Fosc timbal del temps
percut amb cadència
gaudis i laments.
Com més aspre i breu,
més el so ens emmena:
crema com la neu.
Torrentera avall,
mentre el gaudi dura,
so de xaragall.
Torrentera amunt,
quan el vent assota
i els camins són lluny.
Cap mirall no diu
quin secret s'amaga
rera de l'esquiu
timbal fugisser
que celebra angoixes
i plaers també.
Però el ritme fosc
agita les fulles
d'aquest arbre tosc
i encén el neguit
de la veu que malda
per arribar a crit.
Veles i dofins
esqueixen silencis;
les remors són dins.
Platges i recers
diuen que el misteri
no té mai després,
i que el so d'eixut
del timbal no és culpa
d'aquell que el percut,
sinó del destí,
que ens fa ballar sempre
pel seu trist camí.
de Miquel Martí i Pol. "Cinc Poemes d'Iniciació", a Autobiografia. Ed. Empúries. Col·lecció Migjorn. Nº4
J. Brau l'ha trobat. Gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada