Pàgines

diumenge, 23 de novembre de 2008

Jornada sobre Paisatges Sonors

programa jornada Paisatges Sonors
El proper dia 11 de desembre, al CCCB, se celebrarà la jornada Paisatges Sonors de Catalunya, organitzada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya.

Al programa s'expliquen:
El paisatge s'ha relacionat tradicionalment amb el sentit de la vista, però l'oïda, l'olfacte, el gust o el tacte poden arribar a ser tan o més determinants que el mateix sentit de la vista a l'hora de percebre i viure un determinat paisatge. El so d'un lloc configura la seva identitat i és una dimensió essencial del seu paisatge. Com estudiar i sistematitzar aquests sons? Com evolucionen? Quins i com són els paisatges sonors de Catalunya?
Hi participen (entre altres):
  • Sonoscop (Josep Manel Berenguer)
  • The Freesound Project
  • BadiaFonia. Cartografia sonora de Badia del Vallès (Pau Faus)
  • Escoltar.cat (Abel Caldera)
  • Projecte Ciudad Sonora (Iñigo Sanchez)
  • i per la tarda, tranquil·lament i després de dinar, s'escoltaran sons d'aquest quadern (de sons), perquè el titular no podrà ser-hi.
Així estan les coses, movent-se. És qüestió de notar-ho, no sempre és fàcil...

Noteflight

Noteflight permet escriure partitures en línia, des del navegador, compartir-les, imprimir-les i plantar-les en una pàgina web. És un programa jove (octubre 2008) i aviat permetrà importar arxius en el format musicxml (suportat ja per 100 programes de composició musical).

Una primera petita prova, "La lluna, la pruna":És molt interessant veure com van sorgint noves eines. Amb la possibilitat de mostrar-les, amb partitura i so, a través d'internet!

dimecres, 19 de novembre de 2008

Literatura i so

D’una manera no gaire sistemàtica, el mesclador pren nota de les referències sonores amb les que ensopega en els llibres que remena. El vocabulari que utilitzem quotidianament és exigu, per tant pot ser una bona pràctica recollir com s’expliquen els demés del que senten o fan sentir.
  • La pluja cessà i es produí el silenci a banda del xiulet sibilant de la flama del gas.
  • Es produí un silenci entre tots dos, un silenci pesant, animal.
  • L'aixeta de l'aigua freda d'una de les piques tenia un degoteig incurable, lent, i un tub fluorescent del gran llum múltiple del sostre sobre la taula de disseccions pampalluguejava i brunzia.
  • [...] digué la monja, amb veu greu i inclement que semblava una veu de ràdio, o alguna cosa que hagués estat enregistrada.
  • El silenci de la sala semblava que cruixís.
  • Des d'algun lloc per damunt d'ells, de les plantes superiors de l'hospital, arribà un espetec apagat. Era estrany, pensà Quirke, amb vaga inconseqüència, els sons inexplicables que fa el món. Com si el so procedent de dalt hagués estat un senyal, Hackett va aixecar-se [...]
  • Li agradava [...] la manera com el terra polit d'auró sonava net i sòlid sota els seus talons.
  • Sentia no tan sols el so del timbre, sinó el brunzir elèctric del martellet quan vibrava, picant sobre la cúpula de metall.
  • Va aturar el motor i es quedaren asseguts escoltant com es refredava el motor i cruixia i crepitava. De manera gradual, també el vent es va fer sentir dèbil i irregular, xiulant a la graella frontal del cotxe i repicant a les inerts fibres de filat rovellat de punxes que hi havia al costat de la carretera.
El secret de Christine Falls, de Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera (Alzira, 2007).

Les memòries (ficció)

Ell hagués preferit tenir més memòria per poder recordar la lletra sencera de les cançons. Mai podia anar més enllà de la segona o tercera línia, i creia que això l'havia privat d'arribar a ser un cantant. Un cantant de veritat, volia dir.

Una nit va somiar que rebia el do de la memòria del seu amic, aquell que recordava totes les cançons, absolutament totes. Això significava molta teca per recordar. Però l'endemà del somni es va desvetllar entresuat i una mica aterrit per tot el que havia recordat. Massa. ... I no tot eren cançons.

Com que aquesta memòria extra havia estat rebuda en un somni, el seu efecte es dissipà fàcilment i a mig matí ja havia oblidat aquest darrer paquet de records. Abans però, vaig tenir la sort que m'ho expliqués tot, a mitja veu, mentre preníem el tallat de les onze.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Sala d'espera

La sala on ens esperem és a peu de carrer, que es veu a través d'uns grans finestrals de vidre. Al passatge del costat hi entren i surten moltes furgonetes, però no es pot escoltar res, tret d'una lleu remor, poc sincrònica amb el que passa fora. És curiós veure passar, tan silenciosament, una motocicleta. Fa gràcia. Tot plegat és molt Tati. Dins la sala d'espera no hi ha música de fons, és d'agrair. Només dues fonts sonores: l'aire condicionat i la feina de la recepcionista: sons de papers, sobres i el maneig de l'ordinador. De tant en tant, algú entra i algú marxa. Som ben pocs. Quan marxo, m'oblido de tot. Fins ara.

Per què sóc un tècnic de so directe? (W.I.)

logo de whitney ince
Whitney Ince és un tècnic de so directe. La seva feina és gravar tots els sons durant el rodatge, o filmació, de cinema, televisió, publicitat, etc. Whitney té una pàgina web amb un blog en el que explica la seva feina i amb quines eines la fa. Són admirables aquestes ganes que tenen alguns d'explicar, aconsellar, comentar i divulgar el treball que fan. Aplaudiments.
Per què sóc un tècnic de so directe?

Darrerament he estat en projectes ben diferents. El darrer any he fet, sobretot, vídeo corporatiu, reality tv i algunes notícies. Però fa poques setmanes faig fer una pel·lícula independent (indi film), vídeo corporatiu, publicitat a nivell nacional i una mica de consultoria d'àudio. Ha estat bé aquest canvi de ritme, tot i que a les pel·lícules independents no es paga tan bé com en alguns dels meus altres treballs. Hi havia un estudiant de primer curs de cinema que em demanava "Per què ets el (noi) del so directe?". Li vaig contestar amb les meves respostes usuals com: que gaudeixo d'aquest nou desafiament diari, que m'agrada trobar-me amb nova gent, que m'agrada ser el meu propi cap i que m'agrada ser capaç de mesclar, i passar temps a South Florida, Georgia i a molts altres llocs.

Després que contestar-li, el noi em respongué, "Podries haver tingut aquestes mateixes coses si fossis un grip (mecànic, elèctric), un operador de càmera o fessis qualsevol altre treball en el cinema. Jo li vaig respondre: "Sóc el (noi) del so. Ho porto a la meva sang. Tinc un instint i un sisè sentit sobre això, que no tenen la majoria de les persones. I no em puc imaginar fent qualsevol altra cosa amb la meva vida, i fins i tot si fes un munt de diners fent alguna cosa, encara voldria fer quelcom que estigués relacionat amb el so. És aquesta passió la que em porta a treballar durament fins a 14 i 16 hores al dia". M'agradaria sentir els vostres comentaris del perquè sou una persona de (dedicada al) so.
No sóc cap traductor. Aquesta versió catalana del post Why I am a Location Sound Mixer és aproximada. Hi ha algunes expressions, tan senzilles com "the sound guy" i "a sound person", que no sé ben bé com traduir-les. Per tant, hi he hagut d'afegir alguns parèntesi extra i un interrogant al títol. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

També és interessant el post Kit Recommendations, una llista del kit bàsic que recomana per fer so directe. No anomena cap equip gravador, només micròfons i accessoris.

(La imatge mostrada és part del logo de Whitney Ince)

dimecres, 5 de novembre de 2008

Veus latents

Pot passar quan la jaqueta fregui una paret, o quan la sabata llisqui en un revolt. O quan es tanquin les portes de l'ascensor. Aleshores, i no sempre, el so que ens arribaria podria ser com el d'una veu que diu una cosa irrepetible. Reconec que faria angúnia si el so fos com el d'un gemec.

Ens pot semblar sentir veus llunyanes, o crits, mentre ens dutxem, entremig de la remor de l'aigua. O podem creure que sentim alguna cosa intel·ligible en el ressò doblegat de la porta d'un cotxe al aparcament. És la manera de parlar dels grinyols, els frecs, les tremolors, els sotracs, les gratades, els ressons o els xocs. Aquestes veus desateses, normalment no es repeteixen i, així, el fet estrany s'oblida. El so s'esvaeix, es fon, i cau sota el continuum sonor habitual.

diumenge, 2 de novembre de 2008

El llibre que parla


TRESORS DE PAPER és una exposició que es pot visitar a la Fontana d'Or de Girona fins el 16 de novembre (només!). Llibres, jocs i joguines de paper de la col·lecció Quim Corominas.

Uns amics m'han regalat el fantàstic llibre de l'exposició. Entre les meravelles gràfiques, les joguines movibles, les tridimensionals i les ombres, hi ha dos llibres joguina que sonen i parlen: The Speaking Picture Book i The Speaking Toy Book (1880, Theodor Brand, Sonneberg, Alemanya).

Nou pàgines amb il·lustracions i text. Cada història té, a una alçada del text diferent, una fletxa que assenyala a un dels botons d'ivori que sobresurten pel costat dret. Quan s'estira el botó, es posa en funcionament un petit mecanisme de molles, ventoses i llengüetes, que intenta reproduir el so de l'animal protagonista de la història: l'ase, l'ocell, el xai, la vaca...

El llibre que sona
Per només escoltar els sons (extret del vídeo de Youtube):

The Speaking Picture Book (0:32)
Aquí per descarregar-lo (mp3)
(Fotografia de l'exposició, feta pels amics MB&EG)