibreria del Carrer de Verdi, el seu llibre "La música i la ciència en progrés" (Arola Editors, 2010), que havia pogut fullejar a l'exposició que li va dedicar recentment l'Arts Santa Mònica, a Barcelona.
[…] Hi ha una tendència creixent a escoltar la música en la intimitat, cosa que ens fa entreveure que allò que està en crisi no és l'orquestra pròpiament dita, instrument perfectament vàlid àdhuc per a la música moderna, sinó l'onerosa cerimònia del concert públic. És molt possible que moltes orquestres puguin sobreviure vehiculant la seva activitat a través de la radiodifusió, amb una capacitat d'audiència infinitament superior a la d'un auditori i sense la servitud d'un públic envellit i rutinari.La imatge de la partitura d'Aronada l'he treta de El Temps de Crònides, el magnífic blog del músic Marc Egea, que acabo de descobrir!
