Pàgines

dijous, 26 d’agost de 2010

Textos: Fernando Pessoa (4)

perfil_muntanya

Ah, i el teu silenci és el perfil d'una muntanya al sol!

Del poema Hora absurda del llibre Poemes de Fernando Pessoa, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Textos: Joana Raspall

Rasquen granotes
descompassant el ritme
de l'estelada.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

Sobre la runa
la lluna solidària
besa el silenci.
Arpegis. Haikús, de Joana Raspall. Abadia Editors, Saldes, 2004.

dijous, 19 d’agost de 2010

Textos: Fernando Pessoa (3)

XI

Aquella senyora té un piano
que és agradable però que no és el curs dels rius
ni la remor que fan els arbres...

¿Per què cal tenir un piano?
És millor tenir oïda
i estimar la Natura.

(pàgina 71)
- - - - - - - -


D'altres vegades sento passar el vent,
i trobo que sols per sentir passar el vent ja val la pena haver nascut.

(pàgina 161)
- - - - - - - -


L'aigua xerrica al càntir que alço cap els meus llavis
"És un so frescal", em diu aquell que no la tasta.
Somric. El so és només de xerricar.
Bec l'aigua sense sentir res amb la gorja.

(pàgina 195)
- - - - - - - -

Poemes d'Alberto Caeiro, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

PD.- Més posts en aquest quadern amb traduccions d'en Sala-Sanahuja (gràcies, Jordi):

diumenge, 15 d’agost de 2010

Textos aliens: Monika Zgustova

T'atures per escoltar la música del silenci... però sobretot per lligar-te els cordons de les vambes. La mort produïda per la calor és només aparent; quants insectes arran de terra! Te'n meravelles, ajupit damunt de la sabata dreta. Ara el cant curiós d'un grill ha fet que l'aire s'esvalotés; després en canta un altre, i encara un altre, els grills d'aquí són diferents dels que se senten a les prades del nord; aquest, el de l'esquerra, no canta sinó que fa fru-fru-fru, com la tela d'un vestit en un ball de saló, el de la dreta s'està escurant el coll, gra-gra-gra-gra-gra-gra. Quin concert produeix aquest paisatge assedegat, d'herba seca i terra pedregosa!
Fragment estret de Menta fresca amb llimona, de Monika Zgustova. Edicions Proa, Barcelona, 2002.

Ritme de palmeros

picar_palmes
L'Iñaki, músic sencer, fa ritmes picant de mans - com un palmero - i el so de la seva boca. Ho gravo, ho escolto, ho provo, però no hi ha manera. No m'acaba de sortir igual, ni de bon tros... Paciència!

Ritme "palmero" amb les mans i la boca (0:31)
Aquí per descarregar-lo (mp3)

dissabte, 14 d’agost de 2010

Llampecs i haikais

llampec (aka)
Llampecs     Ens llencen
amb gotes de silenci
el cel que udola
Haikai de Postals no escrites, de Felícia Fuster. Els llibres de l'Óssa Menor. Edicions Proa. Barcelona, 2001. Imatge del llampec: part de la fotografia d'André Karwath (aka).

Un so monòton

Consell sobre els pins

Un so monòton, necessàriament, no calma. Un trepant no calma a ningú, excepte potser el capatàs. Tanmateix, en els sons monòtons és on hi ha més possibilitat de trobar la pau.

El que és més agradable en el so del vent bufant a través d'un bosc de pins, és que aquest soroll no té cap aresta, és rodó. Però no té res d'avorrit. (O bé calma perquè ens indueix a imaginar un ésser gran i bonàs, absolutament incapaç de sortir-se de polleguera?) [...]
Traducció aproximada d'un fragment extret de La nuit remue, d'Henri Michaux. Gallimard, 1967.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Procés de so (i blog)

Gone Fishing
Chris Jones, apassionat del cinema, fa pel·lis, escriu llibres - com The Guerilla Film Makers Handbook, dona classes i - en un dels seus blogs - parla del procés de so del seu darrer curtmetratge, Gone Fishing.

El silenci i el soroll segons Espinàs

Sobre el silenci i el soroll (18 d'abril de 2010)

[...] Tant el soroll com el silenci tenen els seus avantatges i inconvenients. Depèn. Els misteriosos sorolls que fa l'ascensor de casa són una mica anguniosos, encara que ja m'hi he acostumat, com en el cas de la ressonància magnètica. Per contrast, el silenci de l'ascensor arriba a fer-se inquietant quan puges al pis 80 d'un gratacels de Nova York. Sense cap remor, sense cap sotragueig. Com si la vida fos irreal durant massa estona.

Elogi dels sorolls amics (24 de juny de 2010)

[...] mai no he estat al·lèrgic al soroll. Comprenc que pot ser incòmode això de tenir un taller al costat de casa que funciona massa estrepitosament. Però, parlant en general, els sorolls sempre m'han agradat. Quan anava pels pobles, em sentia acompanyat pel soroll que feia un ferrer, per la serra mecànica que tallava arbres o pedra, pel motor del tractor que s'anava acostant. L'absolut silenci em pot seduir una estona, però els sorolls i els sorollets em fan companyia. Potser perquè la meva màquina d'escriure fa soroll, sempre m'ha semblat que el soroll és la vida.

[...] M'agrada el soroll que emmarca discretament cada espai, cada moment. És la vida que em diu: "Estic amb tu".
Fragments del "Petit observatori", la columna que escriu Josep Maria Espinàs al diari "El Periódico".

dissabte, 7 d’agost de 2010

Sons a la carretera

- L'home jeia escoltant el degoteig de l'aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci.

- La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les ovelles que l'escoltaven. Sovint s'havia d'alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits.

- El pont travessava el riu per la zona de ràpids. En sentien el brogit com si haguessin d'aparèixer pel revolt de la carretera. El vent bufava gorja avall.

- Estava mig adormit quan es va sentir un cruixit al bosc. Després un altre. Va seure de cop. El foc havia quedat reduït a unes quantes flametes repartides entre les brases. Va parar atenció. El crac sec i perllongat de les branques que es desprenien. Un altre cruixit. Va allargar la mà i va sacsejar el nen. Desperta't, va dir. Hem de marxar.
El nen es va fregar els ulls amb els punys per treure's la son. ¿Què passa?, va dir.
¿Què passa, pare?
Anem. Ens hem de moure.
¿Què passa?
Els arbres. Estan caient.
El nen va seure de cop i va mirar al seu voltant esglaiat.
Tranquil, va dir l'home. Anem. Haurem de córrer.
[...] Les patacades dels arbres que queien i els cops sords de les seves càrregues de neu bombardejant el terra feien tremolar tot el bosc. Agafava el nen ben fort i li deia que tot aniria bé i que aviat s'acabaria, i al cap d'un moment es va acabar. El negre terrabastall s'esvaïa en la distància. I llavors algun cruixit esporàdic i llunyà. Després res més. Ja està, va dir. Em sembla que ja està.

- Van deixar el carretó al bosc i van comprovar els voltants. Van escoltar amb atenció. El fum s'enlairava verticalment. Cap soroll de cap mena. Les fulles estaven toves de les pluges recents i no cruixien sota els peus.

- La casa crepitava i cruixia a mesura que s'escalfava. Com si l'haguessin tret d'una llarga hibernació.
Fragments extrets de La carretera, de Cormac McCarthy. Traducció de Rosa Borràs. Edicions 62 (labutxaca). Barcelona, 2010

És curiós, a la pàgina 27 apareix una frase que sembla indicar que el protagonista té coneixements de la ciència de la computació: L'última instància d'una cosa s'endú la classe amb ella.

divendres, 6 d’agost de 2010

Mite del doblatge (Sarsanedas)

MITE DEL DOBLATGE

M'importava de reeixir.

Tancaren darrera meu la porta, que era gruixudíssima amb els cantells esbiaixats com els d'una caixa de cabals. Em trobava en una sala gran i a penes il·luminada pel llumet d'un faristol que n'era l'únic moble. Les parets i el sostre, un teixit de llana flonja els cobria, amplament barrat de negre i de gris. La sala era deserta, o m'ho semblà. [...]

Davant meu s'encengué, amunt de la paret del fons, una vidriera ben ampla. Un home hi va aparèixer, bo i cordant-se una bata blanca, i s'assegué. No em va mirar. El vaig sentir per algun altaveu:

—Atanseu-vos al faristol. Hi trobareu el text de la prova. De primer, passarem tres vegades el retall escollit, amb el so original; podreu, després, assajar veu i dicció durant unes quantes projeccions; finalment, quan ho creurem oportú, farem l'enregistrament. Us deixem uns quants minuts perquè estudieu el text.

Jo el tenia mecanografiat en un paper fi rosat. Era una tercera o quarta còpia. Dues ratlles i prou: "La seva decisió, senyor director, no m'atueix. Sabré com exercir la llibertat que recobro." No hi veia la gràcia. Segurament calia dir-ho amb un to digne i mesurat, amb fermesa. No plantejava cap problema de pronúncia. ¿Que potser pensaven que pronunciaria "decissió" o bé "recobro" amb la o final oberta? [...]
Així comença Mite del doblatge, un dels capítols de Mites, de Jordi Sarsanedas. Editorial Selecta, 1954. Reedició Edicions 62 (labutxaca), Barcelona, 2009.