Pàgines

dimecres, 30 de juny de 2004

Aprenent a fer la feina

Un tècnic de so de rodatge ha de gravar, bàsicament, la veu dels actors. Acostumen a ser dos en un equip. Un d'ells segueix l'actor, amb un micròfon a la punta de la perxa, com una canya de pescar.

Els començaments de Jack com a perxista (boom man) van ser en una peli amb un ventríloc, en Max Terhune, que feia parlar un ocell. Jack volia fer la feina millor que ningú i quan parlava el ventríloc li dirigia el micròfon, i quan parlava l'ocell, enfocava l'ocell.

Al cap d'una estona de seguir-los als dos, en Jack no entenia la mirada creuada i incrèdula del ventríloc. Pensava: "Ei, estic fent una feina perfecta!. Què passa?". Al girar-se es va adonar que la resta de l'equip estava morint-se de riure, histèrics.

En Jack Solomon va seguir i en gairebé 50 anys va ser nominat sis cops per l'Acadèmia i va rebre un Oscar per Hello Dolly. Altres títols: El Alamo, El Cid, Els set magnífics, El graduat, King Kong, Patriot Games.

dimecres, 23 de juny de 2004

Embarrat (codi 128)

el nom del quadern en codi de barres

Trobat a Posworld.

dimarts, 22 de juny de 2004

Jordi Brau, actor.

Jordi Brau, la veu doblada de Tom Cruise, Kenneth Branagh, Tom Hanks, Robin Williams i Nicolas Cage (entre altres), reflexiona sobre la seva feina i escriu:
Trobo absolutament necessari escoltar la versió original. No tant sols per saber com diu les coses l'actor, sinó per trobar el lloc on timbra i ... el matís, tal qual... el MATÍS... aquell o aquells petits detalls que, com unes pinzellades suaus, donaran credibilitat - si els saps trobar - a la versió doblada. I faran que puguis donar un toc diferent als personatges. De fet, moltes vegades no canvies la veu, canvies aquest matís.

A mi sempre m'ha agradat escoltar. La música em fa plorar. Hi ha moments musicals concrets que em fan plorar quan els escolto. Per exemple, el Vivi, ingrato de Roberto Devereux (Donizetti) cantat per la Callas. I els utilitzo en la memòria moltes vegades a l'hora de interpretar. És com si treballés una "memòria emotiva" stanislavskiana, però sense buscar el record d'una imatge, sinó d'una música o d'un so. I això incideix molt en la respiració que és la base absoluta, el control perfecte per a saber donar les intencions. De fet, doblar és respirar interpretant al ritme d'una altra persona.
El senyor Brau fa de la seva feina un art. I no és gens fàcil.

dilluns, 21 de juny de 2004

Abús sonor

Dos temes, en l'àmbit sonor, pertorben força al mesclador:
  1. el nivell del soroll ambiental: trànsit terrestre i aeri, electrodomèstics, home-cinema, etc i
  2. el nivell massa alt del so de molts films: afecta al públic i afecta als mescladors, perillosament.
Tanmateix, l'estiu arrenca amb Sant Joan. Fogueres, petards, traques, coets, bengales, piules, trons, fonts. Celebrem moltes festes, però aquesta és especial. Malgrat la tabarra del soroll, el fum, l'olor a pólvora i l'enrenou, emociona de veure tants terrats guarnits, tantes revetlles petites particulars i tantes il·lusions adolescents, oi?

dimecres, 16 de juny de 2004

Veus, sons i sorolls a Barcelona.

Un llibre apassionant de Montserrat Roig s'obre per la pàgina 226:
Diuen que entre les parets d'una casa, hi poden haver quedats empresonats els sons d'algunes veus.[...] Però també la ciutat té veus que han quedat empresonades entre les cases enrunades, als contraforts de les esglésies o a les xemeneies de les fàbriques antigues. Tanmateix, és més difícil de sentir-les. Els sorolls de la ciutat les fonen en un simulacre de no-res. Com si cada dia el brogit nasqués i morís sense deixar cap petjada.[...]
Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991. Montserrat Roig. Edicions 62. Barcelona, 1992.

dijous, 10 de juny de 2004

Corpus, a quarts de nou del matí des d'un sisè pis.

Orenetes en ràfegues (enrafegades?). Una porta metàl·lica que s'alça. La moto tomba la cantonada. Trànsit continu de fons. Si es veu passar algun cotxe, és una remor suau. Si és un camió o una furgo, peta més. Parrupeig de coloms des de les teulades properes i d'algun cau entre les parets de maons. Un veí pica. Un bebè plora insistentment, però no molesta. Cap so molesta ni fereix. Es mantenen a distància, respectuosament.

dilluns, 7 de juny de 2004

Knud i el cant de la terra

He retrobat Knud Viktor. Fa uns quants anys vaig llegir i guardar un article d'un home que enregistrava corcs, cargols i formigues, i es fabricava els seus micròfons amb materials de recuperació. Un danès que omplia una cova de fils per sentir el cant de la terra.

Va arribar a la Provença el 1961 per pintar, però va quedar enlluernat pel cant de les cigales, que desconeixia. I va començar a gravar-ho tot: roques que es desprenen, vent, gotes d'aigua, cucs menjant pomes, el so dins un niu durant dos mesos, etc.

Knud tenia por que es perdessin aquells ambients sonors que l'impressionaven tant. Ha anat fent discos, ha col·laborat amb l'ensenyament, ha sonoritzat exposicions i, amb els anys, ja és una mica més conegut.
Els sons naturals són més violents i més salvatges. L'espai sonor és més realista. Més que una foto, una pintura o un film. Una foto és una transformació, un procés abstracte. La matèria sonora és la única que resta idèntica a ella mateixa. Un enregistrament és una conservació, un retardament. El timpà vibra de la mateixa manera. És per això que ens arriba d'aquesta manera, tan profundament.
Una formiga seva (0:04, mp3, 76 KB).

dijous, 3 de juny de 2004

La mà i l'arquet

Sembla ser que l'any 1901 en Pau Casals era de tournée als USA. Durant una excursió a una muntanya de San Francisco, una roca es desprengué i com ell ho va veure venir, 'només' li xafà la mà dreta. La seva pròpia exclamació va ser: Gràcies a Déu, ja no tocaré més el violoncel.
Tocar un instrument amb una plena consciència de la responsabilitat que hom assumeix vol dir tornar-se el seu esclau per tota la vida. Sense comptar l'emoció esgotadora d'abans dels concerts. que m'ha fet patir tant. Jo tenia en perspectiva altres activitats: la composició, la direcció d'orquestra.
Tenia uns 25 anys i després de tres mesos en una clínica i un temps de recuperació va tornar a donar recitals.

Converses amb Pau Casals
. Josep M. Corredor. Biblioteca Selecta. Editorial Selecta. Barcelona, 1967.

dimarts, 1 de juny de 2004

Moviments casolans (1)

  • Omplir un cassó d'aigua i donar-li un copet lateral mentre se'l sosté amb el mànec.
  • Gratar suaument una paret, amb l'orella ben enganxada a la superfície.
  • Gratar-se el colze o el cap.
  • Les claus es gronxen al pany, fregant la fusta. Fins que s'adormen.
  • El vi omple una copa. Turbulències - sonores - en l'extrem obert de l'ampolla.
  • Intentar el més gran espetec girant un full del diari.
  • Quina és la porta que grinyola o es queixa més? És la d'un armari?
  • Ajuntar uns quants despertadors en marxa. Ritmes sincopats.
  • La planxa esbufega, la cremallera transita. Un tren.
  • Les anelles de la cortina de la dutxa esperen una mà musical.