Pàgines

diumenge, 30 de novembre de 2003

Escoltar (1)

Què difícil seria (és) voler reproduir el que un escolta en un moment i lloc determinat! Escoltem el què volem (normalment) i quan volem.

Però quan estem per una altra cosa només sentim, sense escoltar. Sense atenció. Les coses segueixen sonant i ressonant, però ja no ens interessen. Tenim un filtre posat. Estem pendents d'aquella conversa. O mirant què fa l'àvia. O pensant què cuinarem per sopar.

Aquesta subjectivitat tan colossal en l'escolta converteix la sonorització (films, teatre, ràdio..) en una feina apassionant.

Tot sona, però potser no cal fer-ho sonar tot...

El so navega entre la identificació directa de què/qui el causa (una màquina, la sabata, la tos del nen...) i la seva abstracció.

Molt sovint, escoltar un so gravat resulta desconcertant. No veus què/qui la produït, però intentes endevinar-ho. Tenim necessitat de saber-ho. Ens costa acceptar aquell so tal com és.

Escoltar sons gravats, o sons directes amb els ulls tapats, és més que un joc. Perquè significa, em sembla, començar a escoltar. I escoltar és voluntari.