Pàgines

diumenge, 30 de novembre de 2003

NPR. Sons a la ràdio.

He descobert NPR, una productora i distribuïdora de continguts radiofònics. Hi ha de tot.
S'hi poden trobar els sons de canons i vaixells usats en la mescla del film "Master and Commander".

I al mateix lloc, hi ha Lost and Found Sound, un programa que recull documents sonors de tot tipus i de totes les fonts: cintes familiars retrobades, entrevistes, gravacions velles, etc.

Ara i avui, la xarxa permet lligar, connectar, comunicar, donar a conèixer + trobar, compartir...!
Idees adormides que es desvetllen, rejovenides. Estic bullint...

De l'Alhambra a Valladolid.

Ruta (1977-2003): Alhambra > Val del Omar > Fuego en Castilla > Berruguete > Valladolid.
  • Primavera de 1977: em compro un magnetòfon Uher de 2ª mà (cinta de 1/4", mono, mitja pista) i un micròfon. Alegria.
  • Cap d'Any de 1978-79: amb uns amics faig un viatge a Andalusia. Gravo als mercats i als carrers de Sevilla amb els venedors de loteria. Gravo les fonts de l'Alhambra. I, a Ronda, nens jugant i recitant.
  • Primavera de 1994: mesclo OJÀLA, un llargmetratge documental-ficció sobre Val del Omar (1904-1982). Descobreixo aquest personatge granadí tan especial: cineasta, poeta-místic, inventor...
  • Entremig: trobo en una llibreria de cinema un parell de llibres sobre Val del Omar, editats per la Diputació Provincial de Granada (1992). Contenen una cinta VHS amb dos curtmetratges, Aguaespejo granadino (1952-55): sobre les fonts de l'Alhambra, el ball i la ceguesa dels homes. Fuego en Castilla (1958-59): una visió de les escultures de Berruguete, entre altres, al museu de Valladolid. Amb el ritme de Vicente Escudero i la llum de Val del Omar.
  • Hivern de 2003: inserto el so de tres fonts de l'Alhambra en aquest quadern. Torno a visionar els dos curts.
  • Rellegeixo Gaziel a Castella endins. Editorial Selecta, 1961 (pàg. 243). Parla d'una visita al "Museo Nacional de Escultura Religiosa" de Valladolid. Davant d'una escultura d'Alonso Berruguete:
"[...] he hagut d'estar-me més d'un quart davant el Sant Jeroni en el desert, i després encara hi he volgut tornar, més d'una vegada, perquè no em sabia avenir de poder contemplar frec a frec una cosa tan forta. Vista de prop, és una figura que fa esgarrifar - d'una esgarrifança tota espiritual, que és la més alta i profunda, no la melodramàtica, que afecta només als nervis. És tan enèrgica, tan impressionant, aquesta figura d'eremita, tota ella arborada interiorment per una llum i una voluntat indomables, que fins la fera, el lleó del desert, que li jau als peus, està com aterrit de sentir-se al damunt una humanitat esperitada."

Platja i onades

platja del Bogatell

Hem anat a passejar a la platja del Bogatell (Barcelona).
M'adono del lliscar de les onades i el seu so.
Avui, de dreta a esquerra. Suaument.
La remor de l'aigua, al arribar a la sorra, segueix el ritme de les onades.
I avui s'entrellacen i es mouen, sonorament, en l'eix horitzontal.
Deixo de pensar-hi. Tanco els ulls i escolto.

Escoltar (1)

Què difícil seria (és) voler reproduir el que un escolta en un moment i lloc determinat! Escoltem el què volem (normalment) i quan volem.

Però quan estem per una altra cosa només sentim, sense escoltar. Sense atenció. Les coses segueixen sonant i ressonant, però ja no ens interessen. Tenim un filtre posat. Estem pendents d'aquella conversa. O mirant què fa l'àvia. O pensant què cuinarem per sopar.

Aquesta subjectivitat tan colossal en l'escolta converteix la sonorització (films, teatre, ràdio..) en una feina apassionant.

Tot sona, però potser no cal fer-ho sonar tot...

El so navega entre la identificació directa de què/qui el causa (una màquina, la sabata, la tos del nen...) i la seva abstracció.

Molt sovint, escoltar un so gravat resulta desconcertant. No veus què/qui la produït, però intentes endevinar-ho. Tenim necessitat de saber-ho. Ens costa acceptar aquell so tal com és.

Escoltar sons gravats, o sons directes amb els ulls tapats, és més que un joc. Perquè significa, em sembla, començar a escoltar. I escoltar és voluntari.

dijous, 27 de novembre de 2003

Sons petits i propers

Sons de mida humana.
Els que pot fer, o provocar, cadascú.

També els fa el gos a casa, els estris de cuina,
les portes dels cotxes, la gent a les botigues.
El so de moltes eines, joguines, mobles...
Hi caben en una mà.
No són enormes ni t'embolcallen com el vent
(que avui hi és, incansable, com un caçador).

Sons que, sovint, un se n'apropia.
I l'esperes. I el frueixes. Petit plaer.
L'ampolla d'oli omplint el setrill de vidre.
Glu-glu-glú únic, diferent del d'omplir un got de vi, un got d'aigua o un got de llet.

Sons propers. Te'ls pots endur "posats".
Te'ls pots endur a la butxaca.
Encara que algú, possiblement,
trobaria que un mar, el seu mar, ja és un so proper.
En això no hi tinc res a dir.

dimecres, 26 de novembre de 2003

Cinema i nivell sonor

Les pelis d'acció-aventures-guerra tenen un nivells sonors altíssims. Amb uns sons molt agressius. I plens, farts, de greus i subgreus. Si la seqüència és llarga, aquesta pressió sonora es fa intolerable. Dolorosa.

Els que mesclem pelis no hi podem fer res. Hem de copiar, emular, el nivell i la qualitat del so original.I en som els primers perjudicats. Quatre, o cinc, o més dies treballant amb un títol d'aquestes característiques... i acabes mig sord, amb mal de cap, fatigat i fastiguejat.

Moltes sales de cinema no poden reproduir aquests nivells alts de so:
  • molesta al públic, que es queixa
  • sona malament (distorsionat, esquerdat), degut a uns altaveus castigats i envellits
  • se sent des d'altres sales: l'aïllament acústic no està calculat per aquests nivells de so sub-greu.

I què fan, als cinemes? Baixen el nivell general de reproducció del so (del punt 7 al punt 6, o al 5...). Per tant, les seqüències delicades, suaus, perden detall i riquesa. I el diàleg perd presència i intel·ligibilitat.

Ni sóc el primer ni seré el darrer a queixar-me.

La tecnologia digital ens aporta molts avantatges. I permet alguns abusos.

diumenge, 23 de novembre de 2003

Renill i notes

partitura d'un renill
La partitura del renill d’un cavall. Qui ho ha escrit? On era i què feia aquest cavall?

Trobat a un antic fullet: El Caballo (segunda parte). Biblioteca Miralles. Barcelona ("15 cts. el tomo").

Veus d'ocells (1)

He trobat uns pocs llibres d'ocells que, en documentar-los, parlen de la seva veu, crit o cant. Sempre ho he trobat suggeridor. Aquesta és la primera entrega dels comentaris trobats sobre les veus dels ocells (copiats amb respecte i indicant-ne l'autor i publicació).

Veus d'ocells (1)
  • Cabusset (ànec capbusset): un renill agut i un "bib-bib"
  • Corb Marí Gros: "craagg-craagg"
  • Bernat pescaire: un "craooixx" intermitent
  • Martinet Blanc: "jaoocc" i "coala-coala-coala" gutural
  • Martinet Ros: sembla la d'un Corb, però sempre la sentirem al capvespre
  • Martinet de nit: una mena de "gruaaooc"
  • Bitó Comú: "grauuuj", unes tres o quatre vegades, i després un curiós i fort "juuumptt" que se sent de molt lluny
  • Ànec Cullerot: "vij-vij-vij"
  • Xarxet Comú: sembla un grill, "criic"
  • Àguila Pescadora: "rricc-rricc"
  • Milà Reial: miola tot fent "i-i-píiiiuuuu"
  • Milà Negre. s'assembla a les gavines
  • Esparver: "quiuu-quiuu" llastimós
  • Aligot Comú (miseroca): "piiuuuu" llastimós
  • Esparver d'Estany: "pe-i-pe-íii"
  • Àguila Marcenca: crits molt variats "qüií-iuó"
  • Falcó Pelegrí: "gec-gec-gec", "giu-giu", "iac", etc
  • Falcó Mostatxut: "gec-gec-gec" i d'altres crits com "ji-ji"
  • Xoriguer Gros: "ii-ii-ii-ii"
  • Xoriguer Petit: "xiíc-etxec" i "tuiií"
  • Guatlla (gotlla): el que sembla "blat-segat" en realitat és una mena de "uit-uit-tuit". La femella respon: "ueg-uegu".
de Josep Mª. Massip i Gibert. Els ocells. Banyoles. Fauna Comarcal. Banyoles (1980)

Gat xinès

p m r k g n i a o u
p m r k g n i a o
p m r k n i a o
p m r k i a o
p m r i a o
p m i a o
m i a o
m a o

"Gat xinès", d'Edwin Morgan. Trobat a Sonido y estructura, de John Paynter. Akal. Didáctica de la música, 1992. (pàg. 84)

Cantar una carena

Cantar el perfil d'una carena de muntanyes. D'una serralada.
Dibuixar el perfil, o fer-ne una foto panoràmica, d'un paisatge muntanyós.
I cantar aquest perfil.
Cantar el perfil dels edificis d'una ciutat.
Es poden memoritzar perfils.
Poden esdevenir tonades locals.

He trobat referències en dos llibres:
==============================
"[...] - Has provat de cantar una carena de muntanyes?
- No.
- Saps com fer-ho?
- No.
- Bé, seus a qualsevol lloc on puguis mirar a un horitzó llunyà. Aleshores cantes seguint aquesta línia, amunt i avall. [...] Ho vaig provar amb la serra de Panamint fins que he conegut el seu perfil prou bé, seguint la melodia que les muntanyes feien."
de Gary Snyder. The Real Work. Interviews & Talks. 1964-1979. New Directions Books, 1980. (pàg. 48-49)

=======================
"[...] Dibuixeu el perfil (dels edificis, muntanyes, etc.) que pugueu veure des de la finestra de la sala on estigueu. Assigneu notes a la distintes alçades. Busqueu els instruments adequats i toqueu aquesta partitura."
(amb un dibuix dels edificis d'una ciutat)

de John Paynter. Sonido y estructura. Akal. Didáctica de la música, 1992. (pàg. 151)

Fonts (1). Tres fonts de l'Alhambra

Les fonts d'aigua (i els rierols, els salts d'aigua, els brolladors, els canalons i, fins i tot, les dutxes!) són un pur plaer sonor.

D'un viatge a Andalusia, tres fonts de l'Alhambra, en una passejada:
Les 3 fonts, tot passejant. (0:22, 264 Kbytes, mp3 estèreo)

dijous, 20 de novembre de 2003

Mesclar (1)

(mesclar el so d'una pel·lícula)

Detall - Global. Difícil (molt difícil...) el poder lligar - coordinar - conjugar l'estar pel "detall" i, alhora, estar també en l'aspecte "global" del conjunt.
  • Detall: resoldre els problemes "petits": sorolls, fons, transicions, desnivells, canvis de color, de perspectiva, etc.
Resoldre també vol dir triar, decidir, donar forma, donar sentit.
  • Global: captar la dinàmica global. Com flueixen les seqüències dins una bobina sencera.
Quin ritmes interns hi ha?

És fàcil perdre's en el treball del detall continu. I tot és fractal: quan més t'hi acostes, més gran, més ric, més "poblat" es torna.

Es pot fer una mescla prescindint dels detalls. Potser per a començar a entendre que tenim a les mans. Però seran els detalls els que la consolidaran. I els detalls volen temps.

divendres, 14 de novembre de 2003

Textos. Aportació de Jordi Brau.

"[...] Yo no estoy de acuerdo con los que dicen que la voz es el instrumento más perfecto. Lo que sí diría es que el instrumento humano es el más sugestivo de todos y el más difícl de someterse a una técnica y por lo tanto de hacerlo sonar bien. El aire se convierte en el alimento del sonido y luego serán las cuerdas vocales quienes, al pasar el aire por ellas le cargarán el sonido..."

de Nino Dentici. Alfredo Kraus: El arte de un maestro. Publicaciones FHER Bilbao

=======================

"[...] ¿Qué me dices del sonido de algo que se desgarra detrás de mis ojos, la rotura de una tela almidonada, de un extremo a otro, y de la necesidad que tengo de acurrucarme cuando duermo? Sollozando."

de Carol Shields. Dejarlo todo. Editores Tusquets (pàg. 107). Colección Andanzas 509 (Maig 2003).

Textos: Miquel Martí i Pol

Fosc timbal del temps
percut amb cadència
gaudis i laments.

Com més aspre i breu,
més el so ens emmena:
crema com la neu.

Torrentera avall,
mentre el gaudi dura,
so de xaragall.

Torrentera amunt,
quan el vent assota
i els camins són lluny.

Cap mirall no diu
quin secret s'amaga
rera de l'esquiu

timbal fugisser
que celebra angoixes
i plaers també.

Però el ritme fosc
agita les fulles
d'aquest arbre tosc

i encén el neguit
de la veu que malda
per arribar a crit.

Veles i dofins
esqueixen silencis;
les remors són dins.

Platges i recers
diuen que el misteri
no té mai després,

i que el so d'eixut
del timbal no és culpa
d'aquell que el percut,

sinó del destí,
que ens fa ballar sempre
pel seu trist camí.

de Miquel Martí i Pol. "Cinc Poemes d'Iniciació", a Autobiografia. Ed. Empúries. Col·lecció Migjorn. Nº4

J. Brau l'ha trobat. Gràcies!

dimecres, 12 de novembre de 2003

Qualitat del so (1)

Confonem sovint la qualitat del so amb la qualitat de la seva gravació o de la seva reproducció. REC - PLAY. La qualitat d'un text no depèn de la qualitat del paper, ni de la tinta, ni del tipus de lletra ni de l'estat en que es troba el llibre.

La qualitat d'un so, em sembla, depèn més de com i quan l'hem gravat. També depèn en com i perquè l'hem triat.

La qualitat d'un so és una abstracció. És la seva capacitat d'evocació. És la seva capacitat de transformació, de metamorfosi. És el seu grau de musicalitat. És el seu caràcter i personalitat.

És clar, també depèn en com relacionem aquest so amb els altres sons. I en com es deixa relacionar. Hauríem de tancar més els ulls, deixar de mirar tantes pantalles d'ordinador i escoltar més. Escoltar els sons en ells mateixos. I el seu ressò. I en com es parlen entre ells.

Gregory Bateson diu: "No parlar dels cinc dits de la mà. Sinó de les relacions entre els cinc dits", a Una unidad sagrada. Ed. Gedisa, pàg. 389.

Martí i Pol

Martí i Pol va morir ahir per la tarda.

Em quedo remenant llibres, buscant un poema on surtin sons.

Textos: Yamakazi Sokan

Ah, la granota !
Sembla talment un home
que llegís versos.
de Yamakazi Sokan. (1465-1553). Per tot coixí les herbes Els llibres de l'Óssa menor. 1995 (pàg. 72). Traducció de Miquel Desclot.

Textos: Albert Ràfols-Casamada

Present

damunt la roca roja
         percudeix
      el cant encès
   de la cigala
Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

Textos: Robert Bresson

Silence musical, par un effet de résonance.
La dernière syllabe du dernier mot, ou le dernier bruit, comme une note tendue.
de Robert Bresson. Notes sur le cinématographe. Ed. Gallimard (pàg. 98)

Textos: Miquel Bauçà (1)

So més dolç, El. que hom pot sentir avui dia, com ho era abans el de l'aigua d'un rierol sota el fullatge d'una fageda, és el de sentir parlar una noia anglesa. Després del d'una catalana, naturalment, malgrat l'angúnia que produeix veure que cada dia són més escasses.
El Canvi, de Miquel Bauçà. Ed. Empúries. Barcelona, 1998. (pàg. 499)

dissabte, 8 de novembre de 2003

Textos: Perejaume

"El silenci es fa sentir quan el trenca un soroll: quan els sorolls en fan trossos. La llargada d'aquests trossos és expressiva. El silenci és així diguedor segons per on els sorolls el trenquen."

de Perejaume. Obreda. Edicions 62. Empúries. Maig 2003 (pàgina 259). Quin llibre tan suggeridor!

Comentaris

En J. Brau escriu aquest text en l'espai de comentaris:
"el so suau d'un badall
d'una respiració reposada
l'acollidora remor d'aquell silló on hi llegeixo
on escolto el pas del silenci
el batec del rellotge
la tranquil·la arribada del so d'una pluja suau,
el petar descarat de la llar de foc..."

El so dels estels

  • (a) estel sense cua: una vibració nerviosa, ràpida / un vinclar, com la crepitació en les veles, navegant / com si sacsegessis rítmicament les branques d'un arbre;
  • (b) estel amb cua: un lliscar en l'aire: fuuu, fuuu, sshhhsss...

dijous, 6 de novembre de 2003

Aigua i pluja

L'aigua que s'escola per l'aigüera.
Les gotes - el ritme - d'una aixeta mal tancada.
Les canonades al celobert, bramuls de bou.
La pluja, neta percussió, sobre el paraigües.
El glu glú al buidar l'ampolla.
La pluja que pica - piano - sobre la barana del balcó.
Quan ressona dins el gran aparcament.
La remor, mirant un bosc que és lluny. Horitzontal.
Els reguerons, entre les teulades. A batzegades. Esquitxa.
La pluja i la boira en una pel·lícula. Des de la butaca. Hi-fi.
Sabates i pantalons xops, de l'aiguat. Per sorpresa.
Un got d'aigua quan tens tanta set!
El raig de la dutxa. Endreça. Recomençar.
Sota una carpa. Sota la tenda. Envoltat de soroll. L'ai al cor.
L'aigua que mulla un paper i l'escrit s'esvaeix.
La pluja a la nit. I la sirena de la boira del port...
Però aquesta nit no plou ni plourà: escric de memòria.

dimarts, 4 de novembre de 2003

UbuWeb

Aquesta pàgina sobre poesia concreta: conceptual, històrica, visual, sonora: UbuWeb és essencial, especial, vastíssima.

S'hi troba de tot: textos, sons , músiques...

Escanejen llibres, papers, textos difícils de trobar. Converteixen a mp3 dotzenes i dotzenes de material sonor descatalogat, perdut. I ho posen al servei comú, sense treure'n profit.

Extret d' UbuWeb:
"... All MP3s served on UbuWeb are either out-of-print, incredibly difficult to find, or, in our opinion, absurdly overpriced.

UbuWeb posts much of its content without permission; we rip full-length CDs into sound files; we scan as many books as we can get our hands on; we post essays as fast as we can OCR them. And not once have we been issued a cease and desist order. Instead, we receive glowing e-mails from artists, publishers and record labels finding their work on UbuWeb thanking us for taking an interest in what they do; in fact, most times they offer UbuWeb additional materials..."

Textos: Rainer María Rilke

G. Abril m'ho envia. Gràcies.
"[...]No puedo dormir sin la ventana abierta.
Los tranvías ruedan estrepitosamente a través de mi habitación.
Los autos pasan por encima de mí. Suena una puerta. En algún sitio cae un vidrio chasqueando.
Oigo la risa de los trozos grandes de cristal y la leve risilla de las esquirlas.
Después, de pronto, un ruido sordo, ahogado, al otro lado, en el interior de la casa.
Alguien sube la escalera. Se acerca, se acerca sin detenerse. Está ahí, mucho tiempo ahí, pasa.

Otra vez la calle. Una chica grita: " ah! Tais toi, je ne veux plus!".
El tranvía eléctrico acude, todo agitado, pasa por encima, más allá de todo.
Alguien llama. Hay gentes que corren, se agolpan. Un perro ladra. ¡Qué alivio! Un perro.
Hacia la madrugada hay hasta un gallo que canta y es una infinita delicia. Después, de pronto, me duermo.

Hay los ruidos. Pero hay algo aún más terrible: el silencio.
Creo que en los grandes incendios sobreviene a veces un momento de máxima tensión: los chorros de agua declinan; los bomberos no trepan ya ; nadie se mueve.
Silenciosamente una negra cornisa se desprende desde arriba, y un alto muro, tras del que salen las llamas, se inclina sin ruido hacia delante.
Todo está inmóvil y espera, encogidos los hombros y juntas las cejas, el tremendo desplome.
Así es aquí el silencio."
de Rainer María Rilke. Los apuntes de Malte Laurids Brigge.

dilluns, 3 de novembre de 2003

Textos: Josep Pla

Per tot arreu es poden trobar textos que fan referència al so. És un plaer recordar-los. Encara que, al rellegir-los, segueixes i segueixes llegint, oblidant el perquè has obert el llibre. Josep Pla n'és ple.

Aquests dos pertanyen al llibre Cadaqués:
"[...] L'essència de la mar és el silenci. No és que sovint no sigui sorollosa, tumultuosa i eixordadora. Els sorolls de la mar, però, sempre estan faixats pel silenci. Estan voltats d'un vel de silenci. El misteri de la mar ve d'açí... " (pàg. 141).

"[...] La tramuntana entra pertot arreu. No hi ha portes, ni finestres que defensin. Bruela pels terrats, xiula per les giragonses dels carrers, fa un soroll sord, obsessionant, a les xemeneies..." (pàg. 144).
de Josep Pla. Un petit món del Pirineu. Obra completa, volum 27. Edicions Destino, 2001.

diumenge, 2 de novembre de 2003

Castanyes

Hem fet panellets i castanyes. L'olor: la infància, els carrers i la plaça del campanar!

Al coure les castanyes, amb la paella foradada, cal remenar-les de tant en tant. I es poden sentir els frecs múltiples sobre la superfície aspra, entre els forats, com una dansa, sobre les flames...

Sons i olors. I després: menjar-les! Mentre es parla, es riu i es veu créixer petits i mitjans.