Pàgines

dimecres, 29 de desembre de 2004

Escoltant un Dylan

He tornat a escoltar Dylan Thomas a Do not go gentle into that good night, trobat a www.poets.org. La música en el ritme. Les pauses, el to, les esquerdes de la veu. Per escoltar-lo com ho diu, només cal seguir-lo - una mica - amb el text del poema.

M'he copiat el so i buscaré una traducció, el meu coneixement de l'anglès és bàsic. Apart del sentit de les paraules, hi ha més coses transportades.

I no sabent ben bé el que diu, amb la seva veu m'arriba una forma de vida.

dimarts, 28 de desembre de 2004

(...)

Què es pot escriure mentre va creixent el nombre de morts (la tercera part, nens) per les onades provocades per un sisme submarí a l'Àsia?

Res. Poca cosa. Qui ho sap? Potser deixar de fer el que fem és com aturar la bicicleta i caure.

diumenge, 26 de desembre de 2004

La solució de Sir Max

Què fa un music compositor quan les seves gravacions ja no es poden trobar a les botigues? Quan l'editora de discos es comprada per una segona companyia, que després es empassada per una tercera, que acaba desapareixent...

Quartets de corda, simfonies, dotzenes de gravacions que ja no hi són en CD, ni en LP, ni en casset!

El compositor anglès Sir Peter Maxwell Davies, conegut per Max, s'ha trobat en aquesta situació. Max va decidir recuperar els drets sobre la seva pròpia música gravada, encara que li costés una fortuna i hagués de vendre algunes possessions.

Té un lloc web, MaxOpus, molt visitat, amb informació sobre la seva vida, composicions i enregistraments. I decideix posar a l'abast de tothom aquestes gravacions recuperades, a través de Music.MaxOpus.

El dia 29 d'agost de 2004, amb 26 treballs, engeguen la idea i al cap d'un minut fan la primera venda.

Pots comprar la simfonia nº 8, l'Antarctic Symphony, que dura uns 41 minuts, per 4,45 €. Tries el format (MP3, M4A o WMA) i la descarregues. O et pots fer un CD a mida, escullint les peces per omplir 74 minuts de música, per uns 10 €.

Quants cantants, grups, músics, compositors d'aquí, els passa el mateix i no tenen recursos per recuperar la seva obra?

Trobat a The Herald, a través d'Arts Journal.

Carilló i Sant Esteve

carilló del Palau de la Generalitat

El carilló del Palau de la Generalitat ha fet el Concert Extraordinari de Sant Esteve.

Cada primer diumenge de mes hi ha concert. Serà qüestió d'anar-hi!

divendres, 24 de desembre de 2004

Material sonor

El comentari d'en Brau ha espavilat una mica al mesclador. I de moment, engega una llista, desendreçada i esperançada, de veus catalanes i castellanes.
Joan Vinyoli. Poesia (CD i llibret).
Lectura de Feliu Formosa i Pep Montanyès.
Música original de Joan Alavedra. Zanfonia DL, 1999.

Dotze sentits. Poesia catalana d'avui.
CD-rom, de l’IUA (Institut Universitari de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra). Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas. Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, M. Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere, Jordi Sarsanedas.

Visor Poesia. Visor Libros:
Dámaso Alonso, Gonzalo Rojas, Benedetti, Luis Cernuda, Rafael Alberti, J. R. Jiménez, Gil de Biedma.

Publicaciones de la Residencia de Estudiantes:
Rafael Alberti, Fernando del Paso, Olga Orozco, Claudio Rodriguez.

Edicions Xerais de Galicia:
"Antoloxia", de Rosalia de Castro.

Alfaguara Audio (cassets):
- Manuel Rivas: La lengua de las mariposas y otros relatos. Llegit per l'autor.
- Rafael Alberti: Marinero en tierra. Llegit per Nuria Espert.
- Mario Benedetti: Cuentos escogidos. Llegit per l'autor.
- Fernando Fernán Gómez: El viaje a ninguna parte. Llegit per l'autor.
- Juan José Millás: La soledad era esto. Llegit per Charo López.
- Carlos Fuentes: Aura. Llegit per l'autor.
- Laura Esquivel: Como agua para el chocolate. Llegit per Yoreli Isasmendi.
- Elvira Lindo: Manolito Gafotas. Pobre Manolito. Llegit per l'autora.
- Arturo Pérez Reverte: Un asunto de honor. Llegit per José Sacristán.
- Antoin de Saint-éxupery: El principito. Llegit per Adolfo Marsillac.
- José Luis Sampedro: La sonrisa etrusca. Llegit per l'autor.
- Javier Marías: No más amores. Llegit per l'autor.
- Antonio Muñoz Molina: El dueño del secreto. Llegit per Joaquín Climent.
- Antología poética: Los habitantes del silencio. Llegit per Iñaqui Gabilondo.
- Augusto Monterroso: La oveja negra y demás fábulas. Llegit per l'autor.

Abada Editores:
"Reescritura", d'Antonio Gamoneda.

Candaya Poesía:
"Sílabas de arena", d'Antonio Tello.

Fondo de Cultura Económica de España
La voz de Juan Rulfo.

Altres llocs:
- http://www.bcn.es/barcelonapoesia/
- http://www.ub.es/aulapoesiabarcelona/e-publish/portada.html
- http://www.ubu.com/sound/
I per algun lloc de l'arxiu guardo discos de vinil (LP i EP) amb veus de poetes i escriptors.

La veritat, les gravacions de veu amb música afegida m'irriten. Sisplau, deixeu la veu en pau.

diumenge, 19 de desembre de 2004

Varis

Per la finestra de l'habitació del piano ha entrat un altre ocell, un canari. Ja és el tercer. No sabem si entren perquè hi ha el piano o perquè la finestra és oberta...

Al darrer Saló de Lectura, de BTV, en Biel Mesquida va ensenyar uns quants CDs trobats a Guadalajara, Mèxic, amb la veu d'escriptors i poetes. Aquí tenim ben poca cosa d'això, no? Gravacions amb les veus d'autors dient els contes, els poemes, narracions. Riquesa sonora del llenguatge.

Als carrers, la veu i els passos ressonen. Les parets retornen el so. Si les parets són a prop, podem escoltar un rebot del so. I si són molt a prop, el rebot es confón amb el so que fem i l'altera. Al Cantó de les Cavorques, un carreró estret i amb escales del Port de la Selva, la pròpia veu esdevé robòtica i els passos forts tenen un ressò metàl·lic, un poing característic. Els nens sempre piquen fort amb les sandàlies.

Textos: Franz Kafka

Per fi he retrobat aquest text. El coneixia, però li havia perdut el rastre, no en sabia ni l'autor. Ara ja el tinc.
Estic assegut a la meva cambra en el quarter general del soroll de tota la casa. Sento petar totes les portes, i el soroll que fan m'estalvia de sentir les passes dels qui es mouen a través seu, però m'arriba encara l'espetec de les portelles del fogó, a la cuina. El pare franqueja les portes de la meva cambra i la travessa, tot arrossegant per terra la bata de dormir, a la cambra del costat escarboten la cendra de l'estufa, Valli pregunta, cridant paraula per paraula des de l'antecambra, si ja han raspallat el barret del pare, un xiuxiueig per consideració envers mi no fa sinó aixecar el to de la cridadissa de la veu que contesta. Truquen a la porta de casa i el timbre fa el mateix soroll que el provinent d'una gola acatarrada, llavors s'obre el timbre d'una veu de dona que canta i es tanca finalment d'una batzacada sorda, masculina, que retruny d'allò més despietadament. El pare se n'ha anat, ara comença el soroll més tènue, més escampat, més desesperançat, sota el guiatge dels refilets de dos canaris. Abans ja hi havia pensat, ara, amb els canaris, se m'acut de bell nou si no hauria d'entreobrir una mica la porta i, talment una serp, reptar per terra fins a la cambra del costat i demanar a la meva germana i a la seva senyoreta una mica de silenci.
Narracions Completes. Volum I, de Franz Kafka. Edicions dels Quaderns Crema, 1982. Traducció de Josep Murgades.

El protagonista pot sentir:
petar totes les portes,
les passes,
l'espetec de les portelles del fogó,
arrossegar per terra la bata de dormir,
escarbotar la cendra de l'estufa,
cridar paraula per paraula,
un xiuxiueig,
la cridadissa de la veu,
el timbre de la porta de casa ( = gola acatarrada),
el timbre d'una veu de dona que canta,
una batzacada sorda,
els refilets de dos canaris.

divendres, 17 de desembre de 2004

Se les empesquen totes..

Un company busca la manera de sincronitzar el so de la ràdio amb les imatges de la TV, durant un partit de futbol. Tot passa en temps real, però la ràdio arriba abans que la tele: cal endarrerir uns segons el so.

Potser un kit d'electrònica barat per construir, soldador en mà, un circuit delay. Dèiem. Però hem trobat, aquí, una ràdio dissenyada exactament per això (140 $/106 euros).

Ja ho veieu, "qui no corre, vola". O "qui matina, fa farina". O "de rics, el cementiri n'és ple". O "qui menja sopes, se les pensa totes". Per més dites catalanes, consulteu en Francesc.

Disjuntiva

Ser músic o no ser músic. Fa molts anys, el mesclador es va plantejar aquesta qüestió. Vull dir, la de viure fent música o viure d'una altra cosa. En aquella època, l'amic XB va deixar la feina que feia, com jo, als desapareguts estudis Gema-2 i s'en va anar amb l'Ovidi Montllor a fer bolos i concerts.

Penso que hi ha graus entre el ser i el no-ser músic. Hi ha moltes maneres de ser-ho. Encara que un músic que visqués per/de la música em diria que això només es pot fer d'una sola manera: fent-ho. I deixa't d'orgues.

Vet aquí el que passa avui pel cap del mesclador. Dia de vent.

dimecres, 15 de desembre de 2004

Duras i el mar

De tant en tant, una mica de Duras. El meu coneixement del francès no és extraordinari, però tant se val. Sempre hi ha alguna cosa que arriba i s'hi queda. Petits costums crònics. Duras deixa espais pel propi ressò. I anant-hi, tornem. Com el ressò. Dic jo.
  • La mer est à votre gauche en cet moment. Vous entendez sa rumeur mêlée à celle du vent.
  • Dans de longues portées elle avance vers vous, vers les collines de la côte.
  • Vous êtes sorti du champ de la caméra.
  • Vous êtes absent.
  • Avec votre départ votre absence est survenue, elle a été photographiée comme tout à l'heure votre présence.
Retallat d'un llibret de trenta planes. L'homme atlantique, de Marguerite Duras. Les Éditions du Minuit, 1982.

dimarts, 14 de desembre de 2004

Duras

Écrire ce n'est pas raconter des histoires. C'est le contraire de raconter des histoires. C'est raconter tout à la fois. C'est raconter une histoire et l'absence de cette histoire. C'est raconter une histoire qui en passe par son absence.
Pescat a La Vie matérielle, de Marguerite Duras. Éd. Gallimard, 1987.

Duras, llibres i cinema. Suggeriments i absència.

dilluns, 13 de desembre de 2004

Agusar l'oïda

Petit Àguila

M'empasso dos contes il·lustrats per Chen Jiang Hong durant una visita a la botiga per nens que unes veïnes han muntat al carrer de la Mare de Déu dels Desamparats, en el tros que va de la Plaça de la Revolució de Setembre de 1868 i la Travessera de Gràcia.

En el conte Petit Àguila, on Yang, gran savi i mestre en la lluita de l'àguila, acull un orfe que l'imitarà d'amagat. Hi llegeixo:
Per agusar l'oïda
escoltava les ínfimes vibracions
d'una moneda penjada d'un fil.
(de l'Editorial Corimbo. Traducció de Paula Vicens)

dissabte, 11 de desembre de 2004

La creu de Malta

creu de malta

En un projector cinematogràfic, el mecanisme de la creu de Malta assegura que la pel·lícula avança un sol fotograma mentre s'obtura el feix lluminós. Consta d'una creu (amb 4 ranures) que gira només en un 1/4 de cada volta que dóna el rotor que fa rodar el piu quan entra en una de les ranures. Durant les altres 3/4 parts de la cada volta del rotor, la creu no es mou i el fotograma resta fix i il·luminat.

Què difícil em resulta explicar-ho! M'he basat en el que s'hi diu a:

- http://projecteur.mip.free.fr/croix.htm, un lloc, en francès, dedicat al cinema;
- www.upc.edu/em/doc/etseib/tm/petm/Esquema.pdf, de la Universitat Politècnica de Catalunya.

El dibuix de la creu de Malta és un fotograma de l'animació original - senzilla i ben feta- que es pot veure a http://www.xtec.es/~rjosa/auxiliar/malta3.gif.

També es pot consultar a wikipedia. Entrant més dins de upc.edu/em, s'hi troben treballs d'alumnes sobre mecanismes: el del llevataps, del gat per aixecar el cotxe, del sofà-llit, etc.

Ah, la Xarxa és immensa, sorprenent, infinita, oi?

divendres, 10 de desembre de 2004

MP3. Ínfim. Íntim.

La música en format MP3 arriba sempre despullada, descontextualitzada, desempaquetada, desembolcallada. Pagada o no, només tens accés a un títol i un interpret, potser també el nom de l'autor, el compositor i de l'àlbum. Has de clicar Get Info. Perds les lletres, els noms dels músics, l'estudi, la producció, l'any, les fotos, el disseny de portada-interior-contraportada. Es perd el concepte d'àlbum.

Els arxius MP3 s'extravien sovint dins de carpetes i carpetes. O els esborres, els dupliques, els traspasses, els oblides, els regales. I els escoltes. No pesen. No hi són, gairebé. Arxius petits, ínfims. Es fa difícil valorar-los. Potser serveixen de promoció, com uns trailers (de films) per acabar comprant CDs.

A Harlem.org es queixen: iTunes versus Preservació.

dijous, 9 de desembre de 2004

Ecouter-isme

Jaume, en un comentari a la nota del dia 1 de desembre, apunta:
En el dia a dia, jo faig servir un concepte semblant al voyerisme i és l'ecouterisme: aquelles converses que escoltes de lluny, o de prop, quan vas per exemple en metro i sense adonar-te'n no et pots desenganxar de la conversa del costat. De vegades la reacció que et provoquen les converses és de simpatia. De vegades, et regiren l'estomac... No et deixen indiferent...
Crec que hi ha força gent que ho practica i potser ni s'ha adonat. Ens quedem escoltant, seguint les converses que hem enganxat al vol, entremig de tot el que bull als carrers, mercats, parades de bus, botigues, supers, o esperant el doctor.

L'altre dia vaig descobrir CTA tattler. Seen and heard on the Chicago Transit Authority. Vist i escoltat en les diverses línies de tren de Chicago. Ecouterisme compartit?

dimarts, 7 de desembre de 2004

Aprendre cinema

Jurament de Graduació de la ESCUELA DE TRES MUNDOS, en nom del Pare Atanasius Kircher, segle XVII, inventor de la Llanterna Màgica.
¿Juráis que no filmaréis ni un solo fotograma que no sea como el pan fresco, que no grabaréis un solo milímetro de cinta magnética que no sea como el agua limpia?

¿Juráis que no desviaréis vuestros ojos, que no taparéis vuestros oídos frente a lo real maravilloso y lo real horrible de la tierra de América Latina y el Caribe, África y Asia de la cual estáis hechos, y de la cual sois fatalmente expresión?

¿Juráis que fieles a un sentimiento irrenunciable de liberación de la justicia, la verdad, la belleza, no retrocederéis frente a la amenaza de los fantasmas de la angustia, de la soledad, de la locura, y seréis fieles antes que a nadie a vuestra voz interior

Si así no lo hiciereis, que el tigre y el águila devoren el hígado de vuestros sueños, que la serpiente se enrosque en el chasis de vuestra cámara, que ejércitos de luciérnagas chisporroteen cortocircuitos e interferencias en vuestras grabadoras electrónicas.

Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca.

Si así lo hiciereis, como confiamos, que el colibrí os proteja blindándoos con la delicada coraza de un arco-iris que dure tanto cuanto vuestra vida y más allá, en vuestras obras.
La ESCUELA DE (los) TRES MUNDOS es diu, ara, ESCUELA INTERNACIONAL DE CINE Y TELEVISIÓN, la EICTV, i es troba a San Antonio de los Baños, a 30 km. de La Habana, Cuba.

"Si así no lo hicieres, que tu ojo ensordezca y tu oído enceguezca." Una amenaça així d'enèrgica, fa tremolar.

dissabte, 4 de desembre de 2004

Eines

Ara que és tan fàcil disposar d'una càmera miniDV i de l'ordinador que pot editar, processar i mesclar els senyals de vídeo i àudio per a fer-ne petits documents de la vida que vivim i veiem viure, HO UTILITZEM?

Ens hem de conformar amb tot el que ens ve ja empaquetat i publicitat? Sempre ha de ser un altre, un professional, els que s'ocupi de les imatges, els documents, els sons, les històries...?

Hem de ser directors per filmar històries? Hem de ser músics per fer música? Hem de ser documentalistes per fabricar els nostres documentals?

Aleshores, per què tantes eines?

dimecres, 1 de desembre de 2004

Plàtans

La Travessera de Gràcia travessa el nostre carrer, que baixa fins el mar. En la direcció de l'Hospital de Sant Pau, aquesta travessera és plena de plàtans. En el xamfrà, una zona fronterera, trobes fulles de lledoner barrejades amb fulles de plàtan, a tocar de la font. Les fulles de plàtan, grans com un DIN A4, tenen un altre so al ser trepitjades o remogudes.

Tenir un so? Fer un so? Donar un so? Sonar? Potser estan més seques i el so també ho és, una mica aspre. Potser individual, fulla a fulla. El so de les fulles de lledoner és gregari, de grup. I més humit, un so més suau, potser llefiscós.

Però aviat no hi seran. Les brigades fan neteja als carrers i ens estalviaran l'excés de somiar en un bosquet a tocar de casa.

dilluns, 29 de novembre de 2004

Lledoners

Aquests dies, els arbres del carrer de casa - crec que són lledoners - han perdut fulles. Milers de fulles grogues i petites. Hi ha llocs tan plens que sembla que ets al bosc. La vista i el so. Com un nen, trepitges i remenes per escampar-les. Potser embussaran les clavegueres...

diumenge, 28 de novembre de 2004

Shawn Murphy

Quan vaig saber, fa temps, que un dels millors mescladors de música per films només té una mà, em vaig quedar de pedra. El senyor Shawn Murphy, graduat en història i músic, té 280 títols en la seva llista a IMDB (dos-cents vuitanta...!).

Grava música, la mescla en el format que calgui i, sovint, també forma part de l'equip mesclador de la pel·lícula. Als estudis de Los Angeles, aquest equip està format per 3 mescladors: el principal, que porta els diàlegs i el balanç global, el que porta els efectes i ambients sonors, i el que s'ocupa de la música.

Per conèixer què fa un mesclador de música per a cinema, vegi's aquí.

Doblatge o subtítols?

Em refereixo a l'existència de subtítols en català en els DVDs. Crec que és preferible ajudar, incentivar, promocionar, obligar, recomanar, etc, els subtítols en català (en els DVDs), en comptes del - ocasional - doblatge al català.

Un dels atractius dels DVDs és el d'escoltar les versions originals: siguin en castellà, en anglès o en xinès. Les veus reals que pertanyen als actors reals, en aquell moment. I escoltar aquella versió - la primera - que van donar per bona el director, l'equip de muntatge, la producció, el mesclador, etc.

Escoltar el so original i tenir, si els vols, subtítols en la teva llengua, no és això una forma de felicitat? Sense excloure les altres possibilitats.

Acumular, o només escoltar?

Baixar-se mp3, guardant-los en el disc dur. O escoltar música en stream, en el mateix moment (per exemple, amb el RealOnePlayer)?

Posseir, acumular arxius mp3, còpies clòniques. O escoltar un sol arxiu original compartit per milers, sense propietat?

Llegir-ho sencer a http://musik.antville.org/.

Bitacoler de caps de setmana

En això m'estic convertint: en bitacoler de caps de setmana! (weekends' blogger).

Aquest quadern compleix un any de vida, descomptant el mes d'agost passat. Era el meu principal objectiu. Per tant, puc seguir, tranquil·lament. Espero que les feines em deixin una mica més d'aire per respirar: dotze hores al dia són massa hores, encara que sigui entre pel·lícules!

M, asseguda al meu costat menjant un pa de pita amb truita, comenta: "Prou de lamentacions". Té raó.

dilluns, 22 de novembre de 2004

Venedor de pianos

Perla trobada en aquest blog:
Si veus a un comprador potencial donant una ullada a un piano, fes una estimació de la seva edat i calcula quin any era quan tenia 18 anys. Toca un hit d'aquell any en el piano que està mirant. Amb molta preparació i una mica de sort, potser tocaràs la cançó exacte que escoltava quan va perdre la seva virginitat, es va casar, o va conduir el primer cotxe. La ressonància emocional suavitzarà la resistència a comprar i pot obrir la seva cartera a un piano més car.

Apunts Mínims (2). Crec.

Una ametlla, sense closca, a la boca. Vertical, entre queixals. Prémer suficient per separar les dues parts, produint un crec.

Crec: soroll de cosa seca que topa o es trenca. (Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll).

diumenge, 21 de novembre de 2004

Retorn

Una limitació, voluntària, d'aquest quadern és la de no parlar de les feines en les que s'està treballant.

Aquest dissabte hem acabat les mescles del so d'una altra pel·lícula, produïda aquí: El habitante incierto, dirigida per Guillem Morales. Dirigir un primer film. Muntar el so d'un primer film. Musicar un primer film. Aquestes circumstàncies conflueixen en la mescla tot just acabada. I la fan especial.

La concentració que cal per arribar al final, complint el calendari, disminueix molt (per a mi, al menys) la capacitat per escriure alguna nota satisfactòria en aquest quadern. Després és com un retorn, i ganes de recuperar les notes perdudes.

dilluns, 15 de novembre de 2004

El Triangle Electrònic


En Dan Stowell, aquí, hi té, entre altres coses, un triangle blau electrònic sonor.

Apunts Mínims (1)

porta difícil

La porta ha enganxat una petita pedra, sorra, una fusteta, o s'ha dilatat amb la calor. I fa un soroll semblant a un guix impertinent damunt la pissarra. Grinyol estrident, frec desagradable. Rajola ratllada o parquet espatllat.

dimecres, 10 de novembre de 2004

Pelis i esternuts

Mescla començada de peli original = poc temps per prendre notes, remenar papers, escriure al quadern. L'horari és llarg però el temps és curt. Molta feina i concentrada. Equilibri de contraris. Els festivals esperen films. El de Sitges també. I la feina del mesclador és precisament aquesta: ajudar a acabar films. Al menys, la part del so.

És clar que també és època de refredats, I entre esternuts, només hi ha temps per lectura curta, espaiada, com sempre són els haikús. Per la nit, abans d'anar a dormir o pel matí, abans d'arrencar la jornada, tant se val.

Més Formosa

Quin so tan fred,
quan l'aigua a la nit
cau dins el pou.
El present vulnerable, de Feliu Formosa. Edicions de la Magrana. Barcelona, 1997.

diumenge, 7 de novembre de 2004

Textos: Formosa i Casas

L'ocell destria
silencis amb el bec
i es fa la casa.

Si li sobren silencis,
posarà persianes.

a Amb efecte, de Feliu Formosa i Joan Casas. Ed. Empúries. Barcelona, 1987.

Ras i curt

Fullejo El Canvi, de Miquel Bauçà (Ed. Empúries. Barcelona, 1998).

A la pàgina 368:
La Música. Sort que no tinc oïda. Avui, amb tants d'estris per a fer-ne i escoltar-ne, enfolliria, passo per davant les nombroses botigues i no em fan res. I com que sé que ja no hi ha rossinyols... En fi: un afer desat. (...)
A la pàgina 191 (cap-i-cua):
El silenci té raó.
Això fa que em llevi d'hora.
Tot això mentre M. repassa en veu alta la lliçó de la revolució francesa.

dissabte, 6 de novembre de 2004

Cantar i escoltar

M. aprèn a cantar. M. m'explica que l'aprenentatge comença aprenent a controlar la respiració.
Li agrada cantar al carrer, amb veu alta, sense traves ni por de molestar a ningú. També li agrada, i molt, cantar mentre espera l'ascensor. El ressò de l'espai li retorna tots els detalls de la seva veu. Cantar i escoltar. Cantar i respirar.

dilluns, 1 de novembre de 2004

Traducció i Doblatge

El món del doblatge, en cinema, té a veure amb el món de les traduccions, encara que no tan sols es tradueix un text. També es tradueix una interpretació. Es traslladen i s'adapten unes veus:
Una traducció és dolenta, quan és més clara, més intel·ligible, que l'original. Això demostra que no ha sabut conservar les seves ambigüitats i que el traductor ha tallat arran, i això constitueix un crim.
Diu E. M. Cioran a Cuadernos 1957-1972. Tusquets Editores. Marginales-184. Barcelona, 2000. Traducció al castellà de C. Manzano.

Vegi's: món del doblatge i retalls de Cioran.

diumenge, 31 d’octubre de 2004

Conversa mínima (1)

Vols escoltar música clàssica?
No! Vull escoltar els trons.

Sons coneguts, sons propis

Al carrer de dalt hi ha una tapa del clavegueram just en un punt que fa que molts cotxes li passin per sobre, fent-la sonar: ca-tanc, ca-tanc! Com trens d'un sol vagó. Els veïns - molta planta baixa, a Gràcia - tant ho deuen saber que només s'adonarien si un bon dia deixés de sonar.

Pluja i Handke, encara

Nit de dissabte a Barcelona. Panallets al forn. Paelles de castanyes foradades.
La pluja, pacient, insistent. Quin missatge transmet amb aquest morse primitiu, ancestral, sobre les baranes?

En Jordi, minuciós, fa arribar:
Había un gran silencio; ladridos lejanos. Luego el teléfono; lo dejó sonar varias veces. Contestó con voz muy baja. El editor dijo, en francés, que su voz sonaba hoy muy extraña. La mujer: Puede que sea porque en este momento estaba trabajando. He notado que cuando trabajo me cambia la voz.
de Peter Handke. La mujer zurda. Editorial Alianza Tres. Madrid,1979.

En Gonzalo, atent, fa arribar:
Luz poca, una leve piedra (plana y lisa) rebotando en las paredes de un pozo. Sonido de agua.
Handke també, suposo. El mesclador porta arrapat, encara: El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas. Què hi vols fer!

dimecres, 27 d’octubre de 2004

Més Handke

Continua el saqueig al dietari del senyor Handke. Tants anys oblidat! Amb dotzenes d'anotacions parlant de sorolls i de silencis. Els llibres tenen més d'una vida. Alguns retornen, renovats i es llegeixen amb altres ulls. Nova comprensió, nova sintonització. Nou descodificador.
  • Fortalecerse en pleno griterío infantil
  • Envejecer a golpes de silencio
  • El susurro de la lluvia, como si agitaran una caja de cerillas
  • Esta noche dormiré bien - he escuchado todo el dia
El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.

Ara sembla que no hi hagi temps a perdre. M'empasso el llibre, gairebé sense mastegar, i m'alço.

dimarts, 26 d’octubre de 2004

Casualment

Impeler casualmente una peonza, olvidarla, y al volver a mirar, al cabo de un tiempo, ver que sigue dando vueltas en silencio

Un perro de lanas ladrando en el vacío, como si estuviera mal doblado

Una tarde en la que todos los ruidos sueltos que uno oye se reúnen en la cabeza para formar música
El peso del mundo, de Peter Handke. Editorial Laia. Barcelona, 1981. Traducció de Víctor Canício.

dilluns, 18 d’octubre de 2004

CD

El so surt dels altaveus. La música es fa davant nostre com qui pinta o s'imagina un paisatge. Es manté - hologràfica - mentre el CD gira. Perspectiva 3D. Hi veig - hi sento - lluny, més enllà. I també hi veig - hi sento - a prop, a tocar. Volums, colors, paraules, olors, països. Tot enfilat per un vector invisible, el temps.

Atures el CD. El so es fon. La música segueix ressonant dins nostre. I ens acompanya, si volem.

Nit (3)

Un quart de dues. Els veïns són a dormir. Fantàstic. Però un gos, lluny, entre els edificis, ja fa estona que borda. S'ha quedat tancat, fora al balcó? Els seus amos encara no han tornat? Incansable i sense modulació. No plora ni gemega, borda i borda.

So amorosit per la distància, sortosament. Sempre hi ha un avió que passa: va o torna?. I la motoreta que gira la cantonada. Poca cosa: una nit que es presenta tranquil·la (glups, anava a escriure apacible, tant bé que em sona!).

Quan baixa tant el nivell de soroll, emergeix el tic-tac del rellotge de paret, el teclejar l'ordinador sembla un excés i sorprèn les respiracions del gos adormit. L'oïda es relaxa, es destensa, descansa. I l'oïdor també.

dissabte, 16 d’octubre de 2004

Bach, el temps i el jazz

Un CD amb una fuga de Bach (o el que un tingui a l'abast). Deixar que soni. Deixar que el so penetri. O deixar que un penetri en el so. Fer-ho durar una estona. De tant en tant, tornar. I menjar una pruna, parlar i llegir. Una mica.
Una fuga se parece a un canon: ambos se basan en un tema que se va tocando en distintas voces, en distintos tonos y, a veces, en distintas velocidades. Pues bien, en el caso de Bach, una vez que todas las voces han entrado en juego, la libertad es arrolladora. Bach siguiendo las leyes de la armonía, rompe con ellas. Bach improvisa tanto como un músico de jazz. Bach modula, es decir, cuando termina un canon - cuando parece terminar -, no está ya en la misma tonalidad que al comienzo; luego, en sucesivos movimientos, recupera la tonalidad inicial, aunque ya desde otra perspectiva, otro contexto, y esa recurrencia podría prolongarse ad infinitum. El tiempo lineal se ha disuelto en el tiempo cíclico; el tiempo cíclico aboca en la eternidad; la eternidad es lo incensantemente nuevo.
Trobat a Variaciones 95, de Salvador Pániker. Random House Mondadori (edició debolsillo, pàgina 86).

dijous, 14 d’octubre de 2004

Bona educació

El mesclador no sempre contesta als comentaris. Pitjor, no sempre els llegeix a temps. Un bon dia (nit) descobreix més noms de músics en carrers, llibres d'haikús de directors de cinema, i marques i petjades dels que - més enèrgics i educats - fullegen aquest quadern.

Prenc nota i afinaré - afuaré - la meva conducta en el que sigui possible. O més.
Blogs are a triviality. Life alone is great
Adaptació d'una dita de Thomas Carlyle (Journal, 1839)

dimarts, 12 d’octubre de 2004

Escoltadors

N'hi ha que els agrada fer sonar els objectes. I fer-ne ritmes sense ser músics. N'hi ha que escolten les parets, els passadissos, els aparcaments, les esglésies, els boscos, les valls, els forats, les neveres, les dutxes, les capses i les estacions de metro. Escolten i oloren i toquen. Un llapis, una clau anglesa, un paraigua, una tassa, una pinta, un despertador. Mouen i regiren. Com boletaires, els escoltadors.

Traducció

Dues pantalles TFT connectades a un ordinador per fer edició d'àudio. En la primera TFT (idioma: English) es llegeix: Autotune. En la segona (idioma: Español), es llegeix la traducció: Automóvil afinado. De tant en tant, ens fa riure.

diumenge, 10 d’octubre de 2004

Mozart (Paris - Barcelona)

Mozart a Paris hi té una avinguda de 1180 metres de longitud i 20 d'amplada. No està gens malament.

carrer de Mozart a Gràcia

Mozart a Barcelona té un carreró a Gràcia, on abans es deia carrer de l'Aurora. Forma part d'un carrer amb 4 noms, pràctica gens pràctica molt usual al meu barri. Des de Còrsega fins la Travessera de Gràcia, el carrer sencer va canviant de nom: Santa Teresa, Ferrer de Blanes, Mozart i Matilde. La part del músic fa 185 passos: uns 111 metres. Només.

Què els hi deu passar a Bach, Miles Davies, Falla o Mompou?

dissabte, 9 d’octubre de 2004

Aire y sonido

Gonzalo dixit:
Aire y sonido. Letra que se desvanece. Lo importante queda en el último acorde de la memoria.
És un comentari del passat 23 de setembre, però funciona sol prou bé. Té poder d'evocació. L'últim acord pot ser moltes coses i no sempre les més importants, però aire i so m'agrada. Pescadors, és el que som. (O hi ha massa S?).

dimecres, 6 d’octubre de 2004

Carros de so

Dos carros, un argentí i un basc, que sónen i acompanyen:
Porque no engraso los ejes me llaman abandonao,
si a mí me gusta que suenen pa' que los quiero engrasaos.
de Los ejes de mi carreta, d'Atahualpa Yupanqui.

Cuenta Aranzadi que haciendo una visita al Museo de Bilbao en compañía de unos ingenieros alemanes con el fin de estudiar el viejo carro vasco chillón, los alemanes quedaron sorprendidos y se echaron al suelo para averiguar cuál era la causa mecánica de ese chirrido. Aranzadi les aseguraba que el carro cantaba, y que este canto agradaba a los campesinos vascos y a los bueyes y animales.
Tret d'aquí.

dilluns, 4 d’octubre de 2004

El mesclador quan mescla...

Dilluns passat, en Brau ho preguntava. És una bona excusa per reflexionar sobre el que un fa (de vegades). El mesclador quan mescla, què fa?

El mesclador de pelis doblades segueix el so original, la versió que ens arriba amb la còpia sonora anglesa, italiana, etc. És la seva salvació i la seva perdició. El marge d'actuació no és gaire gran, si ens referim al grau de semblança. Però les feines sovint són més apreciades per la rapidesa en que es fan que per la justesa del seu balanç. Fins i tot el client més exigent un dia es trobarà en una urgència.

Un bon mesclador sap fer coincidir una feina ràpida amb una feina acurada. Però un no pot ser sempre tan bon mesclador! Saber administrar el seu temps per poder fer de públic i deixar-se portar per la història. I polir, esmolar, afinar els mil detalls que la faran més seductora. Pot ser una perspectiva, un canvi en la reverberació de la veu, un gest que és massa exagerat. Pot ser l'engreixar una veu per contrastar amb l'altra. O treure respiracions d'un discurs que el fan esgotador. O vigilar que els actors no es trepitgin en les seves frases i rèpliques (no més que en l'original). Saber fer viure les veus d'estudi dins les sales del castell, el passadís d'una presó o el menjador d'una casa.

Encara que la feina grossa d'un doblatge la fan, director i actors, a les sales on es dobla. Claríssim i evident. Abans hi ha la traducció i l'ajust del text, més la tria dels actors. I després hi ha, bàsicament, la mescla.

Per a un mesclador, potser del que es tracta, sobretot, és d'amarar-se del so original, del que hi ha en aquesta mescla original. I restituir-ho amb els elements sonors que té. Alguns cops ens hi apropem. D'altres ho veiem de lluny. I alguna vegada es fa la llum.

Pel que es tracta de les mescles d'aquestes versions originals n'hi ha que parlen tan bé: Randy Thom i Walter Murch, que esperarem un dia que no mirin...

diumenge, 3 d’octubre de 2004

Festa al Cel

Ni un milano
Muestra interés
Por la cometa
de Masaoka Shikin (1867-1902). Cien Jaikus, traduïts per Justino Rodríguez. Ediciones Hiperión, 1996.

Espantaocells

Una indústria de Pals fabrica espantaocells automàtics que disparen trets sonors. Utilitzen gas. Abans, l'acetilè. Ara, el propà i el butà. Trets de gas. Detonacions per apartar els ocells. Sobretot quan el dia s'aixeca. Pots graduar l'interval entre mig minut i 30 minuts.

He trobat espantaocells aquí i també aquí. No sé si són fets a Pals, però es basen en el mateix principi.

No hi ha gaire més a afegir.

dissabte, 2 d’octubre de 2004

Cel. Silenci i soroll

Demà al matí, la Festa al Cel. Avui, dissabte, ja hem sentit els entrenaments de les patrulles acrobàtiques a reacció. Fantàstic, ja et podies amagar que res t'estalviava aquest poc discret atac a la intimitat acústica. Vet aquí on som.

Oques salvatges també a la Festa al Cel.
Des de la barca
veig com passen els ventres
de l'estol d'oques
d'Enomoto Kikaku (1661-1707), del recull traduït per Miquel Desclot, Per tot coixí les herbes. Els llibres de l'Óssa Menor. Ed. Proa, 1995.

dilluns, 27 de setembre de 2004

Guardar o llençar

M'he tornat a mirar la pàgina web de Language Removal Services i tot i que no m'acaba d'agradar, hi ha coses curioses: mostres de discursos de polítics en els que s'ha extret tota paraula inteligible i s'han deixat els dubtes, respiracions, sorolls de boca, etc.

És curiós sentir els sons de la veu d'Arnold Schwarzennegger dient alló que no està escrit.
Si no funcionés el seu vincle, proveu aqui (0:23, 233 Kbytes, mp3).

S'hi diu que usen un programa especial, però la feina de separar els sorolls de la boca, les dents, els dubtes i els errors, és ben normal durant el muntatge dels diàlegs de les pelis i també durant el doblatge. Es fa cada dia, contínuament, en tots els estudis de postproducció de so.

Potser, en comptes de llençar-los, els podríem guardar. Una mostra variada i curta (0:07, 87 Kbytes, mp3).

dijous, 23 de setembre de 2004

Lleugeresa

Al mesclador li sembla que ha d'alleugerir l'equipatge de aquest quadern-bitàcola. Reduir-ne la història, l'arxiu. Deixar, només, un parell de mesos: vint o trenta notes. I esborrar contínuament , i per sempre, la resta.

Es deixa la idea en repòs. Mentrestant, una fuga de Bach.

dimecres, 22 de setembre de 2004

Tremolors

Una tremolor fonda, seca, inesperada. Vibren parets, finestres i portes. Pels tubs de l'aire condicionat es passeja durant quatre segons curts un no se sap ben bé què. Un sotrac. Les feines s'aturen. I un es veu tan minúscul després d'un petit rot de la terra.

Després de sopar, en una cuina de l'edifici del costat, una veïna canta Paco Ibañez.

Com ressonen, més tard, els xiulets enmig del carrer fosc...

diumenge, 19 de setembre de 2004

Barceló

Va ser a Segu, el maig de 1992. Després d'una jornada de pols, de calor sufocant, pesada, com només he viscut aquí a Àfrica. De sobte, a la ràdio del venedor de pollastres que hi ha davant del meu taller, Beethoven, un dels últims quartets, crec. Durant un moment se sentia com si fos en el millor dels estèreos: va omplir l'espai vora el riu de bellesa absoluta. La glòria. (17.XII.94)
Quaderns d'Àfrica. Miquel Barceló. Galàxia Gutenberg. Cercle de Lectors. (2004)

Oficis

Com a mesclador (de so), sóc una suma dels oficis de pares i avis:
LLevadora (àvia): per ajudar a parir.
Matriçaire (pare): per fer un utillatge del que en sortiran moltes còpies.
Escultor i fonedor (avi) : extreure'n la forma.
Potser. I que cadascú es busqui les seves pessigolles!

diumenge, 12 de setembre de 2004

Com (2)

Las ruedas lentas de un coche sobre un camino de tierra y piedrecillas, como pan crujiente recién hecho (de l'amic Gonzalo).

Un esbufec de cavall, com l'arrencada d'una moto de 4 temps.

Pluja fina, com una bicicleta que passa, lleugera.

dissabte, 11 de setembre de 2004

Com (1)

La maleta amb rodes, com el so d'una cafetera.
Els crits de les gavines, com la sortida de l'escola.
El frec del marc de la porta amb sòl de fusta, a l’obrir-se, com un avió.
Un rellotge de paret, com una gallina. Una gallina, com el so del paper de carta.
Una bicicleta de baixada, com el rodet de la canya de pescar.

dimarts, 7 de setembre de 2004

Daumal i la felicitat

Un matí fructífer pel mesclador lletraferit. Fa temps, vaig trobar l'Arquitectura acústica. 2. Disseny, de Francesc Daumal (Edicions UPC, 2000). No sé com m´hi vaig fixar, entremig de tants llibres tècnics d'arquitectura. Parla de silencis, de campanes, del disseny dels paviments, de les fonts d'aigua, dels ous-com-ballen, dels itineraris i dels edificis que canten.

Avui n'he trobat la primera part, la Poètica (1998). La poètica! La petjada i l'itinerari, les sales acordades (afinades), com sonen els espais, com fer-los sonar, el caràcter acústic dels espais i les seves tonalitats. En un dels apèndixs, 20 estudiants relaten allò que recomana en Francesc Daumal, deambular pels espais quotidians amb els ulls clucs:
  • La primera impressió auditiva durant la nit a casa meva és curiosa: no se sent res. Sembla que estigui en una sala anecoica; però, poc a poc, aquesta sensació va desapareixent i es comença a sentir alguna cosa.
  • Aquesta primera sensació de ser "sorda" és semblant a la que tenim de ceguesa, quan passem d'una estança amb un nivell de lluminositat alt a una altra d'un nivell molt més baix.
D.M.P. El Disseny amb el So. Assignatura de doctorat. Curs 1993/1994.

També m'emporto el diari de Barceló a l'Àfrica i un llibre de poemes de la Dickinson. Ah, no és això la felicitat?

dilluns, 6 de setembre de 2004

Feines pendents

  • Inventar una aspiradora que no faci soroll.
  • Avisar del risc d'escoltar música massa forta amb auriculars petits (earplugs).
  • Tornar a fullejar el llibre de Perejaume, Els cims pensamenters, i esperar que arribi a la biblioteca del barri.
  • Elaborar més uns temes pel quadern que tinc encallats: (1) els detritus sonors vocals i la Language Removal Services; (2) quants sons podem escoltar alhora?; (3) els sons perduts: seguir i ampliar la llista, lligant-ho amb els treballs de la WFAE i en Murray Schaefer.

dijous, 2 de setembre de 2004

Concert de violí

La música brolla. S'alça i es dispersa. Entra per les orelles i per la pell. Pels ulls. Per les mans. Cauteritza les ferides i els murs escostronats. Apaga les flames. Mou les branques dels arbres talats i convertits en cendra. En fum. Com si fos una fulla, recull les llàgrimes i les diposita sobre la por per ofegar-la. Penetra. Dol. Cura. Pinta l'interior de les parpelles tancades amb tots els colors del dia. De la nit. Brama o xiuxiueja. S'alça i es dispersa.
El silenci dels arbres, d'Eduard Márquez. Empúries, 2003.

Veus

Jo tallava verdura a la cuina quan vaig sentir les veus a la porta del carrer. La d'una dona, tan brillant com el llautó brunyit, i la d'un home, tan greu i fosca com la fusta de la taula on treballava. Eren la mena de veus que no sentíem gaire sovint a casa. Hi podia sentir catifes luxoses, a les seves veus, llibres i perles i pells.
La noia de la perla, de Tracy Chevalier. Traducció d'Ernest Riera. La Magrana, 2001.

dimecres, 28 de juliol de 2004

Bones vacances!

El mesclador, servidor de vostès, ha acabat la mescla de Hipnos, primer film de David Carreras. Final feliç i satisfacció. Molt instructiu, com sempre.

Les vacances d'estiu són a prop i espero retornar amb energia a primers de setembre. Donant un cop d'ull als darrers escrits, és fàcil veure com són d'avorrits i eixuts. Li he de donar la volta. Almenys pels tres lectors que crec que em segueixen (o no), esporàdicament.

Bones vacances!

diumenge, 25 de juliol de 2004

Muntatge i Mescla (so en cinema).

Muntatge de so i mescles, dues etapes en un mateix procés: la postproducció de so en cinema.
Dues etapes que, cada cop més, s'entrellacen, s'entrecreuen. Durant el muntatge també es mescla, necessàriament. I durant la mescla també s'edita, es munta, inevitablement. Muntadors (editors) que poden esdevenir bons mescladors. I mescladors que poden muntar bé, sabent que n'esperen.

A través dels anys, ha augmentat la complexitat del so dels films. Fins i tot al nostre país. Ho ha facilitat - o n'és la causa? - l'extraordinària capacitat dels nous equips digitals per l'edició i manipulació del so.

Creació-muntatge-mescla. On són les fronteres? Ens calen? Em sembla que cada pel·lícula dicta la forma i densitat de les seves pròpies estructures internes.

dijous, 22 de juliol de 2004

Zehar

Zehar, número 53 de la revista electrònica d'ARTELEKU, és un recull d'articles, Perspectivas de la escucha, amb Esther Ferrer (del grup pioner ZAJ), Enrike Hurtado (sobre la influència del software en la producció musical), Francisco López (la música electrònica i el rebuig a l'escenari). Interessant.

dimarts, 20 de juliol de 2004

Llistat de DVDs

En Jordi, doblador, s'afegeix a una llista de DVDs, nascut d'una conversa a les postres d'un dinar mentre es treballa amb una peli. Ah, que poc costa animar a un mesclador!

dilluns, 19 de juliol de 2004

Compulsió

El mesclador porta uns dies atrafegat. Tot i que s'havia proposat escriure més sovint, encara que fos curt, no ho pot complir. Però el dissabte, el mesclador va sortir de la closca i va anar a comprar-se set DVDs! La causa? La conversa del dinar del divendres amb l'equip de la peli que està mesclant. Vàrem començar una llista de tres DVDs per endur-nos a la platja deserta (es descarten els títols clàssics o super-clàssics).
  • muntador de imatge: Sexto sentido, Blade Runner, Barry Lyndon, Padrino;
  • muntadora de so: El Gran Azul, La vida de Brain, All that jazz;
  • mesclador: El Pacient Anglès, Snow falling on cedars, A bout de souffle (Al final de l'escapada).
Després varem fer la llista amb els DVDs de pelis que ens han agradat. El muntador de imatge va començar: Requiem por un sueño, El club de la lucha, The Game, Seven, El nombre de la rosa, El quinto elemento, American Beauty, Magnolia, Memento,... Ja no va parar de dir títols. El cervell se li va disparar i la llista s'allargava mentre ens recordava els detalls d'una i de l'altra.

La compra compulsiva de l'endemà va resultar inevitable. El mesclador intentarà escriure més sovint, encara que sigui curt.

diumenge, 11 de juliol de 2004

Cançons, danses i poemes

Entre els indis pellroges, els poemes pertanyien a un individu, clan o tribu. Hom havia de pagar si volia cantar un poema aliè. Entre els chippewes els cants eren comprats per sumes considerables de diners. Un indi navajo deia: Jo sempre he sigut pobre. No conec cap cançó".

(Extret de l'Antologia de la poesía primitiva, d'Ernesto Cardenal. Alianza Editorial, 1979).

El poble canta perquè canta. Ai d’aquell que mai canta una cançó. Qui canta els seus mals espanta.

(Extret del Cançoner, de Joan Amades. Salvat Editores. Barcelona, 1982).

Coses a fer (To do): aconseguir 2 llibres de poemes, traduïts. Els Cants de Leopardi per Comadira, i el de Seamus Heaney per Subirana. Vegi's l'escrit.

El so de les paraules també alimenta al mesclador.

dimarts, 6 de juliol de 2004

Vida de mesclador

He arrencat mescla. No és tracta d'un títol de doblatge, sinó d'una pel·lícula original, com En la ciudad, Les mans buides, Entre vivir y soñar. Il·lusió, energia, capbussament en el món de l'altre, concentració total.

Sempre sembla com un examen. Mai res es repeteix. Cada cop és nou. Les eines, poderoses, s'afinen i esmolen molt, però l'objectiu es manté: el que es projecta t'haurà d'atrapar, emocionar i sacsejar - si cal - com el millor conte que t'hagin explicat de petit. I això costa. No sempre coincideixen les idees i propostes. Entendre i copsar el so que busca el director, això demana - entre d'altres coses - una barreja especial de personalitat i humilitat. I no sempre s'en té prou. Ni d'una ni de l'altra.

Després d'una jornada difícil, cadascú troba forces en petites coses. Una de les meves és el DVD Snow falling on cedars (Mentre neva sobre els cedres) de Scott Hicks. Quan vàrem preparar els diàlegs de la versió doblada, fa uns anys, recordo que em quedava els migdies (mentre els demés dinaven) per veure-la bobina a bobina, seqüència a seqüència, meravellat pel treball del so. Prenia notes, Escoltava i tornava a escoltar, com avui, els diàlegs que es fonen uns amb els altres durant el judici, els grinyols del vaixell i els de la sala del judici, i la netedat, economia i força del muntatge sonor i la bellesa de la mescla!

Com un que té set i pot beure, així em sento i per això ho escric.

dijous, 1 de juliol de 2004

Cinema?

Com és el cinema que fem? La nostra indústria és forta? Valenta? Innovadora? Arriscada? Comercialment llesta? Tenim productors experimentats? Potents? Autònoms? Professionals? Cultes? Es fan films (se'n poden fer?) sense subvenció ? S'escriuen bons guions?

Sempre he pensat que fer una pel·lícula és molt difícil. El procés és llarg i el cost és elevat. I jo només visc una de les etapes finals: la mescla del so que anirà als cinemes. No és tan fàcil tenir un bon balanç entre l'autor i la seva idea (en plural, si cal) i els successius equips que l'ajudaran a prendre forma. Cadascú en serà autor, hi participarà. Es farà seva la idea, la història. El motor que mogui tot el projecte ha d'estar molt ben portat, en un equilibri portentós una mica zen.

De moment i sotto voce, em pregunto: (a) si cal fer tants films, i (b) si tanta imatge que prèn forma no ens estova la nostra pròpia capacitat d'imaginar, aquest potencial per a la fabulació.

dimecres, 30 de juny de 2004

Aprenent a fer la feina

Un tècnic de so de rodatge ha de gravar, bàsicament, la veu dels actors. Acostumen a ser dos en un equip. Un d'ells segueix l'actor, amb un micròfon a la punta de la perxa, com una canya de pescar.

Els començaments de Jack com a perxista (boom man) van ser en una peli amb un ventríloc, en Max Terhune, que feia parlar un ocell. Jack volia fer la feina millor que ningú i quan parlava el ventríloc li dirigia el micròfon, i quan parlava l'ocell, enfocava l'ocell.

Al cap d'una estona de seguir-los als dos, en Jack no entenia la mirada creuada i incrèdula del ventríloc. Pensava: "Ei, estic fent una feina perfecta!. Què passa?". Al girar-se es va adonar que la resta de l'equip estava morint-se de riure, histèrics.

En Jack Solomon va seguir i en gairebé 50 anys va ser nominat sis cops per l'Acadèmia i va rebre un Oscar per Hello Dolly. Altres títols: El Alamo, El Cid, Els set magnífics, El graduat, King Kong, Patriot Games.

dimecres, 23 de juny de 2004

Embarrat (codi 128)

el nom del quadern en codi de barres

Trobat a Posworld.

dimarts, 22 de juny de 2004

Jordi Brau, actor.

Jordi Brau, la veu doblada de Tom Cruise, Kenneth Branagh, Tom Hanks, Robin Williams i Nicolas Cage (entre altres), reflexiona sobre la seva feina i escriu:
Trobo absolutament necessari escoltar la versió original. No tant sols per saber com diu les coses l'actor, sinó per trobar el lloc on timbra i ... el matís, tal qual... el MATÍS... aquell o aquells petits detalls que, com unes pinzellades suaus, donaran credibilitat - si els saps trobar - a la versió doblada. I faran que puguis donar un toc diferent als personatges. De fet, moltes vegades no canvies la veu, canvies aquest matís.

A mi sempre m'ha agradat escoltar. La música em fa plorar. Hi ha moments musicals concrets que em fan plorar quan els escolto. Per exemple, el Vivi, ingrato de Roberto Devereux (Donizetti) cantat per la Callas. I els utilitzo en la memòria moltes vegades a l'hora de interpretar. És com si treballés una "memòria emotiva" stanislavskiana, però sense buscar el record d'una imatge, sinó d'una música o d'un so. I això incideix molt en la respiració que és la base absoluta, el control perfecte per a saber donar les intencions. De fet, doblar és respirar interpretant al ritme d'una altra persona.
El senyor Brau fa de la seva feina un art. I no és gens fàcil.

dilluns, 21 de juny de 2004

Abús sonor

Dos temes, en l'àmbit sonor, pertorben força al mesclador:
  1. el nivell del soroll ambiental: trànsit terrestre i aeri, electrodomèstics, home-cinema, etc i
  2. el nivell massa alt del so de molts films: afecta al públic i afecta als mescladors, perillosament.
Tanmateix, l'estiu arrenca amb Sant Joan. Fogueres, petards, traques, coets, bengales, piules, trons, fonts. Celebrem moltes festes, però aquesta és especial. Malgrat la tabarra del soroll, el fum, l'olor a pólvora i l'enrenou, emociona de veure tants terrats guarnits, tantes revetlles petites particulars i tantes il·lusions adolescents, oi?

dimecres, 16 de juny de 2004

Veus, sons i sorolls a Barcelona.

Un llibre apassionant de Montserrat Roig s'obre per la pàgina 226:
Diuen que entre les parets d'una casa, hi poden haver quedats empresonats els sons d'algunes veus.[...] Però també la ciutat té veus que han quedat empresonades entre les cases enrunades, als contraforts de les esglésies o a les xemeneies de les fàbriques antigues. Tanmateix, és més difícil de sentir-les. Els sorolls de la ciutat les fonen en un simulacre de no-res. Com si cada dia el brogit nasqués i morís sense deixar cap petjada.[...]
Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991. Montserrat Roig. Edicions 62. Barcelona, 1992.

dijous, 10 de juny de 2004

Corpus, a quarts de nou del matí des d'un sisè pis.

Orenetes en ràfegues (enrafegades?). Una porta metàl·lica que s'alça. La moto tomba la cantonada. Trànsit continu de fons. Si es veu passar algun cotxe, és una remor suau. Si és un camió o una furgo, peta més. Parrupeig de coloms des de les teulades properes i d'algun cau entre les parets de maons. Un veí pica. Un bebè plora insistentment, però no molesta. Cap so molesta ni fereix. Es mantenen a distància, respectuosament.

dilluns, 7 de juny de 2004

Knud i el cant de la terra

He retrobat Knud Viktor. Fa uns quants anys vaig llegir i guardar un article d'un home que enregistrava corcs, cargols i formigues, i es fabricava els seus micròfons amb materials de recuperació. Un danès que omplia una cova de fils per sentir el cant de la terra.

Va arribar a la Provença el 1961 per pintar, però va quedar enlluernat pel cant de les cigales, que desconeixia. I va començar a gravar-ho tot: roques que es desprenen, vent, gotes d'aigua, cucs menjant pomes, el so dins un niu durant dos mesos, etc.

Knud tenia por que es perdessin aquells ambients sonors que l'impressionaven tant. Ha anat fent discos, ha col·laborat amb l'ensenyament, ha sonoritzat exposicions i, amb els anys, ja és una mica més conegut.
Els sons naturals són més violents i més salvatges. L'espai sonor és més realista. Més que una foto, una pintura o un film. Una foto és una transformació, un procés abstracte. La matèria sonora és la única que resta idèntica a ella mateixa. Un enregistrament és una conservació, un retardament. El timpà vibra de la mateixa manera. És per això que ens arriba d'aquesta manera, tan profundament.
Una formiga seva (0:04, mp3, 76 KB).

dijous, 3 de juny de 2004

La mà i l'arquet

Sembla ser que l'any 1901 en Pau Casals era de tournée als USA. Durant una excursió a una muntanya de San Francisco, una roca es desprengué i com ell ho va veure venir, 'només' li xafà la mà dreta. La seva pròpia exclamació va ser: Gràcies a Déu, ja no tocaré més el violoncel.
Tocar un instrument amb una plena consciència de la responsabilitat que hom assumeix vol dir tornar-se el seu esclau per tota la vida. Sense comptar l'emoció esgotadora d'abans dels concerts. que m'ha fet patir tant. Jo tenia en perspectiva altres activitats: la composició, la direcció d'orquestra.
Tenia uns 25 anys i després de tres mesos en una clínica i un temps de recuperació va tornar a donar recitals.

Converses amb Pau Casals
. Josep M. Corredor. Biblioteca Selecta. Editorial Selecta. Barcelona, 1967.

dimarts, 1 de juny de 2004

Moviments casolans (1)

  • Omplir un cassó d'aigua i donar-li un copet lateral mentre se'l sosté amb el mànec.
  • Gratar suaument una paret, amb l'orella ben enganxada a la superfície.
  • Gratar-se el colze o el cap.
  • Les claus es gronxen al pany, fregant la fusta. Fins que s'adormen.
  • El vi omple una copa. Turbulències - sonores - en l'extrem obert de l'ampolla.
  • Intentar el més gran espetec girant un full del diari.
  • Quina és la porta que grinyola o es queixa més? És la d'un armari?
  • Ajuntar uns quants despertadors en marxa. Ritmes sincopats.
  • La planxa esbufega, la cremallera transita. Un tren.
  • Les anelles de la cortina de la dutxa esperen una mà musical.

diumenge, 30 de maig de 2004

Calla! Tishe!

Ahir, dissabte, vaig pescar al Canal 33 el documental Calla! de Victor Kossakovsky.

Filmat durant tot un any des del seu apartament a Sant Petersburg. Les obres de reparació al carrer i als edificis, la pluja, la neu, els nens, els vianants, els enamorats, la policia, els vells, els operaris fent, desfent i tornant a fer. I com la pols, les fulles dels arbres o un globus desinflat fan una dansa. Un so senzill, directe i amb la mínima manipulació. Poca música. Vuitanta minuts de bon documental.

No us perdeu la repetició que faran demà, dilluns dia 31, a les 00:08. Deixeu el VCR gravant i després ja li donareu un cop d'ull.

TVC

(Diumenge, quarts d'onze de la nit) Acaben de passar un resum de 100 programes de Silenci? al Canal 33. I després toca un altre resum d'Afectes sonors. Els tornen a fer els dies entre els dies 2, 3, 4 5 i 6 de juny! (consultar horaris)

Futbolí

Llegeixo a Sota la pols de Jordi Coca (ECSA, Proa i Columna, 2001):
(...) Quan el Ramon jugava amb algú de nosaltres se solia passar la pilota d'un jugador a l'altre, la feia avançar tot arrossegant-la i, gairebé sense que te n'adonessis, te la clavava a la porteria amb un xut sec. En sabia molt, de jugar a futbolí, però aquell dia ho tenia més difícil ja que l'altre, així que tenia la pilota, la llançava amb força contra una de les bandes i la recuperava amb els davanters. Llavors el Ramon col·locava el defensa i el porter de tal manera que semblava impossible que ningú li pogués fer un gol, i es concentrava, però l'altre xicot feia lliscar la bola com si res fins als fons del calaix. Aquell soroll d'una cosa pesant que rodolava per les entranyes de la màquina sempre m'havia agradat.
L'endemà, al diari, hi trobo una entrevista a Alejandro Finisterre, inventor del futbolí. El va construir a Barcelona i el va patentar a començaments del 1937. Va perdre la patent fugint a França passant els Pirineus a peu, plovent. El 1948 s'assabentà que un company de l'hospital l'havia tornat a patentar a Perpinyà. I amb diners que li donà l'empresa que els fabricava va emigrar a l'Equador.

Li demano un so de futbolí a l'Albert M., amic tècnic d'enregistrament de so directe de les pelis i muntador de so. Me'l passa, en trio un tros (mp3 stereo, 301 Kbytes) i el penjo al servidor.

dimarts, 25 de maig de 2004

Textos: Juan Ramón Jiménez

L'amic Gonzalo segueix pacientment i nocturna(ment) aquest quadern. Ho comenta, afegint una estrofa recordada d'un vers de JRJ:
A lo azul, en los jardines llenos de faroles rojos,
los ayes de los violines rayan de luces los ojos.
Les estrofes recordades, les cançons, les tonades, els aires, les olors, les mirades, els colors, les ombres. Recordades, tornen a ser.

Aqui es pot escoltar a Juan Ramón Jiménez.

dilluns, 24 de maig de 2004

Afectes sonors

Aquesta nit de diumenge he vist per televisió L'origen dels sons, el capítol 6è de la sèrie Afectes sonors (Canal 33). Magnífic document. Inventiu en el sonor. Clar i didàctic en les imatges. I respectuós amb els entrevistats: luthiers, afinadors de pianos, tallers per a instruments musicals. Plaent. Mesos i mesos dissenyant i fent les peces d'un orgue que s'anirà provant tub a tub, fins el dia de la seva estrena. Olorar el piano.

Notar quin afecte se li té a l'instrument. Ser capaç d'afinar un piano envoltat d'altres sons, alguns d'ells musicals. Estudiar els violins: lleugers, els italians; amb veu de nas, els francesos; durs, els violins alemanys.

I la botiga Parramón. Les vegades que he pujat al pis del carrer del Carme, per comprar cordes de guitarra, de mandolina o, senzillament, per tafanejar!

Un bon amic que vivia a Eivissa, ara ja en fa una colla d'anys, tenia un piano. L'afinador venia de Palma cada dos o tres mesos i en arribar posava un anunci per fer-ho saber a tothom, indicant a on se'l podia localitzar. Calia estar atent.

Una illa és una illa. I és ben sabut que hi ha illes més grans i illes més petites.

dijous, 20 de maig de 2004

Textos: Garcia Lorca (2)

Réplica
Un pájaro tan sólo
canta.
El aire multiplica.
Oímos los espejos.

Poemas sueltos, en Obras completas. Tomo I. Aguilar, XXI edición. Madrid, 1980.
Llegit en un article de Llorenç Barber, músic campaner i plurifocal, i retrobat a Poesía y prosa.

dimecres, 19 de maig de 2004

Textos: Garcia Lorca

El grito
La elipse de un grito ,
va de monte
a monte.

Desde los olivos
será un arco iris negro
en la noche azul.

¡Ay!

Como un arco de viola
el grito ha hecho vibrar
largas cuerdas del viento.

¡Ay!

(Las gentes de las cuevas
asoman sus velones.)

¡Ay!

Extret del Poema de la siguiriya gitana, dins el Poema del Cante Jondo.
Antologia poética. Federico García Lorca. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1994.

diumenge, 16 de maig de 2004

Textos: René Char

El mesclador ha estat dues setmanes immers en la feina: la mescla d'un film - comèdia romàntica amb Carmen Maura. És hora de recuperar l'alè. Llegir un poc de Char acostuma a ser, per a mi, una bona estratègia.
"Ja és aquí!" Són les dues de la matinada. L'avió ha vist els nostres senyals i redueix l'altitud. L'oreig no destorbarà el descens en paracaigudes del visitant que esperem. La lluna és d'estany viu i de sàlvia. "Això és l'escola dels poetes del timpà", xiuxiueja Léon, que sempre té la frase adient per a cada situació.
Els fulls d'Hipnos, de René Char. Els llibres de l'Escorpí. Edicions 62 (1992). Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

dimarts, 11 de maig de 2004

Música al cinema

En cinema sempre es treballa en base als tres grups d'elements: el diàleg, els efectes de so i la música. Entre els dos primers no hi ha frontera clara: m'agrada. Però, gairebé sempre, la música s'en va i s'aparta sense deixar que els sons s'hi acostin. I el seu ressò pot durar massa. Tanmateix, és cert que amb la música és més fàcil 'assignar', afirmar, assegurar el to de les seqüències. Qui és el valent que puja al trapezi sense xarxa?

dilluns, 10 de maig de 2004

Nit (2)

Silenci nocturn,
que s´ha adormit el més petit.
L’espiral de moviments s’ha aturat.
En el comandament del pis: Pausa.

Temps perquè ens arribi la quietud,
mentre al cel disposen l’escenari per demà.

M’espero una mica més.
I m’adormiré amb l’escàndol
del camió gegant de la brossa.

dimarts, 4 de maig de 2004

Matsuo Basho i Octavio Paz

El poeta Basho visita el temple Ryusyaku. Després ho escriu (descriu).
El templo estaba construido sobre la roca; sus puertas estaban cerradas y no se oía ningún ruido. Di la vuelta por un risco, trepé por los peñascos y llegué al santuario. Frente a la hermosura tranquila del paisaje, mi corazón se aquietó:

Tregua de vidrio:
el son de la cigarra
taladra rocas.

Sendas de Oku, de Matsuo Basho. Versió castellana d'Octavio Paz i Eikichi Hayashiya. Breve Biblioteca de Respuesta. Barral Editores. Barcelona, 1970.
A les notes finals (pàgina 122), Octavio Paz comenta, compara i justifica la seva traducció de l'haikú. Revelador. Interessant.

diumenge, 2 de maig de 2004

Dissenyadors de silenci

Dissabte 1 de maig > El Periódico > Opinió > Petit Observatori > Quan és millor el silenci. (Es pot consultar gratuïtament fins dissabte que ve.) L'Espinàs escriu sobre els acordions al metro, la música de fons a les fires i de la dificultat de les converses als restaurants. No hi ha prou silenci(s). No sabem fer-los, construir-los. Acústica, civisme, arquitectura. Ras i curt: ens falten dissenyadors de silenci, ja ho diu l'Espinàs.

dimarts, 27 d’abril de 2004

Temps d'orquestres i estudis.

No fa gaires dies, ens vam trobar tres dels que treballarem a l'estudi de gravació Gema-2, avui desaparegut, del carrer de Sardenya (Barcelona).

Ens varem reunir a l'estudi que ara té en Jordi Vidal en un soterrani majestuós d'un edifici de la Via Laietana. És un tècnic finíssim d'enregistrament especialitzat en grups de jazz. Els músics graven totes les peces que han anat tocant en els bolos, abans que el grup es desfaci per formar-ne d'altres. Entre tots, ajunten un grapadet d'euros i van a veure en Jordi. Al sortir s'emporten una cinta que potser un dia alguna petita discogràfica editarà.

Vam xerrar de micròfons, d'anècdotes amb els músics, del mestre Josep Casas Augé (un dels socis de l'estudi), d'en Burrull, d'en Roda (que ja no pot fer de músic), de cantants, de taules de mescla i de les nostres trajectòries vitals. Asseguts al costat del piano de cua, tapat i protegit, i dels peus amb els micros, arrenglerats al costat de la paret de roca.

Començar d'aprenent a Gema-2 consistia, entre moltíssimes altres coses, a rebre d'en Rafael Poch (cap tècnic i principal mesclador) un dibuix de la sala on es marcaven els llocs on col·locar els micròfons per a la propera sessió de gravació: els Neumann KM-86, U67 i el SM2 (l'estèreo), els RCA de cinta, els 451 d'AKG, els 421 de Sennheiser, etc. Calia deixar els cables de micròfon ben endreçats amb les corresponents fonts d'alimentació. I els auriculars amb les caixes de distribució, veritable niu de problemes. Provar els micròfons i les línies cap a la taula de mescles i, amb sort, anar a dinar.

Més tard, la buida sala de l'estudi s'anava omplint amb fundes d'instruments, abrics i converses. Els músics afinant. Les partitures als faristols. I el director al centre, a punt de fer volar coloms. Escoltar una orquestra en viu i després entrar a la sala del control és un exercici extraordinari d'humilitat. En el meu primer dia, pel matí, vaig quedar clavat, encisat: en Casas Augé dirigia els músics pel disc Festa Major de La Trinca. Un bon començament.

Per cert, em sembla que el company de Tacet és músic (viola) de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Magnífic!

I del Vallès a la Vallès: aquest mestre Casas Augé, extraordinari conversador, en parlava molt d'en Pujols. Seguirem.

dilluns, 26 d’abril de 2004

Textos: Brian Eno (2)

Idees i recursos
  • Canvia el rol dels instruments.
  • Descobreix les receptes que utilitzes i abandona-les.
  • Honora el teu error com si tingués intencions amagades.
  • Talla una concepció vital.
  • Suprimeix les ambigüitats i reemplaça-les per especificitats.
  • Suprimeix les especificitats i reemplaça-les per ambigüitats.
  • Mira l'ordre amb el que fas les coses.
Brian Eno (músic) i Peter Schmidt (pintor) es van adonar que tots dos utilitzaven un mètode semblant per ajudar-se en el treball de pensar i crear. Unes frases escrites en unes targetes o en un petit bloc, i que llegides a l'atzar recordaven o desvetllaven idees i camins de recerca i experimentació. Més tard es va fer una edició comercial (1975) de les targetes dins una capsa: les Oblique Strategies.

dijous, 22 d’abril de 2004

Textos: Brian Eno (1)

  • Idees tangencials, no anar al moll de l'os.
  • Els processos a l'estudi són lents, semi-agrícoles.
  • No dependre de la darrera tecnologia.
  • M'agrada el treball rutinari, deixa muntanyes d'espai per a pensar.
  • Posa-ho allà on pugui ser trobat.
  • Massa, massa d'hora i al final, insuficient (comentari sobre el clímax musical d'una cançó).
  • No hi ha res pitjor que un començament brillant (deia Picasso).
  • Com els intuïtius, que tenen una gran traça a començar coses accidentalment, però després topen amb dificultats per millorar-les amb el disseny.
  • Les cançons que no depenen de la composició, depenen de l'execució.
  • Ell és com un exèrcit, imparable. Jo sóc com una guerrilla, evitant les autopistes i esperant el bon moment per saltar.
Extret de A year with swollen appendices. Brian Eno's diary. Brian Eno. Faber and Faber, 1996.

Llibre comprat a Londres, el 1996. Diari de tot un any. Ple d'anotacions, feines a l'estudi, fent de músic, de productor, arranjador, artista de instal·lacions d'àudio/vídeo, etc. Me'l vaig empassar durant l'estiu i de tant en tant el repasso. Segueix aguantant. Les cites que he triat han patit una traducció casolana, però són útils per a mi.

dimarts, 20 d’abril de 2004

Nit

Un llargíssim so greu ha crescut, modulant, des d'un nivell i textura inapreciables, ambientals, fins a tenir una potència i profunditat prou consistents, a punt de desvetllar tots els veïns de l'edifici. Tensió a les dues de la nit. Com un animal prehistòric, una canonada ha badallat, possiblement.

Sèrie ínfima

s
so
SOL
so
s

dissabte, 17 d’abril de 2004

Platja

Una gavina, immensa, passa volant.
Ombra, estel i crit.
A la sorra, vora el mar, juguen els nens.

dimecres, 14 d’abril de 2004

Incongruències

El mesclador es va adonant que els quaderns són per a escriure o per a dibuixar. Apunts, esbossos, idees, dades. Costa afegir-hi sons, mostrar-los, ensenyar-los, suggerir-los. I abans cal agafar-los, triar-los, escurçar-los i penjar-los al servidor.

El mesclador quan navega (tafaneja) també es cansa aviat (esperant) a l'hora de baixar sons i músiques. I no tothom navega. Ni tothom té ADSL ni en vol. Un camí una mica solitari. Si no hi ha sons, quina mena de quadern és aquest?

(Ha arrencat a ploure. Teulades, fanals, balcons. Plou de nit, d'amagatotis)

dimarts, 13 d’abril de 2004

Textos: Pierre Henry

Tot el que sé, tot el que veig, tot el que escolto, jo ho trio i estructuro com un temps de sons.
Una trama que serà un lligam entre el passat i el futur. D'aquestes trajectòries en faig música.
Journal de mes sons, de Pierre Henry. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.

dilluns, 12 d’abril de 2004

Ripley i Morricone

Títols de crèdit als 10 minuts d'arrencar Ripley's Game. La concertista i en Malkovich a duo complet (1:31, mp3, 708 KB), o a duo curt, (1:01, mp3, 461 KB). Film irregular, estrany, escoltat en versió original (DVD). Les mescles d'en John Hayward (a Pinewood, Anglaterra) no són les meves preferides. La versió doblada sembla tenir més coherència, paradoxalment.

dimecres, 7 d’abril de 2004

Apunts (3)

Mescles de cinema. Canvis imperceptibles. Canvis perceptibles.

No cal saber res del rodatge. Si darrere la porta hi havia 30 persones esperant, o si el soroll que se sent és de la pluja artificial, o si els grinyols del sòl són de tots els de l'equip, mentre segueix la protagonista. Em sembla que si no en saps res, podràs ajudar millor.

Quan més dónes, quan més subministres, menys demanes al que escolta. (Brian Eno)

diumenge, 4 d’abril de 2004

G escolta la ràdio

El pianista G havia fet un enregistrament del Concert en Re menor de Bach i n'estava satisfet.

A casa, el tocadiscos se li havia espatllat i rodava més de pressa. Malgrat la seva oïda musical absoluta, es va acostumar a sentir-se en mi bemoll, mig to més amunt i, és clar, un pèl més ràpid.

Dos anys més tard i mentre viatjava en cotxe, a la ràdio donaven el mateix concert. Sabia que tres concertistes l'havien gravat i pensava que escoltava a X perquè trobava solidesa durant el primer moviment. A mesura que la peça avançava es preguntà: Per què no puc tocar jo amb aquesta convicció? Es va anar enfurismant amb ell mateix i durant el segon moviment va dir-se: Quin tempo tan meravellós!

Però després es va fixar en la manera com s'executaven dues appoggiatures allargades en el temps abans de la nota real, més curta: això només ho feia ell amb Bach.

Des del moment que s'adonà que per la ràdio donaven el seu propi enregistrament, va començar a trobar-li tots els defectes, fins que va apagar-la i va seguir conduint en silenci, emprenyat.

Extret i adaptat de Non, je ne suis pas du tout un excentrique, de Glenn Gould. Un montage de Bruno Monsaingeon. Librairie Fayard, 1986.

divendres, 2 d’abril de 2004

Sons gratuïts

Si necessitem algun so i no podem o no volem comprar-lo, hi ha llocs on trobar-los i copiar-los de franc. Només necessitem un diccionari d'anglès i una mica de paciència.

Des d'aquí es pot buscar on poden tenir un so determinat: findsounds

En aquests dos llocs hi ha llistats de webs amb sons gratuïts:
Sounddogs ven sons de moltes col·leccions comercials, però abans es poden escoltar amb baixa qualitat de so però que potser ens pot servir. Només cal copiar-ho a una altra màquina mentre s'està reproduint.

Webs amb sons gratuïts:

dimecres, 31 de març de 2004

Un so cada dia?

Le son du jour
Gravacions fetes per Jean-Charles Baudot amb minidisc. Cada dia un so, un ambient sonor. Sons frescos. Duren entre 0:30 i 1:30.
MY2K
Un diari sonor per l'any 2000. El projecte MY2K de Michael Peters va consistir en crear i gravar 10 segons de música (improvisada, composada, un so ambiental, etc.) cada dia de l'any 2000.
52 weeks
Cada setmana de 2004 conté un vincle-enllaç a una pàgina amb alguna gravació que no es pugui trobar a les botigues. Creat per Jan Turkenburg, un mestre holandès.
SOUNDBAG
Sounbag és un projecte de Rolf Langebartels. Una col·lecció de 140 ítems relacionats amb l'Art Sonor. Imatges, sons, frases, fotos, dades científiques, músiques, etc...
Crap Art
El projecte de Crap Art: un àlbum al dia. N'hi ha 104 de registrats. Regles: cal fer-lo en un sol dia, que contingui 20 cançons o 30 minuts, sense idees prèvies, sense assajos ni repeticions. Penjar les cançons a internet i evitar mp3.

Sound Chaos
Jeff McLeod. Cada dia de l'any 2000 grava 10 segons, que ara nomès es poden escoltar en el CD que va editar.

dilluns, 29 de març de 2004

Apunts (2)

La fusta de pi fa massa soroll per cremar en una llar de foc. En un rodatge és millor l'alzina.

Una parella ha tancat les dues portes del davant d'un cotxe. A ella li ha sonat planc (un so clar, amb ressò), a ell li ha sonat cloc (un so sec i fosc). Per què?

Passen els vehicles desfilant per la parada del semàfor. Alguna bossa de plàstic peta i les fulles dels arbres fan tic-tec-tic-tec, rodolant.

divendres, 26 de març de 2004

A callar

Algú, o alguna cosa, ha augmentat la velocitat amb la que passa el temps? Algú, o alguna cosa, ha reduït els segons que conté cada hora? Hi ha alguna raó - nova, o vella i que desconec - que hagi accelerat l'acabament de la setmana? La feina es manté, impertorbable. El temps, senzillament, s'escapa. I punt. A callar, Casals.

dilluns, 22 de març de 2004

Bibliografia

He començat un llistat de llibres sobre so: i la música, i el cinema, i el soroll, i la literatura, etc. Una bibliografia incipient que aniré ampliant, documentant, etc. El temps hi anirà afegint referències de tots tipus.

diumenge, 21 de març de 2004

res-SÒ

No el so principal de l'objecte, sinó com sona al entrexocar-se amb altres objectes o superfícies, el so que fa abans/després de la seva funció bàsica com a eina. El so dins les capses i calaixos. Arrossegar una cadira, plegar un paraigua, dos gots que es toquen, el frec dels texans en un passadís, la roba de la infermera mentre puja la persiana, el túnel del metro sense metro. El contrast, la variació, la diferència. El silenci a la feina quan ets dels darrers a marxar, tard i de nit.

La Tina comenta (del so de les tisores):
(...) el soroll de les tisores en dipositar-les sobre el taulell del voltant de la màquina de cosir (quin so-roll que feia!!) volia dir que ja tocava anar a la cuina a preparar el dinar. Era un so ple d'esperança, esperança que fes macarrons.
El so, el res-SÒ i els macarrons!

divendres, 19 de març de 2004

ti-SO-res

El so de les tisores li era plaent. Les recordava de l'àvia modista, del barber de sota casa, dels dissabtes retallant fotos de diaris. Sense proposar-ho s'en va fer una bona col·lecció. Abans dels catorze anys ja era aprenent - pinxu - en un restaurant del centre. El seu millor amic tenia una botiga de ganivets, tisores, navalles i estris d'afaitar. Però no suportava gens bé el so de l'esmolet. L'esgarip de la mola el posava frenètic. Va anar a veure l'Eduard MansTisores / Edward Scissorhands tants cops que ja el deixaven entrar de franc. Detestava les navalles suïsses multi-ús: cursilàndia. Quan vaig deixar de tractar-lo em va quedar el so de les tisores, el ritme del tall de cabells, el frec llarg i ondulat al escurçar dos dits els pantalons i, també, l'olor de les caixes de cartró amb les que guardava els millors exemplars de tisores.

dijous, 18 de març de 2004

Camioner

Gralles i teulats
horitzó, llunyania,
crit de tenores.
Haikús del camioner, de Dolors Miquel. Edicions 62-Empúries, 1999.

Sobre la música (les músiques) al cinema

Música, preludi d’altres músiques. Ull a les músiques xivates, delatores, confidents: totes s'avancen. Si indica i avisa massa sobre els finals de seqüència i et prepara els canvis a venir...

La música valenta estirarà amunt, pujarà el to. Alè. Tensar l'arc.

Música suau, de fons, remor de mar, rierol. Lleugera, fina, gelada, calenta, destructiva, volcànica, pesant, esbiaixada, emboirada, contundent, tímida, poc concreta, plagiada, infumable, fantàstica... Música transparent.

dimecres, 17 de març de 2004

Maneres de mesclar (so, música, film...)

  • (a) mesclar amb acostaments successius; vàries passades; massatge; lectura-pausa-lectura; del global al detall i retorn al global; ritme de seqüències; edifici horitzontal; permetre, fomentar i aprofitar l'error; obertura; antenes; fluïdesa...
Possibilitats immenses. Perill de saturació. Dificultat de tria. Necessitat de temps i perspectiva. Opcions massa diferents. Troballes interessants possibles.
  • (b) resoldre i acabar cada part a mesura que es presenten; una darrere l'altra; un edifici vertical; un mínim to general manté la construcció a manera de kit...
Correcció assegurada. Avorriment possible. Pressupost assolible. Estrena immediata.
  • (c) qualsevol altra manera de mesclar que barregi les anteriors i/o les ignori i/o les superi.

dimarts, 16 de març de 2004

Xiular (1)

Hi ha una època en la que s'aprèn a xiular, dia rere dia i donant la tabarra als veïns. La meva peça d'entrenament era de El puente sobre el río Kwai.

Xiular eixampla i ventila els pulmons. Xiular té un cert poder màgic, exorcitzador. Xiular és de nens o desvagats. Xiular no fa pels adults responsables...

[Diuen: Correlec: correu electrònic. Mel: missatge electrònic.]

diumenge, 14 de març de 2004

Sense accés. Sense oblidar.

Durant dos dies llargs i fins ara (migdia de les eleccions) no he tingut accés a aquest Quadern de sons. Poca cosa, o gens, hi hagués pogut escriure. Ja n'hi ha que ho fan abastament. Tristor, ràbia, emoció, reflexió, converses, llegir, esperar, mal treballar, temor pels pares, pels fills, pels altres... I aquest matí, votar. Com un alliberament. Com un crit profund. Clam.

Un dia, treballant, se'm va ocórrer pensar com es podia estar mesclant una pel·lícula i oblidar les imatges brutals dels nens en la misèria. Em sembla que l'única resposta possible és que no s'ha d'oblidar res. I viure i treballar amb la més sencera contundència, totalment. Sabent que la més petita cosa que un fa, diu i pensa, afectarà als demés, a tot i a tothom. Vull tornar a tenir l'esma de parlar sobre els sons i la seva exploració. Amb ganes i sense remordiments. Sense oblidar res.

dijous, 11 de març de 2004

Ensorrament

Madrid!

Descans

Anar sempre amb l'oïda atenta pot arribar a encarcarar, enrigidir. Esgotar i ensordir. Ensopir i enfollir. Cal la pausa i el descans. Cal afluixar de tant en tant. Avui - onze de març - descansaré (una mica).

Escoltar sense escoltar, un aprenentatge difícil, llarg i una mica zen.

PD.- Aquest post està escrit la matinada abans del desastre de Madrid.

Temps

(Sempre)
El brunzir del temps, motor elèctric,
lliga tots els instants, de vetlla i de son.
(Cuina)
El temps és com tallar fina la verdura.

dimecres, 10 de març de 2004

Sant Pere de les Puel·les (pendent).

L'amic Gonzalo, en la nota del passat 2 de març sobre el sortir de casa sense voler perdre's res, comentava:
Y hay campanas. Muchas campanas. Algunas de ellas anhelantes y tristes quizá porque nadie quiere recoger y perpetuar su sonido. Hasta que ese tañido se convierta en un latido en blanco y negro y tengamos que asistir a la Audioteca para escucharlo. A prop de casa meva els festius a las dotze no podem parlar. Les campanes manen.
És cert, fa mesos que vaig sentir des de casa seva les campanes - tan aprop - de l'església de Sant Pere de les Puel·les: Qualsevol dia vindré a gravar-les !. Al mesclador-escoltador se li acumulen les petites feines, pendents, sofertes i callades.

dimarts, 9 de març de 2004

Apunts (1)

És interessant l'efecte que es deriva de l'aparició d'un so que estava emmascarat, cobert per un altre de més fort o que coincidia en la mateixa zona de l'espectre sonor. Sorgeix el tic-tac d'un rellotge de paret, o una música suau del veí, o el propi caminar...

Dos sons que es poden fer mal: (a) a la cuina, fregir; i (b) algú entra amb un ram de flors embolicat amb paper de cel·lofana. (Exemple de En la ciudad, de Cesc Gay).

L'escolta i la il·lusió

John Gregory, compositor i director d'orquestra, explica com sí té en compte les propietats del mecanisme de l'escolta humana quan composa. I diu que 'escriu per al micròfon' de la mateixa manera que també escriu pensant en les característiques de certs músics instrumentistes.
Quan ho escoltes en viu, l'oïda li dóna sentit a tot sense haver de pensar-hi, però tan aviat com passa a través dels micròfons i surt dels altaveus, ja no és tracta de so, és àudio, si entén que vull dir. Cal força processament per a fer-se una aproximació de l'actuació original. Un fa el millor que pot.
De l'article de Dennis R. Ciapura a la revista Recording Engineer/Producer (Novembre 1989), Audio Fidelity: The Grand Illusion

diumenge, 7 de març de 2004

Metamorfosi

Exercici de metamorfosi sonora (0:49, mp3 estèreo, 388 KB).
Del teatre dels humans al teatre de la natura.
Mescla feta només amb el joc del nivells (volums) de 3 sons de CD.

Notes breus

  • Ja tinc el Diccionari d'onomatopeies, de M. Riera i M. Sanjaume. (Edicions 62. El Cangur / Diccionaris. Octubre 2002). Magnífic. Quina feinada més ben feta, i quantes llistes i consultes ens estalvia!
Potser un dia es pot arribar a fer un Diccionari de sons i sorolls. En paper, en línia, escrit, visual o escoltat. Diccionari de referències, d'acostaments, d'idees, eines...
  • A "El Periódico de Catalunya" d'avui, diumenge, un article sobre L'últim esmolet de l'Eixample (pàgina 43). Ricardo Pérez, ganiveter ambulant d'Ourense.
Un esmolet al Port de la Selva, estiu del 2000. (0:22, mp3 estèreo, 176 KB)
  • Al dominical del mateix diari, Isabel Coixet escriu l'article Van Damme Hirakata, l'escoltador. Una tarda en una plaça d'un barri de Tòquio. Un home s'asseu a escoltar a qui desitgi parlar-li. No diu res i escolta. La necessitat de parlar i que algú escolti.
D'on surt aquesta història? És una anècdota escoltada, llegida, 'vista' al cinema o imaginada?

divendres, 5 de març de 2004

Textos: Antonio Colinas (3)

Colinas segueix amorosint i energitzant amb els seus escrits menuts i reflexius.
¿De dónde brota este silencio absoluto de la mañana? Todo calla. No se oye ningún pájaro. Los árboles están como muertos. Nada oímos, pero es como si todo se nos comunicase. El verdadero silencio se oye. El sonido del silencio es la total y madura plenitud del ser.
Tratado de armonía, d'Antonio Colinas.
Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.
(Pàgina 88).

El mesclador troba que fer un enllaç amb un arxiu sonor de matí-bosc-silenci-calma xafaria aquell so que li naixés a cadascú: el so imaginat, el so més poderós i suggestiu.

dijous, 4 de març de 2004

Pont de Varsòvia

Tros de conversa enmig de la festa d'un premi literari:
- I de la música, què me'n dieu? Què passa amb la música?
- Fa molts anys que no apareix cap gran compositor.
- I això per què?
- Perquè ja no existeix el silenci.
- Ah.
Pont de Varsòvia, pel·lícula de Pere Portabella, 1989-90.

dimarts, 2 de març de 2004

Operació

Hi ha dies en els que no em vull "perdre res-de-res". Surto equipat amb el quadern de notes (as always), el gravador minidisc portàtil i la petita càmera digital fotogràfica, camí de la feina. Massa trastets per tan poca estona.

Fer fotos demana una altra manera de caminar. Gravar ambients i sons demana no tenir pressa i acceptar-aguantar al senyor Murphy.

Ser un caçador. Ser un pescador. Esperar. Ensumar. Anar equipat però lleuger. Conèixer la presa. Atent, però sense tensió. Antenes sintonitzades. Conèixer l"Art de la guerra" de Sun Tzu.

I tanmateix, no donar massa importància a tota l'operació.

diumenge, 29 de febrer de 2004

Decca

capseta d'agulles de gramòfon

Il·lustració a l'interior d'una capseta de la Decca, plena d'agulles de gramòfon pels discos de 78 rpm.

De les agulles d'acer al raig làser, de moment. Els discos segueixen i seguiran rodant, potser.

4n4m1t4p232s

Aaah; aaah-rah; ai; argn; arrrg; atxsim; auix; badrum; bang; barrabum; beee; bim bam; bling; blong; blorrrs; blub; blurg; boïng; bong; braoum;brmmbrrhum; bub bub; buéeeh; bum; bzzz; cataclec; catacrec; catric catrac; clac; claïng; clang; clap clop; clin clin; clounch clounch; coucatacloc; crac; crec; cric crac; cricliclic; crisss; croc; croiiic; cucurrucu; ding dong; djiw; dzing; dzing; ecs; ei!; ffft; ffou; ffuuu; flatx; flitch; flup; frak; frrt; fwom; ganing ganong; guau; gluc; glú glú; grat grat; groooar; grouchtmeu; grrr; ha ha ha; heu heu; hiiik; kikirikí; kraaak; kraik; krassh; krîîk; kruhuuur; mec mec; meeeu; miam miam; miau; muuu; ning nang; noc noc; nyac; nyam; nyeeeec; nyieeec; ouwaf..waf; ow; paf; pak; pam; patapam; patapum; pchhh; pchuiiit; pée; pef; pfff; pioc; pipirripi; piró piró; piu piu piu; platch; plim plam; plitch; plop; plotch; plutx; po po; poc; pow; psss; puf; ptooey; pwet pwet; pxxxt; quac; raaac; raaac; rac rac; racataplam; recccc; reuh; rin ran; ris ras; ron ron; rrroar; rrrr; schiii; scratch; scriiitx; slam; slurp; snif; skunch; splash; splush; stak; ssxxxxrrup; tactactac; tap; tchak; tchok; tic tac; tocó tocó; tong; tong; toum; trac; tralala; tram; trap; tricu traco; trink; trooom; up tup tup; uuuu; txac; uah; uix; uuupa!; vlan; vrom; vruff; vzz vzz; waraam; wham; woooo; woosh-ock; wouiiiit; wzzz; xap; xip xap; xif; xim xim;xiu xiu; xrrr; xup xup; xxxh; xxxit; yieee; zas; ziiii; zuuuf; zwiiiiizzz; zzz; zzzpp...

On-Off

La lenta agonia de les estufes elèctriques quan s'apaguen (versió curta de 20 segons, 156 KB, mp3 stereo).

dissabte, 28 de febrer de 2004

De nit, l'oceà

Una parella gran, que sempre havia viscut a l'interior del país, no coneixia l'oceà i un bon dia van decidir anar-lo a veure. Al vespre van arribar a un petit poble de la costa, on van fer nit. Però cap dels dos va poder dormir. La remor contínua de les onades els era un so absolutament desconegut. L'endemà, encara endormiscats però encuriosits, van poder conèixer què era un oceà.

Història contada per Jeff Davidson, supervisor de doblatge (nota del 2 de febrer 2004).

Sonoritat

  • (a) Aprendre a escoltar allò que un toca (també quan es toca molt fort).
  • (b) Imaginar amb precisió la manera com hauria de sonar la música, a cada instant.
  • (c) No tenir cap regla fixa. Aprendre a espavilar-se, al lloc i instantàniament, davant de cada piano, de cada sala (i no desespereu si això us pren mitja vida).
  • (d) No traspasseu els vostres límits físics. Desenvolupeu progressivament la vostra potència.
  • (e) Malfieu-vos de tots els "mètodes". Hi ha centenars de maneres de produir sons. Cal ser mestre en totes i descobrir-ne de noves cada dia.
D'una entrevista a Alfred Brendel ("Le Monde de la Musique", Jul-Ag 1979).

Un músic aconsella. I el mesclador-escoltador (inter-disciplinar) pren nota.

divendres, 27 de febrer de 2004

Diuen

La música (en cinema) és com el verí.
Poca, cura. Massa, mata.

dijous, 26 de febrer de 2004

Darrer esforç

Arriba el moment en el que, finalment, tot s'assossega. En aquesta zona de Gràcia (em sembla que l'altra vorera del carrer ja és d'un altre districte), això passa a partir d'un quart de dues de la matinada. Només, potser, una canonada sorda, llarga, que remuga i em fa pensar en la sirena de la boira del port. Una cisterna, un escalfador, l'ascensor, les claus al pany, poca cosa més. Quan arriba la calma-silenci-nit, ja no queden gaires forces. Darrer esforç.

Per carambola, ahir - abans d'ahir, dimarts - vaig veure al 33 un bon tros d'"Antònia", de Marleen Gorris, holandesa. I sense fer cap esforç, em va agradar molt. El que deia (i el que no deia), el que mostrava (i el que no mostrava). La manera com fluïa la història. El pes - densitat - que tot prenia. Sense ampul·lositat.

Sé que és molt difícil fer cinema. Hi ha molta (massa?) distància - etapes - processos entre el inici (el guió) i el final (l'estrena). I cada procés comporta la seva tècnica (possibilitats i limitacions). Quan hi ha una pel·lícula que té "alguna cosa" que t'arriba d'alguna manera,... quina sensació! Pell de gallina.

La mescla del so d'una pel·lícula és una de les darreres etapes. Darrer esforç. Mentre hi som, no podem saber mai del cert què passarà després. És lògic. Durant la mescla entrarem per tots els racons i secrets de la pel·lícula i l'acabarem estimant, sigui maca o sigui lletja. I durant setmanes o mesos, ressonarà dins nostre. Unes més que altres.

M'imagino que passa el mateix amb els que tracten amb llibres, músiques, malalts, nens, muntanyes...

dimecres, 25 de febrer de 2004

Temps

pluja-remor-vent

diumenge, 22 de febrer de 2004

El mesclador i l'enformador

Al mesclador-escoltador només li sembla trobar en algun text, rellegit i robat aquí i allà, la clau per amorosir aquests dies una mica esquerps, sonorament parlant. És amb aquests retalls, sovint fora de context, que el mesclador-escoltador s'alimenta i remunta, deixant enrere notes escrites que ara li semblen buides i primes.

Un dia, mirant una olivera, vaig pensar que els arbres eren - són, potser - la materialització de les vibracions i els ritmes de la terra. I s'aixecaven agafant formes que venien - que venen, potser - del so del món.

Anys més tard descobreixo que en Perejaume ho diu també. Meravellosament, però:
Enformador

Potser els suros enregistren, a les clivelles, el so que els envolta. Potser el relleu, qualsevol relleu, obeeix a l'enregistrament d'un so. Potser hi ha un so que és la terra sencera. Potser sí que hi ha una correspondència final i ensolcada d'imatges i verbs, i tot hi és al capdavall disposat perquè el so en determini el relleu, i el relleu, el so.
Obreda, de Perejaume, (pàgina 119). Edicions 62-Empúries. Maig 2003.

dissabte, 21 de febrer de 2004

Textos: Eduardo Galeano (2)

La música

Mientras el espíritu Bopé-joku silbaba una melodía, el maíz se alzaba desde la tierra, imparable, luminoso, y ofrecía mazorcas gigantes, hinchadas de granos.

Una mujer estaba recogiéndolas de mala manera. Al arrancar brutalmente una mazorca, la lastimó. La mazorca se vengó hiriéndole la mano. La mujer insultó a Bopé-joku y maldijo su silbido.

Cuando Bopé-joku cerró sus labios, el maíz se marchitó y se secó. Nunca más se escucharon los alegres silbidos que hacían brotar los maizales y les daban vigor y hermosura. Desde entonces, los indios bororos cultivan el maíz con pena y trabajo y cosechan frutos mezquinos.

Silbando se expresan los espíritus. Cuando los astros aparecen en la noche, los espíritus los saludan así. Cada estrella responde a un sonido, que es su nombre.
Memoria del fuego. I. Los nacimientos, d'Eduardo Galeano. Siglo Veintiuno de España Editores, 1982 (pàg. 37)

dimecres, 18 de febrer de 2004

Contorsió

trompetista contorsionista

Nit

La sirena de la boira,
gairebé un la bemoll,
fa petits els carrers de la ciutat que dorm.

dimarts, 17 de febrer de 2004

Tremolor

La porta que dóna al celobert no ajusta prou bé, i sovint tremola (a) al obrir-la. De vegades, tremola una mimimiquequequetatata (b) més...
  • gravació a: (0:04, 49 Kbytes, mp3 stereo
  • gravació b: (0:05, 58 Kbytes, mp3 stereo)

Impacte lleuger

Ahir al matí, a la ràdio, escolto que diuen:
Són les nou, lleugerament tocades.
Impacte considerable d'aquest "lleugerament". I encara ressona ara, mentre la pluja fa música nocturna.

dilluns, 16 de febrer de 2004

Textos: Antoni Rovira i Virgili

Els borinots

El vol dels borinots, com el dels aeroplans, s'anuncia pel soroll del motor. I el soroll ha donat nom a aquests insectes: borinots, brumerots... Borinen o brumen mentre solquen l'aire i mentre cerquen, en competència amb les abelles i les vespes, el nèctar de les flors. N'hi ha de rossos i de negres; sota el mateix nom popular, són dues espècies diferents.
Borinots, brumerots... El soroll trepidant del borinot ros no para mai, ni quan la bestiola voladora es detura en la flor que desitja. I és que el seu motor, de marca patentada, no es pot parar fàcilment. Para l'aparell - cos en forma de bòlit -; però el motor segueix funcionant, i les ales esteses vibren i brunzen incansables. Quan la vespa i l'abella, lleugeres, es posen en la flor, paren un moment la màquina que mou les seves ales. El borinot negre la para també. El borinot ros, feixuc, necessita que el motor marxi sempre i que les ales obertes el sostinguin, com els plans sostenen l'avió. (...)
Teatre de la natura, de A. Rovira i Virgili.
Col·lecció popular Barcino. Editorial Barcino, 1961.