Pàgines

dijous, 5 de febrer de 2004

Sons perduts (o gairebé)

Sons que no se senten. Ni es poden tornar a escoltar. Sons d'oficis que es van perdent i de màquines que no vol ningú.

La meva llista en conté de força antics: el sereno i el vigilant (claus i bastó amb punta metàl·lica que a les nits ressonava pels carrers), el carro de les escombraries (un cavall i l'escombriaire amb la trompeteta), la maquineta de moldre el cafè (manual, amb el caixonet), la galleda per fer gelats el diumenge a casa, els telèfons amb rodeta de marcar, el carro del venedor de gel (i com el picava amb l'eina-ganxo), els matalassers (els bastons llargs i de fusta airejant la llana dels matalassos als terrats)...

El campanar es manté. Encara queden campanes, aquí i allà, que diuen - donen - les hores. Com deuen ser les altres llistes? Què diu la teva llista?