Pàgines

dijous, 26 de febrer de 2004

Darrer esforç

Arriba el moment en el que, finalment, tot s'assossega. En aquesta zona de Gràcia (em sembla que l'altra vorera del carrer ja és d'un altre districte), això passa a partir d'un quart de dues de la matinada. Només, potser, una canonada sorda, llarga, que remuga i em fa pensar en la sirena de la boira del port. Una cisterna, un escalfador, l'ascensor, les claus al pany, poca cosa més. Quan arriba la calma-silenci-nit, ja no queden gaires forces. Darrer esforç.

Per carambola, ahir - abans d'ahir, dimarts - vaig veure al 33 un bon tros d'"Antònia", de Marleen Gorris, holandesa. I sense fer cap esforç, em va agradar molt. El que deia (i el que no deia), el que mostrava (i el que no mostrava). La manera com fluïa la història. El pes - densitat - que tot prenia. Sense ampul·lositat.

Sé que és molt difícil fer cinema. Hi ha molta (massa?) distància - etapes - processos entre el inici (el guió) i el final (l'estrena). I cada procés comporta la seva tècnica (possibilitats i limitacions). Quan hi ha una pel·lícula que té "alguna cosa" que t'arriba d'alguna manera,... quina sensació! Pell de gallina.

La mescla del so d'una pel·lícula és una de les darreres etapes. Darrer esforç. Mentre hi som, no podem saber mai del cert què passarà després. És lògic. Durant la mescla entrarem per tots els racons i secrets de la pel·lícula i l'acabarem estimant, sigui maca o sigui lletja. I durant setmanes o mesos, ressonarà dins nostre. Unes més que altres.

M'imagino que passa el mateix amb els que tracten amb llibres, músiques, malalts, nens, muntanyes...